bielmamengual |
divendres, 5 de setembre de 2008 | 18:32h
Tota aquesta maquinària legal és lenta i mala de moure. Sembla que, a la fi!, Andorra, el Principat de Catalunya, les Illes Balears i alguns ajuntaments del País Valencià i Catalunya Nord formaran l'Institut Ramon Llull NOU DE TRINCA que es dedicarà a la projecció exterior de la cultura catalana.
Són molts anys de fragmentació cultural catalana (esquarterament cultural seria més exacte!) i aquestes signatures són les primeres (?) passes cap a una major connexió amb totes les possibilitats d'actuació que això promet. DIGUEU-LI MATA DE JONC! ———————————————————— La presentació de La catosfera literària a Palma? Un èxit de gent —bloguers i públic— que a la casa de Joan Alcover esmolàrem la garrova amb les mil i una possibilitats de la Xarxa on es fa una part essencial de la literatura catalana d'ara mateix. El catalitzador de la feta i de la festa, Toni Ibañez, ho conta a Entrellum amb fotos i in extenso. La foto del grup plagueter és seva. (...)
bielmamengual |
dijous, 4 de setembre de 2008 | 19:06h
Si llegiu el post d'Entrellum de Toni Ibañez, inventor de la paraula «Catosfera» i lluitador pel blogs, ho sabreu tot. Us hi esperam a Can Alcover, a les vuit del vespre!
bielmamengual |
dijous, 4 de setembre de 2008 | 14:19h
Tornaves a dur la bruta, Maria Àngels, emperò jo em pensava que era cosa d’aquesta menopausa que et donava fogots quan érem al sopar dels Tarongí de Vallcaneres, que celebraven les noces d’argent del matrimoni, on vares organitzar un festival amb la teva mania de treure’t tot el tèxtil en públic com si aquella casa de nou rics fos la platja del Trenc; aquesta menopausa que et feia cridar a la terrassa del pis, quan, amb un sol que cremava el cul a les llebres, regaves els tres geranis esquifits i menjats pels cucs de papallona mentre la veïnada xafardera estenia la seva col·lecció de bragues, em cosiré la pantafena perquè barrinar amb aquesta calor és molt avorrit, xisclaves, i t’havia de tapar la boca i donar-te un vàlium; aquesta menopausa que et feia encendre al mateix temps la rentadora, el rentaplats, l’eixugacabells, i aquella aspiradora que tirava vapor amb resultats espectaculars: aconseguies que la nina i els dos al·lots partissin de quatres en plena hora de la sesta cap a cals seus amics i jo em quedàs vigilant per si el desgavell produïa un curtcircuit que t’electrocutàs o pegàs foc a la casa; aquella menopausa teva, Maria Àngels, que et feia roncar com un rinoceront neumònic i m’obligava a prendre una grapada d’ansiolítics; aquella menopausa que et donava idees ètniques com quan la nit de lluna plena d’aquest agost, després d’haver entrat en olivetes per pegar un pinyol, t’aixecares i aparegueres amb el ganivet dels embotits amb la intenció de dibuixar-me unes escarificacions precioses a la punta de l’aglà; aquella menopausa no era aguantadora i no sabia com tractar-la perquè, Maria Àngels, et negaves a visitar un psicòleg, un psiquiatra o, fins i tot, una curandera portolana, madò Pixona, que tothom deia que tenia la saliva sagrada i donava unes metgies que treien el mal bocí amb tres o quatre visites d’un milenar d’euros cadascuna. (...)
bielmamengual |
dimarts, 2 de setembre de 2008 | 22:18h
AFERRAT AL TROC SALAT D'UN PI QUE TOCA LA MAR
Cal tocar els vell arbres i els vells monuments (de lletra, de marbre, de guix, de tendresa...) Escolt els cants del peix roquer (cabots, esparralls, tords i oblades, vaques i donzelles, salpes i marbres...), allà davant el cap Pinar; veig les erosions dels fons marins; sent, aquí, a Telloc, el flobiol mozartià dels sebel·lins; he arribat a casa?; l'òliba, ara, em xiula silenciosament com uns niguls de cotó fluix als tímpans; allà la nit amb els murmuris de les ones sobre les arrels dels Pi de la Posada; aquí la mà oberta que només desitja un poc de serenitat entre tempestes i naufragis (he naufragat per la Xarxa entre vanitats de saló i informacions escarrufadores...); copii un poema de jaime gil a poc a poc mentre Costa i Llobera em tutel·la com un pinot macís, robust, ran de l'espadat i dels temps; je suis fou d'être amoureux, pens a Formentor amb l'objecte de desig, l'Hamat, a dues passes, a l'infinit; no tenc enfront, l'escriptura no té enfront. (...) (Foto de Joan Estelrich a Formentor. Arxiu d'Andreu Manresa)
bielmamengual |
dilluns, 1 de setembre de 2008 | 21:35h
Dins el llibre hi havia uns pètals de rosa rovellats que tacaven les planes com si fos l'ombra d'un papalló. Rera els vidres de la cambra el pinar encaramellant-se cap als cims pelats. Costa i Llobera camina ran ran de la cala del Pi de la Posada gat amb els crits de les xigales. L'imagín ardent i reconcentrat, passant un guster de mirar aquelles aigües vinoses de l'alba i a la recerca d'una serenitat impossible. Quan m'escap pels roquissars pens en Jaime Gil i Moralidades. L'escultura d'una dona (la record de petit) que hi havia en una illeta davant el Club dels Poetes ha desaparegut. Només queden els peus clavats a la roca. I el Club dels Poetes és una casa particular. Tothom veu clar que el premi Formentor no té cap sentit. Unes Converses Multidiciplinars, Renaixentistes del segle XXI mb grans fars de la intel·ligència. Això seria bo i necessari. Una catalanitat mundial, com Costa, com Estelrich, com Alomar, com Bonet, com Riba, com Foix, com Villangómez, com Bauçà... (...) (Foto de l'homenot Joan Estelrich. Arxiu Andreu Manresa)
Esteve Llobet,
t’has aixecat amb el cap que et feia un maler. Era com si tenguessis un eixam
d’abelles ferotges que es dedicassin a clavar l’agulló amb cura en cadascuna de
les neurones que s’acabaven de despertar. Poques neuronetes, digueres, i et
posares a riure.
La forma lluitadora de defensar una idea de Ana Maria Moix, la circumvolució clara i estricta de Carme Riera, el to patriarcal, ferm i irònic de Josep Maria Castellet, l'impetuositat autobiogràfica de Marta Pessarodona, les fitxes acurades i sàvies de Cèlia Riba, l'escriptor sobre el polític de César Antonio Molina, la paraula esmolada i inventiva de J. C. Llop, la bellesa professoral de la lliçó de Perfecto Cuadrado, la defensa de les oblidades de la història de Maria Payeras, la càrrega autobiogràfica i referencial de Camilo José Cela Conde, el savoir faire tan subtil com dens d'Emili Manzano, la bonhomia i l'oralitat desfermada de Baltasar Porcel, la rotundiat en el judici de Jaume Vallcorba, etc.
Impressions accelerades d'uns dies (i unes nits) en l'escenografia d'un eden.
bielmamengual |
dilluns, 25 d'agost de 2008 | 20:18h
Un genter, una gentada, una munió de gent. Això és bo? Vaig notar a faltar mestre Costa en els discuros dels polítics, mecenes i Carlos Fuentes. Si no recorda ningú El pi de Formentor el primer horabaixa, com és que els pins no s'aixequen de viu en viu, enrevoltillen troncs, arrels i branques i ofeguen el personal? Per què aquesta mar, aquí davant la plagueta, transparent i encesa, no ens ofega d'Horacianes, de poemes de Blai Bonet, de Robert Graves, de Barral, de J. V. Foix, de Marià Villangómez, de Jaime Gil, d'Yves Bonnefoy, de José Hierro, etc.
Xerram, xerram com a lloros gramàtics, com a cotorres didàctiques, com a logorrreics verbals. I això és bo i no embafa. El millor d'aquests encontres és el contacte materiagrisós. I no tens crítiques? On és la teva aigua règia, el teu àcid sulfúric? Atura el carro! Això acaba de começar i en els diàlegs no hi ha res de color de rosa! Tothom diu la seva. Els catalans, els escriptors i culturalers catalans som minoria. I això és molt dolent. No hi ha jovent català. Mala peça al teler! Porcel, Pessarodona, Riba, Riera, Castellet i un servidor ja som grandets i madurets, a punt de caure de l'arbre. I on són els escriptors nats els setanta, els vuitanta, and sons? Domina el món en llengua espanyola. On són els escriptors gallecs, bascos, asturians? On són les dites noves tecnologies? Per què no hi ha tres (o més) blogs de l'organització que pengin audiovisuals amb la inauguració, el discurs del ministre de cultura , de la consellera de cultura del govern de les Illes Balears, del professor Perfecto Cuadrado, de la taula rodona moderada per Juan Cruz, etc. etc.? Per què no es conten per la Internet les reunions dels editors, dels agents literaris, del patrons de la futura fiundació? Sembla que el suport electrònic encara resulti massa moderrn i domina el paper, ai las! I aquest cronista mira com es pon el sol darrera el puig d'Albercuix i desitja trobar una mica de felicitat en l'aire calitjós entre els garballons centenaris!
(La imatge és de Joan Estelrich, aquest homenot felanitxer català universal, mort fa 50 anys, que el 1931 fou l'artífex d la Setmana de la Saviesa que tingué lloc a Formentor amb personalitats europees enttre les que destacava el comte de Keyserling. Foto de l'arxiu d'Andreu Manresa)
bielmamengual |
diumenge, 24 d'agost de 2008 | 12:55h
Aina s’aixecà tard, això era el que li agradava més d’aquelles vacacions a Port Baal, es vestí amb el mallot complet de color taronja, recordà que havia somniat amb serps, n’hi havia una de molt grossa i gan, devia ser una boa com aquella amb la qual es va fotografiar en un mercat de Nova Delhi, sort que algú, no sabia si era en Julià o n’Enric, li havia tret el caparrot de l’ofidi quan anava directe cap a la jugular, després en va veure a voler, de serpetes, dins els ulls buits de les pepes, dins les mans d’una nina d’uè, dins les bosses de les senyores d’aquell restaurant, o era un supermercat?, eren primes i llargues com les trunyelles que li volia fer Sumaya, la senegalesa que venia a netejar l’apartament dues vegades a la setmana i que era un mostrari vivent de trunyellons agafats amb llaços de colorins, un piercing a l’oronell esquerra, un altre al llavi inferior i un tatuatge enmig del clotell amb una calavera caçada dins una teranyina, els piercings i el tatuatges els feia el seu home, Jeffry, un roquer californià mig hipiós que aterrà a Mallorca perquè el volien enviar a la guera d’Iraq, es posà a riure mentre pensava en aquella parella estrafolària i es preparava un muesli amb llet desnatada que s’engolí amb tres glops com si fes tard a alguna cita, s’entimà unes tenis molt usades, tancà de cop la porta de l’apartament i a córrer s’ha dit, en arribar a la banyera de la russa començà els exercicis d’estirament, la russa era una leidi anglesa que, després d’esclovellar un parell de lords, es casà amb un rus exiliat devers els anys vint i busques i construiren un casal blanc tot envoltat de columnes i frontons amb jardins plens de xipresos entre els pins i buguenvil·lies sagnants que l’ajuntament havia convertit en centre cultural, cop en sec li vengué al cap allò que volia oblidar i tengué una girada de ventre, se sentí estúpida, idiota, desgraciada, es posà a fer fues cap a l’Algar fins que els pulmons li digueren basta, fins que el cap frenà les revolucions i s’estirà damunt un llit d’algues humides, tancà els ulls, alenà fondo, escoltà el xasss, xasss de l’aigua contra les roques i desitjà no haver conegut en Julià, mentida, l’estimava des de feia mig any i per això havia consentit la capbuidada de fer-ho sense goma, decidí que no li donaria més voltes, controlà set respiracions abdominals, molt més relaxada partí a poc a poquet, just entrar en aquell niu llogat sobre els escars i les barques del riuet posà música al seu cervell, Straight, No Chasser del Thelonius Monk adorat que sempre li donava unes notes salvavides en els moments difícils, encengué el mòbil, telefonà al Centre d’Anàlisis Biològiques i li digueren que hi anàs a la una, els resultats no es donaven mai per telèfon, prengué un valium amb un tassó d’aigua, es notava com els nervis entraven dins l’aire de la confusió, sonà el timbre i el mòbil ahora i pegà un xiscle, obrí la porta, era Sumaya, i contestà el telefonino, era en Julià, se sentí alleujada després de parlar amb aquell home que feia tres dies li havia comunicat que després d’anar a donar sang li havien descobert que era seropositiu, entotsolada digué fort, fort, fort: Em trob bé? No em trob bé?, destrià a la terrasseta entre els cossiols i tres escandaloses flors vermelles d’hibisc, l’ocell mare, i, totd’una, l’arribàda d’un revol de l’ocell fill, petit i rondanxó, amb el bec un pam obert i piuant a les totes, pensà com una punyida, si tot això li pogués contar a mumare, anà cap al paquet de lucky strike, encengué la cigarreta com si fos un xirri, després de la primera xuclada decidí que el coratge, la caparrudesa i la paciència eren les seves millors aliades. (...)
bielmamengual |
divendres, 22 d'agost de 2008 | 23:55h
dins la humitat marina fer retxes dins l'aigua electrònica recordar sense memòria sentir l'enbadocament no voler res suportar l'estrèpit de les ideologies contra franco vivíem pitjor no et capi cap dubte mirar no és veure capir no és entendre en tendre, fill de puta anònim! tot té nom i anomenada no ho oblidis cussota malanada no deixis l'os pullaranga de fels pationa de bels passionera de somniera mil fulls del teu sexe dins la saliva ardent carrerons de capvespre entrecuix de faves tensió del gallet calius de la posta de ni (...)
bielmamengual |
dimarts, 19 d'agost de 2008 | 10:34h
FA UNA HORA QUE L'INTENT PENJAR AMB UN PC D'UN CIBER A L'EPICENTRE DEL FEMER DEL TURISME D'ESPARDANYETA I CRISI!
DIMARTS, 19/08/2008 - 06:00h
Biel Mesquida: 'Tota la meva obra té una intenció poètica'
Entrevista amb l'escriptor dins la sèrie 'La paraula viva'
'El català és una llengua per dir, diu Biel Mesquida. A mi m'agrada molt recitar poemes, i recitar poemes en català és una festa, perquè són polifonies, són músiques diferents. La meva feina d'escriure és crear un català que tingui les meves músiques. Jo agafo els mestres, la tradició, la miro, l'escolto, i el que vull és emular-la.' I també: 'Tota la meva obra té una intenció poètica.' Vegeu el vídeo.
Aquesta entrevista forma part de la sèrie 'La paraula viva', que va tancar l'exposició 'Cultura catalana, singular i universal', que es va veure l'octubre del 2007 dins la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. 'La paraula viva' inclou vint entrevistes amb escriptors catalans. Per ordre alfabètic: Maria Barbal, Jaume Cabré, Enric Casasses, Narcís Comadira, Josep M. Espinàs, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Mercè Ibarz, Julià de Jòdar, Joan Margarit, Biel Mesquida, Joan F. Mira, Imma Monsó, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Baltasar Porcel, Carme Riera, Albert Sánchez Piñol, i Francesc Serés. VilaWeb us ofereix aquestes peces al llarg de tot el mes d'agost.
bielmamengual |
dilluns, 18 d'agost de 2008 | 21:31h
I quasi no mirar res. I quasi no tenir ganes d'escriure. I quasi fer-ho per donar senyals d'emoció. I veure el cul del turisme, tan emmerdador. I pensar que fa falta molta de pensera. Quins seran els pensadors lúcids d'aquests temps de pobresa i d'incultura? S'aixequen tants de falsaris, tants de bàrbars vestits de savis, tants de miserables desfressats de gent bona! Fa feredat! (...)
Tota aquesta maquinària legal és lenta i mala de moure. Sembla que, a la fi!, Andorra, el Principat de Catalunya, les Illes Balears i alguns ajuntaments del País Valencià i Catalunya Nord formaran l'Institut Ramon Llull NOU DE TRINCA que es dedicarà a la projecció exterior de la cultura catalana.
Si llegiu el post d'
AFERRAT AL TROC SALAT D'UN PI QUE TOCA LA MAR
Dins el llibre hi havia uns pètals de rosa rovellats que tacaven les planes com si fos l'ombra d'un papalló.
Un genter, una gentada, una munió de gent.
