"Routine" és el tema que proposa aquesta setmana la web Ilustrationfriday.com per a que dibuixem (amb la tècnica que volguem, no hi ha límits).
Vaig rebre el mail que m'ho deia i no li vaig fer massa cas. Però ahir estava provant (com un nen petit) un paper que he comprat que en teoria és especial per a entintar amb plumilla. És més gruixut i permet que la tinta llisqui amb llibertat... ja ho veurem!
La qüestió és que vaig omplir un parell de papers amb dibuixos, a sac, improvisant... El resultat no és per tirar coets, però t'ho passes genial amb la tinta xina, de debó! utilitzeu-la sense por, sense llàpis, sense pensar en el resultat, només divertinte veient com un traç gruixut es pot tornar prim, com una taca es pot convertir en part del dibuix, etc.... I si per casualitat us surt alguna cosa cxula, doncs tot això que tindreu!
Doncs això, ja acabant vaig recordar el tema de "routine", així que vaig improvisar el dibuix que us ensenyo i l'he penjat al web. És genial no patir per res, és igual com és el resultat, no importa! ni vaig pensar la idea, ni vaig fer esbossos... és igual!! no hi ha client! :D Tot i així, el pròxim tema me'l vull treballar més i pensar una bona idea...
Amb la idea de dibuixar cada dia, he agafat una foto que vaig fer al vaixell tornant de menorca i l'he "copiat". Que no calcat.
Estic fart de veure (sobretot en publicitat) dibuixos que no són més que agafar una o diverses fotografies de nois i noies guapes i calcar-les, deixar la línea i posar-hi un o més colors de fons. Això no és dibuix, per a mi, això no és res. No em poso amb el resultat (tot i que la majoria de vegades queden horribles les expressions), em poso amb la moralitat, estic en contra d'agafar el camí fàcil. Si no saps dibuixar, no ho facis. Si vols dibuixar, aprent-ne, aprèn dels teus errors, no calquis, copia la realitat i després, si vols, modifica-la.
No aprendràs mai calcant. En canvi, si copies (una foto per exemple) et fixaràs en les proporcions, en els gestos, en cada un dels elements... Et servirà per millorar. És com comparar escalfar un plat pre-cuiinat, amb fet tu mateix un plat, que potser et sortirà pitjor, però sabràs d'on vé tot, com s'ha cuinat, com funciona.
Ja veureu que el meu dibuix no es perfecte (ni de lluny!) i que no he tingut paciència a la hora de colorejar-lo. En algun moment ho faré. Però com a mínim no m'enganyo a mi mateix. El dibuix és dibuix.
Hi ha un munt de coses que em fan enveja. Una d'elles és la gent que té la capacitat (i tenacitat) de fer un dibuix cada dia.
Un bloc ha servit a un munt d'il·lustradors com a excusa per plantejar-se reptes. Aquest que s ensenyo n'és un bon exemple. Un americà que, "disfressat" de conill, relata el que li va passant cada dia. My life as a Bunny.
Moltes vegades em trobo amb ganes de dibuixar, però no sé el què. És molt frustrant, i crec que iniciatives com ara el de la web Ilustrationfriday, que cada setmana proposa un tema per a dibuixar, és un bon lloc per començar a moure el llàpis a faltar d'inspiració. Bé, ja ho diuen, la inspiració sempre et troba treballant...
Ah! un altre boníssim dibuixant per seguir (quasi) cada dia, és alberto Montt. Tampoc us el perdeu. Dosis diarias.
Gobelin és a les escoles d'animació el que Pixar és a les productores d'animació.
Gobelin és una escola d'animació (tant tradicional com de 3D) que cada any regala al món nous talents.
Aquest curtmetratge és molt divertit i val la pena veure'l. Des del poble mediterrani amb totes les seves cases blanques i carrerons, al disseny d'aquests dos petits pops... Ah! i no us perdeu al seu web, un petit vídeo de "com es va fer".
M'ho he passat molt bé. Però no explicaré el viatge perquè aquest no és un bloc "personal" (encara que si hi poso dibuixos meus, suposo que ho acaba sent molt).
Vaig endur-me una petita llibreta per dibuixar, però al final no he tingut ni massa temps ni masses ganes de fer-ho. Us deixo un dels dibuixos que he fet que m'han agradat (cliqueu a sobre i ampleu-lo!), i així tinc una excusa per posar un vídeo que vaig fer quan viatjàvem amb moto per l'interior de l'illa. Potser la millor opció per anar a la recerca de les cales increïbles que hi ha en aquest petit troç de terra...
Fa temps que no vaig a classe, i ho trobo a faltar (una mica).
Seguint ordenant coses, he trobat un apartat dins una carpeta que hi posa "idees". Hi ha una mica de tot, i us vull ensenyar uns dibuixos que he trobat en un full i que són del 2001.
Els vaig fer a classe, amb boli, i són un parell de "retrats" de companyes de classe. Entenc que aquell dia (un 24 de gener) el que deia el profe no era prou interessant.
Us els deixo i ara, NOVETAT!, podeu clicar-hi a sobre i veure'l bastant més gran. Crec que amb els meus dibuixos ho aniré fent, per a que pogueu veure'ls amb més detall, perquè sinó queda tot massa petit...
Aquesta setmana passada ha estat estranya per a mi. Suposo que hi influeix que era la darrera setmana abans de vacances i un seguit d'històries "personals". En fi!! un mes sense horaris i amb ganes de divertir-se ho curen tot.
Avui, diumenge, he anat a veure què explicava la Registres, i m'he topat amb que ha "organitzat" el seu bloc i ha posat categories als seus "posts". Això m'ha permès fer una petita ullada a escrits seus antics i m'he topat amb un del 2006! m'ha agradat molt el que diu i sobretot com ho diu. Així que el recomano des d'aquí. Quan tingueu una estoneta lliure (no és llarg).
Ella, parlant del que va sentir quan escoltava una amiga tocar molt bé el piano diu:"vaig descobrir que podia
admirar sense voler imitar, que podia envejar sense voler emular, que
podia no poder sense patir per no poder."
Frase que ens podem aplicar a tot en la vida, però que en el cas d'aquest bloc, l'aplico a quan veiem tots aquests il·lustradors que simplement ens deixen babejant una bona estona mentre resseguim amb els ulls oberts cada un dels traços, cada una de les textures, cada una de les pinzellades...
No fa quan temps fa que vaig retallar aquest petit tros de pàgina, crec que del dominical de l'Avui, per quedar-me'l.
No sé qui parlava ni de què, ben bé. Però m'agrada molt la definició que fa d'un geni. Un geni com Picasso (o tants d'altres!), ho eren perque vivien plenament el que feien, formava part d'ells, no podien passar un segon sense pensar-hi. L'art no és un hobbie, no és tampoc una feina. És una manera de viure, una manera de ser, i això no es pot buscar.
Recordo que de petit, il·lús de mi!, pensava en "convertir-me" en artista, pensava que ho era (dit aixi sóna molt pretenciós, però no és el cas). Però una cosa és que t'agradi fer una cosa i l'altre que en tinguis la necessitat de fer-la. Jo sé que no sóc ni seré un geni mai, no pel fet de que mai dibuixaré com Picasso, ni pintaré com Van Gogh, ni escriure música com Beethoven, això un ja ho té més que assumit!! Sinó perquè jo no tinc "la urgència vital" de dibuixar. Com diu també el text, "la seva mare en deia mandra".
He trobat una llibreta on feia dibuixos, de l'any 2000. Sempre m'ha agradat la idea de la gent que escriu diaris personals, no sé perquè.
Ara, mirant-lo, m'he adonat que les llibretes de dibuixos acaben sent una cosa semblant. Et diuen on eres, què feies, o què pensàves en un moment determinat. És curiós.
Ara que l'he trobat, suposo que us aniré ensenyant més coses. Ara volia posar aquest escrit que vaig fer perquè la frase final de si dibuixaria si sapigues que ningú mai veuria el dibuix... M'agrada pensar que si. Que faig les coses per mi, especialment el dibuix. Però per altre banda, bé que m'agrada ensenyar per exemple aquí al bloc, el que vaig fent. És egocentrista.
Però també m'agrada pensar que qui va usar aquesta llibreta no vaig ser pas jo, que és una persona que no conec. I en certa manera així és. Us reconeixeu en fotos antigues? sou vosaltres o ara ja som persones diferents? I si no recordes alguna cosa? vol dir que no ha passat?
Això em fa pensar que haig de sortir més de casa ;) Bé, em repeteixo, però he vist que un dels autors que més m'agrada, Je Sorren, ha obert un bloc i que té un apartat "Work in progress" on ens ensenya com va fent un dels seus quadres. Potser no us interessarà gaire, o potser si, com que no ho sé, aquí us deixo el link. (aneu al final i veureu el principi...)
Fa poquet vaig descobrir un bloc que va recollint "cartes famoses de la història". Hi ha de tot i de totes les èpoques, així que sempre pots trobar-ne alguna que t'interessi.
Jo vull recomanar-vos la que va escriure Beethoven a una nena de vuit anys que li havia escrit i li havia enviat un regal.
M'encanta aquest paràgraf. Crec que resum molt aquest sentiment de veure com d'altres són més bons que tu (en art), com tothom (fins i tot Beethoven!!! un geni!!!) admira a d'altres i pensa que mai arribarà a ser tan bo com ells. Justament això és el que el fa millorar i deguir endavant:
"Continúa, no ejercites tan sólo tu arte, sino penetra en su intimidad;
él lo merece, pues sólo el arte y la ciencia elevan al hombre hasta la
divinidad. Si alguna vez deseas alguna cosa, mi querida Emilia,
escríbeme con toda confianza. El verdadero artista no tiene orgullo;
bien sabe que el arte no tiene límites; siente oscuramente hasta qué
punto está alejado de su objetivo, y mientras otros, puede ser, le
admiran, deplora no haber llegado todavía ahí donde su genio mejor
brilla para él como un sol lejano."
Uff |
02. Animació |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 23:36h
És com el meu gat!!
Gràcies al Bloc Carabassa m'he adonat que ja tenim el tercer vídeo del Simon's cat.
El primer era genial i els altres dos están a l'alçada. Tots els que tenim gat ens identifiquem amb cada una de les accions d'aquest gat. És genial com capta d'una manera sencilla la vida d'un gat "de ciutat". És boníssim!
Ja tenim a Totcinema el tràiler en català de la nova peli de Pixar.
És del director de Buscant a Nemo, i no sé què esperar-ne...
Segurament una història ensucrada, carregada d'ecologia i moral, escenes divertides, etc. Però no ho sé. No la veig massa amb bons ulls, però, ei! és Pixar, i aquesta gent són molt grans, i tenen (fins a nova ordre) tota la meva credibilitat.
Bé, no és notícia que Brad Bird és un dels paios a qui més admiro, així, sense conèixe'l, amb un par! ;)
La qüestió és que aquest home, ja famós per dirigir la fantàsica "Els increïbles" i la genial "Ratatouille" ja fa un cert temps va concedir una entrevista (en anglès) i l'he trobat en un bloc traduïda al castellà (més fàcil d'entendre per la majoria de nosaltres).
És molt interessant. Molt interessant el fet que el director de Pixar, Steve Jobs, un cop ja estàven a dalt de tot i tothom ens rendiem als seus peus, va pensar que l'únic que podia fer-los caure era l'autocomplaènça. I pensar això.... només els grans ho pensen, i els més grans contracten a un paio que no havia fet mai animació 3D i que donaria tot un aire nou a l'empresa.
M'encanta com treballa. Vaig babejar veient els extres d'Els increïbles, veient les reunions que tenia Brad Bird amb els animadors, amb el productor (que intentava retallar escenes), etc.
Crec que podem aprendre molt d'aquest home, de la seva manera de treballar, i aquesta petita entrevista és una bona manera de començar a conèixe'l.
Us deixo també un vídeo, que així el post llueix més :D
N'hi ha tant, hi ha tanta gent amb grandíssimes idees, amb ganes de menjar-se el món, amb un nivell tècnic i de bagatge visual tant gran, que el món es fa petit.
Crec sincerament que no hi ha lloc per tots. Cada cop hi ha més gent en el món i cada cop hi ha més gent que pot optar per viure del que li agrada, de feines "artístiques". Cada cop hi ha més escoles d'animació i d'arts, cada cop hi ha més autodidàctes que gràcies a internet poden mostrar al món el seu treball i millorar i motivar-se veient el treballs d'altres. N'hi ha masses!!
Em sap greu. Crec que molt d'aquest talent queda sense explotar, queda relegat a petites produccions.
Per exemple, quantes pel·lícules de Pixar es fan a l'any? una! Quanta gent amb grandíssim talent es queda sense poder mostrar al gran públic la seva creativitat?
Crec que és el mateix que passa amb la música. Nosaltres tenim les mateixes hores al dia per poder escoltar música (i la mateixa memòria), però en canvi hi ha centenars de milers de músics amb gran talent que volen fer-se un lloc. És impossible abarcar tota la música que es fa al món (per molt youtube i webs de ràdios que hi hagi). Igual passa amb els actors, els directors o les pel·ícules, no hi ha lloc per tots els que intenten trobar forat a les sales.
Tot això vé perquè m'he pssat una estona veient uns quants blocs de gent que mereixeria tenir un lloc en aquest món pel seu grandíssim talent, i tinc dubtes de que hi hagi lloc per ells...
Per cert, aquest autor que us ensenyo demostra el que es pot aconseguir si ets un crack i domines l'ordinador com pocs. Fixeu-vos amb la llum i les pinzellades que aconsegueix, tant suaus, tan increïblement subtil. Simplement un crack.
Tinc una feina de mitja jornada i això em permet fer "feinetes" per la tarda.
Aquestes tardes segueixen ocupades amb menjar i més menjar... No em queixo, no està malament i estarà més ben pagat que d'altres feines que he acceptat que van acabar portant moltes més hores de feina.
Aquest post és perquè ara em toca una tarda llaaaarga amb l'ordinador, el menjar, la música i el programa del Clapés a Rac1 i em fa una maaandra... buf!!
Té un estil que no m'entusiasme, però crec que només per la idea d'aquest drac amb la rosa que sembla ser el fum de la seva flama, valia la pena ensenyar-vos-el.
L'he trobat llegint Criterion, on li feien una entrevista.
Ho estic fent a ordinador. Últimament, sempre que treballo per clients, no m'atreveixo a fer els dibuixos en cap altre cosa que no sigui traçats a l'ordinador.
És la manera "seguura" que tinc de treballar. Al moment puc canviar els colors si no agraden i em permet adaptar el tamany de la il·lustració al segon. També et permet anar movent els elements que vols amb un sol clic.
Tan "segur" que limita la creativitat. No em desagrada el resultat, però sento que no sóc jo. Que estic limitat, que escalo amb una corda de seguretat tan limitada que no podria caure ni volguent... bé, de moment és el que hi ha.
Us volia ensenyar alguns d'aquests elements traçats, així en gran, que llueixen més ;)
És una passada, no només els seus dibuixos (aquesta paraula se'm queda petita), sinó per com busca nous formats en la seva obra, per com treballa, per veure-la amb la seva petita llum treballar, .... és enveja, però una enveja sana, una enveja d'aquelles de veure que el món és molt gran i ple de persones que fan coses fantàstiques i a vegades tenim la sort de veure'n alguna, ni que sigui d'una manera tan poc propera com és un ordinador.
Aquest cop és per ensenyar-vos el que ella ens ensenya, una edició limitada a 50 d'un dibuix seu imprés a mà, amb textura, amb paper de gran qualitat i colorejat per ella. Una peça fantàstica vaja. Seria com tenir un "semi-original" davant nostre.
Ja n'hauria encarregat un, sinó fós pel preu: 1600 dòlars, que tot i la gran diferència amb l'euro, encara són molts calers, potser masses (o no).
Jo estava buscant una imatge de Cus-cus al google (on sinó?), i, quina casualitat, m'he topat amb la web d'aquest il·lustradora-dissenyadora.
Té tot d'imatges d'animals fets amb formes geomètriques i amb una bona combinació de colors. Curiós. El destí m'hi ha portat, així que no podia deixar d'ensenyar-vos-el.
Per cert, té un bloc on, si us hi passegeu una mica, hi veure el viatge que va fer a Tailàndia. Què maco que és, tu!! quina enveja!!
