Adam Majó

Xuts a pals

    Si bé la durada estricte d’un partit de Rugby és de 85-90 minuts, per als jugadors i les persones directament implicades en el joc, el ritual és bastant  més llarg. S’acaba una bona estona després que l’arbitre hagi xiulat la fi del partit, quan els dos equips s’acomiaden després d’haver compartit unes cerveses i alguna cosa de menjar. És l’anomenat tercer temps. I tot plegat haurà començat molt abans, quan l’equip arribat de fora es dirigeix al terreny de joc abans d’entrar al vestuari. Una curta passejada per la gespa permet a entrenador i jugadors prendre algunes decisions en funció de l’estat del camp: per jugar a la ma o al peu, per davantera o a la línia, xutant a pals o buscant l’assaig, calçant tacs llargs, curts o de plàstic… No és el mateix jugar amb l’herba alta que segada arran, ni amb el camp tou perquè ha plogut o dur perquè ha glaçat, no té les mateixes característiques un camp on s’hi juga i entrena poc, que un de sobre-utilitzat, amb clapes de sorra o fang abundant. Sens dubte totes aquestes variables afegeixen dificultat al joc, però formen part de la cultura del Rugby i ens recorden que tot plegat va començar com un intent per regular i atenuar les baralles col.lectives entre joves de pobles, ciutats o barris diferents. L’esport com a succedani de la lluita i el terreny de joc com a descendent civilitzat del camp de batalla.