Conta la tradició que un fred matí d'hivern, així que van obrir els portals de les muralles, va entrar a la ciutat un fadrinet d'un poble veí que portava el seu vell pare a coll-i-be. En arribar al pla de la Boqueria, cansat que estava, va seure per reposar. El vellet es trobava molt malalt i el fill no tenia elements per fer-lo guarir i el duia a l'hospital.
Mentre descansaven, el pare diguè al fadrí: "En aquest mateix banc em vaig asseure jo també quan portava el meu pare a l'hospital." En sentir això el noi reaccionà; pensà que qui sap si el seu fill li duria, a ell, algun dia, i es carregà el seu pare altra vegada al coll per retornar-lo a casa.
Aquesta llegenda donà lloc a la formació del vell refrany barceloní:
Tal hi va qui no s'ho creu
a l'hospital de Santa Creu.
Font:Joan Amades