Cercador per data
Un article lamentable
Article de Seán Golden a l'Avui, Relat o realitat?
Fa feredat veure quina mena de fauna corre per les universitats del nostre país. I el pitjor és que arribin a poder publicar en diaris prestigiosos. Un bon exemple de com manipular la realitat per defensar un règim totalitari i violent.
Abans de la revolució comunista regia allí un feudalisme brutal
mantingut per la complicitat entre terratinents d'una teocràcia budista
i d'una aristocràcia tibetana, amb esclavitud, explotació sexual i
grans desigualtats socials. No era ni és la Shangri-la inventada per
Hollywood. El respecte a la diversitat no hauria de tolerar pràctiques
incompatibles amb els drets humans, siguin tradicionals o no, i tant la
cultura tibetana com el govern xinès han violat els drets humans.
Primer de tot ens parla de revolució comunista, no d'una ocupació o invasió militar. Es refereix a l'antic Tíbet com un règim feudal, com si fos l'únic país del món amb un passat feudal. Després ens parla de teocràcia budista, aristocràcia, esclavitud i explotació sexual (?); com si la Xina actual fos un exemple de tolerància, com si no existís una teocràcia comunista i una aristocràcia de partit únic. El més indignant però és que acusi la "cultura" tibetana de violar els drets humans, com si els que violen els drets humans no fossin les persones, sinó les cultures, i en concret les cultures que no li agraden i creu inferiors. És aberrant, per justificar-se compara la cultura tibetana amb el govern xinès. Com no hi ha ningú a acusar per la banda tibetana, cap nom, hi fica a tot el poble tibetà a l'alçada dels crims del genocida Mao Zedong.
El més hilarant per això arriba quan acusa dels aldarulls a empreses relacionades amb la CIA (Serà el Carrefour un agent imperialista i neocon infiltrat entre nosaltres? Amb Sarkozy al govern ara tot lliga, la confabulació judeo-masònica, l'imperi del mal contra els professors universitaris marxistes de l'Autònoma!)
EL DALAI-LAMA HA ESTAT incapaç de fer valer la ideologia que ell
defensa, i ja no compta amb el suport incondicional dels seus
seguidors, ni de la població autòctona. L'intent d'organitzar
manifestacions que aprofiten la proximitat dels Jocs Olímpics, amb
l'ajut d'empreses associades amb l'entorn de la CIA, ha produït una
situació que demostra que la realitat tibetana és molt diferent del
relat promulgat des de l'exili, i que la cobertura dels fets ha estat
interessada. La frustració dels tibetans té molt més que veure amb el
mal repartiment de la riquesa que amb la repressió cultural.
I com sempre hem de treure a relluir els clàssics, l'Iraq i Guantánamo. Com si d'això en tinguessin la culpa els 120.000 tibetans a l'exili.
Mitjans de
comunicació han distorsionat i manipulat les notícies, mentre que
ignoren situacions com l'Iraq o Guantánamo.
I per acabar el sermó, la culpa, com sempre, havia de ser: "dels nacionalistes". (I dels 23 anys de govern de CiU, li ha faltat dir!)
LA POBLACIÓ XINESA percep aquest tractament parcial i incomplet dels
fets com un insult a la seva sobirania i creixen els sentiments
nacionalistes i populistes que preocupen tant el govern xinès com els
dissidents, perquè el nacionalisme populista i visceral és l'única
força ideològica que podria convertir-se en rival del Partit Comunista
en cas d'una crisi.
En fi, una vergonya d'article indigne d'un diari com havia estat l'Avui.
- Comentaris: 9
Tot preparant Canes 2008
Aquests dies estic preparant el Festival de Canes i poc em puc dedicar a actualitzar el bloc en el ritme que habitualment ho faig. Al decurs d'aquest mes de maig, no podré fer els reculls de crítiques i articles (AV7D, AV) ni els apunts que dedico al Documental del mes o a Benzina, per exemple. En canvi, espero tenir temps d'enllestir el que estic treballant i que, com l'any passat, pot significar un prou nombrós volum d'articles sobre el Festival de Canes.
Lamento no poder fer cap a tot i, havent de triar, alterar les coses respecte al que és costum. Espero, tanmateix, que el contingut que hi anireu trobant, segueixi sent del vostre interés.
Gràcies per l'atenció que pareu al Club 7 Cinema.
FOTO Les tres mones / Üç Maymun, de Nuri Bilge Ceylan
BIC 1117. El Ter, el meu riu (per Miquel Esteba Caireta, empresari, economista i independentista)
dilluns, 5 de maig de 2008
>
El Ter, el meu riu
És necessària una política seriosa de l'aigua a
Catalunya; no s'hi val a frivolitzar parlant de dessalinitzadores,
Roines i idees del TBO quan tenim a l'abast solucions factibles que
posen sobre la taula la qüestió nacionaltribuna
Empresari
MIQUEL ESTEBA CAIRETA..
) + Una imatge del riu Ter al pas per Sant Julià de Ramis, al Gironès. El cabal ecològic fa anys que no es compleix, i el riu presenta símptomes d'esgotament. Foto: LLUÍS SERRAT |
A finals dels anys quaranta del segle passat hi havia carreres que s'havien d'estudiar necessàriament a Madrid, com la d'econòmiques, que és la que vaig cursar.
Recordo vivament el meu primer viatge a la capital de l'Estat i l'impacte que em van causar els Monegres i l'altiplà, amb l'absència quasi absoluta d'arbres i els seus rius tèrbols per l'erosió. Jo, fill del Ter, no ho vaig assimilar mai, de manera que vaig decidir que a partir d'aleshores faria els viatges trimestrals en avió, en condicions precàries, certament. L'aviació estava en una època incipient, i Iberia disposava de naus que no oferien gaires garanties; tant és així, que en el transcurs de la meva estada a Madrid vaig tenir dos ensurts seriosos, l'un en l'aterratge i l'altre en ple vol.
Aleshores Madrid era una ciutat amable i la seva gent, també, i malgrat les magnífiques postes de sol de l'altiplà, potser per una qüestió genètica intrínseca a la meva persona, mai no m'hi vaig integrar ni ho vaig pretendre.
El meu pensament sempre era lluny, al meu poble d'Anglès, a la cruïlla del Ter i de la riera d'Osor. No sé si era una certa mitificació del meu país, l'enyorança de la família, els amics, la gent en general o la necessitat imperiosa d'impregnar-me del verd dels boscos que l'envolten. Però, tanmateix, sempre he pensat que la dèria em venia fonamentalment de l'encís dels abundosos cursos d'aigua que hi havia des de la riera d'Osor fins al Ter, el meu riu, en el qual havia pescat i nedat. Recordo l'aiguat de l'any 1940 perfectament: formava unes veritables muntanyes d'unes aigües ignotes i misterioses per a mi que baixaven majestuoses i s'ho emportaven tot al seu pas, després d'una forta llevantada; per això es va assumir que es fessin els embassaments de Susqueda i Sau, amb l'objectiu de regular el riu. Però la falconada, la sentència de mort, va venir posteriorment quan, amb Porcioles d'alcalde de Barcelona, se'ns va prendre l'aigua del riu amb una promesa d'un mínim de cabal que no s'ha complert mai.
Recordo que des de la Cambra de Comerç es va insistir durant molts anys a la Confederació Hidrogràfica que construís l'estació d'aforament per mesurar el cabal del riu a què s'havien compromès, sense gaire èxit, encara que al final es va aconseguir sense cap més control posterior per part nostra. Avui Agbar, la companyia de les aigües, llueix un edifici de forma fàl·lica immens i provocador a la plaça de les Glòries Catalanes de Barcelona, a costelles del Ter i del Llobregat.
Possiblement la fascinació per l'aigua que he tingut sempre em ve de la meva identificació amb el Ter; per això en el transcurs de la vida he procurat tenir l'oportunitat de contemplar embadalit els rius més cabalosos en quatre continents i he quedat absort davant de les tres cascades més conegudes del món.
Però el meu riu de l'ànima ja no hi és. En queda solament la llera cadavèrica, i més que un riu és una riera.
Se'ns l'han endut entubat des del Pasteral en nom d'una solidaritat hidrogràfica que hauríem de qüestionar. Es vol despullar un sant per vestir-ne un altre, i així ens va als catalans, que al final ens enfrontarem de manera perillosa. Recordem que CiU incomprensiblement havia acceptat el PHN.
Llegeixo consternat que a Anglès les aigües baixen tèrboles i escasses. Què ha passat mentrestant a la vila de la riera d'Osor i del riu Ter? És el canvi climàtic o ha estat la incúria dels que han manat?
Crec que els gironins i les comarques del Llobregat en som els grans perjudicats, perquè patim la falta d'aigua i el futur es presenta difícilment suportable quan tenim el dret històric i racional de gaudir dels nostres rius, ja que Catalunya disposa de prou aigua i, tot i sent solidaris, podem recuperar bona part del cabal arrabassat. Cal retornar el riu a les terres gironines simplement perquè el necessitem. Seria recuperar un patrimoni nostre, i que no ens parlin de falses solidaritats. Podem ser solidaris fins a un cert punt que no representi cap espoli més. Volem un riu, no una claveguera.
És necessària una política seriosa de l'aigua a Catalunya; no s'hi val a frivolitzar en moments particularment delicats; cal escoltar tothom i no disposar de les aigües d'una manera barroera i banal parlant de vergonyoses dessalinitzadores, Roines i idees del TBO quan tenim a l'abast solucions factibles que posen sobre la taula la qüestió nacional. Perquè, de qui és el Segre? I l'Ebre? Són espanyols o catalans?
Això ho va explicar contundentment la vicepresidenta valenciana en manifestar que les aigües eren estatals i que no hi hauria transvasament del Segre; és a dir, que ens tenen lligats de mans i peus.
Cal fer com l'exalcalde Nadal de Tarragona i demanar a la Moreneta que no plogui, encara, perquè si ho fa suficientment el problema se'ns eternitzarà. No calen solucions provisionals ni transvasaments reversibles ni minitransvasaments. Cal una solució global i definitiva perquè Catalunya pugui gaudir dels seus propis recursos històrics. A Catalunya hi ha aigua per a tothom i per sempre si se sap administrar.
El conformisme català és proverbial: molts diuen «ja plourà» i deixen a les mans de la divina providència la solució del problema. Això em recorda un acudit de La Codorniz en què el ministre del ram deia a Franco: «Excel·lència, hem resolt el problema de les restriccions d'aigua.» I Franco li contestava: «I com ha estat això?» I el ministre li responia: «Senyor, és que ha plogut...»
Les aigües estan polititzades, i a la llarga es veurà clarament que la solució és recuperar la sobirania per administrar-les nosaltres mateixos, perquè es vol empobrir i aniquilar el nostre país enfrontant les comarques pels rius.
- Comentaris: 1
Sense aigua, sense llum
Ja és ben trist. Com acostuma a passar en cas de greus inundacions, el principal problema a hores d'ara pels habitants de Rangoon és no poder disposar d'aigua. Paradoxes de la vida.
Occità nia, tan propera i tan desconeguda
Són els nostres veïns, si la història ens hagués acompanyat una mica més a hores d'ara seríem un estat que tindria com a espina dorsal el Pirineu, parlen una llengua que ens és molt fàcil d'entendre, som -malgrat nosaltres- el seu referent, però per a molts catalans són encara uns desconeguts. Em refereixo als occitans, aquest gran país que va de Burdeus a les portes de Torí i que ocupa la meitat sud de l'Estat francès,
Per motius laborals he estat a Tolosa de Llenguadoc (la ciutat que molts catalans s'entossudeixen a dir amb el seu nom francès: Tolouse) i he pogut visitar la seu de Convergéncia occitana (cal no confondre's, es tracta de la Federació de les associacions occitanes del país tolosà).
El seu entusiasme, les seves ganes d'explicar-se, de compartir amb els germans catalans, fa que aquest apunt sigui dedicat a la gent occitana que lluita per sobreviure en un dels estats més jacobins del món: França.
AFORISMES
Aforismes (1918-2008)
31. A. és un virtuós i el cel n'és el testimoni. Franz Kafka (1918)
31a Z. és un home amb sort i no hi ha cap testimoni. Ricard Mirabete (2008)
- Comentaris: 2
Per què continua Maragall de conseller d’Ensenyament?
Això de posar a fer de consellers polítics
sense experiència ni coneixements en la matèria de què són responsables és una
temeritat, i una falta de respecte. Mireu com ara el cas d’Ernest Maragall. Intenta
privatitzar la gestió dels centres públics a la manera d’un conseller
ultraliberal, i els treballadors i treballadores de l’ensenyament li munten una
vaga. Fre i marxa arrere. Ara diu que vol suprimir el batxillerat nocturn, una
idea pròpia, com l’anterior, d’un conseller de dreta rància i dura. Els
afectats, treballadors i treballadores de l’ensenyament i estudiants, que en la
pràctica totalitat són persones de classe treballadora que busquen millorar la
seua formació, també han plantat cara al conseller Maragall. Tal com s’han
posat les coses, per decència política, Maragall hauria de dimitir. O el
president Montilla hauria de cessar-lo i bandejar els seus invents. Llevat, és
clar, que el que pretenga Montilla siga esquerdar el sistema públic d’ensenyament,
i per tant done ple suport a les escomeses de Maragall.
- Comentaris: 6
CERAS
Ahir dilluns vam poder visitar durant tot el dia el CERAS, centre dedicat a la recerca social que els jesuïtes francesos tenen a una de les banlieu de Paris, just a tocar de l'Stade de France, estadi de gloriosos ressons futbolístics i culers.
El CERAS es hereu de l'antiga Action Populaire creada l'any 1903, en una època en la qual l'església va fer els primers passos en temes directament socials i no únicament lligats a la beneficència. Els sindicats, i els moviments socialista, anarquista i comunista seduïen a una bona part dels treballadors que es trobaven en unes condicions socials precàries. Era una aproximació social en un primer moment interessada, pero que poc a poc va anar repercutint en les persones i els moviments que s'hi van anar posant.
Mes que evangelitzar la realitat obrera, eren els obrers i la seva problemàtica, els que qüestionaven una església massa lligada als poderosos. La repercussió d'aquest tipus de centres, a Franca però també a tot Europa va ser forta i en molts casos va suposar el naixement d'alguns importants sindicats.
ARGUMENTS PETITS CAÇATS DINS EL SILENCI
Una sordmuda fuig d'uns friquis violadors i es troba un home sense braços que l'ajuda a escapar. Tot passsa dins els renous de la gran ciutat i el silenci dels protagonistes. Fugen. Entre ells hi ha un magnetisme de polaritats confuses. Un somni d'afectes.
El pare d'una nina assassinada i la mare de l'altra que la va matar coincideixen en la mateixa escala. Esl protagonistes interactuaran amb impulsos sobtats que unes vegades suggereixen l'amor i les altres l'odi.
Pensar en els moviments sense paraules!
I malgrat tot, dissabte, el referèndum
Mentre la xifra de víctimes no para de créixer, l'activitat a les zones afectades del país és intensa per tal de recuperar una mínima normalitat. A Rangoon internet avui tornava a funcionar, però encara no hi ha ni electricitat ni aigua.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- Barcelonès
- BerguedÃ
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Món
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
