
Fou a l'estiu, durant un agost com aquest però de fa més d'un quart de segle i va passar a una casa de teles de la ciutat de València. De xicotet li feia d'acompanyant a ma mare en el seu pelegrinatge de modista de poble per les tendes de tela de la ciutat, era generalment un trajecte insuls i aborrit en el qual es repetien sempre els mateixos moviments i les mateixes converses, que només es trencaven quan el dependent habitual habia deixat el seu lloc a un xic més jove. De totes aquestes tendes, la única que de bo em feia goig era Casa Pampló al carrer Sant Vicent, que dintre de la seua especialitat, les teles de tota mena, era una espècie de temple. I el seu sacerdot era el senyor Albert. Jo un xiquet no sabia aleshores qui era més vell si el senyor Albert o la pròpia tenda i lector com era aleshores d'un redescobert per mi Blasco-Ibáñez m'imaginava al senyor Albert abandonat per fer de criadet davant del pardalot del mercat central, i ja de fadrí entrant d'aprenent a Casa Pampló perquè un home, és estrany no el recorde amb bigot, que sabia tant de teles i teixits de segur que havia nascut amb el segle sinó amb la pròpia tenda. El senyor Albert es va jubilar però això no li va impedir anar tots els dies a la tenda i atendre a les seues parroquianes fins que un mes d'agost, durant el periode quinzenal de vacances, els amos, eixe ens desconegut, varen acceptar l'oferta d'una entitat bancària i desprès de buidar l'edifici de gènere van tancar les portes. No sé si el senyor Albert fou el primer en arribar passades les vacances però sé que poc desprès va faltar i els treballadors de Ca'n Pampló es trobaren sense treball i sou de la nit al matí, sense avís, perquè sí, de la mateixa manera que molts altres treballadors en tornar d'aquestes vacances. Pobre senyor Albert!