Just avui fa 10 anys de la creació de Google. Sí, només 10! I ha canviat la quotidianitat de milions de persones arreu del món. Després d’aquest temps ara tenen un nou propòsit: fer l’energia renovable més barata!! I ho estan aconseguint.
S’ha celebrat durant la setmana passada a València la 23a edició de la European Photovoltaic Solar Energy Conference and Exhibition.

Denis McShane (ex ministre britanic i diputat laboralista), per l'autodeterminació de Catalunya, “Catalunya serà el que vulguin els catalans” entrevista a France Inter que ha recullit el blocaire Josep Sort.
Amb les seves habituals declaracions de tornada a classe, Alfonso Guerra ha demostrat la seva brillant visió de la jugada, les seves crítiques al PSC per no mostrar-se més fidel al partit mare, són sens dubte un avís del que realment pot passar.
Amb les seves paraules pronunciades a Rodiezmo, “O s’és socialista, o no” Alfonso Guerra ha deixat molt clar el paper del PSC, el seu destí és el de treballar pel PSOE i no pas per a Catalunya, amb les seves paraules confirma que és incompatible defensar Catalunya y Espanya, els interessos d’Espanya i el PSOE són incompatibles amb una Catalunya optimista, amb una Catalunya de primera.
En les darreres eleccions espanyoles, una majoria dels ciutadans d’aquest País van posar en mans dels 25 diputats del PSC la decisió, aquests 25 diputats són decisius per obtenir un bon acord de finançament.
Ni la suma de CiU, Esquerra i IC són suficients per forçar un bon acord de finançament, Alfonso Guerra ho sap i per això avui amenaça per exigir un pas enrera a les fermes paraules del Conseller Castells i fins i tot del President Montilla, i és aquí on el PSC te un problema, ells són decisius per un bon acord, dependrà de la seva fermesa o de la seva feblesa, el que Catalunya obtingui una millora en finançament.
Si el PSC Fracassa, també finalitzarà una curta d’etapa del PSC al capdavant de la Generalitat, és també el trencament del pacte d’entesa per part del principal partit del Govern, incapaç d’assumir la seva responsabilitat.
Diu un recent estudi que la ciutadania catalana està perplexa, el President Montilla diu que no s’ho creu. Si els 25 diputats del PSC diuen si als pressupostos, sense tenir arreglat el finançament, podem passar de la perplexitat a l’indignació i tots aquells que no diguin prou a l’abús d’Espanya, en seran culpables.

Ara que comença el nou curs escolar, podem veure que a Sant Boi ens trobarem amb molts exàmens per passar . No només els alumnes, sinó també els pares, els professors i altres persones amb alguna autoritat. De moment, els mestres i professors ja s'han incorporat als col.legis i instituts. Tenen a Catalunya una nova Llei d'Ensenyament, que afectarà tant als públics com els privats. Tothom veu que cal canviar coses en l'educació dels alumnes, però també la majoria de professionals està en contra de la nova llei. No oblidem que és una llei aprovada per un govern de coalició i votada en el Parlament favorablement. El cas és que trenta anys després d'una dictadura, el nivell cultural no ha millorat gaire. Per no parlar de les millores en la taxa d'analfabetisme en el Dia Internacional de l'Alfabetització que es celebra el 8 de setembre.
A Panoccitan hi trobem un diccionari que deu n' hi dó,també gramática,cursos i mes coses.
www.panoccitan.org
La nació catalana s'estructura gràcies a la identitat. Sovint, quan més feina hem fet com a poble menys hores hem dedicat a pensar. Tot poble, si no rumia, cedeix el relleu a altres perquè ho facin per nosaltres. Per això és tan important barrinar la clepsa. De fet, sense dos dit de front, hom t'arrossega on vol. La comoditat política, d'abracet amb la por per no preguntar i només callar, està esdevenint la coartada perfecte perquè reduïm el pensament, siguem curts de mires i tendim a posar-nos unes benes als ulls -fictícies, a voltes- per la manca de valor en quant a veure-hi més enllà del nas.
Hem de positivar la nació catalana, de soca-rel. Del contrari, romandrem esclaus de la mediocritat política, la qual n'és una prova fefaent en el dia a dia. Res és banal, menys encara relatiu. El rumb d'una col·lectivitat no pot ésser encadenat per l'egolatria dels i les qui han perdut la capacitat de parlar per la poca gosadia de pensar.
En conclusió, cal que ens estimem molt més. L'amor propi el recuperarem quan posem en pràctica la qualitat d'ésser dignes, acabar amb el deixar-nos governar, ja que, si seguim el joc, no fem més que regalar raons a qui pregona que mai s'equivoca, que no ha trencat mai cap plat. Sens dubte, no siguem bonifacis, no es rendiran, en absolut. Per aquesta raó, cal armar-nos d'autoestima. No hi ha punta de llança que s'enarbori sense pensar en present, en veu alta i clara. Si som, és perquè ens ho creiem. Oi que som, doncs? Llavors, fora la son de les orelles i a foragitar la mandra encomanadissa per tal que solidifiquem els pilars dels nostres dies: la nostra raó de ser, els Països Catalans.


Des de fa unes dies, ja corre per la xarxa el tràiler de Milk, la nova pel·lícula de Gus Van Sant, que -en V.O.- podeu veure anant a Vull llegir la resta de l'article. Tot i que s'havia fins i tot anunciat oficiosament que aniria al Festival de Venècia, finalment s'estrenarà als Estats Units el desembre, en plena temporada de nominacions i premis -tot allò de les associacions de crítics, Globus d'Or, Oscar...- i, per exemple, a bona part de la nostra cartellera és previst que hi arribi el febrer, època per a les pel·lícules que aspiren als Oscar. I efectivament, veient el tràiler, té tot l'aspecte d'un biopic. Certament, s'hi detecten algunes imatges de tractament documental, però, si més no aquest tràiler, apunta cap a una certa convencionalitat genèrica. Típic producte d'Oscars? Doncs no deixaria de ser una jugada múrria de Gus Van Sant, per colar-hi novament -ara a la primera categoria de la competició- la història de Harvey Milk, el primer càrrec electe nord-americà que havia prèviament fet pública la seva condició d'homosexual i que fou assassinat. Tanmateix, esperem que la militància no l'hagi dut a contradir-se artísticament, per bé que la seva carrera cinematogràfica gairebé anunciava ja una nova giragonsa, de les que ha anat fent al llarg de la seva trajectòria.
FOTO —© Universal— Gus Van Sant, al rodatge de Milk
Populista, que no Popular.
Tenen 7 regidors. Han aconseguit, amb l'ajuda socialista, que ni els propis socialistes anessin a votar en aquestes darreres municipals. Fan un discurs diàfan, adreçat a remoure instints primaris. Es mouen i quan algú els explica alguna cosa, sigui certa o no, en fan rebombori. En català, diríem que "d'un pet, en fan set esquerdes".
Saben el que es fan. Del que no estic segur és que els continuï donant rèdits. Però això és cosa seva. Ara han fet un vídeo trist en què pregunten a l'alcalde si duria els seus fills a dos centres de Llefià, el Rafael Alberti i el Rafael de Casanova.
Si Alberti o Casanova aixequessin el cap....
El vídeo es pot trobar al youtube, i ara suposo que el repartiran a Llefià. Són imatges i música descolorides i trista. Fredament, però, hi veiem una paperera oberta (oh! quin desastre!), humitats en alguna paret, un quadre elèctric mal girbat i, atenció, un wàter sense tapa!!. No sé com és possible que no hi hagi hagut una revolta social i hagin penjat els responsables!
Potser perquè aquestes escoles, de Llefià, tenen uns claustres prou bons i projectes educatius que fan possible una matrícula suficient cada any, fet que posa de manifest que, a diferència d'altres escoles, d'on la gent defuig la matriculació, estem davant dos casos en que això no succeeix.
Potser perquè tot això que es denuncia ja s'ha començat a resoldre, amb inversions de 60000€ en un centre i de 44000 en l'altre. I també perquè ja s'ha adjudicat una inversió en façanes de 212000€.
El problema de l'educació no és a les infrastructures, per molt que sempre faci falta invertir més i que el manteniment no sigui prou i tot el que es vulgui. El problema de l'educació és un altre, que té a veure amb els valors, les actituds i la capacitat de generar joves que vulguin tenir un projecte personal i de vida.
El PP fa vídeos ensenyant papereres i wàters. Equivoca el tret. El problema de l'educació és un altre, i no veig que, més enllà de les xorrades sobre el castellà, siguin capaços d'oferir un model educatiu diferent, o millor, a l'actual.
Això sí, fent populisme, són els millors. Per bé que, paradoxalment, si els pares els creguessin, es carregarien precisament les seves pròpies escoles, de les úniques, repeteixo, que no tenen problemes de matrícula.
Alberto Fernandez Diaz, president del grup municipal del PP a l’ajuntament de Barcelona, ha sol·licitat la retirada de la bandera independentista del monument de Rafel de Casanovas el dia de

Mamma mia!, de Phyllida Lloyd
Els protagonistes de la pel·lícula tenen nostàlgia de quan eren joves i podien fer l'amor sense complexos. Aquesta nostàlgia es trasllada al públic, gràcies a l'efecte de filtre balsàmic que juguen les cançons d'Abba. Els adolescents d'ahir es posen a celebrar amb els adolescents d'avui una possible eterna joventut. Grècia esdevé l'espai dionisíac per excel·lència i les cançons d'Abba, l'excusa ideal per organitzar la festa de recuperació de la joventut. La resta té escassa importància (Àngel Quintana, El Punt)
Tot i signar una pel·lícula entretinguda que es pot gaudir despreocupadament, en general la realitzadora desaprofita l'ocasió de rodar un musical contemporani de referència, que a més s'hauria beneficiat del fenomen Abba, que va contribuir també en el seu moment a convertir en films de culte tant "La boda de Muriel" com "Les aventures de Priscilla, reina del desert" (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)
Mamma Mia! no aporta res de nou al musical com a gènere. Cal destacar, però, l’esbojarrada i excessiva performance d’una atrotinada Meryl Streep –que salta, balla, canta i fa ganyotes com si fos una adolescent de High School Musical (!)–, i el sentit de l’humor del trio de galants format per Pierce Brosnan, Stellan Skarsgård i Colin Firth (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)
De fet, la pregunta "Què hi faig, jo, aquí?", que Brosnan es fa a meitat de pel·lícula, és una metàfora dels seus companys de repartiment i també del públic. Per sort, però, cada cop que l'espectador és a punt de fer-se-la, apareix una cançó dels Abba que li alegra la vida (Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat i bloc Victor Alexandre)
M'ha semblat fantàstica, alegre, desenfadada, optimista, àgil, et passa en un sospir i en tens més ganes i, sobretot, d'Abba (bloc La setena mirada)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO —©Universal— Julie Walters, Meryl Streep i Christine Baranski, a Mamma mia!, de Phyllida Lloyd