La tensió de l'univers, la fictícia unitat dels polítics, l'abast exacte d'uns llavis, el fantasma fugaç de l'amor... Tots podríem escriure les nostres memòries, plenes de queixes i alegries, de res i de tot. Qualsevol cantonada amaga arbres nus i aixecar la vista al cel pot resultar massa melancòlic si cremes etapes verges d'home saturat. És d'un groguenc blavós, una mica com els ulls del despit quan, amb una ràbia ferotge, decideix que ja en té prou, que les fragàncies eternes no existeixen i les paraules no són res més que lletres i més lletres. Desitjar, repetir, obviar, rebutjar. Potser sí que ho farem tot, però ara vull dormir. Després ja parlarem d'estimar. I somiarem.

No em refereixo pas als polítics que ens governen (ben mirat, molts superen la barrera dels cinquanta), sinó als protagonistes de l'última pel·lícula dels germans Cohen: Cremar després de llegir. George Clooney, Brad Pitt, John Malkovich, Tilda Swinton, Frances McDormand i Richard Jenkins participen en aquesta comèdia negra sobre la farsa i l'estupidesa, un thriller que aplega un grup de personatges de mitjana edat (un terme que en aquesta onada de llenguatge políticament correcte que arriba a les nostres platges des de fa temps sona una mica millor que el de quarantins, per altra banda horrible) immersos en plena crisi existencial. L'estrenen avui i, amb una mica de sort, podré veure-la aquest vespre. Amb els germans Cohen em passa com amb Woody Allen: tinc la necessitat de veure totes les seves pel·lícules, ni que sigui pel temor de perdre'm alguna escena memorable que sovint no sóc capaç de detectar. El cas és que els Cohen acostumen a fer-me riure. Els personatges grotescos, les caricatures de diferents tipologies d'inútils i perdedors, de maniàtics i extravagants que posen de manifest la seva ineptitud en moure's en universos que els queden grans, m'atrauen quasi amb tanta força com la carn a la brasa amb allioli o el Cap de Creus a trenc d'alba. A veure què.

Parlant de quarantins, i ja deixant el terreny de la comèdia, em resulta inevitable referir-me a la mort (el suïcidi) de l'actriu coreana Choi Jin-sil. Eterna adolescent, no va poder suportar els rumors que la culpaven indirectament de la mort (el suïcidi) del també actor Ahn Jae-hwan, que va treure's la vida en no poder fer front als deutes adquirits amb un grup de persones, entre elles Choi, que li havien deixat diners. Farta de suportar notícies falses, un allau d'informacions més emparentades amb la difamació que amb la realitat, la bonica i vital actriu coreana es va penjar després de demanar-li a la seva mare que tingués cura dels seus fills.

Després de mantenir ahir al vespre una interessant discussió amb uns amics que m'asseguraven que el terme "boig" està mal emprat, que el correcte és parlar de "trastornat mental" perquè la paraula boig en sí mateixa no concreta res (semblaven convençuts que trastornat mental sí que concreta molt), rellegeixo alguns fragments del llibre El boig del filòsof libanès Khalil Gibran (1883-1931). D'entre l'enormitat d'idees interessants i quasi antagòniques, m'agradaria reproduir aquí un apunt molt curt, El nou plaer, que pot servir per satiritzar discussions casolanes o d'abast planetari:

"Ahir vaig descobrir un nou plaer i, mentre l'assaboria per primera vegada, van arribar a casa un àngel i un dimoni. En trobar-se a la porta van començar a discutir sobre el plaer que acabava de descobrir. Un d'ells cridava: És un pecat! I l'altre assegurava, en el mateix to: És una virtut!".

Tot té dues o més cares, no hi ha dubte. Ahir a la nit, a les escales d'un local nocturn molt conegut, vaig veure una noia asseguda entre dos homes. Mentre una de les seves galtes empal·lidia, l'altra es ruboritzava.

(Amb motiu de l'aniversari dels meus pares: Joan Pastells Clota i Roser Mascort Clota)


Ja fa quatre anys que va fer mig segle
i tot fa suposar que heu inventat un món
només vostre, on els estius duren nou mesos
i l'hivern és tan curt que ni teniu temps
de trobar a faltar el gust de la sal a la pell.

Porteu tant de temps junts (jo us hi he vist tota la vida)
que construir-vos un recés de pau al voltant
era una conseqüència lògica de l'amor foll,
dels sentiments d'uns cosins fets marit i muller
pel desig de la carn i amb la bula papal.

Perquè resulta que (miracle!) us continueu estimant
i heu après que ser només un fa mal,
sobretot quan confronteu els llavis i la passió reneix
per sobre d'una pila d'anys que continua creixent
amb les ales esteses de la confiança i el respecte.

Meravellós espectacle, sí senyor: dos avis de mirada febril
que desborden d'alegria per haver-se conegut
i empenyen dies i victòries amb la certesa que anar a poc a poc
és la millor prova que han sabut adaptar-se a la música del vent,
als aires d'un paradís terrenal que du el nom de l'altre.

Una prèvia que no té res a veure amb el títol d'aquest post: el 7 d'octubre, és a dir, ahir, era el sant de la meva mare (Roser), que a més celebrava el cinquanta-quatrè aniversari de casats amb el meu pare (Joan). No vaig pensar-hi en tot el dia fins que, cap a les nou de la nit, un missatge de la meva germana (Marta) em recordava la importància de la data. Quan finalment els vaig trucar, tenia la sensació d'estar molt allunyat de la realitat, massa pendent potser dels mons de ficció -que de vegades són o em semblen tant o més reals que els reals- en què estic ficat i capficat aquests dies. Tot i que l'ensopegada ja no tenia remei (els pares van adonar-se perfectament que me n'havia oblidat i també devien intuir que si me'n vaig recordar a última hora va ser gràcies a la Marta), he pensat que hauria d'arreglar-ho dedicant-los un post. No pas aquest, sinó un que escriuré d'aquí a unes hores.

 I és que ara, com ja heu pogut deduir pel títol, vull parlar un moment de Salvador Oliva, el poeta i traductor banyolí que, per culpa de la meva estimada Inés i de la meva desconnexió del món real, durant unes hores he cregut que acabava de rebre el Premi Nacional de Poesia.

 La conversa (ahir a la nit, al llit) va anar més o menys així:

 - Has sentit que un poeta català molt conegut ha guanyat el Premi Nacional    de Poesia?
- Un poeta català?, quin poeta? -vaig preguntar.
- No recordo el nom. Un de molt bo i prestigiós, segons diu tothom.
- Ah, deu ser Salvador Oliva -vaig dir immediatament, quasi sense pensar.
- Sí, aquest, Salvador Oliva.

 Li vaig dir que ho celebrava perquè el coneixia una mica d'anys enrere i bla bla bla. Quan aquest matí m'he desvetllat, m'he posat a escriure com un boig un post sobre aquest tema, però abans de penjar-lo se m'ha acudit mirar què en deien els diaris. Davant la meva sorpresa, el premiat no era Salvador Oliva, sinó Joan Margarit. Indignadíssim amb la Inés però sobretot amb el jurat, no ja amb el d'aquest any sinó amb els dels darrers anys, la meva primera reacció ha estat esborrar el que havia escrit, però passats uns minuts, amb el cap més fred, penso que millor que no, que publicaré el que havia escrit quan creia que Salvador Oliva havia guanyat el Premi Nacional de Poesia.

Em saltaré els preàmbuls per enllaçar amb: ...un reconeixement molt merescut que engrandeix encara més el prestigi d'una de les personalitats més rellevants de la vida cultural del nostre país i, per extensió, d'Espanya, Europa i el món. No voldria quedar-me curt en parlar del gran Oliva, però el que ara m'interessa més és recordar l'època en què, mogut pels dubtes i les compulsions pròpies d'un aspirant a escriptor, vaig intentar aproximar-m'hi amb l'objectiu d'aprendre alguna cosa. Parlo de catorze o quinze anys enrere. La veritat és que em va rebre i tractar amb molta simpatia i generositat però, vist amb perspectiva, he d'admetre que el meu paper va ser ben poc galdós, perquè actuava com si ell tingués algun secret, alguna fórmula màgica, i cap dels seus consells, sempre molt encertats, acabava de deixar-me satisfet. Un incís. En aquella època, que va coincidir més o menys amb la meva decisió de presentar-me al Premi Casero de Girona (no el vaig poder guanyar fins vuit anys després), Oliva no va ser la meva única víctima. Sense desmerèixer els meus amics escriptors Gerard Bagué i Miquel Aguirre, l'objectiu era aconseguir l'opinió de noms il·lustres de la literatura gironina i per aquest motiu, i més o menys en aquest ordre, vaig acostar-me a Antoni Puigverd, Josep Maria Fonalleras, J.N. Santaeulàlia, Miquel Pairolí, Jaume Reixach i Vicenç Pagès. Encara creia, pobre idiota, que algú em podria explicar com es fa per ser un bon escriptor, però entre tots, amb més o menys paciència segons els casos, em van donar a entendre que encara em faltava molt i que, en tot cas, mai no deixaria de ser una mena de nàufrag que, com tots, ha de cercar la manera de tirar endavant com bonament pugui i sense esperar massa ajut de ningú.

El primer cop que vaig veure Salvador Oliva va ser a la Universitat de Girona, on era i encara és catedràtic de filologia catalana. Amb el fotògraf banyolí Josep Curto, vam presentar-nos al seu despatx per fer-li una petita entrevista que jo aprofitaria per escriure un retrat literari i presentar-lo als premis Recull de Blanes. Va ser interesantíssim i crec que va quedar prou bé. Però tot i que aquell any només s'hi van presentar tres obres, no va guanyar. Després vaig saber que qui va decantar la votació -de fet va dir que si guanyava aquell retrat es retirava com a jurat del premi- va ser Àlex Susanna. L'any següent vaig quedar finalista amb un retrat del meu avi, Josep Mascort (diputat d'ERC al Congrés durant la segona república), i al cap de dos vaig poder guanyar el premi amb una aproximació a Joan Triadú. M'estic enrotllant massa i volia parlar una mica més de Salvador Oliva, perdoneu.

 Per no fer-me pesat, només recordaré dos moments que van tenir certa gràcia.

1) Ell acabava de sortir de la piscina al Club Natació Banyoles i jo, que m'havia transformat en una espècie de perseguidor, segur que en un pesat, m'hi vaig acostar amb un original sota el braç. Encara xop i només vestit amb el banyador, ell es va llegir unes quantes pàgines assegut en una cadira de plàstic sobre la gespa. “És fluid, és fluid”, va comentar. Després vam estar parlant una estona més i en acomiadar-nos, quan ja m'havia donat milers de consells i jo no acabava de treure'n l'entrellat, li vaig fer una pregunta especialment estúpida que encara ara em ressona a les orelles: “I ara què faig?”. En arronsar-se d'espatlles, però, ja va indicar-me d'alguna manera el camí a seguir.

2) Després que l'any anterior m'haguessin superat Miquel Aguirre (guanyador) i Miquel Molina (finalista), el primer any d'aquest segle vaig obtenir el Premi Cafè 1929 de novel·la amb Rere el mirall. No semblava que el portaveu del jurat, Jordi Puntí, estigués gens entusiasmat amb la meva obra, i jo vaig acabar de rematar un acte que no devia durar ni mig minut dient “No entenc per què me l'heu donat”, o alguna parida per l'estil. Confiava que, com havien fet l'any anterior amb Aguirre, els membres del jurat m'acollirien a la seva taula, però o la meva intervenció no els havia fet massa gràcia o no els feia massa gràcia jo mateix, de manera que, en acostar-me a la taula i veure el somriure salvador d'Oliva, em vaig ajupir davant seu (no penseu coses estranyes) per preguntar-li què li havia semblat la novel·la, que com podia millorar-la abans que es publiqués. Em va llegir en veu alta la primera línia i tot seguit em va preguntar: “Segur que no pots dir-ho d'una altra manera, sense posar el primer que et passa pel cap?”. Com sempre, tenia raó. Vam parlar una miqueta més, però quan ja em feien mal els genolls i ningú del jurat semblava especialment interessat en que m'assegués a xerrar amb ells, vaig aixecar-me per anar a celebrar el premi amb els meus amics.

En fi, després de tot aquest rotllo només em queda repetir el que diu el títol: es pot saber per què Salvador Oliva no ha rebut encara el Premi Nacional de Poesia?