Si estigués d'humor podria fer mig acudit tot dient allò del marit de la germana de la millor amiga de la dona. Però no n'hi estic.

Pensant-hi diria que la major part de les vegades que ens hem relacionat ha estat al voltant d'una taula. Que és una bona manera de fer amics. Ni que els vegis molt de tant en tant.

Lo Xavi és d'aquell grup de persones que no penses com és ni com deixa de ser, senzillament et cau bé, o no, i ja n'hi prou.

Dels que gasten poca rialla però que ben aviat saps si està, o no, de bon humor. Potser perquè diu les coses tal com les pensa.

Avui has deixat de ser per passar a sempre ser.

Saps que tornarem a fer riure a la Montse i a la Laura. És el menys que podem fer per les bones estones que hem passat.

I sàpigues que, quan tingui un moment, hem faré un glop de Talisker (aquell que no vam arribar a fer plegats). A ben segur tindrà un cert gust salat de llàgrima, el segell d'un pacte no escrit de que mai t'oblidarem.

Si surt bé aquest és le primer vídeo que afegeixo en un apunt.

ps: sembla que sí.

És la inauguració de l'exposició "L'home, la terra i l'aigua" d'Artur Duch, a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, a Mollerussa.

Paga la pena donar-hi un tomb (i a l'Espai Cultural, també)

La setmana passada, canviant de canals, buscant alguna cosa que em fes de somnífer... em vaig quedar enganxat al 33 (crec que el programa es deia Loops).

Una veu em va cridar l'atenció (no se perquè vaig pensar en el Morrisey dels Smiths) i em va fer dubtar de si era noi o noia.

L'ambient, una immensa sala (o un gran magatzem, com si fos un hivernacle aixecat). I un grup d'acompanyament que semblava que s'havien equivocat d'indret. Tal una part d'una filharmònica (contrabaix, violins, piano, també guitarres i acordió,...).

Acabada la cançó, la següent amb el nom del grup: Anthony and the Johnsons. Em sona el nom, però no en conec res.

Em vaig quedar fins el final del concert. Plàcidament despert.

Ni exjugadors, ni directius, ni penyistes. El protagonista de la III Trobada de les penyes de Ponent del Barça, a Linyola, fou el Joaquim Mir.

L'alcalde de Linyola va aprofitar la recepció oficial (tot i que va remarcar varies vegades que parlava a títol personal) per dir el que pensava de la situació del Barça.

Sense aixecar la veu va mocar jugadors, equip tècnic, directiva i tothom qui te a veure en el que anomenar regal de la lliga al màxim rival.

I va reivindicar que el Barça torni a recuperar el paper que li correspon com equip més emblemàtic que és dels Països Catalans, secció Catalunya va afegir (lo de secció ho he posat jo).

Si fins i tot els veïns, que el coneixen de tota la vida, es van quedar entre un somriure i astorats pel que sentien, no vull pensar com devien estar els convidats.

I una vegada dit el que pensava, repartiment de llibres, xocades de mans, fotos i a continuar la festa. Que d'això es tractava. Que per patir, ja s'ha patit prou durant tot l'any.

I per molts anys als de la Penya Barça de Linyola, que ja han fet vint anys.

Contravenint una de les virtuts de la xarxa, la immediatesa, aquest apunt parla de la convocatòria que va fer Miquel Pueyo, delegat del Govern a Lleida, a un grup de blocaires de les comarques de Ponent, el passat dimecres, dia 21.

La trobada va servir per tenir una xerrada informal sobre els blocs, la xarxa,... i les possibilitats que donen i el que molt que falta per saber per poder-les aplicar, si més no entre bona part dels que vam assistir a la trobada (que, tot s'ha de dir, ja fa temps que vam perdre el carnet jove).

Potser per això Alertainfo va generar més expectació, preguntes,...pel seu contingut de suport tecnològic, d'aplicacions a laxarxa,... i el compromís del seu administrador de donar resposta telemàtica als dubtes i problemes que se li plantegin.

També va ser motiu d'atenció el bloc literari de l'Eduard Ribera, els apunts periodístics de Josep Ramon Ribé o l'informatiu digital de Fulleda.

En un sector més convencional situaríem el bloc del propi Pueyo, el de Rafel Santapau o aquest mateix.

I constatar que la xarxa la domina el jovent, tot veient, juntament amb Alertainfo, el bloc de la Jordina Freixenet o l'evolució que suposen els fotoblocs com el de la Fitipaldi.

També va servir per parlar breument de la sortida de la Lleidasfera i d'algunes de les seves propostes inicials, de compromís territorial.

Per últim agrair al Santi Arbós el suggeriment de fer una ullada al pdf de Com escriure per al web de la gent d'Antaviana.

En tot cas, un plaer haver conegut o tornat a saludar al Miquel, les Annes, la Jordina, l'Eduard, el Josep Ramon, el Santi, el Josep Ramon, el Xavier o el Rafel.

Aquest vespre miraré d'atansar-me a la reunió de blocaires de les comarques de Ponent que ha convocat el delegat del Govern a Lleida,Miquel Pueyo, que també és blocaire.

 

Tot això coincidint amb la sortida de la Lleidasfera, una iniciativa del Jordi Mayoral i en la que hi he col·laborat.

Els blocaires de Ponent es mouen... informarem.

Fa uns dies, un xiquet va entrar darrera meu a la pastisseria. Quan li va tocar va demanar el pa. Si mes no així ho va entendre la Rosa, la pastissera, ( i jo també) que li va dir que ja havia passat la seva mare (del nen).

Aquest però va respondre “Tinc gana”. La Rosa sense dir res més es va girar, va agafar una peça de mig encetada i la va preguntar: “llesca o crostó?”. El noi va respondre llesca.

Un, tot i que ja es va criar en l'època dels bonis, tigretons,... (combinats amb llesques de pa, vi, oli i sucre i una presa de xocolata), no va poder deixar de sorprendre's que avui en dia encara hi hagi canalla que gaudeixi assaborint una llesca de pa...clar que si és del pa del Vicenç de Fondarella no m'estranya.

No l'he trobat en els meus diccionaris, ni en els llibres del Pere Ortis sobre la parla de l'Urgell.

Només el Termcat l'anomena “industria alimentària”.

Es una paraula que sembre m'ha agradat. Potser perquè a casa “feien el mandongo”.

Aquest dissabte, a Vallverd d'Urgell, vaig tornar a sentir l'expressió, mes que la paraula. I que les senyores que cuinaven els talls de porc que, més tard, es transformaria en botifarra negra, em van dir que “feien el mandongo”.

Perquè això és el mandongo, la elaboració alimentària del porc (del porc s'aprofita tot, fa la dita). Botifarres, llonganisses, embotits, pernils,... i sobre tot la xulla, els talls de carn que es fregeixen (i es mengen) el mateix dia del mandongo, per mantenir la força. I es que ara se n'hi ha fet una festa, però anys enrere (i tampoc fa tants, que encara me'n recordo) era un procés que garantia l'aliment a moltes famílies durant una bona temporada.

Està bé mantenir els costums i també les expressions. Així perquè no l'utilitzem. La “Matança del Porc” sona fins i tot cruel i en canvi “Fer el Mandongo” te un no se que d'exòtic i festiu. Que al final és en el que ha quedat.

No he vist l'Home dels Nassos però ha sortit el sol. Després d'uns quants dies de boira va bé una mica de llum.
Ni que sigui per dir adeu a aquest any i desitjar-vos lo millor pel 2008.

No fa gaire, algú va escriure, arran de la victòria de la selecció espanyola de bàsquet (amb destacats jugadors catalans) en el Mundial de l'especialitat, que s'estimava més quedar quart, o cinquè, o... com a selecció catalana que campió en una que no ho fos encara que hi hagués jugadors catalans. I va reivindicar el dret a perdre (esportivament, de les altres maneres no cal matitzar-ho, que ja ho fem).

Avui però podem reclamar el nostre dret a guanyar. A mitjanit la selecció de Catalunya d'hoquei patins juga la final de la Copa Amèrica. A l'hora de les bruixes per TV3 (així hi posa al teletext ja que tota la competició s'ha transmès pel 33).

I els realitzadors brasilers no tenen manies a recordar que Catalunya va guanyar el Mundial B de l'especialitat el 2005 (malgrat que “oficialment estem desposseïts del títol)

Vigílies de la Castanyada van repartir per les bústies del poble uns paperets amb un telèfon mòbil on et preguntaven si volies que et portessin les castanyes a casa. Suposo que eren els escoltes del Palau que des de fa uns anys couen castanyes a la vora de la bàscula municipal.

Trobo bé aquesta iniciativa, tradició i tecnologia juntes. Sobretot pels que volen menjar-se les castanyes recent fetes. I es que fa molta mandra alçar-se de la taula calent per fora i per dins (i això que encara no s'ha repartir el moscatell) i sortir al carrer. Tot i l'encant d'atansar-me al bidó d'oli reconvertit en un gran fogó, on les castanyes espeteguen i fer petar la xerrada amb els veïns que fan cua.

Aquest dissabte, dia 5, vaig fer el Pregó de Festa Major de Vallverd d'Urgell.

La instal·lació de la connexió sense fils a la xarxa (wifi), en aquest petit poble del Pla d'Urgell, el més proper a l'Estany, i la meva relació amb VilaWeb Mollerussa va fer que em convidessin a parlar de les noves tecnologies.

Vagi de nou el meu agraïment a l'alcalde Ramon Maria Guiu, el regidor de Vallverd Xavier Pedrós i a l'Isidre Costa, president de l'Associació Sant Miquel i de la Comissió de Festes, amb el que, tal com va dir ell mateix, tenim coneixença d'anys, per altres raons professionals, per la seva confiança que, tal com vaig dir és més per una iniciativa, la de VilaWeb Mollerussa, que una trajectòria (tot i que ja, gairebé, són 7 anys).

Va ser una bona ocasió per parlar i saludar als regidors Víctor Costa, Jaume Piñol i Cinto Planell. També vaig saludar i felicitar personalment al Ramon Roca, president del Club de Bitlles Vallverd, per la recent conquerida Copa Generalitat. I conèixer i parlar amb el professor de música Josep Maria Salisi (els alumnes de l'Aula de Música Municipal Pare Irineu Segarra d'Ivars d'Urgell van fer més lleugers els parlaments).

Salisi és el responsable musical de Templers, la festa que es celebra a Barbens, d'aquí quinze dies, i on es representen moments de la vida de l'orde religiós militar relacionades amb la població. Per cert la seva promotora, la Dolors Gabarra, ara alcaldessa de Barbens i filla del Palau, com jo, també hi era i vam tenir ocasió de parlar una estona.

Els que bé em volen em van dir que vaig estar breu i concís. Vaja, que no em vaig fer pesat parlant. Ja m'està bé per la meva primera experiència pregonera.

Fa un parells d'anys (o tres...) a la, ara “adormida” (tot i que sembla que la volen reviscolar), revista del meu poble, l'Avenç del Palau d'Anglesola, vaig dibuixar un acudit on un Pare Noel anunciava les festes nadalenques passejant per una platja (de les nostres, no de l'altre hemisferi).
L'exageració responia a l'avançament que cada vegada es fa de la campanya (comercial) nadalenca.
Ahir, dia 3 d'octubre, en alguns indrets d'Andorra penjaven llums i motius de nadal!! Hi ho escric en minúscules (com en el titular) perquè al pas que anem tot el sentit del Nadal (en majuscules) quedarà reduït a una mera campanya comercial. I els mateixos que encendran l'interruptor (al Principat i arreu) després tindran la barra de demanar-nos estalvi energètic.

Ahir vaig aparcar al carrer Nord de Mollerussa. Per què ens entenguem ràpidament, qui ho conegui, al carrer del Manikí.
L'any 80 o 81, dos vallencs, l'Emili i el Marçal, van obrir aquest pub petit, totalment diferent, tant estèticament com musicalment, dels que hi havia aleshores.
Quan hi vaig entrar per primera vegada ja feia un any que estava obert i ja havien canviat la decoració inicial. Uns canvis que es van anar succeint durant els anys d'existència i on el Marçal, que passat un temps es quedaria sol al davant del local, hi tenia la ma trencada.
Punkis, rockers, moderns, sinistres, i totes les etiquetes que van generar, o ja hi eren, els Sex Pistols i companyia, es podien trobar en aquell espai reduït. A més d'un munt de “sense classificar”, entre els que m'hi incloc, que ens agradava l'ambient, la música i que durant moltes nits, de força anys, hi vam fer vida.
Després deixés de sortir de nit, o ho fas molt de tant en tant, i el Manikí va passar a ser un punt de record amb alguna visita puntual.
Ara deu fer un parell d'estius, vaig veure les portes tancades en horari que haurien d'estar obertes. Algú m'havia comentat que el Marçal volia tancar. I ho havia fet.
Ahir, quan hi vaig passar per davant no hi havia ni el local. Només un forat, no gaire gran que el local tampoc ho era, i el número del solar, el 14. Malgrat això, per a molts, el carrer Nord continuarà essent el carrer del Manikí.

Ja que parlem d'aigua, hauríem de dir que fou la primera gota.
Per unes hores, i qui sap si amb el temps..., no fou ni l'Estany d'Ivars, ni la Llacuna d'Utxafava, ni, com fins i tot algú ha apuntat, l'Estany d'Ivars, Vila-sana i Vallverd. Tothom parlava, explícita o implícitament, de l'Estany del Guiu.
Somiatruites, boig, il·luminat, tossut, ...paraules que, en un altre moment, serien un insult, es van dir a mena d'elogi per qui va engegar un procés que ha portar a la recuperació de l'estany més gran de la Catalunya interior.
I, ara, un llibre “L'estany d'Ivars i Vila-sana. La recuperació: d'un somni a una realitat” en deixa testimoni, perquè ningú oblidi l'esforç de tants, gràcies a l'empenta d'un.
Apotecari, polític, articulista, ...lo Ramon Maria Guiu podrà ser recordat per moltes coses, però, si passa a la història, serà perquè va creure i va fer creure a molts que un somni es podia fer realitat. I de debò que ho ha aconseguit.
I si no us ho creieu, només cal que us atanseu al Pla d'Urgell. En una terra tant plana és fàcil trobar una entollada tan gran. I el viatge paga la pena.