

L'exposició "Ramon Barnils, periodista de referència" s'inaugura aquest dimarts, a les vuit del vespre, a la Biblioteca Jaume Fuster de Gràcia, al costat de la plaça de Lesseps. La mostra torna a Barcelona després d'un any i tres mesos, ja que des que es va poder veure a la Universitat Pompeu Fabra, el desembre del 2006, no havia retornat a la nostra ciutat. Entremig, ha viatjat a Valls, Sant Cugat, Palma de Mallorca, Girona i Lleida, sempre amb l'objectiu que el màxim de gent, i sobretot els estudiants de Periodisme, puguin saber alguna cosa més d'aquest professional de referència per a molts de nosaltres (per això, la majoria formem part d'un grup que du el seu nom). Amb tants trasllats, els plafons han necessitat una re-impressió, perquè ja començaven a semblar una mica vells. Però el contingut de la mostra és el mateix; segur que a la Biblioteca gracienca, per on passen centenars de persones diàriament, és un bon lloc perquè molta gent prengui consciència de la importància que va tenir aquest periodista, malgrat que alguns intentin menystenir-lo, encara ara, set anys després de la seva mort.
(N'hi ha més)
Crec que l'únic que aprens de bo en aquesta vida és a doldre't, primer pels amics que se n'han anat, una nostàlgia sinó vols dir-li dolor pel temps de la joventut que s'allunya a passes lleugeres. A doldre't per la marxa imminent dels pares, que a vegades és com doldre's per un ganivet esmolat per tot el que podria haver-se dit però no va dir-se. Hi ha tanmateix un dolor que són com infinites agulles, un dolor terrible de les nits que passes en vetla esperant insomne una trucada o reconeguent el soroll d'una moto que passa, l'únic dolor que dol més lluny de les pròpies corades.

Ser un saforenc a Barcelona pressuposa que sovint fas l'escapadeta a la Safor aprofitant qualsevol excusa. Aquest cap de setmana passat hi vaig anar doblement motivat per la celebració del II Festival de Poesia de Rafelcofer, que vaig tindre el plaer de presentar. Tot un esdeveniment per a un poblet que aprecie molt, on tinc família i bons amics.
Un altre ritual de les vacances són els llibres, els que som d'una certa corda, ja m'enteneu. Per això ens emportem els llibres allà on pararem; no un, ni dos ni tres llibres; ens emportem molts llibres, molts, malgrat que l’estada probablement serà curta o malgrat saber que, l’experència ho diu, després no tenim tant de temps per llegir, si alhora volem veure on som, els pobles, les festes, i encara altres excuses que, sense voler-ho, ja van eixint al pas contra la mateixa lectura. Però nosaltres ens encabotem a portar-los de passeig, els llibres i, almenys, que els pegue l’aire, tu. Hi ha gent que sí, que llegeix molt entre estones, però no és el meu cas.
Ací va la llibreria que hem muntat aquests dies a Canet, per triar i remenar: Tirant lo Blanc, la versió teatral de Bromera, El Zoo d’en Pitus, Todos mis monstruos, Bambulo, el gos ‘Atzaga, dos àlbums de Mortadel·lo, Així precisament, de Kipling, aquesta és la tria dels xiquets. Els adults llegim Esther, de Solmaz Kamuran; del suplement de l’AVUI de dijous, un article de Jaume Cabré, Elogi del professor de secundària, de veritable interés (l'he deixat a classe de quart d'eso, i l'hem treballat a sisé de primària), també n’hi ha que fa exercicis de traducció de l’anglés, que aprendre llengües també té un què. Més llibres: Pensaments casolans, un treball de Josemi Sanchez, gran dolçainer del país, i Trini Carballo sobre els versadors d’albaes. Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster, El anarquismo individual, de Xavier Diez (blocaire d’aquesta casa), i una visió satírica i burlesca de Manuel Azaña, no recorde el títol. Finalment, Aplec de rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Racó, el volum I, que he triat per llegir cada nit als xiquets.
Abans de sopar, plegats, feiem molta fila menuts i grans cara als llibres, una lectura col·lectiva, intensa, com un homenatge al mestre Porcar, in memoriam. Quin goig d'estampa i n’hi havia qui ho reia de bona gana.

No acabo d'entendre això d'una reunió entre el president de la Generalitat i el líder de l'oposició per trobar solucions al problema de la sequera. Sembla que l'origen de la discòrdia està en treure profit de l'aigua, o bé de l'Ebre, o bé del Segre -que vindria a ser el mateix-. No entenc que per resoldre d'aquesta manera el problema es reuneixin dues persones que no tenen cap mena de capacitat de gestió sobre els dos rius esmentats. En tota aquesta polèmica no hi ha ningú que ens parli dels veritables responsables, de la "Confederación Hidrográfica del Ebro", de la ministra de medi ambient "Cristina Narbona", o en darrer terme de "José Luís Rodríguez Zapatero". Ens hem de sentir indignats i ridiculitzats perquè els nostres governants busquin solucions? -que potser no seran les millors, però com a mínim són solucions-; mentre els governants espanyols mantenen a rebentar el pantà de Mequinensa i es dediquen a fer política anti-autonòmica aprofitant la sequera que patim. A veure si ens entenem, l'aigua que es genera a la Catalunya administrativa, a la conca el Segre -pertanyent a la conca de l'Ebre-, és gestionada per la "Confederación Hidrográfica del Ebro", i aquesta depèn del ministeri de medi ambient. I què estem fent anant a buscar en vaixell l'aigua del Roina o d'Almeria? Doncs política espanyola. Enfrontar i dividir en dues meitats el país, desgastar un conseller d'ICV, ridiculitzar tota la classe política catalana, i en definitiva, generar pessimisme i sensació de derrota entre la bona gent d'aquest país. Més aviat el que tenim és un problema de sequera de matèria gris en bona part de la classe periodística d'aquest país, incapaç de denunciar aquests tripijocs de polítics demagogs.

Somrient, l’alcalde de New Haven presenta, junt al cap de la policia de la ciutat, les dades de criminalitat del primer trimestre de 2008. El senyor alcalde expressa la seua satisfacció pel marcat descens en el nombre de tirotejos a la ciutat. Entre l’1 de gener i el 30 de març de 2008, hi ha hagut a New Haven ‘només’ 24 víctimes no-mortals d’armes de foc, enfront dels 43 que hi va haver durant el mateix període de l’any passat.

Ja el tenim aquí, demà l'imprimeixen i a poc a poc arribarà casa. En falten quatre pel cent i no parem de créixer, ara amb una tele d'aquestes que es miren per l'internet... i és que "la ciencia es avanza que es una barbaridad".

Com ja s'ha informat en el Butlletí d'activitats de l'escola del mes d'abril, dimarts 8 de d'abril els alumnes de 5è i 6è van al Teatre Bartrina a veure l'obra "Guanyar-se les coses".