Bloc d'en Ferran Falcó

Quan jo anava a escola

• ferranfalco
• enllaç permanent
• dimecres, 8 d'octubre de 2008 | 21:21h

Quan jo anava a escola, érem entre 38 i 40 alumnes a classe. Els "dictats" no els preparàvem a casa, sinó que es feien per sorpresa, fet que ens obligava a entendre què escrivíem. Els nostres pares, generalment, tenien menys formació que la nostra d'ara, i no ens podien -teòricament- ajudar com ara.

Teníem un professor que ens feia aixecar quan entrava o sortia de l'aula. I la resta, teníem la certesa que sabien el que feien i tenien vocació de fer-ho. Se'ns castigava, i no hi havia pares disposats a discutir les decisions dels mestres, sinó a fer-los costat. No hi havia pares protegint els fills de tot, exculpant-los sempre i no responsabilitzant-los mai.

No anàvem de colònies, o si, però només una vegada per curs. I no hi tenien cabuda ni jocs de risc, ni activitats de luxe.

Els nens suspeníem, i anàvem a setembre, o repetíem curs.

Quan tornàvem de l'estiu, els professors no ens dèien que marxéssim a casa en poques hores, a fi que anéssim "agafant el ritme". Començàvem el curs, i llestos. I no ens feien servir d'excusa per ser ells els qui "agafessin ritme".

No hi havia APAS, ni AMPES, hi havia reunions de pares. I si et trobaves malament, et donaven aigua del carme amb sucre. I no calia autoritzar-ho tot, sempre, per escrit.

No hi havia un oceà de sigles tècniques del que l'administració i la "comunitat educativa" han anat creant. No sé si ni tant sols hi havia una llei, o altra. I tinc la percepció que era igual. Que les escoles, totes, sabien on anàven i per què.

Ni molts pares, ni molts mestres, ni l'administració, sabem ben bé què coi fer amb l'educació. I els polítics, menys encara. Els meus, que es van equivocar cedint espais als qui consideraven que els nens havien de créixer sense limitacions ni imposicions, per no crear-los traumes. I els altres, perquè no discutien la renúncia a la competència entre alumnat, mentre enviaven els seus fills a la concertada, no fos cas, o els mantenien a la pública, sempre que fos ben semblant a la concertada pel que fa a les famílies que hi portaven criatures.

No es tracta de pressupost, com diuen. Perquè mai amb tants diners s'havia aconseguit tant poc. Però necessitaria un post més llarg, i segurament rigorós per a fer front al que vull dir.

Admeto la caricatura en part del que descric, però no deixa de tenir un punt de real. La resta, el que recordo, era exactament així. I, finalment, deixeu-me dir que no tot és un desastre, que hi ha molt bona feina a cada escola, i que, m'ho sembla, falta un model compartit de valors a transmetre.

• Comentaris: 5
• Vull llegir la resta de l'article