Quan vaig començar a fer aquest bloc, i veient que molts cops parlo de vins i cellers, vaig pensar que fóra una bona idea fer un altre blog on arxivar els escrits que anava fent sobre el món del vi a casa nostra. Un dia, en aquest nou bloc hi vaig afegir un comptador de visites d’aquests que et dóna informació d’on són els visitants etc. La meva sorpresa va ser un dia que hi vaig penjar un escrit del celler de Ribesaltes que és diu Domini de Cazes, quan vaig veure que s’havien disparat les visites i que pràcticament eren de tots cinc continents, quan normalment només s’hi despenjava algun despistat de l’altra banda de món.

Per uns moments vaig pensar en la teoria de la conspiració i que algú rastrejava els blogs, però no veia quina podia ser la paraula que havia disparat les alarmes internacionals, si “Domini” o “Cazes”, però em costava donar crèdit que una cosa tan dolça com els muscat de Ribesaltes fos tan perillós.

Avui ha tornat a passar el mateix al blog de la Margarida, “ la maleta sarda “, quan ha penjat un escrit que parlava de tren Avant i els camins de la lectura, un allau internacional de visites, en aquest cas també hi ha un subtítol que parla de la Patricia Highsmith, potser l’escriptora que va crear Ripley és la perillosa, però Ripley ja té una edat venerable i ella es va morir, a més a més, totes les malvestats que feia el seu personatge eren en el món del imaginari. (continua...)

Un d’aquests vespres d’estiu sopàvem a  la masia amb uns amics i vaig encetar una de les poques ampolles de Santbru de garnatxa blanca que em quedaven. El comentari de després de sopar: un d’aquests amics em va dir que aquest vi l’havia fet reconciliar amb els vins blancs.

D’aquest vi, ja n’havia parlat molt de passada en un escrit que vaig fer sobre les garnatxes blanques del nostre país, i he de dir que per mi és un dels millors vins d’aquesta varietat.

Aquests dies cal preparar la terra per plantar els calçots, tal com és tradició a Valls, així, si pot ser, les cebes blanques de Lleida es plantaran durant la lluna vella d’agost. Aquestes cebes, un cop treguin els grills, es calçaran i tindran un creixement més o menys ràpid, fins que arribi el fred, que n’alentirà el creixement.

Molts cops, perquè no madurin tots alhora, es fa una altra plantada, deixant passar una lluna entre una plantada i l’altra, però l’evolució del calçot dependrà molt del fred de l’hivern.

Aquest recordatori va destinat sobretot a alguns companys i amics que no són de Valls i molts cops s’han interessat pel conreu del calçot.

Aquests dies no és que estigui mandrós per escriure al bloc o blog, o que no vulgui parlar dels pocs esdeveniments que hi ha, o que m’hagi cansat de parlar dels vins del nostre país.

El que passa és que he estat enfeinat a fer la conserva de tomaca amb la Queralt!

Als que escrivim del món del vi, molts cops ens falten referents o vocabulari per fer front a un món tan ric i complex i, molts cops, quan escrius, no ho fas al lloc on t’és més fàcil fer les consultes, sinó com aquests dies, que sóc a la masia i m’he d’espavilar com puc.

Una bona eina és el diccionari del vi de Xavier Rull, editat per Enciclopèdia Catalana l’any 1.999, que he buscat per casa i finalment he trobat. Per sort, la tecnologia ens permet poder consultar-lo per internet, i és per això que he pensat que fóra una bona idea facilitar-vos l’enllaç del Diccionari del vi, per als qui hagueu de fer una consulta d’emergència. De tota manera, com que és un llibre de cost molt raonable i sempre és interessant passar full i descobrir o recordar paraules lligades al món del vi, no descarteu buscar-lo en paper.

El fet que faci prop de deu anys que estigui editat, fa que segurament hi trobeu alguna mancança i alguna varietat de raïm, que s’ha introduït amb posterioritat, pot ser que no la hi trobeu, però no per això deixa de ser un bon instrument.

Esperem que a poc a poc vagin sortint guies i més bibliografia en català.

Avui m’ha arribat la noticia que ens ha deixat l’advocat i escriptor tarragoní Josep Anton Baixeras, des del Tomb del Balcó, el meu record i  el de la Margarida.

Sempre he tingut un vincle amb Vallbona de les Monges, poble on va néixer el pare de la Margarida i on conservem  uns quants parents. Uns d’aquests parents tenien el bar de la Cooperativa i en alguna de les festes majors hi havíem anat a donar un cop de mà.

 Un dia ens varen dir que a davant de la Cooperativa hi havia fet un centre de  treball especial per persones amb mancances, i vaig pensar que devia ser un lloc per fer feines d’aquelles rutinàries que no volen massa especialització.

La meva sorpresa va ser que al cap d’uns anys varen començar a treure vins blancs de molt bona qualitat en unes terres que sempre hi havia vist sembrat i oliveres. Cal dir que l’oli de Vallbona és extraordinari.

Així el Blanc de Serè, el Missenyora, el Blanc de Marges i el Blanc de Roure, són dels vins més interessants elaborats amb macabeu i parellada i una mica de chardonnay. (continua...)

L’estiu a Valls el marca una mica el Firagost, hi ha un abans i un després de l’activitat a la ciutat i són molts, sobretot en el món del comerç, que no comencen vacances o tanquen els seus comerços fins un cop passada aquesta data, el primer dimecres del mes d’agost .

El que s’ha batejat com la fira del camp català, té les seves peculiaritats i en el decurs dels anys la nit de la vigília s’ha convertit en un autèntic fenomen social i, ja sigui perquè a la nit fa menys calor o pel costum de sortir de nit, que riuades de gent envaeixen la ciutat, seguint actes com la cursa dels sacs d’avellanes o el concurs d’arrossegament.

Com a persona interessada en el món del vi, aprofito el dimecres, amb una mica més de calma, per saludar els productors de vins del meu entorn més immediat i xafardejar les novetats que porten a exposar al Firagost. Això em permet saludar una bona colla de coneguts, molts els visitaré en el decurs de l’any en els seus cellers o cooperatives, tots ells fan un esforç per donar-se a conèixer en el seu entorn més immediat i, francament, hi ha coses molt interessant, com poder comprar rosat de trepat de la cooperativa de Blancafort, per 2€, així com novetats d’alguns cellers de les quals ja parlaré en propers escrits. (continua...)

Ahir a la nit vaig acabar les sis-centes i escaig pàgines de la novel·la de Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones, una excel·lent novel·la entre negra i d’intriga molt adient per llegir en aquesta època de l’any. No entraré a comentar-la perquè podeu punxar el Blog de la Margarida Aritzeta La maleta sarda, on hi podreu trobar un bon comentari d’aquesta obra. L’editorial té anunciat que properament sortirà la resta de la trilogia que l’autor va entregar al mateix temps. Desconec el contingut de les altres dues novel·les, tot i que penso llegir-les si segueixen aquesta tònica. Malauradament l’autor es va morir i no hi haurà continuïtat del que hauria pogut ser una altra saga com la de Henning Mankel, també suec  que m’ha omplert les hores de lectura dels darrers estius. (continua...)

A la portada de l’Avui hi ha un gràfic d’aquells que et fan dir que una imatge  val més que cent paraules.

Només hi ha una objecció: aquesta dada i moltes altres fa molt de temps que són de domini públic. Per què, doncs, la premsa i els altres mitjans de comunicació, donen aquesta informació en comptagotes?

Aquesta és una reflexió que m’he fet a mi mateix i crec que segurament molts dels que feu blocs compartireu, i és que quan entra el cuquet de fer escrits al bloc fas servir molt temps d’aquell que segurament, almenys jo, havia dedicat a la lectura. Sempre he tingut horaris molt complicats i he hagut d’aprofitar hores intempestives per llegir, un costum que no he volgut abandonar mai, però quan vaig començar a escriure amb molta freqüència, he vist com s’emportava bona part del meu temps que abans destinava a llegir.

En fer l’últim escrit on parlava del llibre El Celler, explicava que era un llibre distret, però el que a mi m’agradava llegir de veritat per distreure’m era la novel·la negra. I tot seguit vaig recordar com devorava, precisament en aquesta època de l’any, les novel·les de la Cua de Palla, amb els Ross Macdonalds, Chandlers, Hammets, Jefrissons etc. etc. i ho fèiem a les acampades al Pirineu, normalment occità, on la gent retira molt aviat. I la nostra lectura durava el que durava la càrrega del llum de gas. Un cop posada la canalla a dormir, enceníem el llum de gas i fins que la flama perdia la intensitat necessària, amb les Cua de Palla, també els Simenons, Patricies Higsmits , Aghata Christie i tuti quanti. (continua..)

He acabat de llegir fa pocs dies El Celler de Noah Gordon. Feia temps que el tenia per casa, un regal d’un amic que sap del meu interès pel  món del vi i que, com que havia llegit que bona part de la novel·la passava el Penedès, va pensar que el llibre podia ser del meu interès.

Per no decebre doncs el meu amic i davant de l’amenaça que em preguntés qualsevol dia què m’havia semblat el llibre, el vaig agafar amb l’ànim de passar l’estona, tot i que he de confessar que, literàriament parlant, el que realment m’agrada per passar l’estona llegint és la novel·la negra, que molts cops aquestes novel·les tenen un component literari molt bo, com les de la P.D. James sense anar més lluny, la llàstima és que amb novel·la negra ho tinc quasi tot trillat i em queda poca cosa per llegir, en català naturalment. (continua...)

No sé si en temps de vacances vas més relaxat o senzillament és fruit de la casualitat, però en el meu últim escrit parlava indirectament dels Mossos d’Esquadra i del seu desplegament, i sembla que aviat vindran a Valls. Segurament deurà ser a començaments del proper any. Això ho intueixo perquè aquest dissabte, tot anant cap el supermercat Esclat, vaig passar per davant  d’on s’està construint la nova comissaria i me’n vaig adonar per ser en zona verda (això no és culpa dels Mossos sinó de l’Ajuntament de Valls), i vaig pensar que just al darrere d’aquests terrenys hi ha uns terrenys que fins fa molt poc eren propietat de la Família Veciana, els avantpassats de la qual havien capitanejat els Mossos d’Esquadra durant quasi 150 anys, i s’atribueix la creació d’aquest cos a Pere Anton Veciana, tot i que el decret de formació és del Capità General de Catalunya. (continua...)

El començament del desplegament dels Mossos d’Esquadra va ser molt lent i a l’inici va seguir un mapa en què la finalitat era cobrir bona part del territori, és a dir anant fent taca.

Aquest projecte es va seguir més o menys fins a la meitat. Així, després del desplegament de Girona va venir el de Lleida, i quan havia de començar a la circumscripció de Tarragona, que havia d’anar encerclant després l’àrea metropolitana per, al final de tot, fer la ciutat de Barcelona, varen canviar el plans en època del conseller Pomés i es va fer el salt de la circumscripció de Lleida cap a la part nord de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Aquest canvi va ser motivat per la pressió que varen exercir els alcaldes del Baix Llobregat, per fer front als problemes de seguretat ciutadana que tenien als seus municipis.

Jo, que en aquell temps era l’alcalde de Valls, vaig veure com s’allunyava la possibilitat del desplegament dels Mossos a la nostra comarca, també molt mancada d’efectius, i on la policia municipal havia de fer molta feina que no era de la seva responsabilitat. (continua....)

El 5 d’abril feia en un escrit la panoràmica general de la D.O. Costers del Segre, a la qual s’acullen la major part de vins que es fan a les terres de Ponent, i explicava que dins de la D.O. s’hi havien de considerar unes subzones, entre elles les més properes a Artesa de Segre i, en concret, la Vall de Baldomà.

El Celler Vall de Baldomà és al mateix poble de Baldomà, que pertany al municipi d’Artesa de Segre. És un paratge entre el Montsec i el riu Segre, separat de les rutes tradicionals que porten cap al coll del Comiols, això fa que tingui un microclima força interessant per al conreu de les vinyes, que tenen una alçada de 500 metres sobre el nivell del mar, i que afavoreix l’obtenció de vins de qualitat. Bona part d’aquestes vinyes van ser plantades pel propietari d’aquest celler, Hermenegild Porta, sobretot varietats no tradicionals com el merlot, el cabernet, el bobal, el pinot blanc i müller thurgau, que els han permès fer una interessant gamma de vins sota la tutela del reconegut enòleg Josep Milà. (continua...)

La D.O. Catalunya ha convocat el primer concurs de blogs vitivinícoles. L’objectiu d’aquest concurs, segons diu la mateixa D.O., és premiar les iniciatives particulars que difonen els valors del món del vi i de la viticultura per mitjà de blogs, tot reconeixent els espais virtuals on s’intercanvien opinions, valoracions de vins i tastos d’aquests.

No sé si iniciatives com aquestes motivaran més persones a escriure d’aquest tema. En el meu cas, tal com he expressat molts cops, ho faig per posar en valor els vins catalans, perquè tot i ser un del millors països del món pel que fa a la producció de vins, molta part de la població no té l’estima que hauria de tenir pels vins del nostre propi país. (continua...)

La gracia de fer-te quatre coses a la terra o tenir quatre arbres fruiters, és que pots gaudir de la fruita, les tomaques, les albergínies, els enciams i els pebrots, com aquell qui diu de l’hort a l’olla.

Per altra part, després del degoteig dels primers dies, ara dues tomaques ara un enciam o un pebrot, arriba aquell moment que tot comença a madurar alhora. En aquests moments cal trucar als familiars i amics perquè t’ajudin a gaudir d’aquests regals de la terra, però el millor dels casos és veure què feien els nostres pares i avis: samfaines, conserves de tomàquet, escalivada etc.

L’altre dia parlava del préssec amb vi. Una de les coses que més aprecio en aquesta època de l’any és la tomaca. A la tomaca, que la major part de l’any té un paper complementari a les amanides, li fem agafar un paper protagonista en els plats de l’estiu, i una de les preparacions que m’agrada més de fer, és, un cop tallada en rodanxes, tirar-hi sal del tipus de cristall gros, herbes provençals i oli de les Garrigues o de la D.O. Siurana, i servir-la en un plat separat, perquè qui en vulgui agafar es vagi servint. No recordo que  mai en sobri. (continua...)

Una passejada amb la Margarida pels pobles del Priorat i els magnífics pendents amb les vinyes, on els ceps  mostren el seu fullatge verd, i si ens hi acostem més es pot veure el raïm que ja va agafant volum abans de començar a madurar,  m’ha recordat el títol d’un llibre editat dins de la col·lecció El Cullerot de Cossetània Edicions: El vi neix a la vinya. Això que no és res més que una obvietat, no deixa de tenir un sentit molt més profund i és que treballant bé la vinya, és com després en pot sortir un gran vi.

La motivació de la passejada per part meva i de la Margarida, tot i compartir el gust pels paratges del Priorat, ha estat diversa. Per part meva, volia disposar d’alguna fotografia que il·lustrés algun dels meus escrits; per la seva part, molts cops aquestes passejades serveixen, en alguns casos en altres no, per localitzar escenaris de futures novel·les. Com que això, però, són procediments molt llargs, quasi com l’elaboració d’un gran vi, de moment quedarà en incògnita.

Com que el dia era prou clar, cosa que no acostuma a ser normal durant l’estiu, hem pujat fins a l’Ermita de la Concepció, on hem pogut veure tot pujant, aquesta antiga vinya de garnatxa feliçment recuperada i que fa néixer, cada  any, un dels vins mítics del Priorat, com és l’Ermita  del celler Alvaro Palacios. La vista des de l’Ermita de la Concepció als quatre vents del Priorat és impressionat.

Hem complementat la visita amb un reconfortant dinar al restaurant el Piró de Gratallops, acompanyat aquest cop d’un vi de La Conreria de Scala Dei, Les Brugueres, i amb conversa animada amb els comensals de la taula del costat, tots ells vinculats al celler Mas d’en Gil, elaboradors dels vins Coma Vella i Clos Fontà, dos conegudíssims vins del Priorat, dels quals caldrà parlar un dia en aquest bloc. (Continua...)

Un dels enllaços del meu bloc és el Via a Punt, que correspon a un dels promotors de la iniciativa de vendre vi d’una certa qualitat en Bag in Box, perquè el vi torni a la taula de cada dia, cosa de la qual ja vaig parlar fa un temps.

Tot i que el seu plantejament fa referència a poder beure vi de bona qualitat de forma normal i no molt costosa, he pensat que ara a l’estiu aquesta iniciativa també té altres possibilitats. Us explico com ho he descobert:

El dimecres passat, amb la Margarida, vàrem poder donar un tomb pel mercat setmanal de Valls, cosa que difícilment podem fer en altres èpoques de l’any. Hi havia una parada amb molts préssecs de Lleida de diferents mides i alguns, com deia la meva àvia, tocats del bolet, és a dir amb alguna taca o cop. Ella sempre deia “aquesta pera o aquest préssec ja me’l menjaré jo, que està una mica tocat del bolet”. Tot i així, aquesta fruita sempre acostuma a ser més gustosa que d’altres amb més bona aparença que, segurament, com que ha estat collida encara verda de l’arbre no és tan gustosa.

Després de menjar préssecs un parell de dies, i veient que el punt de maduresa posava la fruita en perill, vaig pensar, per què el vi no torna a la taula estival?, i vaig pelar els préssecs, i els vaig afegir un polsim de sucre i un raig de vi. Continua...)

Fa tres dies feia un escrit en què constatava una realitat molt estesa a l’estat francès, on hi ha moltes D.O.S. que posen el nom d’aquesta en un lloc preeminent de l’etiqueta dels seus vins, i em preguntava si això no seria important que es fes també en algunes denominacions catalanes.

Per dos llocs diferents, m’he assabentat que al Priorat, i més en concret a Gratallops, hi ha uns quants productors d’aquest poble, que és un dels més emblemàtics del Priorat, que trauran vins amb el nom de Gratallops com a principal referent en les seves etiquetes, especificant també en la mateixa el nom del productor.

Tot i no coincidir al cent per cent amb la proposta que feia, és una iniciativa que s’hi acosta. Així doncs, caldrà seguir amb atenció aquesta iniciativa, que pot ser d’un molt bon interès comercial. (continua...)