Ulisses20

La veu de les escoles cooperatives (1)

• adasi
• enllaç permanent
• dilluns, 7 de juliol de 2008 | 23:58h

Segona nit de les cooperatives d'educació aplegades a UCEV, a l'escola Grans i Menuts de Castelló, la Plana. Apunt sobre una reflexió de Berta Chulvi.
Allò més sorprenent i singular, de la segona nit de les cooperatives celebrada a Castelló, a mi així m’ho semblà, fou la reflexió que Berta Chulvi, psicosociòloga, plantejà davant allò que provoquen les pròpies ccoperatives d’educació d’aquest país: un paradigma. Som un grup identitari molt fort, que es creu que fa un treball boníssim, per dedicació, per compromís, per innovació. Potser que ens creiem massa i ens exigim massa. Però no és menys veritat que som un grup d’identitat important; en canvi, no tenim veu en l’àmbit del debat social sobre educació.

Per a una psicòloga social, ella ho és, que fa anys es mou entre el periodisme i la sociologia de l’educació (una aleació d’avorriment), ací hi ha un extaordinari exemple de paradigma teòric. L’absència d’una veu experta al debat sobre l’educació. El món cooperatiu no pinta, però no sembla que això ens importa gaire. Almenys a una bona part no els importa ni molt ni massa, en això Berta té raó.

En un context més general, si fem un repàs breu a la història del segle XX, no descobrim gairebé res de nou. Tant els polítics de la dreta com els empresaris, mai no s’han sentit atrets per l’ideari cooperatiu: no els ha interessat mai el món de la cooperació, si no era en benefici propi. L'esquerra afiliada als partits socialistes o comunistes, si fa no fa, jugava un paper similar. Per por, per mala traça, i també perquè els principis de la internacional cooperativa ens assimilava en excés amb l’autogestió, el comunisme més pur o, pitjor, l’anarquisme més primigeni. Quina il·lusió, què més voldrien alguns històrics, afegiria.

Però tornem a la reflexió i deixem l’entusiasme d’una època que mai no va ser: com s’explica tenir identitat sense tenir veu? El cooperativisme, particularment els cooperativistes de l’educació, tenim un gran sentiment de pertinença: som experts i professionals, ens creguem el nostre entorn immediat, cerquem la qualitat i la millora continua, som al cap de la representació i de la preocupació social, cadascun dels nostres projectes, individualment, té personalitat pròpia. En resum, som l’èmfasi de la singularitat.
Però, malgrat tot això, ningú no ens busca, ni sol·licita la nostra veu d’experts; al contrari. De cap manera pintem ni ens deixen que ho fem.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article