Primeres Jornades de la Penedesfera (Gelida, 13 i 14 de juny)

• jpinyol
• enllaç permanent
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 23:59h

Convidat per Daniel Garcia Perís,un blocaire de Gelida al qual fins al moment només conec a través de la xarxa, el proper dissabte participaré en una de les taules rodones organitzades en el marc de les Jornades de la Penedesfera : blocs, societat i territori, que tindran lloc a Gelida el proper cap de setmana i que constitueixen la primera trobada de blocaires de l’Alt i Baix Penedès, de l’Anoia i del Garraf.

No cal dir que aquesta participació em fa il·lusió per diferents motius. Perquè d’ençà que vaig obrir aquest bloc és la primera vegada que intercanviaré impressions de manera pública amb altres blocaires, perquè reafirmarà la meva convicció que la meva comarca ha de formar part d’una àrea que la lligui sobretot amb l’Alt Penedès, i perquè per a mi és un autèntic orgull formar part de la Penedesfera. Sobretot després de comprovar que darrerament vivim una tendència màgica d’agrupament de blocaires per territoris, a l’estil del que han format a les terres de l'Ebre i en altres zones del país. I també em fa il·lusió perquè el fet que m’hagin convidat a participar en una taula rodona que tractarà la relació entre els blocs i la literatura no deixa de ser un reconeixement a la meva pàgina personal i als centenars de lectors que sumo dia rere dia. (i no en poso de més perquè els compto a diari i sempre passen de cent). Una menció que s'afegeix al premi que vaig rebre fa uns mesos pel mateix bloc. Per tot plegat, pels esforços esmerçats en connectar els blocaires de la Vegueria del Penedès, i per pensar en mi a l'hora de formar una de les taules, moltes gràcies Daniel!

Tots els actes programats en aquestes jornades de la Penedesfera són gratuïts i no cal inscripció prèvia. Tal com se subratlla al web de la Jornades, el seu objectiu és traslladar al conjunt de la societat el fenomen blocaire, les experiències dels blocaires penedesencs i les comunitats generades entorn dels seus blocs, gràcies a les eines del web 2.0 i les noves tecnologies des d’una vessant social, ciutadana, participativa i col•laborativa. Les jornades estan adreçades a blocaires del Penedès, de fora d’aquest territori i a tots aquells que volen introduir-se en aquest mitjà de comunicació. També servirà per obtenir una instantània de la realitat social penedesenca gràcies a la transversalitat dels blocs.

Durant els dos dies de les jornades es faran tres taules rodones sobre les organitzacions virtuals en xarxa, les diferents manifestacions culturals a través dels blocs i els polítics blocaires debatent sobre el territori. També hi ha haurà una conferència sobre l’oportunitat per als empresaris que representen els blocs i un taller per tal de fomentar la cultura vitivinícola a la xarxa. Finalment un pica-pica penedesenc posarà fi a les Jornades.

La meva participació tindrà lloc dissabte 14 de juny a les 10 del matí a la Taula rodona titulada “Cultura blocaire al Penedès” juntament amb altres blocaires de la Penedesfera dels àmbits literari, educacional, periodístic, esportiu i turístic. En concret tindré l’honor de parlar de la meva experiència blocaire juntament amb Erik Wirdheim (un blocaire suec resident a Vilanova i la Geltrú), Rosa Soler (mestra d’Olesa de Bonesvalls), Ricard Garcia (escriptor de Sant Llorenç d’Hortons), Francesc Balagué (investigador educatiu de La Llacuna, Jordi Torà (blocaire multidisciplinar de Calafell) i Guillem Carol (periodista de Subirats).

Quedem que vindràs i que, una vegada a Gelida t’agradarà saber la resta del programa previst a les Jornades… Doncs continua llegint i el coneixeràs…

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Adéu ERC

• DaNaCa
• enllaç permanent
• Pensar en veu alta
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 23:49h

• Comentaris: 5
• Vull llegir la resta de l'article

ECLIPSI DE XICARANDANES

• bielmamengual
• enllaç permanent
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 23:38h

Com una cussa malalta he seguit el teu rastre tota la nit. Acabes d’escriure això a la llibreteta d’espiral que et comprares en un quiosc just devora el bar Drac, on prens cafè amb llet i una ensaïmada molts de matins quan baixes de son Alegre per començar des d’aquell punt, aferrat a la teva maleta de pell gastada, l’itinerari que des de fa vuit mesos repeteixes com si fossis un autòmata mogut per un programa perfectament dissenyat per una ment cruel que vol convertir el teu cervell, ple de tarantes teixidores de tristesa, en un camp arranat i cremat, mort. No et mira ningú quan, assegut davall aquelles tres xicarandanes amb els capcuruculls florits de la cantonada dels carrers Concepció i Bonaire de Palma, treus el llapis al qual has fet una punta ben prima amb la maquineta que dus dins la butxaca de dalt d’aquella americana de lli beige que et va regalar Daniel. Com una cussa malalta que ha perdut l’olfacte i ensuma amb desveri qualsevol cosa per trobar-hi el teu aire, les teves ditades, aquella olor forta d’ametlons de la teva boca carnívora de tendreses. Voldria que parlassin aquestes pedres irregulars que sostingueren les teves passes lleus dins aquelles esportives verdes que no m’agradaven gens; voldria que parlassin les fustes d’aquest banc en què ens asseguérem alguns decapvespres quan esperava que sortissis de l’agència de viatges Caribe amb la por que no vinguessis a la cita; voldria que parlassin aquella pluja de pètals lilosos i irisats de violeta, que cauen sempre seguit de les tres xicarandanes, davall els quals et vaig dir que t’estimava amb aquella estreta lleu, ben clandestina, de la meva mà esquerra a la teva mà esquerra. Cop en sec t’han atacat veus, renous, músiques, xivarris, fresses, uns sons que reconeixes, que et fan basarda. Te’n vas, depressa, quasi corrents, la qual cosa no s’avé amb un home de la teva edat, cap als jardins de la Feixina com si fugissis d’un foc terrible. Però saps que dus la cremor dedins: t’eixamoren veus disposades en capes i per zones, n’hi ha unes que s’enrotllen per davall, en contrapunt, d’altres es desfan en brolladors que es glacen dins l’aire. I t’ataquen també cadascuna de les notes d’una música de sons d’altres temps, d’una ràdio telefunken de ca els teus padrins, d’un tocadiscos de la teva mare, d’un quartet de cambra que et va emocionar en un oasi de Tunísia, d’un play-back d’aquell discurs de Martin Luther King quan el mataren, tot tapat per un zumzeig de gent que crida per telèfon, per micròfon, pels altaveus. Basta! Xut! Basta! Et dius fluixet mentre t’asseus a un banc vora el monument al Baleares, t’agafes el cap pel clotell amb les dues mans i l’acales damunt els genolls tremolosos. Després, de pressa, obres la maleta, treus un àlbum de fotos, quatre tubs de medicines, una capsa de música, un feix de diaris i llibres, un rellotge de taula antic, una foto, un mocador taronja fosc, la llibreta d’espiral i un aparell per mesurar la tensió. Mentre l’anell de goma et prem el dit gros llegeixes: La teva bellesa de bastaix, Daniel, tosca, se’m fa obsessiva i excitant: el caparró tendre i intel·ligent, les cames àgils i nervioses, aquells shorts de tergal lilós que et fan vibrar els hemisferis del cul, el ventre gairebé pla d’on, al final, hi penja aquell mecmeremec que dóna gust tenir a la mà damunt uns ous petits i frescs. La tensió s’ha disparat com d’una pistola interior.
(...)
(Imatge secreta de Joan Font, amic, gràcies))

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

When I'm president..dedicated to Joan Puigcercós

• DaNaCa
• enllaç permanent
• Pensar en veu alta
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 23:28h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

EA 1004. "Els catalans varem iniciar-nos com a país poc abans de l’any 900" Claudi Romeu

• empordaaccio
• enllaç permanent
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 23:21h

CONCULCACIONS (130)

Què esperem d’Espanya i França?

Es pot saber què esperem els catalans dels estats espanyol i francès? Analitzem una mica el cas d’Espanya, per veure o arribar a pensar si és que Espanya ens pot donar alguna cosa.

Els catalans varem iniciar-nos com a país poc abans de l’any 900. Varem començar aquesta singladura damunt de les muntanyes del Pirineus, entre Sant Pere de Roda, Cuixà i altres monestirs que van ajudar a consolidar un poble que va anomenar-se Catalunya. Amb el temps apareixen altres dinasties Comtals que amb la seva incorporació s’acollien a aquest nou col·lectiu anomenat Catalunya, fins a establir la seva capital a la Ciutat de Barcelona. Els Comtes de Barcelona encapçalaven la regència de tots els demés comtats. Els comtes barcelonins cobrien doncs les funcions del que anomenem un rei. O sigui la màxima autoritat, malgrat ells personalment sempre van continuar adjudicant-se el títol de Comte de Barcelona. Va ser fora del Principat on tenien la consideració de rei, o sigui a València a Les Illes, a Nàpols, Sicília, etc.

Cal anomenar alguns dels comtes que amb una clara i prudent visió de país van estructurar la futura Catalunya fins a la declaració de independència dels francs. Bernat de Septimània, Guifré el Pilós, entre d’altres fins a arribar a Borrell II que el 985 es nega a anar a Paris a rendir fidelitat als francs, ja que aquests no havien ajudat Catalunya quan se’ls va requerir per part catalana, el compliment del pacte establert.

La autoritat dels comtes a la resta de territoris, no va ser quasi mai discutida i el Comte de Barcelona era considerat el rei del que posteriorment han estat els Països Catalans, o Països de parla i cultura catalana. Així es va consolidar la nostra nació, amb una força tal que en alguns moments de la nostra història era considerada la nació més important de tota l’Europa occidental. No tant sols això, sinó que en el cas d’haver aconseguit la unió amb el territori del nord, Occitània s’hauria materialitzat aquest gran imperi. La característica principal dels homes que integraven aquests col·lectius era precisament la llibertat. El sistema era plenament revolucionari, si tenim present que la resta dels països del continent europeu eren dirigits per uns reis majoritàriament absolutistes, ja que en ocasions la seva decisió era suficient i única per decidir la condemna a mort de les persones que discrepaven dels sues dictats.

La diferència era ben clara, a Catalunya no existia un rei com a mandatari amb poders absoluts que regís tots els destins. Sempre, i des del seu inici la direcció del conjunt nacional va ser una activitat compartida, com per exemple el Consell de Cent o altres organismes que de manera col·legiada prenien les decisions que estimaven oportunes. Així és com va nàixer el primer assaig de Parlament al món i que posteriorment tots els països d’Europa i molts d’altres continents han anat incorporant.

Aquesta instauració basada en la llibertat va ser brutalment i constantment combatuda. Principalment en el nostre cas per dos estats amb concepcions polítiques de direcció completament oposades a les nostres. El Vaticà imbuït i obsessionat pel poder, va recolzar les imposicions dirigistes i dictatorials dels dos estats, posant-se al costat d’uns països que l’únic que veritablement desitjaven és engrandir i exercir el seu poder damunt d’altres nacions i territoris que no els pertanyien i per tant es veien obligats a sotmetre’ls per mediació de la guerra, la persecució i la posterior ocupació.

Així és com els estats espanyol i francès varen formar el que ara són els seus estats, i en el cas espanyol la proporció va ser molt més àvida extensivament, amb el seu intent d’apoderar-se de tot sud Amèrica, destrossant els països allí existents i les seves cultures. Aquesta experiència espanyola ha fracassat estrepitosament i avui Amèrica te els seus propis països, encara que indubtablement amb una sèrie de valors i infraestructures marcades per l’espanyolisme més recalcitrant.

La mentalitat dels espanyols i francesos no ha canviat a través dels segles i actualment exerceixen les seves concepcions sobre uns països més propers, com Catalunya, Euskadi i Galícia. Per a ells la pèrdua dels tres països que mantenen colonitzats, representaria la negació final de la seva concepció de corrupció imperial, que ha estat el seu objectiu històric fonamental, sobre el què creuen que s’ha de materialitzar la seva “grandeza” i la seva “grandeur”.

Després d’aquestes breus notes que resumeixen l’estil “castellano-español” i “franc”, i de com han escrit la seva història, la pregunta és obligada, - Què és el que esperem els catalans tant dels espanyols i els seus amics els francesos que a l’hora d’actuar pel desmembrament i destrucció de Catalunya han col·laborat tan estretament? És que esperem que ens ajudin a reestructurar el nostre país, que reforcin la nostra llengua, que rehabilitin les nostres institucions i infraestructures? Que enalteixin la nostra concepció de llibertat i independència, la manca de les quals ens està portant a la mort definitiva com a país, fins a la desaparició total, perquè mai més destorbem la seva inèrcia política?

És això el què esperem els catalans d’aquesta gent? O una de dues, o se’ns pot qualificar d’imbècils o de què hem renegat definitivament de la nostra nació, la nostra llengua i tot el significat de la nostra història. Una pàtria i una nació són conceptes irrenunciables, que com diuen les històries de molts països s’han de defensar i protegir mentre quedi una sola gota de sang i de vida.

Per tant els catalans necessitem treure definitivament els nostres enemics polítics de casa nostra, sense cap consideració alternativa i quan podrem parlar de tu a tu amb ells, si cal ja discutirem el que faci falta o potser durant molts anys no ens caldrà dialogar amb ells per culpa de la seva mancança, que els converteix en ineptes pel diàleg i per la comprensió i acceptació de les formes que s’aparten del seu repertori.

Evidentment és segur que no tots els espanyols ni francesos, comparteixen aquestes característiques, però els que estan al poder, es diguin Aznar, Rajoy, Zapatero, Franco, Borbó, Zarkozy, etc. que són els que dominen els demés, són irreconciliables amb la pau, la llibertat i el benestar social, si no és sota les seves imposicions.

Repeteixo, és d’aquesta estirp que esperem alguna cosa bona i positiva per Catalunya? Resumiré amb una frase de moda: -els que així ho pensin estan malalts d’un espanyolisme i afrancesament recalcitrants –

Com diu Goethe “Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món, fins que no sap judicar-se ella mateixa”

Claudi Romeu, 7 de juny del 2008

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

109 La follia que ve de les ninfes

• jvives
• enllaç permanent
• 30. Cultura
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 22:07h

“El primer ésser amb qui Apol·lo va parlar a la terra fou una nimfa. Es deia Telfusa i de seguida va enganyar el déu”.

Les nimfes són éssers de vida llarguíssima, però no eterna; les incursions a la terra per part dels déus foren, atrets més per elles que no pas pels humans. "I primer els déus, i després els humans, que imiten els déus, van reconèixer que el cos de les nimfes era el lloc d'un coneixement terrible, perquè era salvador i funest alhora: el coneixement a través de la possessió".
 

“La nimfa i la serp [Pitó a Delfos] són guardianes i dipositàries d’un coneixement oracular que Apol·lo els ve a prendre. [...] Apol·lo va ser el primer invasor i usurpador d’un saber que no li pertanyia, un saber líquid, fluid, al qual el déu imposarà el seu metre. [...] molt abans d’Apol·lo, a Delfos la mateixa serp ja practicava la màntica”.

Aquests fragments són de l’obra de Roberto Calasso, La follia que ve de les nimfes (traducció al català d'Anna Casassas), Quaderns Crema, Barcelona 2007; concretament de l'assaig que dóna títol al llibre. Una altra obra d’aquest autor, Les noces de Cadmos i Harmonia (juntament amb d’altres textos clàssics) són l’origen de dues entrades al Tetrabloc:

075 El mite, la teogonia
078 El déu i l'home

(...)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Air Berlin, res de nou

• doi
• enllaç permanent
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 21:53h

Les paraules racistes del senyor Joachim Hunold, president de la companyia Air Berlin, m'han animat altre cop a escriure novament en el meu bloc.  Dir que els catalans som "uns porcs de merda" i que pronunciar "platja de Palma" ja no sona tant imperial com dir-li "playa de Palma" denota fins a quin punt estem parlant d'un individu menyspreable, ja sigui per la seva ideologia nazi-imperialista, com per la seva pobra cultura.  M'agradaria, però, destacar dues reaccions (o més ben dit, una reacció i una no-reacció). Des del món del  jihadisme  hispànic s'han afanyat tots a aplaudir i donar suport al senyor Hunold. Que algú insulti i vomiti sobre el poble català sempre és motiu de gaudi per aquesta gentussa racista, que odia els catalans per vés a asaber quina deformació cerebral inexplicable. L'altra reacció (o més ben dit, no-reacció) és la de l'organització SOS Racisme. Aquest grupuscle que patrocinat pel PSOE propugna l'espanyolisme, emmascarat amb mots com universalisme i progressisme, no ha dit ni mu. Res de nou. És el de sempre. SOS Racisme reacciona molt ràpid quan algun govern europeu vol expulsar extrangers que només es dediquen a delinquir, o quan es diu que els estrangers han de tenir els mateixos deures que tothom, o que s'han d'integrar. Ells defensen la desintegració, la delinqüència i la desigualtat social, i es vanten del contrari. Quins collons! En els casos de racisme anticatalà, aquest grup finançat pel PSOE no piula mai. I defensar dels atacs unes ètnies i no fer-ho en altres, és racisme. I per tant podem dir-ho perfectament: el senyor Hunold i SOS Racisme són la mateixa escòria. I és que els enemics de Catalunya adopten formes ben diverses, però el més important és que els sapiguem identificar.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Bous

• vicent
• enllaç permanent
• Bétera
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 21:48h

Per desgràcia aquesta setmana ha mort un home del poble al bou embolat. De fet va morir dies després que el bou el colpejara, sense fer-li res més que contusions aparents. No hi havia talls ni ferides però encara se'l van endur a l'hospital i allà va morir. Sap greu que una persona muira així però eixe és el risc que es corre quan es juga amb animals. I a Bétera la veritat és que hi ha molta afecció al bou de carrer.

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

L'Ajuntament de Barcelona em deu 35 euros

• marcbel
• enllaç permanent
• Bici, carrils bici i Barcelona
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 21:43h

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Desamor

• noni
• enllaç permanent
• diumenge, 8 de juny de 2008 | 21:42h

...

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article