Com explico en l'apunt que he penjat aquest matí (vegeu-lo aquí) la lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres està resultant una font de troballes impagables (*).
Vegeu, si no, la carta que Sales, aleshores alferes de l'exèrcit català, escriu al poeta el 16 de març de 1937 des de Xàtiva, lloc on la seva companyia s'estava reorganitzant després de passar unes quantes setmanes destinat a la Columna Durruti del front de Madrid:
"(...) A Madrid ja em cridava l'atenció que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès ("la guerra de la Independencia" com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues -ben mediocres per cert- dels seus reis que s'alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres?..."
Com a complement de la lectura que he fet aquests dies de la monumental "Incerta glòria" llegeixo les cartes que entre 1936 i 1941 Joan Sales va enviar al poeta Màrius Torres internat en el sanatori antituberculós de Puig d'Olena fins l'any 1942, que hi va morir.
De fet, Sales va començar aquesta correspondència amb una coneguda seva que, afectada per la mateixa malaltia, s'estava en el sanatori. Va ser ella qui poc després va posar en contacte els dos escriptors (*).
En una de les primeres cartes -aplegades en el llibre Cartes a Màrius Torres, seguides de "Viatge d'un moribund" (Club Editor)- Sales explica una situació viscuda a la reraguarda que il·lustra a la perfecció aquest costum tan arrelat entre les forces polítiques catalanes de no anar mai alhora quan es tracta de plantar cara a l'adversari comú. (n'hi ha més)
Florilegi de definicions aparegudes durant les darreres setmanes en els encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny.
Un dia de juliol de 1992 mentre l'A. i jo féiem el turista en el mirador de la Coit Tower de San Francisco vàrem coincidir amb una noia que feia el mateix que nosaltres: contemplar l'esplèndida panoràmica de la ciutat.
Recordo que ens va abordar ella i que assenyalant una inscripció que hi havia en la meva samarreta ens va preguntar si érem catalans. Ella era basca i vivia als USA, en una zona rural, des de feia tres d'anys. Tot xerrant ens va dir una cosa que ens va sobtar... (n'hi ha més)
"El protocol mediàtic de les tragèdies. De seguida càmeres i micròfons s'abraonen sobre els familiars de les víctimes perquè expliquin llur dolor. Hi ha poques coses al món tan certes i conegudes com que les mares ploren quan perden els seus fills. I això ho sap tothom, i les coses que sap tothom no són notícia." (n'hi ha més)
En la tranquil·litat d'una nit de vacances reviso el DVD de "Moulin Rouge". Una pel·lícula que hauré vist cinc o sis vegades i sempre en format petit. No vaig poder veure-la en pantalla gran quan era el moment i bé que me'n penedeixo.
Torno a xalar amb la intel·ligent barreja d'ambients de principis del segle XX i de músiques -triades esplèndidament, com hi ha món!- del darrer terç del segle. (n'hi ha més)
"Escriure és la meva manera d'estar en el món. L'altra és la responsabilitat cívica".
"La catalana és una de les nacions fundacionals d'Europa".
Aquestes frases de l'escriptor Joan F. Mira -i alguna més que trobareu activant l'opció "Vull llegir la resta de l'article" que trobareu aquí sota mateix- pertanyen a aquest vídeo que es va poder contemplar en la Fira de Frankfurt de l'any passat. (n'hi ha més)
El tema que obre "Virus laics", el darrer disc de Pau Riba que aviat serà a les botigues (*), es diu "Històries d'Atlantis" i si ocupa un lloc tan preeminent no és per casualitat: crec que -conjuntament amb "El colom de la pau", el penúltim tall- és la millor cançó del lot. A mi em recorda "Els gegants d'Europa", de l'introbable "Transnarcís", que considero una de les millors cançons del repertori ribià. No us perdeu els cors de fons dels De Mortimers.
Abans de continuar permeteu-me un consell extensiu a tot el disc: ... (n'hi ha més)
Tot preparant el seminari que els propers mesos d'octubre i novembre impartiré a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès (vegeu aquí) aquests dies estic fent la meva particular celebració de l'Any Rodoreda.
He començat repescant dos llibres sobre l'autora que encara no havia llegit: "Mercè Rodoreda. Autoretrat", de Mònica Miró i Abraham Mohino -editat fa pocs mesos per Angle Editorial-, que m'ha semblat una recopilació de textos molt ben travada i, sobretot, d'allò més recomanable per a qui vulgui conèixer de prop la complexa personalitat de la senyora Rodoreda. (n'hi ha més)
La podeu veure a la sala Verdi Park i estic gairebé segur que és, amb distància, la millor oferta que presenta aquest mes d'agost la cartellera cinematogràfica barcelonina.
Em refereixo a "Jo he servit el rei d'Anglaterra", dirigida el 2006 pel txec Jiri Menzel i basada en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal. Una novel·la editada -i, pel que em diuen, actualment introbable- per Destino l'any 1989 amb traducció de la sempre competent Monika Zgustová. Potser fóra l'ocasió de tornar-la a editar... (n'hi ha més)
Algú, sabedor que d'aquí a uns dies l'A. i jo enfilarem cap a terres sicilianes per passar-hi la segona part de les vacances (que per a mi comencen precisament avui), ens diu que a 8TV els diumenges al vespre fan una sèrie de telefilms amb aventures del comissari Salvo Montalbano. "Fins i tot compta amb el vist i plau del mateix Camilleri", ens diu l'informant per acabar de convéncer-nos. (n'hi ha més)
Ara fa uns anys, quan l'exèrcit americà va entrar a l'Iraq, a casa nostra no hi varen faltar ni les manifestacions de protesta al carrer, ni les declaracions plenes de santa indignació dels nostres polítics, ni les cassolades.
De les cassolades me'n recordo molt concretament perquè es feien un dia de la setmana fix al vespre just a l'hora de l'"Afers exteriors" i no hi havia manera de seguir amb tranquil·litat el programa del Miquimoto. (n'hi ha més)
"Fa uns anys baixava la Rambla de Barcelona amb un gran sentit de la propietat. Potser no era ni el millor passeig ni el més bonic del món. Però era nostre, allò era alhora el nostre cor i el nostre termòmetre. Aquella riuada de gent que treballava, es divertia o badava, fabricava una personalitat singular, suma d'un plegat de diferències, o no era estrany saludar algun conegut o afegir-te a algun grup improvisat.
Ara esquivo la Rambla. Procuro fugir de la marabunta i provar les mil dreceres de la ruta de la bufeta curta, sens dubte més aromàtica i resguardada. Potser m'he fet gran, nostàlgic i misogin, però jo diria que hi ha alguna cosa més, i que no em resisteixo tant al canvi com a la pèrdua. Perquè hem optat per malvendre'ns el nervi de Barcelona, i per extensió del país, a l'exèrcit de la xancleta..." (n'hi ha més)
Un dia de 1985 l'A. els nois i jo vàrem anar a veure "Electric Dreams", una agradable comèdia romàntica americana que tocava el tema de la intel·ligència artificial a través d'un triangle format per un xicot superdotat i tímid, el seu ordinador (desvergonyit i amb ànsies d'independència) i una encantadora veïna que toca el violoncel en una orquestra.
De la pel·lícula destacava la banda sonora de Giorgio Moroder i més concretament una escena en la que s'establia un duel -el tema es diu precisament "The Duel"- entre la veïna i l'ordinador. Pocs dies després vaig comprar la banda sonora (en vinil, no cal dir-ho) i recordo que durant un temps va sonar sovint al tocadiscos de casa. (n'hi ha més)
jotajotai |
A. |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 06:17h
Com fem cada 9 d'agost el dissabte passat vàrem celebrar l'aniversari de l'A. amb la corresponent festa grossa. Aquesta vegada l'escenari va ser Sant Pol de Mar.
Per les característiques de la data la majoria de les vegades l'aniversari ens agafa de vacances. Recordo que els 30 els vàrem celebrar a Mallorca ("Oda als trenta anys d'una nina... i a un hostal de cagarrina"), els 40 a Cantàbria -amb un tec, per cert, digne de remembrança al "Capricho de Gaudí", de Comillas- i els 50 al Canyon de Chelly (Arizona), en terra dels indis navajo. (*)(n'hi ha més)
La primera vegada que vaig veure "Dies d'agost" va ser el passat mes de desembre i en format DVD. D'aleshores ençà he tornat a veure la pel·lícula dues o tres vegades més i sempre amb plaer creixent.
Certament el primer impacte -que és el bo- va estar influenciat, tal com explicava en el primer apunt de la sèrie, per la meva especial relació anímica amb l'aigua quieta dels embassaments. Després m'han anat convencent altres elements de la pel·lícula.
Per començar, doncs, era gairebé segur que una cinta en el metratge de la qual hi ha una quarta part amb imatges preses des d'una embarcació que navega entre muntanyes no podia deixar-me indiferent. I així ha estat. (n'hi ha més)
El senyor Salvador, de Tàrrega, m'envia un correu per comentar el meu apunt de fa uns dies (vegeu-lo aquí) sobre la presència de SET polítics saludant la clientela en el programa oficial de les festes de Gràcia de Barcelona.
"No sempre -em diu- s'han de carregar les culpes a les ganes dels polítics de sortir a la foto. De vegades són els mateixos organitzadors que demanen textos sense dir a quines altres institucions n'han demanat també. Mirat des de fora pot semblar absurd però per a moltes entitats l'exhibició de tant suport institucional és una manera de reforçar-se públicament davant de la seva gent" (n'hi ha més)
En Marc és un director de cinema amb un projecte entre mans que no sap com fer avançar. Per posar ordre en les seves idees decideix aprofitar uns dies d'agost i fugir amb una furgoneta i l'única companyia del seu germà bessó David. El projecte que des de fa temps el té capficat és una pel·lícula sobre el periodista Ramon Barnils, mort l'any 2001. (n'hi ha més)
Un dels primers records de la meva vida -potser encara no havia fet els quatre anys- em porta a un indret inquietant, solitari, obac, molt verd, amb una atmosfera un pèl carregada i uns sorolls molt especials, tot plegat al costat d'un toll d'aigua de dimensions respectables. Si més no mesurades a l'escala dels meus ulls d'infant.
L'indret que descric no pertany a cap somni. Era un estany que hi havia a Montjuïc molt a prop de la Foixarda i els sorolls estranys eren raücs de granotes. De fet, sembla que quan jo era petit la meva àvia, la tieta i els meus pares es varen fer farts de portar-me "a l'Exposició" i, més concretament, "a les granotes". (n'hi ha més)
