
De Miquel Bauçà, a "El Canvi":
Hi ha una possibilitat d'extinció del català per culpa indirecta de l'anglès -no directa com la de l'irlandès-. Els joves, de la mateixa manera que volen tenir un ordinador volen parlar en anglès, per la cosa de la modernitat. Un fet implica el veïnat. I com que no és tan fàcil aprendre anglès com aprendre a manejar mínimamanet un ordinador, opten per un substitut més fàcil: la llengua dels nostres enemics que, a part de saber-la, els sona inevitablement més exòtica que no pas el català. És així de simple i de bèstia. Els perpinyanesos ja feren el mateix quan els parisencs eren de la màxima actualitat i a més els imposaven els notaris. A la definició de diglòssia s'hauria d'afegir la idea de la moda, a més de la d'oficialitat foçada. És menys palpable, però no menys efectiva. La moda és metafísica; un notari, un gendarme, un mossèn: estrictament humans. Els joves de l'Eixample executen massivament aquesta especial diglòssia. El català no està gens, però gens, de moda.