Ves a saber quin mitjà de comunicació o gabinet de propaganda va inventar l'expressió “vot útil”. Una expressió que no m'agrada gens pel que té de menyspreu pel que no vota la majoria i pel que suposa que, si un vot no és útil, és, planerament, inútil. Es a dir una definició que, en aquest cas, poc té a veure amb el pluralisme polític. I sempre he pensat que si un partit ha patit les “conseqüències del vot útil” ha estat el que ara és ICV.
Curiosament, ara, ICV, a més a més de la pròpia valua com a partit, s'ha beneficiat del “vot inútil”. Si més no aquesta és la impressió que m'ha quedat durant la passada campanya quan he parlat amb gent que s'han definit d'esquerres i que, com a “càstig” a altres formacions esquerranes, em van dir que votarien a ICV, com a partit d'esquerres i perquè “total, tampoc faran res”. A Ponent, a ben segur que  Pané i ICV els hi estaran agraïts pel seu “vot inútil”.

Per coincidències que passen de tant en tant, l'obligació es va combinar amb el lleure per poder visitar el Saló del Còmic de Barcelona.
En dijous, el primer dia, t'has d'oblidar de signatures i dedicatories de dibuixants i centrar-te en parlar amb persones que normalment no ho poden fer els altres dies del Saló, en que estan massa enfeinades.
I et dóna sorpreses agradables com conèixer al Joan i la Mercè del Deuvosguard.com (hi ha el .cat, però encara és un redireccionament. 2.000 visites diàries l'avalen. Feu-l'hi una mirada), així com el "Harry Potra" i el "Dani Ferrer"; l'Antoni de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal i la tasca de tirar endavant "El Còmic", amb idees força interessants; el bon tracte de la Jerusalén de Glenat o l'amabilitat de les responsables (la majoria eren noies) dels estands de l'Injuve, Concurs de Còmic de "Ciutat de Cornellà" o de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona
 Sense deixar-me les responsables d'APIC i el Sergio Bleda, dibuixant i ara president de l'AACE (molta feina a fer per les dues entitats).
Les xerrades em van permetre escoltar als madrilenys queixar-se per no haver aconseguit fer un saló com el de Barcelona o escoltar un ministre espanyol envoltat de ninotaires parlant d'humor i política, en un ambient relaxat (es nota la treva o la bona seguretat és la que no es veu).I em vaig quedar amb les ganes de parlar amb Quim Bou, que em van dir que hi era però no vam coincidir.
A banda de buscar els títols en català dels que em parlat a VilaWeb, la recerca pels estands em va portar agradables sorpreses.
Com "Trilogia medieval" d'Oriol Garcia, amb guions de Xavier Escura, Núria Garcia i el mateix dibuixant (Cim Edicions). A l'estand de Promarex que continua orfe de noves aventures del "Drac Català".
També vaig descobrir "Sense Familia" de Yann Dégruel, a l'estand de Rossell Còmics i "El retorn a la vida" de Manu Lacernet i Jean Yves Ferri, a l'estand de Bang Ediciones. I pels més joves la veterana "Tretzevents" o "Pop Ficció " de Mosquera, a l'estand de Editorial Saure.
Pels amants del jazz i el còmic visiteu l'estand de DiscMedi on podeu trobar un interessant producte que recull la biografia de Tete Montoliu en una historieta de Miquel Jurado i Gani Japuki, acompanyada d'un parell de CD del malaurat pianista.
I no vaig saber trobar "Serenity. Aquells que vam deixar enrere" de Will Conrad i Laura Martin, publicat per Recerca Editorial, ni "Primavera Tricolor" de Carles Santamaria i Pere Farruqo, publicat per la Fundació Pere Ardiaca, que no tenien estand propi.
Em vaig a somniar llegint històrietes o a dibuixar allò que encara no ha vist ningú, que pel cas també té a veure amb el món del somnis.

Des de fa uns dies tinc un disc que m'ha deixat un amic, de pròpia elaboració ( això sí, pagant, que així es descansa), una gravació que porta un nom ple de records: Aixopluc.
L'Aixo, així li deiem i el recordem, fou la primera discoteca de Mollerussa i del Pla d'Urgell.
Al primer pis del complex de L'Amistat, hi acabaves d'arribar tot pujant unes escales interiors, que deixava a la vista tota la sala on hi havia dues pistes de ball només separades per uns elements decoratius i envoltades pels sofas. Al darrera et quedava, en un altell, la cabina del discjoquei i el reservat.
L'Aixo, sobretot pels dels pobles, era descobrir el món dels adults... amb catorze anys. No us penseu, no era tant perillós com, per exemple, ara certs instituts, tot i que va durar un temps que, al sortir i en un descampat, hi havia batussa general, i els de Palau sempre hi erem,... ni que fos a mirar. La majoria dels "grans" de setze anys anaven al MusicLand, l'altra discoteca de Mollerussa. I els "gairebé vells" de divuit anaven al, aleshores, recent estrenat BigBen, que, per cert, ara ha celebrat els trenta anys. Perdoneu que masculinitzi les discoteques, però és un costum, si més no, dels de la meva generació, i mai he sabut perquè.
Tornant a l'Aixo, que va obrir al canvi dels seixanta als setanta, va durar aquesta decada i principis dels vuitanta, compartint espai, els darres anys, amb un bingo, que obria tot just quan la discoteca tancava. I del que veiem els estris propis, com el marcador dels números, instal·lat al final de la sala, actuant de singular decoració.
Ara, l'espai que ocupava l'Aixo, és la Sala Social de L'Amistat, on es fa ball de saló els dies festius. Tot i que reformada, manté l'estructura original i cada cop que hi accedeixo per la porta original (ara n'hi ha dues) em recorre un no se què per tot el cos.
Al disc del meu amic hi sona Lou Reed a la vora dels dos Bobs, Dylan i Marley, la Janis i la Patti, i molts més, fins i tot els que no hi son gravats i em venen al cap al escoltar-lo.
Fa tres anys em van preguntar quina cançó identificava amb aquella època, la de l'Aixo. Vaig dir el "My Sharona" de The Knack. Perquè m'agrada, i perquè va coincidir la seva aparició amb aquell temps. Amb tot, la meva cançó preferida d'aquella època es troba en aquest disc i l' havien creat, a finals dels seixanta, els Credence, tot i que, el record, és per la versió que van fer una parella musical i, durant un temps, sentimental.
Serà pel canvi de ritme, l'alegria perquè significava el final del "lent" i l'inici del "ràpid", especialment, i la majoria, els dies que no trobaves parella per ballar "agafat".
Serà perquè m'obliga a moure i cantar de tant interioritzada que la tinc.
Serà... perquè és "Proud Mary" amb la veu de la Tina Turner, acompanyada de l'Ike.
I no em canso mai d'escoltar-la... Molts records en cinc minuts ... rollin', rollin' on the river....

Fa un parell de dies, el Servei de Català del Consell Comarcal del Pla d'Urgell, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Mollerussa, va tornar a fer una convocatòria de Voluntaris per la llengua i per una segona classe del curs de català bàsic.
Per davant, tot i que sabent que és fruit d'un treball col·lectiu, l'enhorabona a l'Alba Pla per saber canalitzar i donar sortida a unes demandes ciutadanes (i perquè no acostuma a sortir a la foto).
Lo del voluntariat sembla que es fa més necesari a les ciutats (tot i que Mollerussa sigui de les petites) que als pobles, on la relació entre els seus veïns és més estreta. I els resultats, si més no en els casos que conec, són força interessants.
Pel que fa al curs de català, és important que hi hagi demanda per part de persones que no tenen el català com a llengua habitual. Oimés quan la primera classe, que ja fa unes setmanes que funciona, va quedar ben aviat plena i hi ha col·lectius que fan cursos propis pels seus associats.
I un, que fa anys va decidir ser optimista, vol veure en aquesta demanda i interés la reacció d'unes persones que acostumen a llegir, escoltar o veure els mitjans de comunició espanyols. Uns mitjans que, constantment, intoxiquen informativament sobre la realitat catalana. I, potser, de tant sentir parlar malament de Catalunya, han volgut saber que és. I com que, pel que diuen aquests mitjans, a Catalunya només es parla català, ells, que sempre, i només, han parlat espanyol en aquesta terra, ara no es volem sentir estranys, que es sinònim d'estrangers, i han volgut aprendre la llengua "opressora".

I si per si hi ha dubtes d'aquesta intoxicació sobre el nostre país, el cas d'una senyora espanyola que fa poc va estar, durant tres dies, a Barcelona.
La senyora es va mostrar estranyament sorpresa perquè la gent parlava espanyol. De fet va dir que li va costar d'escoltar parlar en català.
El més greu era que, tot i haver-ho vist i escoltat, encara dubtava de si allò era real. No es creia que l'espanyol era llengua habitual a Barcelona, molt més que el català. Dubtava perquè no es corresponia amb el que llegia, escoltava i veia, cada dia, als mitjans de comunicació espanyols.
Seria bo que els responsables, directes o indirectes, d'aquesta intoxicació s'ho fessin mirar i recapacitessin, especialment els que, a més de passar comptes en aquest món, ho han de fer en l'altre.

miQuel

Potser perquè el meu únic referent han estat les pel·lícules nord-americanes, el cert es que sempre m'havia pensat que el Pare Noël o Santa Claus arribava a les cases amb trineu i, baixant per la xemeneia, deixava els regals.
Una imatge que m'ha trontollat després de veure, crec que aquest és el segon Nadal, uns ninots vestits del vermell pujant per un tros d'escala de cordill, penjats als balcons, i que suposen una variació en el sistema de repartir.
De la sorpresa, i certa gràcia, inicial he passat a la indiferència davant de l'abundància de penjats vermells. I tot just en aquest moment m'ha vingut un pensament, diguem, inquietant. No són ganes de donar idees, però que no tinguem un disgust si, algú, aprofita la indiferència dels vianants per trepar per les façanes vestit de vermell per, enlloc de du, llevar.
miQuel

Una de les expressions més utilitzades aquest dimarts 22, especialment pels afortunats que els hi ha tocat la loteria, és la de "tapar forats".
A Mollerussa, on s'hi han quedat gairebé dos milions d'euros d'un cinquè premi, han fet una variació d'aquest frase típica.
Una part important del premi s'ha repartit entre el centenar llarg de persones que treballen a l'ajuntament de la capital del Pla d'Urgell.
Entre aquestes l'alcalde Toni Bosch, qui ha explicat que molta gent li feia la broma de dir-li que amb els diners guanyats no taparà forats si no que en farà un, de forat. L'acudit es refereix al projecte d'aparcament soterrat que va presentar l'equip de govern que encapçala i que es va retirar per l'oposició ciutadana recollida en més de 1.800 signatures contràries.
I com que després de tot els diners del premi són seus, segurament el destinarà, com la majoria quan les quantitats són petites, a coses menys transcendentals. Com, per exemple, comprar cava, un sector que avui haurà vist augmentar espectacularment les seves vendes i, suposem, que per un dia , no es queixarà. I em nego a adjectivitzar el cava. Com la crema, ja sabem que es català. I si a nosaltres ens van fer treure el nom de xampany, que siguin els altres qui ara es busquin un altre nom.
En tot cas enhorabona a les persones afortunades amb algun premi i a la resta, salut, que avui és el seu dia mundial.
miQuel

Una de les expressions més utilitzades aquest dimarts 22, especialment pels afortunats que els hi ha tocat la loteria, és la de "tapar forats".
A Mollerussa, on s'hi han quedat gairebé dos milions d'euros d'un cinquè premi, han fet una variació d'aquest frase típica.
Una part important del premi s'ha repartit entre el centenar llarg de persones que treballen a l'ajuntament de la capital del Pla d'Urgell.
Entre aquestes l'alcalde Toni Bosch, qui ha explicat que molta gent li feia la broma de dir-li que amb els diners guanyats no taparà forats si no que en farà un, de forat. L'acudit es refereix al projecte d'aparcament soterrat que va presentar l'equip de govern que encapçala i que es va retirar per l'oposició ciutadana recollida en més de 1.800 signatures contràries.
I com que després de tot els diners del premi són seus, segurament el destinarà, com la majoria quan les quantitats són petites, a coses menys transcendentals. Com, per exemple, comprar cava, un sector que avui haurà vist augmentar espectacularment les seves vendes i, suposem, que per un dia , no es queixarà. I em nego a adjectivitzar el cava. Com la crema, ja sabem que es català. I si a nosaltres ens van fer treure el nom de xampany, que siguin els altres qui ara es busquin un altre nom.
En tot cas enhorabona a les persones afortunades amb algun premi i a la resta, salut, que avui és el seu dia mundial.
miQuel

Aquest escrit no te res a veure amb les manifestacions d'avui del pagesos ( la cosa està fotuda perquè els diferents sindicats del sector hagin coincidit en una manifestació).
El títol fa referència al llibre que el periodista Narcís Clotet va escriure fa onze anys desprès de parlar amb persones afectades pels grans focs de la Catalunya central, "Pagesos cremats. Vida i mort després del foc".
Potser us costarà de trobar, ja que està publicat per una petita, però interessant, editorial de Solsona, Grata Lectura i, com he dit, la primera edició és de l'octubre del 94 , tot i que n'hi ha una segona revisada del 98. Però us recomano l'esforç de buscar-lo.
Tan de bo serveixi per reflexionar sobre les conseqüències dels focs forestals i entre tots hi posem una mica de senderi. Si no, i si continua la sequera, i sembla que sí, el que resta d'estiu es presenta molt negre. I no són ganes de fer un acudit fàcil.    
             miQuel.

Tot just acabar els Simpson, Antena 3 enganxa les noticies (diumenge a les tres de la tarda).
La notícia amb que obren és la manifestació de Salamanca (si fos per la cara del presentador un podria pensar que hi va anar mig món, com a mínim). Abans de que se'm posin travessers els espaguetis, canvio a TV3. Ja fan el resum final del Telenotícies. Notícia amb la que han obert: l'alliberament de la periodista francesa segrestada a l'Iran.
Prioritats, punts de vista, maneres de veure la informació i l'actualitat
                     miQuel

En el número 1, la revista 33 r.p.m., dedica la portada a Moby.
Aquest divendres VilaWeb també li dedica notícia i, en l'edició de nit, portada. I Catalunya Ràdio, a l'informatiu del vespre, ha dedicat uns moments a aquest músic americà, amb fragment de cançó que no havia escoltat mai.
Pel que sembla és un dels millors dels darrers anys i jo, com a mínim, que en sigui conscient, no n'hi havia sentit parlar mai...
Fa uns anys algú em diria que "no estàs al lloro!!!". I és una de les coses que em fan més ràbia, més que veure que et fas gran. Després de tot, a això últim no hi pots fer res...      
                  miQuel

Aquest divendres han tornat a donar l'aigua del Canal d'Urgell. I a mi m'ha tocat regar tota la nit.
Quan he acabat, he anat a avisar al veí de tros. Això es fa perquè aquest sàpigui des de quina hora li entra l'aigua a la finca i hagi pogut dormir tranquil, sense estar pendent de l'aigua.
Per això quan el veí m'ha respost per l'interfono "Què vols?" li anava a dir "No vull res" i marxar. Cadascú té el despertar que té, però una mica d'educació? mai està de més, i més, quan et fan un favor.
Ja sé que direu que tinc la pell molt fina, però quan portes tota la nit sense dormir no estàs de massa romanços. Igual, encara que per unes altres circumstàncies, que un jove veí del carrer que l'he trobat dormint en el cotxe d'un amic, agafant forces, abans de pujar les escales de casa que l'han de portar al desitjat llit.
Bona nit o bon dia.
miQuel

Encara hi sou a temps de veure el Saló del Còmic d'Andorra, La Massana Còmic.

Aquest cap de setmana, dissabte 30 i diumenge 1, son els últims dies per veure les exposicions de Julio Ribera, Griffo, Carlos Meglia, José Luis Martin, Tha ... entre altres.

D'una manera tranquil·la podreu veure la retrospectiva d'autores com Violeta Suárez, Purita Campos o Trini Tinturé.

I no us perdeu la mostra Sexy-Humor d'Enrich i el procés inicial de creació de l'última aventura de Superlópez de Jan, que tot just passa a Andorra.

Si us agrada el còmic, la il·lustració, les arts plàtiques, ... aquesta és una bona excusa per arribar-se a Andorra. I si hi haguessiu anat la setmana passada hauria pogut parlar tranquil·lament amb aquests autors o escoltar dues interessants xerrades a partir de la presentació del llibre "Cuando los cómics se llamaban tebeos" i de la mostra "Los tebeos de mamá". Un luxe.

miQuel

No es tracta de que Joan Pau II hagi mort, si més no que ho sàpiga quan estic escrivint aquestes ratlles.
Es tracta de l'estona que vaig estar aquest passat divendres sense sentir parlar del Papa. Crec que va ser l'estona més llarga, deixant a banda les hores de son (afortunadament els meus somnis no tiren cap a temes d'actualitat), en que ni vaig sentir parlar ni hi vaig pensar del o en el Papa.
Aproximadament l'estona que va durar l'acte literari en que es van lliurar els premis de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa i el Rovelló d'assaig de literatura infantil i juvenil.
Suposo que va ser el parlar amb la gent, fer fotos, pendre notes, descobrir un altre Josep Escobar (sí, els de Carpanta i Zipi y Zape) gràcies al treball de Josep Manuel Soldevilla i els comentaris elogiosos que li va fer Oriol Izquierdo. Uns elogis que Josep Borrell ( el de Mollerussa, no el de la Pobla) va fer de les obres finalistes del Novel·la Breu. Del retrat de la misèria moral de la postguerra de la novel·la finalista de Marta Planes, als personatges del brogit nocturn de la Costa Brava que explica l'obra guanyadora d'Àlex Hernández. (segueix)

Arran d'unes molèsties a la mà m'han trobat una antiga lesió, prou aparatosa però que, per sort meua, es va cura sola i, donada la situació, bé.
El més xocant ha estat, però, com ha definit l'antiga lesió el doctor que s'ha mirat la radiografia.
Ha parlat d'una "troballa radiològica".
Per un moment he sapigut que senten els ossos d'un dinosaure o les restes momificades d'un faraó al ser descobertes.
Afortunadament els meus ossos i la resta encara poden "fer la mà" ... o enviar a fer-la.

miQuel.