Em diu, amb somriure trist, que de fa uns dies ja no entén l'avi quan parla, malalt d'Alzheimer de fa anys. Ara ha començat a parlar en patois. Li pregunto si sap de quina llengua es tracta.
- No ho sé, una mena de patois. Un patois estrany!
Per la zona geogràfica intueixo que es deu tractar d'una de les anomenades llengües d'oïl, però tampoc sé dir quina. No m'atrevesc a respondre-li. M'agradaria dir-li que no es preocupi, el seu avi està bé, en tot cas està començant a recuperar la raó. Som nosaltres els desmemoriats.
Veure aquests dies com els mitjans han tractat la croada contra Laporta, comparat amb la poca atenció que ha merescut la fusió entre vueling i Clickair, dóna una bona mesura de l'estat psicòtic del país. Aquest dies, polítics, periodistes, tertulians i intel·lectuals, ens han recordat repetidament que una persona que es baixa els pantalons en un aeroport, no pot ser president del Barça. Tan entusiasmats estaven amb la comèdia, que no han pogut advertir que el gol ens el ficaven per una altra banda. I en tenim un bon grapat que ja fa mesos -i anys- que els pantalons els tenen abaixats permanentment amb el tema de l'aeroport; presidents, consellers, ministres, alcaldes, i fins i tot algun cap d'oposició.
Fa un parell d'anys teníem el catalans una companyia aèria. D'acord que no era gran cosa, tot just 10 avions, i tampoc és que puguem dir que fos tot un exemple de catalanitat. Però com a mínim era la primera aerolínia creada a Catalunya, i el que és més important, l'única amb seu social al país.
Per a Iberia, AENA, i segurament per extensió, també pel PSC, era evident que això era una nosa. Hauria estat poc justificable que AENA es dediqués a prioritzar Iberia en el repartiment de slots, quan a casa teníem una empresa pròpia que començava a fer el seu camí. Era clar que calia tallar com fos el tema, una companyia de baix cost, amb uns bons serveis, i ben gestionada, podia ser un problema per la juràssica Iberia i pel centralisme d'AENA. Així Iberia decidí abandonar l'aeroport del Prat i es creà l'aerolínia de baix cost, Clickair, amb seu social al Prat de Llobregat, per prioritzar la nova companyia en l'adjudicació d'AENA de la terminal Sud. (Podeu recordar l'article "Drets històrics d'Iberia" de Ramon Tremosa).
De tot això en fa només un parell d'anys. El pas de Clickair pel món de les aerolínies ha estat tan fugaç com clar era el seu objectiu: Aconseguir el control per part d'Iberia de la terminal Sud, ofegar Vueling per evitar el seu creixement. Durant mesos els responsables de Vueling es van estar queixant que el principal problema per Vueling era la competència directa de Clickair, i la duplicitat de vols que tenien amb aquesta companyia. Podeu veure per exemple a l'Avui de fa gairebé un any, "Vueling perd un terç del seu valor pels pobres resultats", on podeu llegir, segons un portaveu de la companyia: "El que més mal ha fet a la companyia, segons el portaveu, no han estat les low cost
clàssiques Ryanair i Easyjet, sinó l'entrada de Clickair al mercat
-establerta al Prat, igual que Vueling, i competència directa- i els
baixos preus de Spanair, que no és del segment del baix cost".
Posteriorment va arribar el nomenament de Piqué com a director de la companyia, ja amb la clara intenció d'orientar la fusió, que tothom ha trobat lògica i justa, i no ha merescut ni una engruna de crítica. Tanmateix els resultats han estat que Iberia a partir d'ara control·larà més d'un 40% de la companyia resultant, que es continuarà anomenant Vueling, i farà que Iberia tingui sota control el 42% dels vols del Prat. En resum, tot el procés ha servit per acabar regalant una companyia catalana a una espanyola. AENA podrà seguir imposant el seu model radial per amagar els costos de la faraònica T4, i Iberia podrà decidir quan vulgui, canviar la seu social de Vueling. Veurem finalment com acaba tot plegat, depenent en quines mans acabi Iberia, però és clar que els polítics madrilenys no es deixaran perdre el control de la companyia espanyola. No faran el préssec, com els nostres han fet a Catalunya.
En símils fubolístics, seria com si el Barça hagués regalat en Messi, Xavi, i Puyol al Real Madrid, i encara els hagués pagat uns quants milions d'eurons per què els poguessin pagar la nòmina. L'única diferència és que en aquest cas ningú demana la dimisió del President.
El passat dimarts Ferran Mascarell publicava un interessant article, "Federalisme plurinacional", convidant el PSC a implicar-se en una solució federalista que obligaria a CiU a sortir de la seva ambigüitat nacional. No dubto de la bona fe i les bones maneres de l'article de l'ex-conseller, tot i que el trobo excessivament innocent. El problema de plantejar un sistema federal, no és pas Catalunya, o els partits catalanistes, és una Espanya on mai realment hi ha existit un corrent de pensament que es pugui assemblar en res a un sistema federal. I és cert que existí una esquerra espanyola de caire federal, però el que s'oblida en l'article -és simptomàtic que no hi surt cap nom d'aquest federalisme del segle XIX que es reivindica-, és que aquesta fou d'inspiració marcadament catalana. La Castella castellana mai ha mogut ni un sòl dit en aquesta direcció, i és que és contrari a la seva pròpia essència.
El que he trobat francament divertit és que en "Joan Ferran" pengés l'article al seu bloc amb el títol,MOLT BE FERRAN MASCARELL. Tinc el dubte si el BE sense accentuar és un símptoma d'aprovació, o potser l'està comparant amb un corder. El cert és que aquest senyor és diplomat en història, i si el dia que tocava el federalisme va assistir a classe, hauria de conèixer molt bé el federalisme de "Valentí Almirall" i "Antoni Rovira i Virgili", i hauria de saber a bastament que aquesta mena de lectures subversives, provocarien en bona part de la milítància socialista uns greus atacs d'hurticària, amb tendència a supurar, en una crosta nacionalista de considerables dimensions.
Mirant ahir diumenge a TV3 el programa especial de la moció de censura, vaig trobar una escenografia ben curiosa. Tres tertulians asseguts en tres cadires, al Camp Nou, amb una ventada que xiulava premonitòriament com si s'ho hagués d'endur tot. Al centre l'actor Pep Munné, en xancletes, a la seva esquerra l'ex director d'El Periódico, el gran Antonio Franco, i a la dreta l'ex-director polit i ben planxat de la Vanguardia, Lluís Foix. Després ens vindran amb els renecs habituals del políticament correcte, dient que no s'ha de barrejar esport i política, però curiosament ens trobem amb dos periodistes que poc tenen a veure amb la secció d'esports, i molt amb la de política. O sigui que ja podem intuïr de què anava la cosa.
Comença el parlament Antonio Franco amb una declaració d'aquelles universals:
- "Avui és un gran dia de la democràcia!".
Ràpidament en Lluís Foix corroborà:
- "Avui ha estat una jornada d'exemple de normalitat democràtica".
Sembla que tot els havia sortit rodat, però no prou com per fer fora el president, així que calia apel·lar a la paraula màgica, "democràcia". Tota una declaració d'intencions del país que tenim, devem ser l'única nació del món on la democràcia és una moció de censura al president d'un club de futbol. En fi, i així ens va, sort que en Pep Munné va fer una gran actuació, amb contundència i amb aquell punt de nerviosisme neuròtic dels seus personatges, sentencià reblant el clau:
- "No es jutja la gestió de la junta directiva ni del president, es jutja la persona de Laporta. No hi ha cap argumentació econòmica entre els partidaris de la moció de censura. El problema està en certs periodistes que han creat aquest estat d'opinió".
Evidentment, el fet d'haver assenyalat els "periodistes" com a principals responsables provocà la reprovació i indignació del parell de sauris que desqualificaren sense contemplació l'argumentació de l'artista. Com si el periodista fos una mena gurú intocable, i la resta de mortals no tinguéssim el dret a valorar les seves actuacions, de la mateixa manera que ells jutgen la dels altres.
Per postres vaig tenir la pensada d'escoltar que en deien a la SER d'això del Laporta. Molt significatiu que a Madrid estiguin tan interessats en aquest tema. Literalment vaig escoltar:
- "Por dignitat democrática, Laporta debería dimitir. No puede ser presidente con un 60% de los socios en contra".
Aquests sí que són uns bons hooligans de la democràcia, demòcrates, però només per al que els convé. No podrien aplicar la mateixa lògica a les seleccions esportives catalanes?
- A mi m'ha agradat sempre d'anar al llit tard. A Girona vaig ser client d'un cafè que hi havia sota els porxos de la plaça de les Cols, que en deien el Cafè Militar i era el que tancava més tard. Quan em vaig casar amb la senyora Lluïsa vaig continuar fent la mateixa vida a Barcelona, i un dia la senyora em digué que la cosa no podia anar ni amb rodes i que havíem de fer una vida normal. Jo vaig fer l'orni i naturalment vaig callar. La reiteració continuà i m'ho digué moltes vegades i amb un mal humor augmentat. Vaig anar fent l'orni, però el mal humor anava augmentant: estava empipada. Un dia, vaig arribar al pis que ja clarejava. Vaig constatar que no podia obrir la porta, perquè, de part de dins, havien passat el forrellat. No vaig pas trucar, per no exposar-me a la invectiva inevitable. Vaig baixar l'escala i, ja posat al Passeig de Gràcia, el vaig anar baixant, i després, ara un pas, ara un altre, per la plaça de Catalunya, la Rambla, el Passeig de Colom i la Llotja, vaig arribar a l'estació de França. No vull pas dir la d'ara, sinó la vella estació de França. Fou un dels dies que ha caminat més en la meva vida. Vaig entrar a la baluerna, més aviat cansat. Durant la caminada vaig trobar molta gent que anaven a treballar. Em vaig asseure en un banc. I ara jo us demano: quan us trobeu en una estació, què heu de fer? Només hi ha una solució: agafar el primer tren que surti. Portava uns diners a la cartera. Em vaig acostar a la taquilla i em digueren que el primer tren que sortia era l'exprés de França. Vaig comprar un bitllet per a la frontera (segona classe) i a Cervera, un altre per a París (segona classe). No portava cap equipatge, ni tan sols un mocador de butxaca. Vaig arribar a París perfectament. A París, m'hi vaig estar cinc o sis anys. Aquells anys potser és la temporada que he pintat i he escrit més bé. Quan us trobeu en una estació, el primer que s'ha de fer és agafar el primer tren... i avall. Això és el que em succeí en aquell moment. I no passà res més, que jo sàpiga.
Aquesta tarda he anat a veure el pare a l'Hospital Clínic. Té com a company d'habitació un vellet convalescent que parla amb molta dificultat, sospito que deu ser ben bé del temps de la Quinta del Biberó. Quan m'ha vist arribar m'ha demanat amb una veu trèmola, gairebé d'ultratomba:
- "La tele, la tele!".
I és clar, avui no té cap visita. Així que he començat a investigar com funcionava la televisió de pagament. A un euro l'hora, a quatre el dia. Hem buscat algunes monedes i l'hem deixat servit per unes quantes hores.
- "Quin canal vol?", he preguntat.
M'ha respost amb un somriure còmplice.
- "La catalana, la catalana!".
Així que he posat TV3. Entrevistaven una dona que parlava en castellà. Es veu que la senyora treballava al Vaticà, tenia tractes amb el mateix Papa de Roma, i fins i tot treballava per la COPE. Anava escoltant com discutien sobre en Ratzinger, sobre en Joan Pau II i en Jiménez Losantos, quan de cop he sentit que em tornava a demanar.
- "No, aquesta no. La catalana! la catalana!"
Amb un punt d'incredulitat he respost.
- "Ja és aquesta la catalana. És TV3. Ja veurà com després parlaran en català".
No semblava gaire conveçut, però finalment ha acceptat.
- D'acord, gràcies!
Just en aquell moment l'entrevistadora ha preguntat sobre el moment en què Benedetto XVI es va posar el tricorni de la guàrdia civil. Entrevistadora i entrevistada discutien amb satisfacció tan magne esdeveniment, s'han vist unes imatges del moment precís, i en aquell moment he escoltat com el vell revolucionari exclamava.
El problema actual d'allò que anomenem "esquerra", és l'abús d'estètica. La saturació de missatges paternalistes, igualitaris i internacionalistes, ha acabat per crear una mena d'individu que ja només funciona a cop d'eslògan. Mutilada la capacitat crítica de la persona, s'arriba a la conclusió, que efectivament viuríem en el millor dels mons, si no fos pels altres. La possibilitat de no fer res llavors esdevé la millor forma de defensar la igualtat social, per alienació.
Fragment de l'article "L'empresa a TV3" de Jaume Argerich, a l'Avui:
Dins de les sèries de la nostra hem vist empresaris grans i
petits i executius: cap col·lectiu n'ha sortit ben parat. Els grans
empresaris de sectors com el cava o l'editorial maten, roben i
extorsionen, en la millor tradició de la màfia calabresa. Els petits
empresaris tampoc queden gaire bé. En una de les darreres sèries, un
dels personatges, caracteritzat com el ric del poble, es dedicava a fer
negocis poc clars o perjudicials socialment (purins, especulació
immobiliària o prostitució), tot enganyant a tothom. També han sortit
emprenedors que fan curses il·legals de cotxes amb el seu Porsche i
executius que utilitzen delinqüents per fer sabotatges.
En ficció s'han de generar personatges i simplificar situacions,
però curiosament només empresaris i emprenedors són sistemàticament
dolents. El perill és que, quan aquesta visió és tan persistent, acaba
impregnant la percepció del públic i els valors compartits. Potser és
un problema de desconeixement o potser és més greu i a TV3 estan
convençuts que els empresaris són així.
De com vas convertir aquell troç de desert inhòspit, sense sentit, en un camp de gira-sols.
What you really want for yourself
is always trying to break through,
just as a cooling breeze flow through an open window on a hot day.
Your part is to open the windows of your mind.
De la novel·la exemplar "La ilustre fregona", de "Miguel de Cervantes". (Al tanto amb les catalanades).
Entren, pues, todas las ninfas y los ninfos que han de entrar; que el baile de la chacona es más ancho que la mar.
Requieran las castañetas y bájense a refregar las manos por esa arena, o tierra del muladar.
Todos lo han hecho muy bien; no tengo que les rectar; santígüense, y den al diablo dos higas de su higueral.
Escupan al hideputa porque nos deje holgar, puesto que de la chacona nunca se le puede apartar.
Cambio el son, divina Argüello, más bella que un hospital; pues eres mi nueva musa, tu favor me quieres dar. El baile de la chacona encierra la vida bona.
Si voleu que us digui la veritat, no vaig veure per enlloc la festassa de la que parlen avui els mitjans de comunicació. Al barri hi va haver una estona de celebració sana i esportiva, però tot just va durar deu minuts. Després van sortir a desfilar els "nacionales" i vinga a cridar "Ejpaña-Ejpaña" i a fer sonar el clàxon amb el cotxe aparcat. I avui, impossible recuperar el son fent la migdiada, ja tornem a tenir el veí "makinero" que torna a tenir mal d'amors, i pumba-pumba-pumba i venga-venga-venga, a por ellos-a por ellos!!
Llàstima que no haguéssin guanyat els republicans i federals. Com a mínim podria dormir una miqueta, sense la cara al sol.
A la fotografia un exemplar de Cinfalepro comú (pluriselvus pidginizzatus). Diuen que corren alguns exemplars per Barcelona.
Là, nel ristretto e promiscuo spazio, sono nati
amori alquanto inconsueti.
Il Cinfalepro è il frutto di uno di questi amori.
Il suo papà era un cinghiale
la sua mamma una lepre
e un nonno era un fagiano.
Ja hi tornem a ser amb la conya semestral del "manifiesto" per
una "lengua común". Els intel·lectuals ens diuen tot saberuts, quatre
professors d'una universitat decadent i un bufó, que es veu que són uns grans experts en sociolíngüística i dret constitucional. S'entén que la premsa madrilenya -encara nostàlgica de la desfeta de Cuba i els últims de Filipines- s'entretingui amb aquesta mena de sainet. Els protagonistes s'airegen una mica pels mitjans de comunicació, ens recorden que encara hi són, i encara hi haurà qui en traurà bons contractes, i qui bindarà la seva posició privilegiada treballant per l'administració. El que ja no és tan normal és que piquin tan fàcilment els mitjans catalans. De vegades no saps si és que també els interessa tot aquest bròquil, o és que no acaben d'entendre ben bé de què va la funció.
Així per exemple al diari Avui -escullo aquest diari, però podria ser qualsevol altre-, ens dóna el titular: "Intel·lectuals de Madrid signen un manifest en defensa del castellà". Es mereixen aquests actors un titular tan amable? A quanta gent el prestigiós diari català dóna aquest tracte preferencial d'intel·lectual? I no és que sigui erroni, però la definició d'intel·lectual és tan àmplia i arbitrària que hi podríem encabir perfectament, tant en Fernando Savater, com la Carmen de Mairena, com en Ronaldinho. Segons el DIEC2:
intel·lectual
1 adj. [LC] [FS] Relatiu o pertanyent a l’enteniment. Treball intel·lectual. 2 1 m. i f. [LC] [FS] Persona dedicada a les coses intel·lectuals, al coneixement. 2 2 m. i f. [LC] [FS] Persona
que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i
d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en
els mitjans de comunicació.
Per què ho fem servir en uns casos i en els altres no? Sembla com si això de signar un manifest en contra del català dongués una mena de prestigi extra.
Per altra banda, la segona part del titular: "en defensa del castellà". Ja és correcte aquesta proposició? Aquests senyors defensen el castellà? Jo més aviat diria que el que estan aconseguint és ridiculitzar-lo. Amb aquesta mena de documents de caire colonial, victimista, gairebé diria grotescament paranoic. La veritat és que més aviat tremolaria pel futur del castellà si és aquesta la gent que l'ha de defensar.
No val la pena que perdem gaire el temps amb aquesta mena de "bufonades" ridícules. Però, si us plau, pel proper manifest, podríem escriure un titular que no magnifiqui les obscures intencions d'aquests senyors? No seria més correcte escriure: "Personalitats espanyoles signen manifest en contra de les llengües co-oficials"?
Quan viatjo tinc per costum portar una màquina fotogràfica ben senzilla i discreta, és millor així. Sempre he intentat dissimular-me entre els naturals del país, i quan no és possible, que com a mínim em prenguin per un viatger i no em confonguin per un turista qualsevol, per un euro amb cames. El preu a pagar és evident, les millors fotografies que mai he imaginat han passat per davant dels meus nassos, i jo no he pogut fer res per retenir-les. Tres exemples:
1- Istanbul, un dia assolejat i nítid, amb una calor que esgarrifava. Passejàvem per uns jardins propers a Santa Sofia, quan de sobte vaig veure una parella d'enamorats. Anaven agafats de la mà efusivament. Vaig pensar que serien saudites o d'algun país del Golf Pèrsic. Ella abillada amb una burka, embolicada de foscor. Ell amb pantalons curts, una gorra de beisbol amb l'anagrama NY, amb la N i la Y encreuades; una samarreta Adidas, i unes lluents vambes "Nike". En veure que els observàvem ell l'agafa pel braç i afanya el pas. Portava la seva amada com si fos el bat de beisbol.
2- Ja dins la península d'Anatòlia, a la ciutat de Bursa. Estem just davant de la sortida d'un institut. Grups de nois i noies xisclen i s'empaiten riallers. Davant tenim un grup de noies amb aire adolescent, porten unes faldilles molt curtes i fan olor de xiclet de maduixa, metres més enllà un grup de nois les miren amb lascívia i sembla que els volen dir res. Enmig del grup, una noia amb vestit tradicional es cobreix el rostre amb el mocador, veiem com parla amb les altres i es mira els nois riallera. Després li podem veure el rostre, tot just quan fa un gran globus del seu xiclet.
3- En algun jardí inconcret que ja no sé on situar. Se m'acosta una desconeguda -no li puc veure ni els ulls- i em pregunta educadament si els puc fer una foto. Tot seguit s'acosta a una altra noia, també vestida amb burka, i m'indica com vol l'encaix de la fotografia. Mentre enfoco me les imagino rient. Tot seguit es despedeixen agraïdes, em pregunten com em dic i jo inquireixo pels seus noms. Rialles i ens despedim. Quan marxen tinc la sensació d'haver fet quelcom de prohibit.
Reial Ordre de 15 de gener de 1867 on s'obligava als autors d'obres teatrals a posar-hi un personatge, almenys, que parlés en castellà:
"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."
El dubte és, l'ordre reial ha estat mai derogat? No recordo, de fa molt de temps, cap sèrie de televisió catalana de les que veiem per TV3, on no hi hagi un personatge que parli en castellà. La majoria d'entrevistes de la televisió pública a personatges "interessants (entre cometes)", són a persones que no es saben expressar en català i sovint tampoc l'entenen. És habitual a les tertúlies de Catalunya Ràdio o COM Ràdio la corresponent quota d'opinaire castellà. Les entrevistes a peu de carrer dels telenotícies són molt simptomàtiques; ara entrevisto un que parla en castellà, ara un en català. Sorprèn que sembla que es reparteix equitativament la quota al 50% corresponent. L'altre dia m'explicava la mare que en Lluïsset, el meu nebot, havia sortit per TV3. "-Sí, parlava en castellà" em respongué sorpresa. "-Ell que amb prou feines està aprenent a parlar-lo, no entenc que li deuria agafar". La resposta vaig trobar que era ben senzilla, "-Si va respondre en castellà, és perquè li van preguntar en castellà, no hi pot haver cap altra raó".
Gairebé un segle i mig després els catalans seguim aplicant un ordre reial estúpid i totalitari, borbònic, i si no ho fem encara ens hem de fer escoltar que som uns nacionalistes excloents. En fi.
Més enllà de l'histrionisme que caracteritza els dos personatges, hi ha
molta similitud en la manera d'actuar en les respectives etapes de
govern. Per exemple, els dos presumien d'un progressisme radical que
poc té a veure amb la realitat més enllà de la retòrica. També
coincidien en el tema català, en allò de saber i entendre el "problema
catalán". Espartero, de la mateixa manera que Zapatero, fou aclamat a l'arribar a
Barcelona amb la regència sota el braç. Això els portava a un discurs
imprecís, tebi, amarat de bones paraules envers Catalunya. Quan en
realitat la seva acció política es desenvolupava en el més pur estil de
centralisme radical i il·luminat. En resum, bones paraules acompanyades
del més absolut immobilisme. Llegiu per exemple les següents línies que
"Josep Pla" dedicà al general Espartero; El paral·lelísme amb l'època
actual és extraordinari:
Espartero, regent d'Espanya, es trobà
sense cap enemic apreciable, perquè el qui li podia fer ombra, en el
sentit militar i polític, Narváez, havia emigrat. Ara: el pas del
general progressista per Barcelona demostrà clarament el que era:
primer, no sabia res de res; després, era un considerable demagog i
finalment ho prometé tot i no féu res per realitzar-lo. Els catalans li
demanaren l'enderrocament de les muralles. "Ho farem de seguida, ràpid,
no en dubteu pas!". Al cap de tres setmanes deia que l'enderrocament de
les muralles havia de ser objecte d'un acord del Consell de Ministres i
de les Corts. Li demanaren l'enderrocament de la Ciutadella com a
estigma del despotisme. "¡Claro! ¡Claro!, el estigma del despotismo, ¡dónde iremos a parar!" Ni parlar-ne. Hem de fer carreteres, perquè les mercaderies resultin més barates, hem de fer el port de Barcelona... "Sí, sí, desde luego, todo se hará y rápido."
No es feu mai res, ni parlar-ne. Els obrers li deien -a través de
papers raonats- que no es deixessin fer més fàbriques a l'interior del
nucli de Barcelona, que els feia una vida amuntegada i insuportable, i
que les fessin a l'extraradi. "Pero, hombres, por Dios -contestà-, la salud de los obreros es la única cosa que me interesa. Todo lo verán confirmado." No veieren res, com és natural. Després hi hagué la qüestió proteccionista, en la qual tot Barcelona era interessada.
Aquests buròcrates de la UE ens volen fer tornar al segle XV:
"La reducción de la jornada de trabajo puede seguirse a través de les
Estatutos de la ciudad de Zaragoza: el de 1475, renovando uno de
Fernando I, manda que los jornaleros salgan al toque de prima en la Seo
y que no vuelvan hasta después de puesto el sol; en el de 1577 se
redujeron a ocho las horas de trabajo, incluyéndose en ellas la ida y
estancia en el campo; en 1582 se autorizó a interrumpir el trabajo para
tres bebidas, que en total serían de una hora, con lo que la jornada se
reducía siete horas. En 1640 ya
se quejaban los propietarios de que los jornaleros apenas trabajaban
cinco horas, y lo que hacían era poco, caro y malo, por lo que los
productos del campo en Zaragoza salían a más precio que los de fuera de
la ciudad. En 1787 cuenta Casamayor que los obreros agrícolas de
Zaragoza regresaban a sus casas a la una del mediodía, a pesar de los
elevados jornales que cobraban".
Veure aquests dies com els mitjans han tractat la croada contra Laporta, comparat amb la poca atenció que ha merescut la fusió entre vueling i Clickair, dóna una bona mesura de l'estat psicòtic del país. Aquest dies, polítics, periodistes, tertulians i intel·lectuals, ens han recordat repetidament que una persona que es baixa els pantalons en un aeroport, no pot ser president del Barça. Tan entusiasmats estaven amb la comèdia, que no han pogut advertir que el gol ens el ficaven per una altra banda. I en tenim un bon grapat que ja fa mesos -i anys- que els pantalons els tenen abaixats permanentment amb el tema de l'aeroport; presidents, consellers, ministres, alcaldes, i fins i tot algun cap d'oposició.
El passat dimarts Ferran Mascarell publicava un interessant article, "
Mirant ahir diumenge a TV3 el programa especial de la moció de censura, vaig trobar una escenografia ben curiosa. Tres tertulians asseguts en tres cadires, al Camp Nou, amb una ventada que xiulava premonitòriament com si s'ho hagués d'endur tot. Al centre l'actor 
Anècdota de 
Aquesta tarda he anat a veure el pare a l'Hospital Clínic. Té com a company d'habitació un vellet convalescent que parla amb molta dificultat, sospito que deu ser ben bé del temps de la Quinta del Biberó. Quan m'ha vist arribar m'ha demanat amb una veu trèmola, gairebé d'ultratomba:
El problema actual d'allò que anomenem "esquerra", és l'abús d'estètica. La saturació de missatges paternalistes, igualitaris i internacionalistes, ha acabat per crear una mena d'individu que ja només funciona a cop d'eslògan. Mutilada la capacitat crítica de la persona, s'arriba a la conclusió, que efectivament viuríem en el millor dels mons, si no fos pels altres. La possibilitat de no fer res llavors esdevé la millor forma de defensar la igualtat social, per alienació. 
De la novel·la exemplar "La ilustre fregona", de "Miguel de Cervantes". (Al tanto amb les catalanades).
Si voleu que us digui la veritat, no vaig veure per enlloc la festassa de la que parlen avui els mitjans de comunicació. Al barri hi va haver una estona de celebració sana i esportiva, però tot just va durar deu minuts. Després van sortir a desfilar els "nacionales" i vinga a cridar "Ejpaña-Ejpaña" i a fer sonar el clàxon amb el cotxe aparcat. I avui, impossible recuperar el son fent la migdiada, ja tornem a tenir el veí "makinero" que torna a tenir mal d'amors, i pumba-pumba-pumba i venga-venga-venga, a por ellos-a por ellos!!
Ja hi tornem a ser amb la conya semestral del "manifiesto" per
una "lengua común". Els intel·lectuals ens diuen tot saberuts, quatre
professors d'una universitat decadent i un bufó, que es veu que són uns grans experts en sociolíngüística i dret constitucional. S'entén que la premsa madrilenya -encara nostàlgica de la desfeta de Cuba i els últims de Filipines- s'entretingui amb aquesta mena de sainet. Els protagonistes s'airegen una mica pels mitjans de comunicació, ens recorden que encara hi són, i encara hi haurà qui en traurà bons contractes, i qui bindarà la seva posició privilegiada treballant per l'administració. El que ja no és tan normal és que piquin tan fàcilment els mitjans catalans. De vegades no saps si és que també els interessa tot aquest bròquil, o és que no acaben d'entendre ben bé de què va la funció.
Reial Ordre de 15 de gener de 1867 on s'obligava als autors d'obres teatrals a posar-hi un personatge, almenys, que parlés en castellà: 
Més enllà de l'histrionisme que caracteritza els dos personatges, hi ha
molta similitud en la manera d'actuar en les respectives etapes de
govern. Per exemple, els dos presumien d'un progressisme radical que
poc té a veure amb la realitat més enllà de la retòrica. També
coincidien en el tema català, en allò de saber i entendre el "problema
catalán". 
Aquests buròcrates de la UE ens volen fer tornar al segle XV:
