El Santi Borrell i l'Anna Llach s'encarregaran d'encetar, el dilluns 13, els actes de la Kinzena d'enguany. Després d'ells hi ha una llarga llista de poetes que aniran passant per diversos racons de Vilafranca per deixar-hi l'empremta...
Ricard Garcia
|
|
...i el nostre preu és l'infinit. Aquest és el vers de David Jou que ha estat triat com a lema de la KINZENA·POETIKA 2008. I és que un any més, i ja en són vuit, la Sílvia Amigó, el Jordi Ribas i el Santi Borrell han presentat el programa de la Kinzena Poètika que cada octubre es fa a Vilafranca del Penedès. El Santi Borrell i l'Anna Llach s'encarregaran d'encetar, el dilluns 13, els actes de la Kinzena d'enguany. Després d'ells hi ha una llarga llista de poetes que aniran passant per diversos racons de Vilafranca per deixar-hi l'empremta... Fa tres o quatre setmanes, l'Assumpta Mera em va proposar
entrevistar-me i jo hi vaig accedir encantat perquè m'oferia la
possibilitat de parlar de la meva poesia. L'entrevista es va publicar
abans d'ahir a l'aMartorell
i encara que... Llegit a Rebel·lió de la sal: "Hem arribat a sentir fins i tot el brandar sigil·lós de les palmeres, l'hem pogut dir, descriure, explicar, contar a quines hores quina llum... "Tota la resta és mentida." Amb aquest vers extret de De secreta vida sintetitza, el Josep Manel Vidal de Filant prim, la ressenya del llibre que, com un magnífic regal per a mi, fa avui al seu blog. La
seva mirada s'ha afegit, d'aquesta manera, a la d'altres lectors i
lectores que han volgut explicar les seves sensacions quan han llegit
el llibre. Cadascú ha aportat matisos nous que si d'una banda t'ajuden
a conèixer millor els retombs de la teva escriptura, també et permeten
conèixer millor... Pensava, quan vaig tenir ocasió de publicar Els contorns del xiprer i De secreta vida,
que el millor seria allò de poder tenir els poemes a les mans en forma
de llibre. Després, però, he descobert que el més agradable són les
relacions que s'estableixen amb tothom qui ha llegit els llibres, des
de lectors que et coneixen des de fa molts anys i als quals ara et
presentes d'una manera nova, fins a lectors a qui no coneixes
personalment però que fan una lectura molt acurada del que has escrit.
En tot cas, escoltar el que uns i altres han vist... Sé que si mai hem de marxar de la casa on vivim, una de les coses que
em sabrà més greu serà allunyar-me dels arbres que he plantat en el que
havia estat l'hort dels avis. Poques vegades em sento tan bé, tan feliç
puc dir, com quan planto un arbre. Obrir la terra, airejar-la,
adobar-la i deixar-la reposar, i després colgar el pa de les arrels i
calçar bé la soca de l'arbre, regar-lo... Amb els arbres he après a
estimar els llocs i a fer unes arrels que havien estat molt fràgils.
Probablement és per això que m'agrada tan mirar-los en silenci, els que
jo he plantat i... Dies enrera el Joan Calsapeu, d'Ucronies, es va interessar per llegir els meus llibres de poesia. Davant la dificultat de trobar Els contorns del xiprer,
el primer dels dos, jo el vaig ajudar a localitzar-lo. I ahir em va
obsequiar amb un post molt elogiós d'aquest llibre, que jo li agraeixo
i que us convido a llegir... I encara més. Ahir a la nit, en la primera emissió de la temporada del programa Icult.com, dirigit pel Lluís Montserrat a ComRàdio, el Jordi Llavina es va estrenar com a col·laborador del programa parlant de llibres. Va començar amb Crònica d'una ciutat de Pandelis Prevelakis i va acabar amb la novel·la, recentment descoberta, La ciutat cansada de Pere Calders.
Entre un i l'altre va recomanar, també, els meus llibres de poesia i,
per il·lustrar el que deia... Al setmanari Presència, que es distribueix com a suplement de cap de setmana amb El Punt i tota una colla de diaris de l'àmbit lingüístic català, el Jordi Llavina hi publica aquesta setmana un article sobre Els contorns del xiprer (2007) i De secreta vida (2008), els meus dos llibres de poesia. Jo
encara no me'n sé avenir que... Demà al vespre es farà a Can Alcover de Palma una nova presentació de La catosfera literària. Els encarregats de fer-la són en Toni Ibàñez (inventor de la cosa i autor d'Entrellum) i en Biel Mesquida prologuista del llibre i ànima de Plagueta de Bord), però també hi seran... Llegit a L'obra i la por:
"El paisatge és pell: una certa transformació del món en pell. Aquesta percepció de la natura sentida com a pell -de vegades com la pell d'un mateix, d'altres vegades com una pell enyorada o desitjada- va arribar al paroxisme... Havies sortit del poble a peu deixant enrere carrers i cases, també els crits dels nens que jugaven en un solar abandonat. Havies caminat en silenci, mirant només com s'obrien al teu davant els camps i el cel, fins arribar a aquest racó on t'amagues del món. Adoptant una quietud mineral, segueres davant de l'aigua fins a sentir com el pes de la gravitació... Travar el timó i estirar-se a coberta, confondre la silueta dels fars, allunyar-se dels perfils de la terra, sentir la fiblada del vent a les cordes...
Has viscut al camp tota la primera meitat de
la teva vida i portes les marques indelebles d’un munt de vivències que tenen
molt a veure amb el paisatge on et vas fer. Tot i això mai no has fet de pagès,
però quan estudiaves vas passar bona part dels estius collint fruita. Alguns
anys, a finals de maig començaves a collir cireres, però n’hi havia d’altres
que t’incorporaves a la feina per anar a collir préssecs. La collita de
préssecs durava ben bé tot el juny i el juliol i afluixava en començar l’agost.
Aleshores hi havia una aturada que aprofitaves per fer de cambrer a les Festes
Majors de Sant Llorenç, de Gelida i de Collir cireres i raïms eren les feines que a
tu se’t feien més feixugues. La primera perquè encara anaves a classe i perquè
mai no s’acabava d’omplir aquell cabàs negre que fèieu servir. L’altra perquè
les vinyes no eren emparrades com ara i els primers dies et feia força mal
l’esquena. Però encara pitjor que el mal a la ronyonada, era haver de collir
quan havia plogut. La humitat t’entumia els dits de les mans i els peus i
avançar amb la senalla plena... Quan al seu comentari al post anterior a aquest, el Jordi em va suggerir el poema Dies al camp, vaig córrer a rellegir-lo. I com sempre que llegeixo la poesia de Joan Vinyoli, una altra vegada em va sorprendre la força de les imatges amb què construí la seva poesia. Són imatges que es caracteritzen sempre per la seva netedat, perfectament diàfanes i envoltades de noblesa. Per entendre que vull dir, només cal llegir -i mirar, també- aquest poema i sentir l'antiga força de la mà de l'home que ha brandat l'aixada... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosAMB LLICèNCIA...
ELS LLIBRES:
LITERATURA
MéS BLOCS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|