Que perdem la memòria a cada rentada, no és nou. Vint, trenta anys, tant se val, els cicles de desmemòria es repeteixen. Perdem la memòria i més coses. Repetim i ens repetim incansables, en els mateixos errors, fins i tot en els miracles. Idees?, home, potser sí que hem canviat algunes maneres, la moda, per exemple, i naturalment que ens hem tecnificat, però els canvis són evidents i inqüestionables allà on no fan gaire mal, on no fan forat, on les grans línies són tan iguals que res no diferencia la perpendicularitat del paral·lelisme. L’amor i la mort, passant per l’indestriable sexe, les lleis de mercat, del capital més dur i salvatge, la riquesa entre uns pocs contra la pobresa, duríssima, de la majoria, el nord i el sud, la gran desigualtat que ens interessa mantenir a occident perquè res no canvie. Les línies mestres (o millor: les línies, mestre) no canvien ni gaire ni poc.
Ah, la crisi! Sí, la crisi si voleu, i també els nyaps per adobar-la i anar tirant uns quants anys més, un altre cicle, fins a la següent desmemòria. Les solucions proposades?, salvar els de sempre, fer patir més encara els de sempre, ofegar-los fins al punt de deixar-ne sobreviure prou, perquè la roda trinco-tranco gire malgrat tot, a favor dels rics. Ja li posarem oli, d’ací uns anys. Idees?, ah, és clar, les idees.
Que fos econòmica, únicament, ja fóra un gran consol. Però és d'idees, la crisi, i d'humiltat, però sobretot d'idees. Perquè, dos mil anys després, per seguir el calendari cristià, allò més buscat per tanta gent és un gran cotxe (un dels indicadors de com ens van les coses en tots els models econòmics d'occident és quants en venen), una casa a la platja, unes vacances al sol, i poqueta cosa més.

Israel i Palestina: Un conflicte sense solució ara per ara.