Entro a plaça amb posat torero i un xic de sorpresa. No recordava que hi feien obres i la coberta m'ha sorprès un xic i m'ha mostrat una plaça que, amb sostre posat, m'ha semblat més petita que aquella en la que vaig entrar per primer cop l'any 1996. Hi anava amb la innocència del neòfit i emmarcat en un grupet de poblenovins que, amistats t'hi porten, anàvem a animar a la colla vilafranquina.
Mentre el fonamentalisme de mercat torna a demanar que se l'ajudi des dels governs dels Estats, en un cas flagrant d'antiliberalisme des del propi liberalisme de mercat, jo paso l'estona llegint, amb la necessària mirada crítica tant poc de moda, tres llibres d'obligada lectura en aquests temps de canvi i de crisi de les estructures del lliure mercat:
Un solitari i remenut arbre s'engalana amb el vestit envermellosit de la tardor. S'arrauleix entre el riu i la pista. La pista que uneix els dos ponts que fan de portalada a la catedral de les parets esquerdades.
Un esquirol la travessa corrent a la cerca del seu amagatall habitual.
Jo, des d'aquí dalt oloro les flaires que desprèn la plana i paro l'orella als sorolls d'una humanitat que es remou en les fondalades.
Em desperto força d'hora i prenc el cotxe per anar al camp del Barça. Crec recordar que un dia em vas dir que n'eres sòcia, però entre companys de feina acabem coneixent-nos tant poc que potser és un record d'una altra persona.
Sí, sí. Potser pot semblar estrany, però l'actuació de la Diada Castellera de la Mercè del 2008 em dóna confiança. Em dóna confiança en qui escriu el guió de la colla - la cap de colla i la tècnica -. Les persones que han tingut l'habilitat de canviar una trama que, tirant de memòria, es repeteix una Mercè darrera una altra i no acaba mai gaire bé, segons la fosca sinceritat d'un figurant ocasional a la colla de la capital.
"¿Què es pot dir als nostres joves, ara que personalitats psicòtiques, és a dir persones sense consciència, sense sentit de la compassió ni de la vergonya, s'han endut tots els diners de les tresoreries del nostre govern i de les nostres empreses i se l'han apropiat en exclusiva" (Kurt Vonnegut: Un home sense pàtria)
Desconec si la història aquesta del "Robin Hood" nostrat és certa o no. De fet, crec que no té massa importància si ho és o no, ja que la denuncia si que ha fet que, en un moment de màxima sensibilitat, s'hagi donat credibilitat a una informació no contrastada.
"Fannie Mae i Freddie Mac estan tant interrelacionades amb el sistema financer que el fracàs de qualsevulla d'elles podria causar grans trastorns en els nostres mercats financers i arreu del món" (Henry Paulson, secretari del Tresor dels Estats Units).
La dècada dels 90 va suposar, per molts experts, la victòria absoluta del món capitalista de lliure mercat sobre les opcions estatistes i clarament intervencionistes que van apropiar-se propagandísticament del terme "comunisme" per a definir-se.
La caiguda del mur de Berlín, succeïda l'any 1989, va servir d'icona als vencedors d'aquella batalla que va donar tant de suc en les taquilles dels cinemes d'arreu del món. I és que la Guerra Freda, i tot el seu joc d'espionatges i fitxatges de "cervellets" entre ambdues potències, acabava, ens van dir, amb el triomf aclaparador dels sistemes capitalistes de lliure mercat representats pels Estats Units de Nord-amèrica.
Ai làs, però, que encara no han passat vint anys d'aquells fets i el sistema de lliure mercat, la panacea que tot ho regula amb mà invisible, fa un pet com un aglà d'aital magnitud que allà on el capitalisme és més capitalisme que enlloc, l'Estat es veu obligat a injectar diner públic en el cor d'aquest lliure mercat: el mercat financer.