La suspensió de pagaments d’Aconda és una de les pitjors notícies de les comarques de Girona. El perill de supervivència d’una empresa que fins fa poc donava feina a 320 persones és una molt mala notícia. Conec força tècnics que hi treballen i em sap molt greu el moment que passen. Em poso a la seva pell i només em porta mals records.

Diumenge passat hi va haver la fira del paper a Sarrià. Allà em van dir que la màquina 4 de la fàbrica de Flaçà estava aturada per manca de matèria prima. Allà també hi va anar el conseller d’indústria, universitats i turisme, Josep Huguet a inaugurar l’exposició sobre els papers de Salamanca. En el seu parlament, al conseller no se li va acudir res més que dir que el sector del paper era com el tèxtil, que estava abocat a la desaparició. Que en tot cas el que podria quedar seria el final de la cadena, la impressió i la distribució. Quan m’ho van explicar vaig quedar de pedra. D’on deu haver tret tantes bestieses el conseller? Fa anys que lluito per constituir un clúster de paper i embalatge flexible a Girona i ara el conseller ens surt per petaneres.

El sector del paper és un sector intensiu en capital, en energia i en tecnologia. A diferència del sector tèxtil, el sector paper no té un pes de la mà d’obra excessiu en la confecció de costos. La competència de països com Indonèsia o Xina és una competència tecnològica, on les màquines que s’han instal·lat allà són de l’última tecnologia. Si les nostres fàbriques no poden competir amb aquelles és per manca de mitjans humans (de nivell) i per manca d’actius (màquines). A la Península Ibèrica la producció de paper no ha parat de pujar; mentrestant, les fàbriques van tancant. És el resultat de la mort de les fàbriques que no s’han modernitzat i el naixement de noves unitats més grans.

El conseller veu que se li moren les fàbriques de paper. Però no s’ha preguntat per què. Almenys això sembla deduïr-se de les seves paraules. Si no neixen noves màquines de paper a Catalunya és perquè no hi ha els condicionants per fer-ho. Bé que se’n fan de noves a Aragó, Madrid o Portugal. Si no es fan noves fàbriques de paper a Catalunya és perquè costa trobar terrenys adequats, perquè no hi ha personal qualificat que hi vulgui treballar, perquè és molt difícil trobar crèdits a més de deu anys, i perquè les administracions, enlloc d’ajudar, es dediquen a fer la vida impossible. Ho dic per experiència.

Un altre factor que cal remuntar és la baixa moral dels emprenedors. No ens podem resignar davant la pèrdua de teixit industrial. El conseller Subirà es va resignar amb la pèrdua del tèxtil sense lluitar i ara ho fa Huguet. La resignació només aporta desmoralització al teixit industrial quan el que fa falta és superar els moments difícils i lluitar.

La crisi d’Aconda s’ha de veure des d’aquesta perspectiva. Si els condicionants de la nostra societat haguessin ajudat, no hauríem arribat fins aquí. Ara més que mai s’ha d’empènyer per superar el moment i enfocar cap el futur.

La crisi va agafant caires desconeguts cada dia que passa. Ens trobem enmig d'una gran tempesta de rufa. Si no fos pel dramatisme i el perill de la situació que estem vivint, de la qual no sabem si en sortirem ben parats, els fets d'aquestes setmanes són molt interessants. Assistim a la fi d'un període amb una determinada manera de fer. Ara ho estem veient amb la banca i el sistema financer. Més endavant veurem com es qüestionen més coses, com el comerç internacional, el valor del treball, les àrees d'inversió,... Jo veig en els fets un costat positiu, però farà falta una mica de sort per poder arribar a bon port. Que el sistema financer caigui, fruit de la seva fartaneria, és una cosa que havia de passar. Són les regles de l'economia. Si se'n fa un excés, l'economia te la torna. Sort n'hi ha encara que dos i dos sumen quatre, perquè hi ha un munt d'economistes intentant capgirar les regles bàsiques. Ja va passar a l'any 2001 amb la bombolla tecnològica; "xip or bric" deien, com si l'única cosa important a l'economia fos el món de l'ordinador i de les telecomunicacions, menyspreant tots els altres sectors. Llavors va ser el xip, ara ha estat el bric, el rajol. Tan erroni era dir "xip o bric", com ho seria que ara diguéssim "ni xip ni bric"; en el món econòmic es necessiten tots els sectors. Els economistes que treballen en el sistema financer d'elit, sota la frase "enginyeria financera", s'han fet un tip d'amagar autèntics moviments de corrupció fiscal i d'estafa. La borsa ha deixat de ser el canal per vehicular els estalvis de tothom cap a inversions en les empreses per esdevenir un món virtual amb tota classe de martingales i productes ficticis.

Any rere any el nombre de morts a muntanya augmenta. A tot Espanya, durant el primer semestre de l'any hi ha hagut 50 morts, durant tot l'any 2007 n'hi va haver 84, el 2006 van ser 97, el 2004 foren 103,... Imprudències? Inexperiència? Desconeixement del territori? Mal equipats? Riscos innecessaris? Excés de confiança? Mala sort? És difícil trobar una única explicació als accidents de muntanya. Possiblement les causes no són les mateixes en el Pirineu central, més inaccessible, que no pas en el nostre Pirineu oriental, molt més proper i en teoria més fàcil. M'atreviria a dir que allà els accidents es deuen més a la relaxació i a la mala sort, mentre que aquí es deuen més a la inexperiència, a la imprudència, al desconeixement i a assumir riscos innecessaris. És clar que això també és diferent si l'accident és a l'estiu o a l'hivern. En el darrer any s'ha comptabilitzat com a mort a muntanya l'accident del trineu amb una pilona a Vallter, una autèntica imprudència, o els morts per l'allau a Esterri d'Àneu, on no es pot parlar de desconeixement i en tot cas es pot pensar en un risc innecessari.

Escric en un avió de Spanair direcció a Estocolm. No és un MD 82, és un avió Airbus 320. Avui a la premsa surt la hipòtesi que l'avió que es va estavellar a Madrid no portava els flaps i els slats oberts, que podria ser un oblit de la tripulació o un defecte del sistema que avisa.
Els avions s'enlairen perquè la forma de les ales, associades a una velocitat, generen una força inferior, força de sustentació, que els aixeca. Les ales no són estàtiques, són dinàmiques. Quan un avió de reacció s'enlaira, o aterra, les ales es fan més grans, creixent cap endavant i cap enrere guanyant superfície de sustentació, son els flaps i els slats. Quan l'avió ja és a dalt els pilots endrecen aquests postissos de les ales a fi i efecte de fer-les lliscar suaument en l'aire, tenir menys turbulències i consumir menys energia. Sorprèn, i molt, que pugui haver un aparell com aquest que permeti al pilot assajar l'enlairament sense que un avís o un impediment li prohibeixi.
Els avions són màquines delicades. Com totes, tenen risc d'espatllar-se. Recordo allò que hem dit alguna vegada que el risc zero no existeixÉ què us he d'explicar jo amb l'accident de vessament de fuel l'any 2004. Per això hi ha màquines i sistemes (els més delicats) que, conscients del risc, tenen redundància en molts elements. Vol dir que si una bomba hidràulica, un sensor, o un centre de control, fallen, n'hi ha un altre que fa la seva feina. Els avions estan plens de sistemes redundants, doblats, i expliquen que no hi ha vol sense que hi hagi alguna incidència. La mateixa cosa es pot aplicar a les centrals nuclears i a moltes màquines i processos. La redundància aporta seguretat, així mateix com el disseny, la bona operació i el manteniment.
Els enginyers, que dissenyem, construïm i mantenim ginys i màquines, tenim clar el concepte de risc. Quan calculem la talla d'un rodament d'una màquina de paper, ho fem per 100.000 hores; en un cotxe es calcula per 200.000 o 300.000 quilòmetres. Sabem que la vida és relativa, que hi som perquè hi ha una probabilitat que ens ho permet. La probabilitat que caigui un avió en un any és d'un cada 2 milions de vols, la d'un accident en un tren és d'un cada 3 milions de viatges, la d'un autobús d'un cada 10.000 i la d'un cotxe d'un cada 20.000. La d'una moto és d'una cada 200, la que et caigui un llamp d'un de cada 10 milions, la que hi hagi una explosió nuclear d'una de cada 10 milions, la de tenir càncer és d'un cada 250.000, la que hi hagi foc un de cada 200.000 i la que caigui un meteorit un de cada 600.000 milions. Ens acostumem a viure amb aquest risc, a vegades no en som conscients i altres ho assumim amb resignació, quan no amb impotència.

La conclusió a la qual els sociòlegs catalans van arribar, quan van definir l'estat de desconcert català, serà recordada per la història. Tot i ser evident que a Catalunya és difícil entendre certes coses que passen, em temo que el mateix succeeix a la resta d'Espanya i d'Europa. El desconcert es produeix quan no es pot entendre el que ocorre, quan efectes que passen contradiuen lleis o estructures socials establertes; en fi, arriba quan ningú explica clarament aquestes contradiccions.
Amb la crisi econòmica esdevé una cosa d'aquestes. Els polítics del govern de Madrid s'han enrocat a no acceptar la gravetat de la crisi econòmica en la qual hem entrat. Encara aquesta setmana el president Zapatero es resistia a acceptar la previsió de recessió feta per la Unió Europea, dient que "...la comisión se equivoca a menudo". Però la no acceptació de la gravetat la fa gairebé tothom. Llegeixo una editorial d'un altre diari de les nostres comarques dient que aquesta crisi ens agafa més previnguts que l'anterior del 93; també llegeixo un article on un empresari important es consola dient "...que nos quiten lo bailao"; fins i tot en Ramon Iglesias en el seu Dietari sembla estar tip del tema predint que tanta saturació del problema portarà al desinterès de la gent.
No estic d'acord amb aquesta resistència a veure la gravetat de l'assumpte: fins que no s'accepti no es podrà començar a trobar-hi la solució.
Venim d'un període en què la bombolla immobiliària ha destrossat literalment el teixit productiu del país. La facilitat amb la qual es guanyaven diners ha malversat el sistema financer, mostrant la seva ludopatia, ha canviat la cultura del treball per la de l'especulació, s'ha carregat el teixit industrial i ha posat el turisme en una situació de mala competitivitat en el seu entorn pròxim. Deu anys d'anar fent això pot comportar deu anys més per refer-ho, tot dependrà de l'energia que hi posem per rectificar: si ens entossudim a no acceptar els fets hi estarem més.

L'any 1981 vaig tenir el meu primer ordinador personal, un Apple II. L'havia vist a França i m'havia fascinat la idea dels fulls de càlcul, el fet que en una taula de fórmules els valors canviessin quan es modificava una casella. L'ordinador alhora feia servei com a tractament de text, com a petita base de dades i com a eina per escriure senzills programes d'ajuda en llenguatge Basic. També va arribar a haver-hi un joc de pilota rebotant en les parets de la pantalla.
L'ordinador va començar a fer-se vertaderament personal, a introduir-se en les cases, quan va aparèixer el fenomen Internet, ja a l'any 1995. A partir d'aquest moment l'entrada a les llars i la difusió dels seus continguts ha estat exponencial, moviment que encara no ha parat i no sabem on ens portarà.
Mai no he jugat en un ordinador, ni amb la pilota que rebotava en l'Apple II, ni al Tetris de la meva PDA. Confesso que he arribat a tenir curiositat pel joc de simulació de vol d'avions, sobretot quan vaig descobrir que hi havia la possibilitat de posar-hi paisatges del Pirineu, però no he arribat més lluny.
Vaig fer els meus estudis sense ordinador. La primera calculadora va arribar just quan feia tercer a l'escola d'enginyeria, quan fins i tot ja tenia la regla de càlcul. Per la meva formació, veig l'ordinador com una eina útil, capaç de manejar molta informació al mateix temps, imprescindible per a l'automatització de tasques,... però em costa adjudicar-li l'etiqueta de màquina. És normal que em costi, primer per la meva formació sense tenir-ne, però sobretot perquè a la meva feina m'he acostumat a peces grosses, algunes de 100 tones, a eixos i coixinets de gran dimensió, fins a 800 mm de diàmetre, a màquines de potència considerable, de 6 MW... davant aquest panorama com voleu que doni l'etiqueta de màquina a una caixa plena de targetes de plàstic de nyigui-nyogui per on se suposa que circula la informació amunt i avall a velocitats increïbles!

El dia 7 de novembre de 1659 França i Espanya signen el tractat dels Pirineus. Arran d’aquest tractat, els comtats catalans del nord de la carena queden lligats al reialme francès. Així, el Vallespir, el Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya canvien de rei. Era el resultat d’un període convuls després de la guerra dels Trenta Anys i de la guerra dels Segadors a Catalunya. El llibre d’Alain Ayats “Les guerres de Josep de la Trinxeria” és un recull de dades que permet fer-se una idea del que va passar. El tractat significà canvis fiscals als comtats segregats. El Vallespir, al ser una comarca fronterera d’alta muntanya, amb dificultats econòmiques per sobreviure, estava acostumada al comerç per contraban. En aquell temps el comerç es feia amb la sal, la llana i el ferro. A molts pobles hi havia teixidors de llana, ferrers a les fargues, fabricants de claus i traginers que movien el material. A Sant Llorenç de Cerdans, per exemple, el 44% de la població activa treballava en el ferro. La sal era necessària per alimentar el bestiar i per conservar la carn. Al ser un element vital era habitual que hi hagués un impost que gravava el seu consum. Els comtats nordcatalans, però, havien comprat a perpetuïtat aquest impost el 1311. El canvi de domini va suposar tornar a tenir l’impost sobre la sal, l’anomenada gabelle. Aquest impost va ser la causa d’una revolta que va durar ben bé deu anys, amb episodis greus d’enfrontament entre la població i el poder francès. Així, després del cànon sobre la sal i de la imposició de consumir sal francesa, els habitants del Vallespir varen continuar consumint sal provinent d’Espanya, dels Alfacs i de Cardona, sal que no tenia impostos. L’administració francesa, al no ingressar fiscalment per la gabelle va dissenyar un cos de policia de la sal, els gabellous, inspectors que anaven per les cases i pels camins vigilant la procedència de la sal. L’enfrontament entre el territori i els inspectors va anar creixent fins que va aparèixer un moviment armat, els Angelets de la terra. La revolta es va originar en la part més alta del Vallespir, entre La Menera, Serrallonga, Sant Llorenç de Cerdans, Costoja i Prats de Molló. Cal dir que en aquell temps l’ordre social l’havia d’assegurar el sometent, manat pel batlle del poble. També que bona part dels bandolers que havien rondat pel territori s’havien reconvertit en soldats mercenaris, anomenats Miquelets, llogant-se ara al rei de França, ara al rei d’Espanya.

La ratlla fronterera entre l’Alt Empordà, la Garrotxa, la Vall de Camprodon i la Cerdanya ha estat testimoni en la història de nombrosos episodis. Des d’actuacions de contraban, passant per bandolerisme, per accions de guerrilla, per accions d’invasió, fins a accions d’exili. A la Vall de Camprodon hi ha moltes persones que tenen parents a l’altre costat. L’emparentament entre gent del Vallespir o del Conflent amb gent de la vall és un fenomen important. Al llarg de la història, de les guerres, i de moments de misèria econòmica, la gent creuava la ratlla fronterera per resoldre els seus problemes. L’intercanvi de gent, no ha estat només en la direcció França-Espanya, sinó que també s’ha donat en la direcció contrària. Durant les guerres es produïen exilis, però també desercions per no haver d’anar a combatre. L’episodi més gran va ser l’exili després de la guerra civil espanyola. La fugida per les nostres muntanyes comença el mateix mes de l’alçament militar del juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos i altra gent de la burgesia catalana es van sentir en perill. Els capellans que vivien a la comarca van sortir en dos grups, un per coll de Malrem fins La Menera i l’altre per coll Vernadell fins el Coral. Durant aquests primers temps de la guerra n’hi va haver molts que van travessar la frontera per arribar a Prats de Molló. A través de França entrarien a Espanya per Navarra al costat de Franco. Un altre grup que va creuar la frontera va ser el dels desertors, gent cridada a files que s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda a coneguts en el territori per poder travessar la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot que va travessar la frontera per la seva part més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per darrera el Costabona, per coll del Pal, per no aixecar sospites.

Descripció de l'excursió d'UlldeTer a Núria feta per en Joan Mora

 

La Vall de Rojà és una petita vall situada a la comarca de Conflent, a França. És coneguda pel dret de pastura que tenen els pastors d’Espinabell des de temps immemorials.

El Pic de Roca Colom (2.508 m.) no és una muntanya qualsevol. El nom prové del fet que en el pic hi ha una volada de perdius blanques; fa tants anys que hi són que ha originat la toponímia del pic amb la confusió entre perdius blanques i coloms. Però el que és més important del pic és la seva posició. En efecte, el pic divideix tres comarques. La Vall de Camprodon, la del Conflent i la del Vallespir. Això és perquè a partir del vèrtex del pic es divideixen tres aigües, les del Ritort que van al Ter, les del Tec que van al Vallespir, i les del Tet que van al conflent. Segons Corominas els noms dels rius tenen la mateixa arrel “El nom dels tres rius Ter, Tec i Tet paral·lels i pròxims geogràficament, i no menys en les formes de llurs ètimons, tots tres han de venir de la mateixa o semblant nissaga; l’arxiarrel indoeuropea TE; el Ter i el més veí Tec, vindran de la seva amplificada, arrel TEK- ‘rajar, ser corrent’,.... També seria probablement TECER-, la forma real de l’ètimon del Ter. Ibèric o sorotàptic ..., crec en la derivació TECER- en lètimon del nom del Ter (‘el riu que baixa a dolls’) es va fer per adaptació al mot significatiu Tecer/Ticer ‘senyor. Major’. El Tec i el Ter tenen arrel sorotàptica comuna TEC-, però el Ter és per dir-ho així el Tec major, el Tec poderós, cabalós a tot ser-ho, que hem anat veient en les mencions del riu.”

El Pic de Roca Colom és, des del punt de vista toponímic, tota una troballa. Des del punt de vista geogràfic també és molt curiós. Al costat sud-oest, als seus peus, hi té el circ de Concròs (“concavat, balmat” segons Coromines), l’únic circ que coneixem de cara al sud.

 

Us recomano la descripció de la excursió que vam fer a Mentet diumenge 10 d'agost. La fa en Joan Mora, amic meu i un enamorat del territori de la Vall de Camprodon.

Mentet Chez Richard

Sovint ens queixem que la previsió que fa TV3 sobre la meteorologia no s'ajusta a la realitat. Hi ha raons per les que es produeix aquest desfasament. Gairebé totes tenen a veure amb la situació geogràfica de les nostres comarques, sobretot amb la posició entre la carena pirinenca i el mar Mediterrani. La distància entre el pic Costabona i el mar és només de 70 km en línia recta. Sabem que per l'efecte de la rotació de la Terra les masses d'aire es desplacen des de l'oest cap a l'est. Dit això, cal remarcar que els vents no porten pas sempre la mateixa direcció. Si bé les masses d'aire en general vénen de l'oest, els vents giren segons si les masses d'aire són d'alta o de baixa pressió. En el primer cas giren segons les agulles del rellotge i en el segon cas giren en el sentit contrari. Això és molt important, ja que si els vents provenen de la Costa Brava aporten humitat i, si vénen de l'interior, no. Com que els vents predominants són de l'oest, són secs: per això no plou sovint. Quan una borrasca es situa cap a Tarragona, ens aporta aire humit. Si coincideix amb baixes pressions, o amb fred en altura, llavors plou de forma important: són les llevantades. Aquest fenomen és relativament fàcil de predir si els models meteorològics no s'equivoquen. Sovint les borrasques que acaben en llevantada creuen la Península ibèrica pel mig; diem que si plou a Madrid l'endemà plourà aquí, encara que això no sempre funciona.

Aquestes setmanes s'estan negociant els ingressos financers de la Generalitat derivats del nou Estatut. L'Estatut, que va ser aprovat fa dos anys per referèndum, encara es troba en el Tribunal Constitucional; aquest està estudiant què i com el retoca. L'Estatut va ser un projecte en el qual la societat catalana hi vam posar il·lusió fruit de ser conscients que la nostra associació amb Espanya esdevenia un problema per a la nostra economia. La il·lusió ens va costar la fi del govern de Pasqual Maragall. Som conscients del problema fiscal perquè durant anys alguns economistes, entre ells el conseller d'economia Antoni Castells, anaven estudiant les balances fiscals entre Catalunya i Espanya.
Què diuen d'important aquestes balances per engegar un procés de tanta dificultat i amb tanta sang com el de l'Estatut? Diuen que des de l'any 1986 fins avui Catalunya té una diferència negativa entre el que paga i el que rep de prop del 10% del seu PIB. Hi ha d'haver dèficit fiscal a Catalunya? Sí, perquè el nostre territori és més ric que altres d'Espanya. Una política fiscal progressiva, basada en la redistribució de riquesa, que ajuda els més febles a sortir-se'n, ha de tenir mecanismes de solidaritat. El dèficit actual és prou solidari? Recordo que es proposa un 0,7% com a quota de solidaritat internacional. Una xifra que podria ser respectable seria la del 3% com a quota de solidaritat, molt lluny del 10% d'avui; en cap cas, com mana l'Estatut, no pot ser que qui rebi l'ajut solidari acabi essent més ric que el territori que l'ha donat. Mantenir aquest mecanisme, a més de ser injust, és pervers, i porta irremeiablement a l'enfrontament entre pobles.

Aquest divendres s'ha acabat el termini per presentar al·legacions pel traçat de la línea de 400 kV entre Bescanó i Santa Llogaia. És una fita important dins el projecte. Ara hem d'esperar la resolució de les al·legacions presentades i l'execució final.
Des de l'any 2005 he escrit una vuitantena d'articles que parlaven directament o indirectament sobre la MAT. He intentat estudiar els efectes de les línies sobre el territori, he estudiat si hi havia altres alternatives, he participat a totes les reunions de Mario Monti, i he assistit a totes les reunions, debats i xerrades on m'han demanat. Sovint ho he fet en solitari, a pit descobert, en debats on jo era l'únic que defensava la línia davant altres ponents en contra i una assistència també contrària. En època escolar visc a Sant Gregori, poble amb una posició unànime contra la línia. He hagut d'aguantar els moviments en contra a Camprodon. He passat cada dia enmig de les pintades de la República i de Besalú contra la MAT...
Hauria estat per a mi molt més fàcil posar-me al costat del moviment contra la MAT. Imagineu la gràcia que em fa caminar sota la línia de Vic a Baixàs que passa per Coll d'Ares, a prop de Sant Pau de Segúries, Molló i Prats de Molló. Sabeu que m'estimo especialment el territori de la Vall de Camprodon i de l'Alt Vallespir, hi camino cada diumenge, gaudint del paisatge, i en faig difusió quan puc. He après a acceptar amb resignació el pas de la línia de 400 kV, tot i escoltant el soroll de l'efecte corona que fa el pas de l'electricitat pels fils.