Us conte primer un acudit i després mamprenc el comentari.

Va el mestre i li pregunta al xiquet:

–I tu, de major, què voldràs ser?

I el xiquet li respon sense fer botiges:

–Jo vull ser fill de puta!

El mestre es queda amb el cap a carrerons, però el xiquet li aclareix tot seguit la resposta:

–Sí, perquè mon pare sempre diu: «Mira quin cotxàs s’ha comprat el fill de puta!» «El fill de puta de collons té tres cases i dos apartaments!» «Eixe fill de puta té més diners que pesa!» Jo, per això, de major vull ser fill de puta.

El comentari. Avui, mentre me’n tornava cap a casa de la faena, tot  escoltant les notícies per la ràdio, sent que el president de La Federación Valenciana de Empresarios, Juan Eloy Durá, diu que part de culpa de la crisis del sector la tenen els bancs que han tancat l’aixeta dels préstecs hipotecaris, i que per superar-la caldria que el govern augmentara les hores de la jornada setmanal de treball. Què t'ha paregut, morrut?! Durant tot aquest període de Corrupció Urbanística, tan nefast, el gremi de constructors ha fet diners a mansalva. Era tan fàcil fer-se la barba d’or en el negoci corrupte de la construcció que brollaren empreses, empresetes i empresiues com caragols després de ploure. I de tota aquella avarícia, ara passen les mans per la paret. Però aquests empresaris volen continuar omplint-se les butxaques sense doblegar gaire el crepó, i com que tenen cor i ànima de negrers, no se’ls acut cap altra  nova idea per tal de continuar fent vida de rics que escanyar encara més els treballadors. No tenen vergonya ni perdó de Déu, que diuen les beates.

Amb motiu de la participació en Fira del Llibre de Frankfurt tinguérem un debat general, sovint esbiaixat i enganyós per part espanyola, sobre l’abast lingüístic de la cultura catalana, més concretament sobre qui forma part de la literatura catalana. Sembla ser –dic: sembla ser– que al final va guanyar la posició que defensava que la cultura catalana –literatura, cinema, música…– és la que es fa en català i prou.

Ara tornem a tenir un burro semblant en l’herba de la discusió: en aquesta ocasió al voltant de l’adscripció nacional dels esportistes. La “roja” va guanyar la copa d’Europa de futbol i els jugadors d’origen català s’apressaren a pronunciar fervents declaracions d’espanyolitat, i Gasol i Nadal i tants altres han dit i diuen idènticament, i fa temps també que els corredors de moto s’embolcallen sense escarafalls amb la “roja y gualda”; n’hi ha, d’exemples, que abasten tota de l’escala de l’elit esportiva.

Ara imaginem-nos tants noms d’escriptors i escriptores en llengua catalana, i cantants i grups musicals, que, com els esportistes, s’hagueren arrapat, i s’arrapen avui tot d’una, a la llei aquesta que s’han  empatollat de no barrejar esport i política per justificar la general adscripció nacional espanyola. Imaginem-nos una literatura en català ocasional, de costellada, com els partits de la selecció nacional de Catalunya. Imaginem-nos Jesús Moncada, Jaume Cabré,  Joan Lluís Lluís, Lluís Anton Baulenas, Maria Barbal, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, i Raimon i Lluís Llach i Maria del Mar Bonet i Els Pets i Obrint Pas i etcètera i etcètera, imaginem-nos que, com els esportistes que diuen que no s’ha de barrejar la política (nacionalista) amb l’esport, tots s’hagueren embolcallat en la “roja y gualda” i hagueren escrit i cantat tota la seua obra en espanyol. No hi hauria cultura catalana!

És ben paradoxal escoltar aquest discurs que fronteres enllà lloa la resistència de la cultura catalana, el seu coratge, el seu vigor i tota la mandanga, i no obstant això en el món de l’esport tothom “entèn” els esportistes que s’abanderen amb Espanya. Si els qui han fet la literatura catalana que avui tenim, i de la que ens enorgullim, hagueren pres la decisió nacional dels Puyol, Xavi Hernández, Nadal, Gasol o Gervasio Deferr, la literatura catalana ja fa temps que seria cadàver. Si tenim literatura catalana i, per contra, esport espanyol, és només perquè uns són d’ací i els altres, malgrat el seu origen, són d’allà. I un cap no pot portar dos barrets, ni una esquena dues banderes.

Durant un sopar d’amics, ix a la conversa el congrés del PSOE valencià. Em fan aquesta pregunta/juguesca: qui hi guanyarà? Responc: guanye qui guanye, guanyarà el PSOE. O siga, perd el País Valencià. No ens hi hem de calfar més el cap. No van a oferir-nos res de diferent del que ja ens dóna el PP. Si al final s’extirpen el PV i s’hi posen l’empelt CV, o no se l’extirpen i el conserven, no tindrà cap rellevància. Amb PV o sense fa temps que són una redundància de PP. Com deia Joan Fuster: Ja s’apanyaran!

Cada dia passe pel camí del Gars i veig les obres del transvasament Xúquer-Vinalopó, i quan entre a l’A7 cap a Canals també les veig, i ahir, que vaig anar a Tavernes de la Valldigna pel port de Simat, se’m va fer l’esmorzar agre quan vaig veure els fossats profunds que han obert les excavadores i les voluminoses canonades de ferro, del diàmetre d’una persona dreta…

Hi ha qui prefereix la tranquil·litat a realitat. Hi ha qui prefereix el silenci a l’autocrítica, callar a corregir.

L’associació Xúquer Viu i alguns partits polítics valoraren com un triomf el canvi de traçat del transvasament Xúquer-Vinalopó. El govern espanyol abandonava la proposta inicial de la presa de Cortes de Pallàs per la de l’Assut de la Marquesa. Argumentaren llavors que havien triat el “mal menor”. Es donaren per satisfets i d’aleshores ençà se n’han oblidat. Alguns –pocs– ens atrevírem a dir que no hi havia “mal menor” sinó mal i prou. Tant era si començaven la canonada per un lloc o per un altre, perquè el mal era el transvasament. Sí, des de Cortes de Pallàs ja podien fer una bona càrrega d’aigua d’acceptable qualitat; en canvi, la de l’Assut de la Marquesa, bruta de molts poligons industrials i clavegueres, no serveix ni per a regar bancals erms: ni el rústic serrell ni la desvergonyida julivarda sobreviurien després un rec d’aqueixa aigua tèrbola, per més reciclada que estiga. Ja ho hem dit sovint que no és aquesta aigua la que volen els qui seran consumidors finals del transvasament, és a dir, tots els PAI’s previstos a les Valls del Vinalopó i rodalies. L’aigua que interessa transvasar és la dels aqüifers vora el traçat.

Crec que és més que evident que Xúquer Viu, i els partits polítics que donaren suport al canvi de trançat, s’equivocaren. Tanmateix, no hi ha hagut ni la més mínima autocrítica. A les hores d’ara, encara ningú no ha valorat si la decisió que es va prendre en un moment determinat va ser encertada o no a la vista dels fets. Ningú no ha realitzat un seguiment de les obres que s’han fet i de les que s’estan fent. És preferible ocultar-se en la tranquil·litat que no atrevir-se a remoure el fems de la realitat.

Quan es prenen decisions és natural equivocar-se. Però quan no hi ha voluntat critica ni, per tant, intenció de rectificar l’error comès, és aleshores quan el mal no té possibilitat de remei.

Ara sí que ens foten l'aigua

L'Ebre sí, el Xúquer no

Aquest és el vídeo de la sessió de la Diputació de Castelló, presidida pel capo Carlos Fabra, en la que el diputat provincial del PSOE i alcalde de Benicàssim Francesc (sic) Colomer li pregunta sobre els afers que té pendents amb la justícia; afers, tots encara presumptes, que, com sabeu, romanen ofegats en tarquim judicial, potser a l’espera que prescriguen. Al final del tuacte, el capo Fabra, a qui li ha pegat tort la intervenció de Colomer, remuga de mala veta mentre alça les galtes (del cul) del cadiral: “Qué hijo de puta!”. Pareu atenció en la textura imbècil de les rialletes dels correligionaris o còmplices o pinxos de Fabra. I un altre detall del cas que m’agradaria ressaltar: el fi castellà que s’espolsen Colomer i Fabra. Com sabeu, en algunes coses –cada vegada en més– PP i PSOE s’assemblen com dues gotes de Solán de Cabras.

Avui, a la “leal” ciutat de València se sent el brumir dels motors de la Fórmula 1 pels seus carrers; és l’escarot d’una invasió de moderns cavalls d’Atila que per on passen no torna a crèixer l’herba, només asfalt i especulació.

Avui, la “leal” ciutat de València és plena d’una fauna humana ben diversa; majoritàriament, però, imbècil i paràsita: ninots, borinots, carabasses, safanòries, llepaculs, destrellatats, desficaciats, cagandanes, esgarramantes, poca-vergonyes, menjaciris, escanyapobres, acabacases, desbalafiadors, deshonrats, sacres, sangoneres, xupladors, malfaeners i molta altra gentola de mal viure. Una banda de lladres que no deixarà ni el pollegó.

Si l’afer ha anat com el conten, és a dir que Saura ha pactat amb De le Vega amb fil directe amb Montilla i d’esquenes a Carod, que en aquell moment feia de President en funcions, si la carambola ha anat així, dic, a Esquerra l’han feta quedar com el cornut del matrimoni.

Per a construir un futur digne cal tenir sentit de la dignitat. I si és per dignitat poques opcions li queden a ERC que justifiquen la seua continuïtat en el govern de la Generalitat. Ara com ara, només ho justificaria el gust pel càrrec -que ja sabem que cabdella les voluntats polítiques més volubles-. PSOE i ICV han demostrat amb aquest volantí que no tenen cap respecte per Esquerra. I Esquerra, per dignitat, hauria de fer-se respectar.

No dic que la millor opció seria una moció de censura que aüssara Mas a la presidència de la Generalitat. Convergència no té encara prou madura la poma del pacte “nacional”, i a Unió li plau massa fer un ministre a Madrid i doncs Duran potser no estaria per xafar-li l’ull de poll a Zapatero.

Siga com siga, al meu entendre, Esquerra se n’hauria d’eixir del Govern. Zapatero, que aprove els seus pressupostos amb el vot favorable del PSOE català (PSC-RIP) i ICV. Però amb Esquerra fora del Govern, potser algú es preguntarà si per a entortar algú pagava la pena quedar-se cego. Sense Esquerra el Govern és un vaixell ple de forats i Montilla i Saura nàufrags a la deriva. Tanmateix, si Esquerra paeix aquesta altra presa de pèl sense piular, el nàufrag a la deriva serà Esquerra.

A Xàtiva estem de festa major: la Fira (Des de 1250 per privilegi de Jaume I). D’ençà de les primeres eleccions democràtiques, la històrica senyera de Xàtiva ha format part del paisatge bulliciós i multitudinari de la Fira, donant la benvinguda al visitant en les principals entrades a la ciutat i penjada en els fanals del cèntric tram del Reial.

Aquests dies la senyera històrica de la ciutat ha estat objecte d’una greu manipulació per part de l’Ajuntament, governat pel Partido Popular. El roig original de la nostra bandera ha estat substituït per un grana fosc en les entrades de la ciutat, i pel groc il·legítim en el recinte del Reial de la Fira. De més a més, a les banderes de les entrades, l'escut reial de les barres catalanes és tan reduït que amb prou faenes es veu.

Heus ací que aquests energumens del PP persegueixen, com rabiosa inquisició, tothom qui fa servir la terminologia moderna i democràtica per al nostre territori (País Valencià) i la senyera històrica de les quatre barres, argumentant que no són estatutàries, és a dir legals. Tanmateix, no tenen tants escrúpols legalistes per a embastardir l’ensenya històrica i oficial de la ciutat de Xàtiva en manipular el seu color legítim. Potser és rot o capritx de governants autoritaris, potser intolerant aversió política al roig històric de la nostra senyera, malgrat que la nostra dita popular afirme que «tot lo roig fa goig». No obstant això, als polítics del PP de Xàtiva el color roig no els fa cap goig, més aïnes oix.

El cas és que el govern del PP ha falsejat la senyera de Xàtiva. Una senyera que els testimonis històrics descriuen ben clarament en referir la simbologia de la ciutat. Com ara J.A. Estrada en un document de 1748: «Nombrola Ciudad el Rey D. Pedro IV de Aragón el año 1347, dándole por Armas tres torres y las quatro Barras Catalanas con una Vandera roxa». I també Antonio Moya (1756): «…en 1347 la hizo Ciudad D. Pedro IV, en cuyo tiempo arreglaron sus Armas y Blasones, ostentando en ellas una Fortaleza murada con tres Torres, y sobre ella un Escudete, en forma de Losange, que tiene en el ángulo superior una Vanderita Roxa, y en el centro de él las Barras Catalanas…» Aquests dos testimonis, entre d’altres, són esmentats per Joan Joan Barberà dins l’article Notes sobre la senyera de Xàtiva, publicat en el Llibre de Fira de 1981.

Els polítics del PP, gentola que prové i s’alimenta dels femers ideològics més intolerants, es pensen que la història i els símbols d’un poble poden ser esmenats i eliminats per infame acord polític, i en conseqüència pretenen que la senyera històrica dels valencians i la denominació moderna i democràtica de País Valencià (de qual ara també abomina el PSOE) siga perseguida a mort, fins que se’n perda l’ús i la memòria. Però, si els convé, no els cal l’acord –digueu-li, si voleu, complicitat– amb un altre partit per a embastardir història i símbols: atès que provenen d’una tradició política basada en la imposició autoritària, sovint manipulen tot allò que els rota pels collons. Actuen així perquè es pensen que són els amos de tot, i és per aquest il·legítim convenciment que no senten respecte per res ni per ningú.

Xàtiva, doncs, no és la seua ciutat, dit en un sentit de pertinença: és seua; és a dir, en un sentit de propietat particular. I se’n consideren amos i senyors no només per a destruir-la físicament, fins i tot per a manipular els seus símbols i falsejar la seua història.

Senyera de Xàtiva

Diu la notícia que Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València, del club de futbol Olímpic i no sé quants altres càrrecs més, acaba de ser nomenat patró de la Fundació La Llum de les Imatges de la Generalitat València.

Atès el baixíssim perfil cultural del personatge, podia haver passat que el nomenat m’haguera causat estupor, consternació… Però no. M’he baquejat de riure. M’he imaginat l’inefable Alfonso Rus aportant les seues idees sobre les noves exposicions de la Fundació, i l’escena m’ha semblat digna d’un sainet altíssimament desficaciat.

Amb tot, la política valenciana ja ens té acostumats a nomenar per a les seues institucions personatges que no saben dir ni huec de la màteria sobre la qual, en teoria, hauran de prendre decisions. Posem per cas l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on més de la meitat dels seus membres, inclosa la seua Presidenta, són absolutament incompetents, per no dir profundament ignorants, en la llengua –el valencià no català– de la que són normativitzadors. I ara, un nou exemple d’aquest estrafolari costum polític valencià: Alfonso Rus a la Fundació de la Llum de les Imatges.

Alfonso Rus és un deficient cultural profund, profundíssim. De fet, en les tres legislatures llargues que està al capdavant de l’ajuntament de Xàtiva han desaparegut el cementeri islàmic del Camí la Bola, el camí ibèric de la plaça sant Jaume, el molí Sarrampedra, el nimfeu romà del carrer Sariers, la major part de l’arquitectura industrial de Xàtiva, de la qual sols ha deixat en peu algunes xiumeneres; s’arruïnen per culpa de la seua desídia l’ermira gótica del Puig, la de Sant Antoni, l’hort modernista de Francés, l’estació vella del ferrocarril; podem afegir-hi la nefasta reconstrucció del Portal del Lleó, de la plaça de la Bassa, la vella plaça de bous de Demetri Ribes, i etcètera i etcètera. La programació cultural de la ciutat és tararú-tararà a la que podem trobar al desert de Gobi. Durant les darreres eleccions, va aconseguir que la pràctica unanimitat del món cultural i artístic vinculat, per naixement o residència, a la ciutat de Xàtiva, signara un manifest contra la seua política cultural. Que se sàpiga no ha invertit pràcticament res en l’ampliació del fons museístic de la ciutat.

És més: si fóra un home mínimament –dic “mínimament– sensat i intel·ligent, després de l’èxit que l’exposició Lux Mundi ha tingut a Xàtiva, s’hauria afanyat a convertir la ciutat en una exposició permanent, rehabilitant i recuperant el patrimoni històric, en comptes d’enterrar-lo, assolar-lo o deixar-lo en mans privades i forasteres com l’exemple recent del convent de Santa Clara.

En resum: el nou patró de la Fundació Cultural La Llum de les Imatges té la competència cultural d’un caragol buit. Però en política, més si és valenciana i del PP, els analfabets són nomenats acadèmics de la llengua i els més terrossos patrons de fundacions culturals.

El programa de la Fira d’enguany és pobre i penós. Alfonso Rus i el PP han fet un pas més en el seu deplorable objectiu d’empobrir i despersonalitzar la Fira de Xàtiva. L’han convertida en una fira castellana, on estan prohibits cantants i grups valencians si no canten en espanyol. És una fira feta per a espanyols i forasters en general, i no per als valencians. Alfonso Rus i el PP ho han parat fins aconseguir fer de la Fira de Xàtiva la millor fira d’Albacete.

I sobre el convent de Santa Clara. Lo que és de Xàtiva que ho disfruten els de Xàtiva. Santa Clara ha de ser per als xativins. I si l’alcalde diu que no té prou diners per a comprar-lo, que hipoteque l’OVNI de la plaça de bous, que per a construir-lo no li dol gastar-se bona cosa milions. De fet, només amb el sobrecost que ja acumula i el que es preveu que tindrà quan s’acabaran les obres, ben bé es podria adquirir Santa Clara. I si per al ovni no li han calgut els milions del govern central, tampoc li haurien de caldre per a Santa Clara.

Diuen que són els ministres d’economia –o equivalents– els qui tenen un perfil polític més alt en un govern. El del govern espanyol, Pedro Solbes, per exemple, n’és vicepresident. Tanmateix, i a la vista de la crisi que patim i patirem –alguns més que no altres–, em fa l’efecte que si posaren una granera en el càrrec no notaríem gaire la diferència. Al capdavall, estem sotmesos a la dictatura del mercat, que és la llei superior que regeix la nostra societat capitalista, i a la que totes les altres lleis, es diguen Sagrada Constitución Española o Tractat de Lisboa, hi estan sotmeses amb cadenes i grillons. No es pot interferir políticament en el mercat. Així doncs, si no s’hi pot intervenir no hi calen ministres d’economia. Que hi posen la granera en el càrrec i que els qui manifassegen l’economia del món continuen devorant-lo a dos queixos. A nosaltres, com ha passat secularment, ens tocarà pagar les conseqüències dels seus tiberis.

«Aconformem-nos amb este bon senyor no mos en vinga un altre pitjor», aconsella la dita popular. Sí, ja sabem que la filosofia popular té bona cosa d’exemples de tarannà convervador, per no dir reaccionari, i aquest en seria un. Tanmateix, ara serà il·lustratiu de determinades situacions que posen de manifest que el pitjor enemic del català no és sovint qui està enfront de la trinxera, sinó a la mateixa rereguarda nostra.

Aconformem-nos amb este bon senyor, doncs, si ara parlem del periòdic AVUI. En el temps en què va ser-ne director el valencià Vicent Sanchis, als valencians que no érem del seu club selecte d'intel·lectuals orgànics ens costava déu i ajuda publicar ni que fóra una carta al director. I de notícies, ben poques.  Seria per censura o per sectarisme? O una cosa era conseqüència de l'altra? Avui Vicent Sanchis ja no és director, i el senyor que l’ha substituït és encara pitjor. El club selecte de valencians que hi escriuen continua sent el mateix, però: són pocs i escriuen en freqüències llargues. I són d'idees beneïdes. Perquè hi ha idees nacionals que fins i tot a ca l’AVUI produeixen desassossec. Sobretot si les expressem valencians. D’independentistes dels Països Catalans, n’hi trobareu ben pocs escrits, per no dir-ne cap.

On hem eixit perdent més els valencians és al suplement de llibres i cultura. A l’època de David Castillo, la producció literària valenciana, tot i no ser la que li correspondria, hi apareixia amb certa regularitat. Ara, al nou suplemenent de llibres i cultura la notícia de la literatura en català del País Valencià ben bé ha desaparegut, o és purament anecdòtica. Amb tot, és coherent amb l’abast informatiu del periòdic, que no ultrapassa els espanyolíssims límits autonòmics. També és coherent amb la línia que segueixen la majoria de mitjans escrits, com ara el suplement d’El Periòdico, la Vanguardia o El País, que té suplements culturals diferenciats per a Catalunya i la “Comunitat Valenciana”. És coherent també amb la revista de “tendències culturals” BENZINA, d’un regionalisme absolutament provincià. I qui diu BENZINA, diu la majoria de revistes culturals i literàries que es fan i desfan. D’on no hi ha, no s’en pot traure. I en aquests territoris, sobre la literatura catalana del País Valencià no tenen ni idea ni interès.

Són més evidències sobre la taula que proven la impossibilitat de tenir una literatura catalana completa, potent. Falla, com sempre, la consciència. Abunda el pensament regionalista, autonòmic, poruc i capat! La literatura catalana com un tot només la pensem, perquè ens la creguem sense complexos, uns pocs, i som a les trinxeres. Amb amics com els de l’AVUI o BENZINA, a la literatura catalana no li calen enemics. Potser podríem fer servir aquella sentència que Machado va proferir contra els seus compatriotes, i fer-la bona nosaltres també contra els “nostres”: «Desprecian cuanto ignoran…». Encara que el pecat dels nostres és més gros que el dels espanyols, puix que, al capdavall, els compatriotes de Machado bandegen  cultures que no consideren pròpies perquè no ho són però la que els “nostres” ignoren i menyspreen és part de la “seua”. Tant si volen com si no.