Digui
el que digui el Mentider de la Moncloa, al Regne d'Espanya es
tortura. S'hi tortura des de sempre, des de quan era sols Regne de
Castella. La mera existència del Regne d'Espanya i de la
monarquia del Borbó ja és una doble tortura que hem de
suportar els catalans que no ens considerem pas espanyols i, alhora,
som republicans. Però és que a més a més
es tortura als detinguts, i als empresonats també. Autoritats
mundials en la matèria ho
han denunciat.
I també ho
denuncien organitzacions de suport als presos basques i catalanes,
ong's d'immigrants i, amb veu forta i clara, uns pocs i valents
periodistes. Per què pocs periodistes? per por. Gent, del ram
de la informació o
no, que ha gosat denunciar la tortura o als
torturadors ha patit a la pròpia pell persecució i
càstig a causa de la seua fermesa. Per contra, els uniformats
que han de vetllar per la nostra seguretat i practiquen la tortura,
són premiats amb l'indult —això
com a mínim, perquè també se'ls premia amb
«mencions» i «honors» diversos—
a proposta del mateix govern de Rodríguez Zapatero.
El Parlament d'Euscal
Herria ha aprovat una moció en què acusa
al govern espanyol d'emparar la tortura. A casa nostra
hi ha hagut casos de tortura demostrats, i tres periodistes com cal,
Laia Alsina, Mariona Ortiz i Núria Piera ho expliquen en el
documental Silenci;
aquí es tortura, us en recomano que el
vegeu i l'escolteu amb atenció (el podeu demanar
aquí). La societat en general —i
més en particular els polítics, policies, metges,
fiscals i jutges— és
responsable d'emparar la tortura; aquesta mateixa societat, que ha
fet tímids avenços en voler frenar algunes violències,
com la mal dita de «gènere», mira a una altra
banda quan se l'enfronta amb el fet que ací es tortura.
Penso que la tortura és
la pitjor i més blasmable violència que es pot exercir
contra un ésser humà. I encara és més
greu quan s'aplica en societats que es pretenen «civilitzades»
i «democràtiques». És més greu
perquè els quins permeten i emparen la tortura i als
torturadors ens en fan còmplices sense el nostre consentiment.
Creguts que vivim en «democràcia» no volem admetre
ni la possibilitat de la tortura. Per això costa tant de
divulgar els casos de tortura, i per això mateix se segueix
torturant, davant de la general —i
estúpida— complaença
amb la «democràcia» de moneda falsa que ens
permeten de «gaudir» els tirans. Si en voleu saber més
llegiu-vos l'article de na Laia Alsina «Tractes, protocols,
pactes i convencions queden en via morta» (publicat al
setmanari Directa,
núm. 93, 14 de maig de 2008, pàg. 16), que comenta el
darrer informe de la Coordinadora
per la Prevenció de la Tortura, és
esfereïdor.
A Catalunya també
patim d'altres menes de tortura, a més a més de la
tortura física i o psíquica «clàssica»,
n'hi ha de més «subtils» (és un dir). Des
de fa unes setmanes que en tenim un nou botó de mostra
d'aquesta altra classe de tortura, en la persona del terrassenc
Francesc Argemí qui, després de set anys de farses —de
«judicis»— per
fets no provats, ha estat detingut subreptíciament i
empresonat. Li han trencat la seua vida, l'han segrestat de la seua
casa, l'han privat de la seua família i amics, i de la seua
llibertat.
Digueu-me si aquest
gran càstig aplicat a n'Argemí no és també
un cas greu de tortura, de tortura que ara pateix ell, però
que s'usa contra tots nosaltres, perquè és un clar
«avís», una amenaça que tenim al damunt els
qui practiquem la dissidència o la rebel·lió.
L'avís és prou clar: «si no et comportes com
volem, ens inventem el que convingui i vas de dret a la presó».
Portar-se bé, és clar, inclou també besar
l'estanquera
i no denunciar ni a la tortura ni als torturadors.
Correu
rebut del nou servei d'avís de comentaris
Ja
fa quatre dies que s'han introduït dos nous serveis als blocs de
MésVilaWeb.
Per una banda ja podem posar a la vista de tothom el comptador de
visites, com veureu a la vostra dreta, gairebé a dalt de tot
en el cas d'aquest bloc. Per una altra el responsable de cada bloc
rep al seu correu un avís per cada nou comentari que els
lectors ens deixen als nostres apunts.
Felicito
a MésVilaWeb per aquestes novetats. El comptador és
opcional, així que qui vulgui mantenir el seu bloc sense
posar-li-ho, no ha de fer res de res. Ara bé, si el voleu fer
visible a tothom haureu d'inserir un codi a la plantilla del bloc,
tal com s'explica al peu d'«Estadístiques»; per
cert, la discrepància que hi pot haver entre els valors de
«visites al llistat principal» («avui»,
«aquesta setmana», «aquest mes» i «des
de l'inici») i els valors dels diferents totals de les
«entrades més visitades...» (de cadascun dels
períodes temporals ja assenyalats en el parèntesi
anterior) és deguda al fet que el comptador discrimina entre
les visites generals al web del bloc —és a dir, «el
llistat principal», que en el cas d'El Llamp inclou els darrers
quinze apunts publicats— i les que es fan directament a un apunt (o
«entrada») determinat, sigui o no al «llistat
principal».
És
a dir, que si es visita la pàgina actual del bloc és
igual si llegeixes el primer apunt com els següents catorze que
hi ha al seu davall, compta com una sola «visita al llistat
principal». Pel que fa als estats sobre les deu entrades més
visitades en cada període només són visibles a
l'autor del bloc. També cal assenyalar que la data d'inici del
comptador dels blocs de MésVilaWeb fou el 7 de juliol del 2006
i, en canvi, el primer apunt d'aquest bloc —l'apunt núm. 0—
és del 28 de febrer del 2005, que fou la data en què
s'obriren al comú dels mortals els blocs allotjats a Vilaweb,
encara que uns pocs privilegiats havien estat convidats a encetar-los
el juliol del 2004; dels primes catorze mesos d'aquest bloc no en
tinc cap estat i en desconec el nombre de visites d'aquella època.
El
servei d'avís de comentaris, malgrat que pot omplir el correu,
trobo que és una bona pensada perquè, amb prop de cinc
centenars d'apunts al bloc, em costava molt d'assabentar-me si
m'havien fet comentaris a entrades antigues; he comprovat que
funciona bé per qualsevol comentari en qualsevol dels apunts
del bloc fent-me jo mateix comentaris a diversos apunts de dates
triades a l'atzar. Només remarco un defecte (per omissió):
costaria la mateixa feina que el correu que ens avisa, a més a
més d'informar sobre el comentari deixat també ens
indiqués l'adreça IP des de la qual s'ha fet dit
comentari. Aquest detall frenaria a més d'un incontinent
insultador...
M'ha
semblat oportú de fer avui aquest apunt perquè he vist
molt pocs comptadors als blocs de MésVilaWeb: ignoro si és
per desinterès o perquè encara no es coneix la
possibilitat de mostrar-los.
Leila
Khaled és una terrorista «bona»?
La
doble «moral»
Aquest
matí he
llegit astorat al bloc del meu
germà que una institució
oficial de joventut havia
convidat a parlar a una
palestina dedicada a combatre el
«sionisme internacional» segrestant
i assassinant a europeus no
jueus. A les notícies de la TVE3 de quarts de tres de la tarda
s'ha comentat i mostrat a tota una colla de polítics i
dirigents de la capital de Catalunya i del Govern de la Generalitat
de Dalt fent el minut de silenci pel mort a Euscal Herria per un
presumpte atemptat terrorista.
Els mateixos polítics
i dirigents —suposadament
democràtics— que han
finançat amb els nostres diners la vinguda a casa nostra d'una
terrorista
palestina, són uns hipòcrites
practicants de la pitjor mena de terrorisme que existeix, que és
el terrorisme d'estat. Per una banda fan «minuts» de
silenci pel «terrorisme» d'uns i per l'altra paguen amb
els diners del comú els viatges, les dietes i el preu de les
diverses conferències que la terrorista Leila Khaled havia de
fer a [la Comunitat Autònoma de] Catalunya. Aquests hipòcrites
fan coincidir l'apologia del terrorisme alarb amb la commemoració
del seixantè
aniversari de la creació de l'Estat d'Israel.
Per
comptes de convidar a israelians que ens puguin il·lustrar
sobre com podem obtenir el nostre estat independent —per
posar un exemple positiu i interessant— els terroristes d'estat
[espanyol] que ens manen fan venir a una enemiga declarada de l'Estat
d'Israel. Bona manera d'entendre les relacions internacionals que ens
calen si volem alliberar-nos de l'opressió espanyola (i de la
francesa). L'antisionisme
comú en els nostres veïns de Ponent i del
Nord se'ns ha encomanat i colonitzat el cervell, fins al punt que
organitzacions que es diuen independentistes (de tots els colors,
però més les d'«esquerres») són
destacades defensores dels qui, des de territori «palestí»
llancen coets contra la població d'Israel, coets, sigui dit de
passada, pagats segurament amb diners de subvencions provinents del
nostre país.
Sort que la Unió
Europea ha
negat el visat d'entrada als països membres de la
unió a la senyora Laila Khaled i gràcies a que els
consta que dita persona és una terrorista ens lliurarem de la
vergonya de la seua presència entre nosaltres. De la vergonya
que no ens en podem lliurar de cap manera, ara per ara, és de
la de tenir uns polítics i dirigents que practiquen el
terrorisme d'estat i es posen al bàndol del terrorisme alarb.
El missatge dels que ens manen és: «hi ha terroristes
bons, com els palestins, i n'hi ha de dolents, com els d'Eta».
I jo dic que posat a
triar entre islamistes o papistes, no em quedo ni amb els uns ni amb
els altres; prefereixo deu mil cops passar per «polaco»
o per «judio renegado», epítets que a fi de
comptes volen dir exactament el mateix: 'català'.
NOTA
DE PREMSA
Barcelona, 14 de maig
2008
La
Plataforma Sobirania i República davant la ponència
estratègica alternativa de RCat
Joaquim
Auladell: «per fi un objectiu polític clar per a
l’independentisme: la República Catalana.»
Enric
Borràs: «el full de ruta del Reagrupament cal
precisar-lo més, però marca un camí necessari.»
La plataforma Sobirania
i República (SiR) que va nàixer de l’impuls de la
manifestació sobiranista del 6 de febrer del 2006, es va
constituir el 10 de novembre del 2007 amb dos objectius:
-
Treballar per la
unitat d'acció dels sobiranistes.
-
Sol·licitar als
càrrecs electes sobiranistes (els actuals i els que es
proposin de ser-ho) que expressin la seva opció per la
República Catalana, i als parlamentaris, que es comprometin a
proclamar-la quan es tingui la majoria política.
Des d’aquella data la
plataforma SiR ha participat, reivindicant la República
Catalana (i també la República Valenciana a Alacant, el
maig del 2007 amb Sobirania Valenciana), en la manifestació de
l’1 de desembre, en la concentració del 14 d’abril passat
a la Plaça de Sant Jaume, al costat d’Estat Català i
de l’absència significativa d’altres, i en les
manifestacions per l’alliberament del jove empresonat Francesc
Argemí.
Amb la publicació
ahir de la ponència
estratègica alternativa que Reagrupament (RCat)
presenta al Congrés d’ERC, la plataforma SiR es felicita per
la coincidència d’objectius amb la proposta que lidera Joan
Carretero. En aquest sentit el coordinador de SiR Joaquim Auladell i
el promotor de la plataforma Enric Borràs han fet les següents
declaracions:
«En SiR hi ha
adherits que estan afiliats a ERC i d’altres que ho vam estar, com
és el meu cas. Hem seguit amb atenció –ha manifestat
Auladell– l’actuació de RCat, i si la seva posició
i actuació política ja ens avenia, la ponència
alternativa ha acabat per convèncer-nos. Una urgent consulta
entre tots els nostres adherents al llarg i ample del territori ha
conclòs que calia, des de la plataforma SiR, donar un suport
públic a RCat cara al proper congrés, per constituir
dins d’ERC el major i més conseqüent nucli de
sobiranistes que reivindiquin per fi un objectiu polític clar
per l’independentisme: la República Catalana.»
Enric Borràs pel
seu costat ha declarat:
«La davallada
nacional a la que ens han portat aquells que es reclamaven
políticament independentistes és molt gran. Les forces
sobiranistes a hores d’ara estan disperses i desorientades. Des de
la plataforma Sobirania i República intentem, tot i respectant
l’ideari de cadascú, reagrupar persones i organitzacions per
assolir la sobirania i amb ella la República Catalana. La
ponència de Carretero va en aquest sentit. El full de ruta del
Reagrupament cal precisar-lo més, tal vegada no sigui
suficient per assolir els objectius que compartim, per la situació
tan crítica en què som i pel temps que s’ha perdut
aigualint la proposta sobiranista i republicana, però marca un
camí necessari al qual cal donar-li suport.»
(+
info 650537213) Gabinet de Premsa de Sobirania i República
 Ahir
dissabte unes tres mil persones ens mullàrem doblement per en
Francesc Argemí, «Franki». La persistent i
benvinguda pluja de segur que féu desistir a força més
gent, però feia goig de veure tants manifestants sota els
quasi inútils paraigües.
Amb
tres quarts d'hora tard sobre l¡horari previst, a tres quarts
de set de la tarda sortia de la barcelonina Plaça de la
Universitat la capçalera de la manifestació, presidida
per una gran pancarta amb l'eslògan «Llibertat Franki,
ni un dia més per una bandera». Durant prop de dues
hores passàrem pel centre de la capital de Catalunya fins
arribar a la Plaça de Sant Jaume, on encarats a Palau
escoltàrem uns quants parlaments.
Pel
camí es penjaren dues grans pancartes que la ventada feia
voleiar més del desitjat, l'una a l'edifici de la telefònica
a la Plaça de Catalunya amb Portal de l'Àngel, i
l'altra a l'edifici dels «sindicats» a la Via Laietana. A
la manifestació hi predominaven els joves encara que també
hi havia una bona selecció de ciutadania de més de mig
segle a les espatlles. Hi vaig veure coneguts; pocs polítics,
un sol de «parlamentari», en Tardà, i també
alguns sindicalistes com els portaveus dels conductors d'autobusos.
Caldrà
fer més accions populars per alliberar en Franki, i farem per
ser-hi.
La
pretesa «democràcia» espanyola fa aigües a
per tot. El transfranquisme o «transició» és
la tapadora que fa possible la pervivència —en
especial en l'estament judicial—
del franquisme militant personificat en bona part del funcionariat de
la judicatura i sobretot en els jutges. La persecució
sistemàtica dels càrrecs electes a Euscal Herria o
l'actual notícia que dues-centes setanta mil sentències
penals són pendents d'execució en són mostres
suficients que al Regne d'Espanya no existeix la separació
dels braços, prova fefaent que no hi ha democràcia.
Aquests
dies a Catalunya s'ha produït un altre fet que confirma la greu
mancança de justícia que patim els catalans i que
afecta directament als nostres drets col·lectius i
individuals. A desgrat d'haver-hi tantes sentències per
aplicar que permeten la lliure circulació d'assassins i tota
mena de criminals entre nosaltres, la «justícia»
espanyola no s'ha privat pas de passar per alt la condemnació,
arbitrària detenció i empresonament del jove egarenc
Francesc Argemí [Franki]. Tant i fa l'alarma social que s'ha
produït amb el seu empresonament. De res no han servit les
demandes de llibertat i fins i tot d'indult per part de l'Ajuntament
de Terrassa (que al seu moment era part acusadora).
La
falsedat de les acusacions ha permès que aquest jove romangui
ara tancat com si d'un criminal es tractés. La complicitat de
la policia «autonòmica» un cop més ens fa
maleir el dia que a un il·luminat —i
als qui li feren cas— se li
acudí que els catalans havíem de tenir la «nostra»
policia. La «nostra» policia ha de servir per a perseguir
ciutadans que expressen amb llibertat el seu pensament, per molt que
divergeixi del que s'entén ara com a «políticament
correcte»?
Amb
tot, no és sols la policia de l'escaire i els seus espanyols
comandaments que s'han cobert de merda amb aquesta detenció,
penso que tota la classe política catalana és còmplice
d'aquesta situació. Poc que he vist que el Parlament del Parc
insti a l'executiu amontillat a alliberar el pres. Els diputats
segueixen pensant-se immunes a la persecució espanyola? Què
babaus, per més bé que s'hi posin, tard o d'hora els hi
tocarà el torn —només
cal que mirin més enllà del nas i s'arribin al País
Basc...—; què esperen per
demanar en Ple la llibertat d'en Franki? Com poden seguir posant el
cul als escons i permetre que al segle XXI hi hagi catalans —i
a casa nostra!— que siguin
presos de consciència, és a dir, empresonats per motius
ideològics?
Poc
que el conec en Francesc Argemí. No se si és
independentista o no. No sé si defensa un model de societat
distint al meu o no. No sé si fins i tot un dia li abelliria
de cremar una bandera catalana o no. El que sí sé és
que la meua obligació de català és defensar-lo
de la prepotència, de l'arbitrarietat i de l'espanyolisme que
ens oprimeix. Encara que en Francesc Argemí ho sàpiga,
o no, l'han empresonat perquè és català, perquè
pensa, perquè vol el progrés de la nostra societat, a
la seua encertada o errada manera, tant hi fa. Perquè la
democràcia és això, que a l'hora d'expressar les
pròpies conviccions o pensaments, ho pugui fer en Francesc
Argemí i també ho pugui fer jo. Per aquesta raó
dissabte 10 de maig, a les sis de la tarda aniré a la
manifestació per la seua llibertat —que és la meua i
és la de tots—, d'acord a la convocatòria
general i aquesta que més m'abelleix i us poso
davall:
CRIDA
PER ALLIBERAR FRANKI
Francesc
Argemí, conegut pels companys com Franki, jove de Terrassa
està empresonat per les forces d’ocupació espanyoles
acusat d’ultratge a la bandera espanyola.
Els republicans
catalans, la plataforma Sobirania i República, cridem a tots
els catalans, a totes les associacions cíviques, culturals,
esportives i recreatives, a mobilitzar-se per alliberar el jove
terrassenc. Cal continuar l’esperit de la manifestació a
Barcelona de l’1 de desembre en la convocatòria que Alerta
Solidària, l’organització antirepressiva de
l’Esquerra Independentista, ha fet per aquest dissabte, dia 10
de maig, a les 18:00 per sortir en manifestació des de la
plaça Universitat de Barcelona.
Cal desempallegar-nos
del domini espanyol. Per alliberar-nos i recuperar la sobirania, cal
la lluita al carrer i a les urnes, amb propostes independentistes i
republicanes, sense cap concessió als invasors. No es pot
deixar la política institucional en mans dels botiflers, cal
candidatures rupturistes i republicanes d’unitat popular.
Franki
lliure!
Unitat popular, ruptura i República
Catalana!
Plataforma
Sobirania i República
Barcelona,
7 de maig 2008
sobiraniairepublica@gmail.com
 Tomba
d'Henrike al cementiri de Santa Isabel, coberta de flors fins al
pilar que aviat sostindrà la tradicional estela;
damunt la tomba del costat hi podeu veure un tambor dels txistularis
que interpretaren l'Agur
Jaunak
Pensat
amb el cap,
escrit amb el cor
El
diari Avui, com és habitual, s'ha cobert de glòria
en despatxar amb un brevíssim «breu»
(dijous Primer de maig, pàgina 39) la notícia de la
mort d'Henrike Knörr Borràs, ignorant [!] que durant anys
el meu cosí hi havia col·laborat, i que els darrers dos
anys sols hi enviava cartes a la «Bústia»
perquè la darrera col·laboració no li fou
publicada [= censurada]. Henrike, arran del darrer alto el foc d'ETA,
a finals d'abril del 2006 redactà l'article que us poso
davall; potser és que no era «políticament
correcte»?
Ara
que el tumor desapareixerà
Henrike Knörr
catedràtic
de Filologia Basca (UPV-EHU) i director
de Recerca d’Euskaltzaindia
Dintre
de Bascònia, però més fora d’ella, és
freqüent que en aquestes últimes setmanes li preguntin a
un per l’alto el foc d’ETA. Es diria que entre els bascos (ara es
diu «bascos i basques») l’esperança està
ja consolidada, tret d’en certs àmbits on regna la
incredulitat total o parcial. Però els forasters volen saber,
i molts ens mostren el seu veritable afecte, desitjant-nos el millor.
Certament, algunes coses que m’han arribat aquestes setmanes, per
un conducte o un altre, m’han emocionat.
I,
no obstant això, un fet que ens hauria d’haver portat a
l’eufòria l’hem rebut aquí amb un sentiment
majoritari més proper a l’alleugeriment que no pas a la
il·lusió. La raó és clara: des de fa
molts anys ens les han fet passar tan magres, hem tingut tantes
desil·lusions, que, a la vista de la probable fi de la
violència, vam preferir pensar: «Encara sort!»,
més que «Ai, quina felicitat!».
Mires
enrere i penses en la fi del franquisme, quan regnava, llavors sí,
la il·lusió. Algú pot dir que érem uns
il·lusos, i cal donar-li la seva part de raó. Esperaves
l’arribada de la democràcia, però amb dolor seguies
veient que la sang es continuava vessant, absurdament,
irracionalment, amb una transició lentíssima (per
exemple, quatre anys des de la mort del dictador fins a l’Estatut
de Gernika, quan es podia haver reestablert el que el feixisme havia
arrabassat per les armes). Eren temps que s’escoltava (o millor,
s’endevinava) allò d’«Alguna cosa haurà fet»,
referit als que queien assassinats o ferits, o eren segrestats.
Sortosament, al costat d’altres persones de bé, més
joves, n’havies conegut moltes altres pertanyents a aquella
generació de la II República, gens procliu a la
violència, i amb un sentit elegant de la política, i
recordaves el que un d’ells, l’industrial vitorià Patxo
Agirre, cult i assenyat en el seu basquisme obert i a prova de
terratrèmols, et deia en aquells dies: «Al final, el
franquisme, amb el seu comportament dictatorial, ha influït en
els joves bascos».
Anaves
a les manifestacions o concentracions, en aquells primers anys gens
multitudinàries, o signaves manifestos, en contra de la
violència. Però la maquinària mortífera
continuava. Per què? Per a què? Molts bascos, i no pocs
fora del nostre País, aplaudien als violents o almenys a la
seva perifèria. Creien en la necessària presència
i activitat d’ETA com una mena de Coiot, restaurador de la justícia
i defensor dels indefensos. És clar que molts camins del
contraterrorisme eren igualment foscos (tortures, GAL, etc.). El
panorama internacional era favorable als proviolents. S’entronitzava
al Che Guevara, es tancava els ulls davant les barbaritats del
maoisme i les seves còpies, es parlava amb menyspreu de la
«democràcia burgesa», hi havia un cert halo
seductor en les pistoles i en les bombes. Ho ha dit l’escriptor
Massimo Carlotto, antic ultraesquerranós, famós a
Itàlia per un error judicial que el va mantenir anys en la
presó; parlava d’Itàlia, però les seves
paraules poden ser aplicades a altres indrets: «La meva
generació ha tingut una relació romàntica-rebel
amb el crim» (Avui, 12 de febrer de 2006).
I
ara sembla que el tumor de la violència desapareixerà
de Bascònia. Retirat el tumor, podrem plantejar algunes
qüestions fonamentals, i potser abans de res com fer possible la
continuïtat de Bascònia i la seva cultura, per sobre de
fronteres politicoadministratives. Podrem discutir, també,
d’absurds com l’anacrònic cas de Treviño,
enclavament burgalès a Àlaba, enclavament que els seus
dos Ajuntaments fa més de mig segle (per no remuntar-nos més)
que reclamen que torni a la nostra província. Discutirem
obertament dels despietats atacs a la naturalesa i al paisatge, tot
recordant que «el paisatge és sagrat», com va
escriure encertadament Naipul, el Premi Nobel de Literatura. Debatrem
sobre els barris lletgíssims i els bàrbars
enderrocaments de l’hora actual, i ja no hi ha franquisme per a
carregar-li els neulers; la major part de les atrocitats
arquitectòniques i urbanístiques en aquesta banda del
Bidasoa s’ha comès després de 1975. Per citar només
les quatre capitals, s’han desfigurat salvatgement la Conca de
Pamplona i els entorns de Vitòria, Donòstia i Bilbao, i
el general Franco poc o gens hi té a veure, amb tot això.
Després d’aquells anys de disbarats arquitectònics no
n’han vingut altres de cura i manyagueria cap a formes de construir
dignes i humanes, tret de rares excepcions, i hem de preguntar què
fan les autoritats, el Col·legi d’Arquitectes Basc-Navarrès
i la nostra quasiadormida societat. Tractarem, també, de la
brutícia que tot ho envaeix: ciutats amb milers i milers de
pintades, camps, boscos, platges i cunetes amb tones d’escombraries,
un espectacle diari insofrible.
I,
sense el tumor, serà també el moment de parlar de la
societat mateixa. Costarà extreure igualment molts mals
hàbits, producte directe o indirecte dels pinxos i la
fatxenderia. Tampoc no serà fàcil que tornin la
cortesia i l’educació, començant pel més
elemental: saludar, demanar si us plau, donar les gràcies.
Serà dur bregar perquè es tornin a respectar els espais
públics. Caldrà treballar de valent per a suprimir la
increible picarescca social, que se’n duu milers i milers d’euros,
i se’n duu, també, amb els seus efectes demolidors, la
confiança en les institucions i en el control dels diners de
tots.
Serà
necessari, així mateix, que la política canviï de
dalt a baix, començant per suprimir d’una vegada aquest
enorme disbarat de les llistes tancades en les eleccions. Les
Universitats públiques no poden continuar pidolant diners, i
han d’erigir-se valentment en l’avantguarda activa de la llarga
batalla per la cultura, en aquests temps de descarada barbàrie.
ETB, la cadena de televisió pública, s’ha de refundar
urgentment per deixar de ser aquesta caricatura de la televisió
amb què somiàvem. La Sanitat no ha d’empènyer
més a la resignació de la gent (ara es diu «dels
ciutadans») pel retard en les consultes.
I
ha de ser igualment l’hora de l’èuscar. Han estat anys de
sermons eufòrics, tot assenyalant estadístiques i
traient a la llum aquestes processons anuals de les festes de la
llengua, ocultant realitats gens falagueres de tots els dies. La
llengua basca pot i ha de ser, sí, objecte de mèrit en
les ocupacions. Més important és que arribi al cor de
la gent, i que els desperti referències de literatura i de
música, de l’Euskal Herri gozoa («dolça
Euskal Herria») per la qual sospirem, i ecos de civilització.
Cal dignificar l’èuscar, vehicle per demanar un taxi o per
parlar de la Filosofia, després de segles de desídia i
persecució per propis (sí, per propis) i per estranys.
Cal
fer tantes coses, ara que el tumor desapareixerà…
 El
cosí Enric a Tarragona (maig del 2007)
La
pitjor notícia m'ha arribat per un missatge al mòbil
minuts abans de les cinc d'aquesta tarda: «ya está»
ha estat el lacònic text tramés per la Txari. Així
que he pogut he aturat el vehicle que conduïa i he telefonat a
l'esposa del meu cosí Henrike; entre plors m'ha comunicat que
s'havia mort a l'hospital de Vitoria-Gasteiz (Araba, Euskal Herria)
on l'Enric era ingressat des del passat dilluns 21 d'abril.
Fa
deu dies, hores abans del darrer ingrés hospitalari del cosí
Enric, encara els vaig passejar —a
ell i a la Txari— per
Collserola: Les Planes, Vallvidrera, el Tibidabo... Havien arribat de
bon matí en avió directe des de Vitòria per a
visitar-se a la consulta del metge homeòpata al barri de Sant
Gervasi de Cassoles (Barcelona). Després de dinar els aní
a cercar i, abans de dur-los a l'Aeroport del Prat, li vaig demanar a
l'Enric si li plauria donar un tomb. Malgrat el seu cansament ben
visible, assentí; dues hores impagables que han estat les
darreres que podré ser al seu costat en vida.
Carregats
dels medicaments receptats que la Txari comprà a una coneguda
farmàcia de Barcelona, a les set de la tarda passaven pel
control de la Terminal C de l'aeroport. A través dels vidres
que m'impedien l'accés a la zona d'embarcament, encara vaig
llambregar per últim cop al meu cosí, mig estirat en un
banc a l'espera d'accedir a l'avió. Estava molt cansat i patia
una severa deshidratació, causada pel maleït càncer
que ens l'ha matat. Aquella tarda, quan el vaig veure, el color de la
pell de la seua cara em va alarmar, vaig dir-me al pensament «noi,
et veig molt fotut».
El
desenllaç de la malaltia ha estat cruel com fulminant el seu
curs, nou mesos a tot estirar. Si fa no fa com passà amb el
meu pare —que li era padrí
a l'Enric, d'ací el nom—,
amb la diferència que el cosí s'ha mort als seixanta-un
anys acabats de fer, tres anys més jove que el meu pare, amb
qui tant s'estimaven. Henrike
Knörr ha deixat una vasta
obra, dedicada a l'euscara i al País Basc on hi
ha viscut des dels sis anys, sense oblidar mai però el seu
origen català i el pregon amor a Catalunya, la terra de la
seua mare Teresa. També ha deixat una noia, Iruri, i dos nois,
Garicoitz i Eneko, i el primer nét, que el feia molt feliç.
Avui a Catalunya i a Euskal Herria plorem la desaparició d'un
gran home. Sempre seràs al meu pensament, estimat Enric.
Els
portals dels diaris bascs aquesta tarda ja posen a portada la mala
nova de la seua mort:
Berria
El
Correo
Gara
 Monarquia
no!
Imbecil·litat
o cosa pitjor
Amb
sorpresa creixent a mesura que avanço en la lectura de la
moció
aprovada avui pel
Claustre de la Universitat
Pompeu Fabra (UPF) constato que el text podria haver-se redactat en qualsevulla universitat espanyola
i per qualsevol grup d'estudiants espanyols. Que jo sàpiga la
monarquia espanyola és enemic declarat de Catalunya i dels
catalans, si més no des de la caiguda de la capital de la
nació l'Onze de setembre del 1714, tal i com les nostres autoritats declararen a les tres de la tarda d'aquell
fatídic dia.
No
entenc de cap manera que el pretès Sindicat
d'Estudiants dels Països Catalans
(SEPC), que són els quins han presentat la
moció
de rebuig a la presència de membres de la família reial
espanyola a qualsevol instal·lació de la UPF, s'hagin
pogut oblidar d'aquesta cabdal premissa manada —farà
enguany 294 anys— pels
nostres predecessors. Què cony aprenen a les universitats i als
instituts catalans
aquests nens? Per què els mots 'Catalunya' i 'catalans' no hi
surten enlloc? Per què la frase «la monarquia espanyola
és secular enemiga de Catalunya i de la Llibertat»
tampoc no apareix a la moció?
 Aspecte
del sòl a l'Embassament de Sau
Fa
una estona he rebut les darreres notícies publicades a
l'EcoDiari.
En destaca un article sense
signar però d'indubtable interès i que us reprodueixo
íntegre. L'EcoDiari, que va nàixer el passat 14
d'abril, a cada dia que passa m'atreu més; el filòsof i
amic Ramon
Alcoberro ja hi ha publicat dos articles, aquest
i aquest altre.
Coincideixo amb l'autor anònim de l'article
d'avui també pel que fa a la martingala de la pretesa
«societat civil», en aquest cas al servei d'obscurs
interessos que l'articulista assenyala i denuncia. Llegiu-lo:
SEQUERA
NACIONAL:
crònica colonial d'un país malalt
En
el principi fou el verb…, el verb mentir.
Ha
estat la mentida —en tot l'afer de la sequera i el proveïment
urgent d'aigua de boca a la conurbació de Barcelona (cinc
milions llargs d'éssers humans)—, la pràctica
habitual de polítics, politicastres i politiquers; de suposats
tècnics i científics sorgits a darrera hora per
demostrar l'indemostrable; de periodistes sense cervell a sou dels
amos de torn…
Els
mitjans de (des)informació ho anunciaven a bombo
i platerets fa uns dies: diverses entitats
representatives d’això que en diuen «societat civil»
es mostraven clarament favorables a la interconnexió de l’Ebre
amb Barcelona arran de l’acord entre el govern de la gran diputació
provincial (Generalitat) i el Govern que sí que governa
(l’espanyol). Concretament, es tractava del RACC, el Consell de
Cambres de Barcelona, Fomento Nacional del Trabajo (l'instigador, com
demostra aquest comunicat)
i el Col·legi d’Enginyers Industrials, institucions que van
mantenir un escrupolós, calculat i interessat silenci davant
l’aposta d’interconnectar el Segre amb el Llobregat aprofitant la
galeria de serveis del Túnel del Cadí.
Un
silenci que, en canvi, sí que va trencar això altre que
en diuen «territori». La proposta del Segre a Isòvol
fou contundentment rebutjada per la presidència de la
Diputació de Lleida (curiós, si més no, que
sigui una Administració rèmora del feixisme la que
s’erigeixi en defensa del Segre). El seu president, d’Esquerra
(antigament ERC), encarregà un contrainforme a la Universitat
de Lleida i, per a més precisió —com diuen les
cròniques—, a Antoni
Palau.
Per
a qui no sàpiga qui és Palau, només cal apuntar
que, quan convé, és a sou d’Endesa,
justament el tècnic que utilitza el senyor Pizarro per a
interposar recursos d’alçada als tribunals, quan des de
l’administració de l’aigua de Catalunya es pretén
imposar cabals de manteniment a les concessions de salts
hidroelèctrics la titularitat dels quals pertany a la gran
companyia electronuclear. La motivació tècnica comuna
de tots els informes
signats per Antoni Palau en aquests processos
d’interposició es basen en la consideració què
els càlculs hidrològics sobreestimen els valors fixats
com a cabals de manteniment. Dit d’una altra manera: discrepa
radicalment de la metodologia científica emprada per l’Agència
Catalana de l’Aigua. Curiosament, però, en el
contrainforme Antoni Palau hi argumenta que els cabals de manteniment
que els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua
han calculat com a condició prèvia a la captació
del Segre a Isòvol estan infravalorats! Vol dir això,
que són inferiors als que ell creu que haurien de ser! És
en base a aquest transvestisme mercenari que el «territori»
s’ha carregat la proposta del Segre a Isòvol.
Però
això no és tot. El contrainforme —pretesament avalat
per la Universitat de Lleida (UdL)—, que va ser lliurat per la
Diputació als pobres periodistes que no hi van entendre un
borrall, és ple de falsedats, reflex de la ignorància
(o d'una expressa malvolença) amb què es gestiona
l’aigua en l’àmbit de la Regió Metropolitana de
Barcelona. El professor de la UdL hi arriba a afirmar que al Baix
Llobregat el riu Llobregat porta més aigua que el Segre a
Isòvol, quan no cal ser gaire llest per saber que el riu
Llobregat mor, primer a Abrera i, després, barrejat amb
l’aigua de l’Anoia, a Sant Joan Despí. El Llobregat, a
partir d’aquest municipi, té un cabal de 1 m3/s gràcies
al bombament riu amunt de l’aigua del terciari de la depuradora del
Baix Llobregat. (Nota per als «gestionadors» ignorants o
malvolents: el cabal diari mitjà del Segre a Isòvol a
hores d'ara és superior als 6 m3/s (sis vegades més que
el del Llobregat a la seva desembocadura!), malgrat la severa sequera
que afecta, també, la capçalera del Segre.
Més
falses revelacions del contrainforme Palau: hi ha moltíssima
aigua al subsòl de Barcelona (tot i que el professor no gosa
quantificar). Amb una simple ullada
als informes a l'abast podem saber que la gran
Barcelona és sobre dos aqüífers: el de la Vall
Baixa i el del Delta del Llobregat, al sud, i el de la Cubeta de La
Llagosta-Besòs al nord. Del primer, històricament, se
n’extreu uns 50 hm3/any —si bé ara, en període de
sequera, la seva explotació s’està quasi doblant
degut a la manca de cabals al riu Llobregat. Del segon, anorreat i
abandonat a finals dels vuitanta per problemes de sobreexplotació
i contaminació, ara se'n potabilitza de l’ordre de 10
hm3/any i, arran de la sequera, se n’extrauran 5 hm3 més a
la Cubeta de la Llagosta. Una dada que demostra l’aprofitament de
l’aqüífer del Besòs: l’any 2005, Transports
Metropolitans de Barcelona, bombava fins a 2 hm3/any de l’estació
de Baró de Viver cap a la claveguera per evitar la inundació
de les instal·lacions del metro. Avui, el volum anual bombat
(i que va al riu Besòs) és de només 0,7 hm3 ja
que els nivells d’aigua subterrània minven a conseqüència
del seu aprofitament per a l’abastament de la ciutat.
I,
així, unes quantes fal·làcies més en el
contrainforme de la Universitat de Lleida. El seu autor —del
Departament
Medi Ambient i Ciències del Sòl de la
UdL—,també és conegut per afavorir la mort lenta i
progressiva d’un dels boscos de ribera més ben conservats de
Catalunya, a l’espai de l’Illa de Sebes a Flix. Des que Endesa és
la concessionària de l’explotació conjunta dels
embassaments de Mequinensa–Riba-roja–Flix, la cota de la làmina
d’aigua a l’embassament de Flix es manté constant per a
facilitar l’explotació hidroelèctrica del sistema.
Com que no hi ha oscil·lacions al nivell de l’embassament,
l’aigua està inundant permanentment les vores de l’Illa de
Sebes: aquest fet produeix una salinització progressiva del
sòl i un excés d’aigua a les arrels de determinades
espècies constitutives del bosc de ribera, amb què es
produeix la seva mort. Han estat diversos els intents fets davant la
Confederación Hidrogràfica del Ebro i d’Endesa per
intentar esmorteir aquests efectes, però fins ara no s’hi ha
reeixit.
Si
voleu més referències sobre l’autor del contrainforme
podeu llegir l’article «Els
rius i els usos de l’aigua: paradoxes d’una societat benestant».
En aquest article, seguint en la seva línia de falsedats i
mentides, Antoni Palau arriba a afirmar categòricament que a
la Regió Metropolitana de Barcelona no s’hi estalvia aigua!
Dues dades, prou esbombades pels mitjans: els volums facturats per
cànon a la demarcació
de Barcelona estan disminuint progressivament de l’any
2003 ençà, i se situen en una dotació domèstica
de 125 l/hab/dia (l’OMS xifra en 100 l/hab/dia la dotació
domèstica de «confort»). Durant el primer
trimestre d’enguany, i en relació al mateix període
2005-2007 (anys també de sequera), el consum a l’àmbit
d’Aigües Ter-Llobregat constituït per la capital catalana
i 127 municipis més (4,8 milions de persones) ha disminuït
de l’ordre de 5.000.000 de m3 mensuals. Si es mantingués
aquest estalvi durant un any, el volum d’aigua no consumida seria
equivalent al que produirà a partir de maig de 2009 la
dessalinitzadora del Llobregat (60 hm3/any).
En
base, doncs, a aquest contrainforme encarregat per la Diputació
provincial de Lleida a la UdL, els polítics mostraven cofois
la seva victòria a Prats i Samsor tot i arrencant unes
misterioses estaques clavades al terra.
Som
molts els catalans que hem estat educats en una herència
paterna que basava la seva (i la nostra) conducta en una premissa
fonamental: la cultura és el bé suprem de la humanitat.
El que potser ignoraven els nostres progenitors són els
catastròfics efectes que sobre el país té la
sequera moral, la misèria intel·lectual i política
d’aquest mateix país que està malalt. Molt malalt. I
l'aigua, no ho oblidem, té memòria.
 Cartell
convocant a la manifestació per
la vaga de fam de dues
lluitadores
Precedent
ignorat dels CSPC
Avui
fa trenta anys que Socors
Català, l'organització de solidaritat
amb els patriotes catalans, convocà a una manifestació
per demanar la llibertat de dues militants del PCE(i) que feia
quaranta-quatre dies eren en vaga de fam. Aquest aniversari m'ha dut
a recordar que Socors Català, fundat el juliol del 1977, fou
un precedent no partidista del que dos anys més tard serien
els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).
Arran
de l'acció mai no reivindicada que comportà la mort de
l'industrial barceloní Bultó, foren detinguts quatre
patriotes catalans —anys
a venir se'n detindrien més acusats del mateix fet, sempre
vinculant-los a l'Epoca—.
Les mostres d'ajut a aquells
detinguts i a les seves famílies, en els entorns on eren més
coneguts, ens portà a uns joves a crear la segona organització
de solidaritat amb els patriotes catalans d'ençà que a
les primeries del segle XX es fundà La
Reixa.
Socors
Català, que així anomenàrem la nova organització
per contraposar-lo a «Socorro Rojo», naixia per vocació
solidària amb els catalans perseguits en la lluita per
l'alliberament de Catalunya, amb independència de la seua
ideologia o de la forma de lluita practicada. Des del primer moment
plantejàrem la solidaritat com a eina activa de combat, essent
la propaganda contra la repressió i contra l'opressió
un dels objectius; així des del primer moment editàrem
el butlletí que duia el mateix nom que l'organització,
i el 1978 vam publicar un calendari amb pintures i poesies de
coneguts artistes catalans per a recollir fons amb què
subvenir els necessaris ajuts. També teníem un local
llogat per a les nostres reunions i activitats.
Atès
que érem un reduït grup de joves, però actius a
les associacions de veïns i alguns militants en partits
polítics, procuràvem sempre ésser a primera
línia en la justa reclamació que esdevindria eslògan
fins a l'actualitat: «Llibertat Patriotes Catalans». Érem
a tots els actes possibles i, fins i tot, participàrem en
l'organització de la Primera Conferència
Independentista. Allà presentàrem una Ponència
on exigíem la dimissió de Martín Villa, qui tres
dies després de promulgada la Llei
d'Amnistia (el 15 d'octubre del 1977) retiraria
l'amnistia dels quatre patriotes catalans detinguts pel Cas Bultó,
i manifestàvem alhora la voluntat de donar suport a tots els
patriotes que lluitaven amb les armes a la mà; aquesta nostra
declaració creà greus controvèrsies dins
l'independentisme que durarien molt de temps.
Les
policies polítiques espanyola i francesa ens seguien de prop i
es feien càbales sobre quin partit era al nostre origen;
naturalment no ho pogueren saber mai, perquè no n'hi havia
cap. Podeu veure'n una mostra —com la nota de la Brigada Regional
de Información de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona
arran de l'aparició del primer Butlletí de Socors
Català— adjunta davall a «arxius:». També
us hi poso adjunts del logotip de l'organització i de la
portada del butlletí núm. 3 (octubre del 1977).
Un
dia caldrà escriure la història de Socors Català,
del que més o menys se sap i del que, per raons òbvies,
mai no s'ha dit i que, per seguretat, ignoraven la majoria dels
mateixos membres de l'organització. Cal assenyalar que a més
a més del grup permanent hi havia grups més amplis de
simpatitzants que hi col·laboraven, era gent de diversa
procedència com el malaguanyat Martí
Marcó Bardella; i, fins i tot, un infiltrat
filo nazi vinculat a Cedade...
que ens arribà avalat per un conegut partit independentista
(d'esquerres!) d'aleshores. Del que no hi ha dubte, i és per
això que n'he fet aquest apunt, és que Socors Català
creà una escola de solidaritat activa que ens ha arribat fins
avui, encara que no ningú se'n vulgui recordar.
 La
bandera de Catalunya també és la de sant Jordi,
perquè
aquesta és l'antiga bandera del poble català
És
el Patró de Catalunya, estúpid!
El
president de la Generalitat de Dalt s'oblida —amb
tota l'espanyola intenció—
d'esmentar que sant
Jordi és el Patró de Catalunya. Per a
Montilla és «el dia de la rosa i el llibre», com
prou clar explica a l'animació
que ens féu arribar ahir.
Sant
Jordi també és el Patró de la Cavalleria
catalana i per això el 23 d'abril és el Dia
del Soldat català [la imatge és d'un
miquelet
del 1714 amb l'uniforme confegit d'acord a les indicacions d'en
Francesc Riart; fixeu-vos amb el color blau que anys després
copiarien els americans per al seu exèrcit]. Alhora, com
assenyala l'EcoDiari,
sant Jordi és el Patró
dels Ecologistes catalans.
Visca
sant Jordi Gloriós i morin els enemics de Catalunya!
 «Llengua
i estat»
Demà
a les sis de la tarda assistiré a l'acte que us anuncio,
d'indubtable interès, i encara més pels noms dels
conferenciants que hi parlaran. Vegeu-ne el mapa
del lloc.
Logo
del fins ara secret diari digital de l'«EI»
El
«diari» d'Uriel Bertran
Potser
es tracta d'un error però ja he vist a la xarxa Crònica,
un dels diaris digitals que preparen algunes de les candidatures
d'Esquerra (us ho vaig
avisar ja fa catorze
dies). Ben segur el que he vist és un dels núms. zero
que es fan i es desfan abans de publicar el primer exemplar d'un
diari, perquè malgrat que la data d'actualització és
la d'avui les notícies són en general fora de temps.
Crònica és propietat d'un personatge relacionat
amb diverses fallides empresarials, el dirigeix Daniel Casanovas i és
el portaveu del corrent «Esquerra
Independentista».
Podeu
llegir l'«Editorial»
—datat el 3 d'abril i amb errades: que lloguin un corrector!— i
passejar-vos per les seccions del web. La «Galeria
d'imatges»
no s'actualitza des de l'u de febrer, i també us trobareu amb
entrevistes
en espanyol,
que ja em direu què hi pinten en un mitjà que ens
confessa «El nostre compromís serà
amb els nostres lectors i amb la societat catalana en general. Volem
fer una aposta per la informació objectiva i de qualitat,
parlant de país sense complexes [sic]. Per això
parlarem de qüestions com el dret a [sic] decidir, el
model de finançament, el traspàs de competències
o el camí cap a la sobirania».
El
«diari» de Puigcercós
L'altre
diari que avui ha sortit, encara que ja existia amb el mateix nom,
Directe,
es pot dir que és nou —amb
tot afirmen que avui fa un any de vida—.
N'ha canviat la propietat, sota el nom de Col·lectiu
2014 hi ha un ex diputat al Congreso d'Esquerra, Joan
Puig Cordon; i també n'ha canviat la direcció,
que ara és a càrrec de l'historiador (tants
periodistes que hi ha l'atur!) Oriol
Junqueras, que també és president de la
molt generosament subvencionada Fundació
Cultura. L'actual Directe és des d'avui
el portaveu de «Gent
d'esquerra»
Pel
que fa al tercer diari que us anunciava fa dies, encara no en puc
donar detalls. Potser els seus promotors s'han gastat tot el
pressupost pagant anuncis al Google i ara s'han quedat sense
recursos... Ja es veurà i així que en tingui prou
coneixemnet us ho faré saber.
M'ha
semblat interessant i documentat l'article sobre el tema dels diaris
digitals que apareix avui signat per en Joan G. Vallvé al
setmanari Directa.
Us el poso davall perquè trigaran dues setmanes a posar el
núm. d'avui:
La
batalla de la cúpula d’ERC arriba als diaris digitals en
l’òrbita del partit
Les
batalles polítiques de la cúpula d’Esquerra
Republicana que surten a tots els diaris no són les úniques
que es viuen a l&rsqu |
