Ja que parlem d'aigua, hauríem de dir que fou la primera gota.
Per unes hores, i qui sap si amb el temps..., no fou ni l'Estany d'Ivars, ni la Llacuna d'Utxafava, ni, com fins i tot algú ha apuntat, l'Estany d'Ivars, Vila-sana i Vallverd. Tothom parlava, explícita o implícitament, de l'Estany del Guiu.
Somiatruites, boig, il·luminat, tossut, ...paraules que, en un altre moment, serien un insult, es van dir a mena d'elogi per qui va engegar un procés que ha portar a la recuperació de l'estany més gran de la Catalunya interior.
I, ara, un llibre “L'estany d'Ivars i Vila-sana. La recuperació: d'un somni a una realitat” en deixa testimoni, perquè ningú oblidi l'esforç de tants, gràcies a l'empenta d'un.
Apotecari, polític, articulista, ...lo Ramon Maria Guiu podrà ser recordat per moltes coses, però, si passa a la història, serà perquè va creure i va fer creure a molts que un somni es podia fer realitat. I de debò que ho ha aconseguit.
I si no us ho creieu, només cal que us atanseu al Pla d'Urgell. En una terra tant plana és fàcil trobar una entollada tan gran. I el viatge paga la pena.

Només cal que es posin d'acord La Trinca, Sony (que em sembla que entre els dos tenen tots els drets de les cançons dels primers) i Televisió de Catalunya i que treguin el joc per a PS2 La Trinca SingStar (en català, per si de cas cal dir-ho).
Veien l'especial d'aquest dissabte, amb els subtítols tipus singstar, només cal ficar-hi els tons i una mica més de programació i èxit assegurat. Aquest divendres, en una festa, tota la canalla es sabien les cançons dels trincos.. I no havien vist el programa (que encara no s'havia emès). Les coneixen perquè els seus pares, que ja fa vint anys que en tenen vint, els hi posen al cotxe per tenir-los distrets. I de pas ells, els pares, també...au vinga, vinga, vinga, vinga arriba La Trinca, Trinca, Trinca per salvaaaar la humanitat...

El sistema de l'escriptor Emili Teixidor de llegir poesia funciona.
L'opció “bàsica” és la lectura d'un vers diari (sense buscar-hi significats, només gaudir de la lectura, del fet de llegir). Jo he optat per la segona, llegir un poema o una plana diària, també sense enreda'm a que vol dir. Es curiós, però, com, després de la lectura “interna”, quan faig una segona lectura en veu alta, tot (gairebé sempre) agafa sentit. La de la doble lectura no recordo si ho va dir en Teixidor, però ho faig.
També apunto i busco al diccionari les paraules que desconec, o escric a la part superior de la plana els versos o paraules que em captiven.
És una de les primers coses que faig després de llevar-me i m'ho passo molt bé.
Gràcies senyor Teixidor.
Per si algú l'interessa he llegit “Lletra per a un àlbum” de Manel Rodríguez-Castelló; “Auques i ventalls” de Josep Carner i “Anomena'm nom” de Mireia Vidal-Conte. El segon no cal presentació. Els altres dos espero que, d'aquí un temps, tampoc. Són els guanyadors del setè i novè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, publicats per Pagès Editors.

Més de dos dies m'ha tingut telefònica sense connexió a la xarxa.
El primer dia per una avaria general a les comarques de Ponent. El segon per veure que li passava al meu ruter que no volia engegar-se.
Desprès de mil comprovacions i quan m'han encarat a encomanar al servei de garantia un nou aparell gratuït, aquests, i abans de “regalar” res,. han fet una nova verificació i vet aquí que tot funciona bé. Els hi hauran de canviar el nom (als serveis).
Ah! i qui digui que desconnectar de tant en tant va bé, us asseguro que quan no es fa de grat els nervis surten per tot arreu. Vaig a fer una ullada als 155 correus acumulats (tot i que ben segur que més de la meitat son brossa).
Siau

Era la primera vegada que assistia a la Nit de l'Esport Comarcal del Pla d'Urgell (convidat com a premsa, ja que, pel que me van dir, les prop de 300 persones que hi van assistir se'l van pagar, el sopar).
Em va agradar que es fes reconeixements (aquí no es tracta de premis) a persones que estan vinculades a l'esport i a l'activitat esportiva però que no són esportistes (als que també se'ls hi va fer, el reconeixement). Em refereixo a les persones que marquen les pistes o els camps, els que hi son sempre una estona abans perquè tot estigui a punt i els darrers en marxar per recollir-ho tot.
Potser estaria bé de canviar les dates, ja que es celebra cada quatre anys, més que res per no coincidir amb períodes electorals. Tot i que hi poden participar tots els pobles (mani qui mani), amb una selecció fetes per cada regidoria d'Esports (un altre punt a millorar o modificar, per allò de no polititzar l'esport).
I per últim la pregunta que molta gent es va fer i ningú va formular (o sí) i que, en tot cas , ningú va respondre. On eren els nominats de Bell-lloc d'Urgell i, sobretot, Mollerussa?
Per cert, a banda de l'omnipresent futbol, l'esport amb més nominacions foren les bitlles, no en debades el Pla d'Urgell és la comarca catalana que més excel·leix en aquest esport.

Mai havia estat tan a prop de Lluís Llach.
De fet no he anat mai a cap concert seu (tret de veure en directe, per la tele, el del seu comiat). Tot i escoltar-se a casa, amb insistència, la seva música, desconec gran part de la seva discografia.
Aquest dilluns, però, va venir a Mollerussa, on la Mostra de Cinema Català Som Cinema li va retre un homenatge.
En els breus moments de la roda de premsa, de l'homenatge,vist d'a prop, a un parell de metres veure els seus gestos, escoltar les seves paraules,.. fins i tot quan l'estava gravant, quelcom t'ultrapassa la pell. Es d'aquells moments en que saps que aquella persona que tens davant és quelcom més. No se si a Lluís Llach li deu agradar gaire, diria que no, que el considerin un símbol, un referent nacional, però per a mi, des d'aquest dilluns, per si ja no ho era, ho es.
Vull creure que la seva retirada dels escenaris, lluny d'afeblir, incrementi la seva activitat pública. Oimés després d'escoltar-lo a “Lluís Llach, la revolta permanent” (no deixeu de veure aquesta pel·lícula de Lluís Donés) on diu, si fa no fa, “...les cultures minoritàries, com la nostra, o fan un esforç de militància o estan destinades a desaparèixer”. No ens podem permetre el luxe de perdre a ningú i, especialment, algú com el Lluís Llach.
Un plaer, i un honor, haver-te conegut Lluís, encara que no haguèssim intercanviat cap paraula ni encaixada de mans.

Els més aferrats demòcrates proclamaven, a meitats del 70 del segle passat, que, una vegada recuperada la democràcia, una de les primeres institucions que s'havia d'eliminar eren les diputacions provincials. Ja han passat trenta anys i les diputacions, lluny de ser eliminades, tot i projectes de vegueries, han esdevingut institucions desitjadíssimes per totes les forces polítiques.
Si més no aquí a les comarques de Ponent, on molts ambicionen el lloc d'Isidre Gavín i, tots els partits, l'hegemonia de CiU.
I com que per la Diputació compten les partides judicials, que actuen com circumscripcions electorals, i sobretot, perquè tots els vots valen i s'acumulen, es donen situacions, per dir-ho finament, curioses.
En un poble de la Segarra, l'alcalde, i el seu equip, ha passat de CiU a PSC  perquè els socialistes li han promès els recursos per enllestir un local social. Això ho ha dit públicament el mateix batlle que ha fet bo allò de que “als poble es vota a les  persones i no als partits”. I han canviat de sigles amb l'esperança de tenir local. Què, ben mirat, deu ser el que realment importa als veïns d'aquest poble. Vots per la Diputació i facilitats pel municipi. I tots contents... tret de Convergència que no se si ha esta a temps de preparar un altra llista. Ja se sap, vots, tots conten i valen.
Més vergonyós, per a mi, és el que ha passat al meu poble, situació que, crec, es dóna en més llocs. Després de tots aquests dies dient que es presenten tres llistes i va i en surten quatre. La darrera del Partit Popular (i en altres pobles ho fan altres) que ha bastit una candidatura on, pel que sembla i he pogut esbrinar, no hi ha ningú del poble. Ja se sap  que el cas es sumar vots. Em pregunto que passaria si, en aquest darrer cas, sortís elegida una persona que, potser, ben just sap on para el meu poble. Seria un cas paradigmàtic de la democràcia que tenim. Clar que, si s'han inventat el teletreball, també es podria el telealcalde o, en aquest cas, la telealcaldessa, perquè l'únic que en conec de la llista és que la candidata és una dona.

Per sort o per desgràcia la boira ha fet que haguem tingut, si més no aquí al Pla, un hivern més o menys normal. I dic això darrer perquè un hivern com cal s'encarrega de que certs “animals de companyia” no apareguin fins a les portes mateixes de la primavera. En canvi, enguany, només amb un parell de dies de certa bonança, ha fet que apareguin les primeres mosques, bé, mosquetes.
No em vull imaginar com duen estar a les zones on ha fet un hivern primaveral. I es que no se que es pitjor, si la boira o les mosques i mosquits.

Tot el meu suport a l'Oleguer Presas i rebutjar la decisió de Kelme de rescindir-li el contracte per haver fet us de la seva llibertat d'expressió.
A mi m'han perdut com a client i afeccionat als seus equips.
Si voleu queixar-vos, VilaWeb ha engegat la campanya 

Kelme m'ha perdut com a client

Deu fer un parell d'anys, dia amunt o avall, parlant amb un conegut va sortir el tema de l'Estany d'Ivars i Vila-sana.
El meu interlocutor, que encara ara no arriba als quaranta, de professió liberal, acostumat a voltar per aquestes comarques de Ponent i, el més greu, amb un amic a Ivars d'Urgell, no en tenia ni idea ni n'hi havia sentit parlar mai, de l'Estany.
A hores d'ara a ben segur que encara hi ha moltes persones que desconeixen de la seva existència (de l'Estany em refereixo), però també n'hi haurà un munt que s'hauran assabentat gràcies a la seva presència en els mitjans de comunicació, els darrers dies.
La presentació a Fitur de Madrid, davant de premsa i especialistes del sector turístic, el ser elegit com espai per representar el Dia Mundial de les Zones Humides (enguany i aquí a Catalunya) o que un dels premis de periodisme turístic Pica d'Estats estigui dedicat al mateix, ha fet que aquesta zona recuperada, i que es convertirà en la zona humida més gran de la Catalunya interior, hagi esdevingut, ni que sigui per unes hores i com a totes, una estrella mediàtica.
Afortunadament la seva presència es mantindrà, fins i tot quan desaparegui aquest estrellat, perquè hi ha molta gent que hi van creure i que van fer (i fan) possible el que era menys que un somni.
I com que ara estant pavimentant els accessos, no teniu excusa per no venir a veure´l.

Júlia Renom i Jordi Domingo (coord.)
Pròleg: Ramon Camats.
Editorial: Pagès Editors

A ben segur que aquest dies és una de les paraules més emprades o, si més no, que forma part dels desitjos de la (majoria) de la gent: pau.
Cadascú té una idea feta del que és la pau però, us heu preguntat que pensen de la pau els més joves, els infants?
La resposta a aquesta pregunta la dóna el Petit diccionari de la Pau, un llibre coordinat pels professors de la Universitat de Lleida (UdL) Jordi Domingo i Julia Remón, i que és el fruit de quatre anys de treball i col·laboració amb alumnes i professors de diferents centres escolars de Ponent.
La idea, de fet, surt del grup de treball “Educar per a la Pau” de l'Institut de Ciències de l'Educació de la UdL, amb deu anys de treballs i que ara es materialitza en aquest interessant llibre (en nego a dir llibret tot i el seu petit format i volum).
Més de 250 paraules properes a la Pau i les que li són antagòniques, encapçalades per la Violència, de les que Ramon Camats en fa unes classificacions clares i concises, i que ens poden donar una idea de quina visió tenen els més joves de moltes situacions que formen part de la vida.
El Petit diccionari de la Pau té el valor afegit d'estar dividit per edats. Així, per cada paraula, hi trobareu quatre definicions. Las dels infants i joves que han participat en el treball, de 6 a 9 anys, de 9 a 12 i de 12 a 15, a més les definicions estqblertes pels diccionaris de la llengua.
I si, a més, voleu saber realment el que pensen els més joves de casa vostra, el Petit diccionari de la Pau us proposa una sèrie de jocs, previstos inicialment per fer a l'escola, però que podeu realitzar també a casa força interessants i entretinguts.
Per cert el llibre porta per subtítol “Paraules i jocs explicats per infants i joves per a educar en els valors”. Per si no m'he explicat bé, en poques paraules queda resumit.

Fa uns dies em van explicar que, durant la dictadura, les obres que es deixaven interpretar en català havien d'incloure text en espanyol. Tinc record de que a les representacions dels Pastorets, algun personatge parlava en castellà que, pel que fos, normalment era el dimoni.
Ara, a Mollerussa, el Grup de Teatre Rossinyol recupera aquesta obra teatral en un nou text de l'autor Nando Massaneda. Malgrat que ara no hi hagi l'obligació de que aparegui un o varis personatges parlant en espanyol, l'autor ha mantingut el que ara, si mes no en aquest tipus d'obra, ha esdevingut gairebé una tradició.
En aquests Pastorets, però, no són els dimonis els que parlen espanyol, sino els soldats romans. Com se sap, aquests eren els membres de l'exercit de l'Imperi Romà que, en aquells temps, havia invaït i dominava el territori on s'ambienta la història.

Mentre uns trenquen vaixelles, altres ensenyen a fer ceràmica. Dels primers... res.
Dels segons, exemples com el del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves.
L'any passat van crear el Premi Atrapallibres, on van proposar a infants de fins a 12 anys, repartits en tres categories, tres o quatre llibres per categoria i que triessin el que els hi havi agradat més.
L'any passat s'hi van apuntar lectros, molts, d'escoles i biblioteques públiques del País Valencià i Catalunya. Enguany, a més a més, s'hi han afegit les Illes.
Els llibres guanyadors? No ho se i, en aquest cas, me's ben bé igual, amb tot el respecte als autors.

La frase és de Carles Porta, periodista, productor i autor del llibre “Tor”, i la va dir aquest dimecres en la inaguració del XXIII Saló del Llibre Infantil i Juvenil que es fa aquests dies a Mollerussa.
La va oferir expressament com una frase promocional per fomentar la lectura.
Va parlar de que la lectura està massa lligada a una idea de feina, esforç i, per tant, patiment, mentre que veure la televisió es tenia per una accció de no pensar, d'evasió. I que només era qüestió de girar la truita. La lectura és evasió. I un plaer. Això també ho va dir ell (i ho penso jo). Per si algú l'interessa aquí queda escrita. “No pensis, llegeix”.

Qui passi per l'avinguda del Canal de Mollerussa, cruïlla amb el camí d'Arbeca, veurà una imatge si més no curiosa. Una paradeta de plàstic, de les que es fan anar per vendre gelats a l'estiu. De fet fins i tot encara hi ha penjat el cartell de diferents tipus de gelats. Una segona mirada, però, et permet descobrir uns utensilis més propis d'aquest temps. El de la castanyera. I es que la petita estructura plàstica funciona tot l'any però amb diferents productes.
He de dir però, que fa deu dies vaig passar pel carrer i, amb la calor que feia, no em va estranyar gens veure la paradeta dels gelats oberta.