Avui dia, la situació econòmica és curiosíssima; qui esta colgat de deutes, hipotecat, cada dia deu mes a causa dels interessos creixents, encara que no adquireixi nous deutes; qui te estalvis esta temptat de treure’ls del banc per por de perdre’ls però tem invertir-los i en tot cas els escampa per diferents comptes i bancs per allò de no posar tots els ous al mateix cistell.

Els bancs, que fa anys que farden de beneficis astronòmics, no tenen diners perquè n’han deixat a milions, i perquè la font del diner no és tal font, sinó una bomba de recirculació que s’accelera o s’alenteix segons el cabal que hi entra.

Jo he preguntat repetidament a bancs i bancaris: On són els diners?.

Aquest paperots tan sofisticats que en sí mateixos no valen una merda, haurien de ser la penyora de la riquesa, representar valors de coses tangibles, ser un val d’intercanvi. Però el problema és que no existeixen prous diners al mon que tinguin una correspondència biunívoca amb els apunts comptables. L’economia financera no esta representada per diners, però enganyosament, qualsevol saldo d’un compte s’exigeix que es converteixi en diners.

Fer vacances “quan no toca” te de bo, entre altres coses, sortir de l’engranatge i anar a contracorrent; trobar els hotels buit o tancats, els menjadors dels restaurants amb dues taules ocupades, els carrers deserts a les deu del vespre, la gent amb aquell rictus a la cara que hom només veu quan el dia laborable ho és per els altres i no per un mateix, quan la grisor de la vida ritual i rutinària del dia a dia ha tornat a envair i metastitzar el cos de ciutats i viles on els nadius i sobrevinguts, emigrants amb papers i sense, deambulen com un exercit llicenciat, com una roda de presos amb llargues condemnes, i els qui ens ho mirem encuriosits i badocs som els fugitius que per uns pocs dies hem recuperat la llibertat, però que tornarem a ser presos resignats en la presó de les vel·leïtats.

veloç com una fletxa

saltant dins del torrent

pel riu sense por neda,

la truita alegrement

Nadar contra corrent, com “La Truita” de Franz Schubert, això és fer vacances, quan l’aigua va riu avall, truitejar riu amunt i no fer cabal del cabal que baixa, menjar a deshora o no menjar, dormir les nits despertes i somiar els dies, parar el mig dels camps immensos i seguir els gira-sols movent el cos a un ritme lànguid, pansir-se i verdejar, alenar, deixar-se portar pels crestalls de les onades ran d’una platja assolellada i assecar la pell al sol com els llangardaixos, pujar al turó mes alt, o estassar-se al bell mig la plana mes llarga i esperar que els sol s’amagui i la volta giri fins que al matí l’ull naixent ens espiï de nou per l’altre cantó. Plaers dignes de gran Visir.

Seguint amb el que apuntava en aquest post, us adjunto un enllaç per assabentar-vos de la cibercampanya engegada per Geenpace a fi de fer avinent al Ministre d’Indústria (aquell que va fracassar com a alcalde de  Madrid i com a bon inútil va ser ascendit al càrrec de ministre) que vulgui o no, a la llarga, no es pot fer ombra al sol.

I si be el decret que sembla que esta a punt de sortir pretén descaradament fer ombra a les petites instal·lacions fotovoltaiques, per afavorir a les grans i de passada “retirar” del mercat a aquells que els fan nosa,  no es poden posar puertas al campo ni parasols al sol. La tecnologia i la lògica, com escriu  l’amic Pep Salas acabaran imposant-se.

Dins la “nostra” Generalitat també hi ha aquesta mentalitat negativa i restrictiva cap a les renovables i prova d’això es aquesta carta, ja antiga (del 2007) que en Josep Puig, en nom d’Eurosolar, va enviar al president Montilla respecte a l’actitud del encara actual Director General d’Arquitectura i Paisatge, Sr. Joan Ganyet, cap a les energies renovables. Es prou reveladora.

No confio gens en l’aplegament de signatures, però si voleu participar en la ciberacció, aquí ho podeu fer.

Continuarà.....

La Església Catòlica-institució és d’allò mes perenne i valora, des de sempre, l’obediència per sobre del criteri fins i tot en allò que no és dogma.

El nou bisbe de Lleida,  Piris, es veu que abans trencarà amb la gent de Lleida i amb el criteri del (seu) país que amb la Rota de Roma (antes Rota que roja?) L’obediència s’imposa , fins i tot si la propietat de les obres del Museu Episcopal, fossin legalment de la seva  Diòcesi.

Salvant totes les distàncies recomano el llibre de John Robinson “Mazmorra, Hoguera y Espada”, per constatar que, ja en temps de les Croades, la obediència  ja era un bé absolut, si be la mancança tenia conseqüències mes cruentes, pregunteu-ho als Templers

Caldrà canviar el lema antic i transformar-lo en “Volem catalans com a bisbes” o directament, “Volem catalans” (encara que siguin bisbes)

No tinc intenció d’estirar el tema dels dos últims posts i en aquest, curt i planer, vull regraciar a tothom que hi ha participat. Vaig penjar els fils d’estendre bugada i comencí, per penjar-hi roba pudenda que hom no treu ni a les fosques, cadascú hi ha dit la seva i he rebut menys del que esperava, però això importa ben poc, i ni que hagués estat mes, hauria valgut la pena si del debat algú en treu un minso argument que esquerdi ments atrinxerades.

És massa important el que ens hi juguem, fa patir massa, i resoldre (o encaminar) la formació personal a hora matinera, no pot anar condicionat a sentir-se ofès o en possessió de la veritat.

No cal dir que jo no en venc ni en compro de veritat, però no em fan por les persones segures, mes aviat les insegures, i no m’entenc amb les dogmàtiques. Dels bons mestres que he tingut encara me’n recordo, els altres m’han fugit les cap.

He trobat a faltar opinions discrepants, que se que hi son, d’apreciats companys/es blocaires, però a ningú estiro, encara que és mes estimulant que et piqui la cresta l’amic discrepant que l’anònim ofès. Tothom qui ha dit la seva és benvingut, no perquè sigui el meu bloc sinó perquè l'espurna de la provocació -alguna cosa d’això també hi ha- no ha fet mes que encendre la metxa (senyal que hi havia cárrega)

D’aquells que he parlat com a causa del problema no n’ha vingut cap, volen massa amunt per un filat tan ran de terra. Tampoc els esperava.

El post anterior ha resultat polèmic, mes del que esperava, resultat de tocar un tema sensible i intocable, emmurallat per allò políticament correcte envers als mestres i els sindicats de mestres, l’escola pública, i l’educació laica.

Aquet  re-post va dedicat a la Júlia , una mestra al final de la seva carrera, a la Marta, una mestra que comença, a en Jordi i a en (Nic) pares en actiu que tenen fills dins del laboratori de l’educació i aquells que passaran pel tràngol de portar els fills a “curricular-se” en comptes de formar-se.  I també als que ja hi hem passat per tot això (com jo mateix).

Miro amb abatiment tan mercantilisme ideològic aparedat entre els plans educatius oficials que cerquen modelitzar futurs ciutadans a la mida dels seus interessos i els dogmes del sanedrí Martamatià que pontifica amb la seguretat dels ungits per la veritat.

Pul·lulant per entremig, milers de funcionaris-mestres que podrien haver estat funcionaris administratius o funcionaris policials, de presons, o qualsevol altre tipus de funcionari.

I barrejats amb tots, els docents decents a qui se’ls parteix el cor quan la feina il·lusionant d’educar, la veuen prostituïda  per una colla que mai haurien d’haver format part del cos educatiu d’un país que aspiri a tenir persones formades i sàvies en comptes de col·locades i reivindicatives.

Essent pràctics, seria millor eliminar la Conselleria d’Educació, el Ministerio de Educación  (si existeix) i deixar en mans dels “docents” (que no son dos-cents, sinó milers) els plans d’estudi, els horaris, la organització, la retribució salarial, eliminar el inconvenients dels convenis i que facin el que millor els hi convingui. Si pot ser sense la penitència d’haver d’aguantar als educands.

En compensació, caldria posar en marxa d’un cop el xec escolar i que cada família es gasti els diners que l’hi corresponen  per l’educació dels seus fills a l’escola privada o pública que vulgui.

M’ho miro des de fora, no tinc fills en edat escolar, i m’hauria de fumar uns quants “porros” al·lucinògens per “passar” si em trobes immers en la situació.

El corporativisme, les revindicacions salarials, privilegis d’antiguitat, vacances, inamovilitat del lloc de treball, farcit d’un regust de pedagogia de la Srta. Pepis i una santa unció d’educadors esforçats, impregna aquest mon de mestres, que ja tips d’experimentar tendències educatives, han decidit experimentar fins a on pot arribar la sopa de lletres  la seves forces sindicals.

Jo em miro als joves escolars, hi parlo, veig com actuen, els seus coneixements i, en general, si aquest son un reflex de l’educació rebuda els seus mestres no poden estar orgullosos de la seva feina.

Es clar que sempre queda el remei de carregar el mort als pares.

L'escola pública catalana, a la cua dels païssos de la OCDE. Aquí

No érem vint mil, -quina mania d’inflar els números!- érem els que érem i érem prou, no masses. Ni massa. Érem “count”, individus que a títol personal, no pas sota la convocatòria de cap partit polític ni sindicat, sortirem al carrer acompanyats de banderes estelades, d’aquelles que fan por fins i tota a alguns del “nostres”, perquè fan avinent allò que “sap tothom sense que calgui profecia”.

Res a pelar, els invents autonòmics no serveixen per protegir-nos ni per avançar com a poble amb personalitat pròpia. Ho saben fins i tot els pàrvuls.

El parvulari de Catalunya (dit també Parlament) encara es fa pipi a sobre quan el mestre foraster el renya, i es posa cara a la paret quan el TC li mana. Els parvulentaris porten bata de col·legi, es fiquen el dit al nas i fan mandonguilles. No aprenen l’abecedari de la politica:” l’Estat permanent de bona esperança, no és un Estat, és una parida”.

Parlament de sucre, de pirulí, de bollicao, alimentat a base de potito” d’Actimel cada matí, per millorar les seves defenses, una “sal de frutas” per tirar avall i un Strepsils de lidocaína per a xupar. No s’apujaren els s(ous) i n’estaran cofois.

Qui els fa ser quelcom és qui se’ls escolta, qui els entrevista, qui va a les seves riotes de premsa. Representen que representen, però, al menys, a aquells que caminàvem pel carrer, que no érem masses però no érem massa, no ens representen.

Potser sí que érem pocs.

Pocs? Quants en calen?

Ossada meva,

quan la mort et despulla

de batecs, regadius i substàncies,

et refàs i reposes

llargament en la higiene penúltima.

Pere Quart – “Ossada meva”

(del recull “Terra de naufragis”)

FOTO: Dos cossos abraçats des de fa 5 o 6 mil anys, trobats a Itàlia.

La despulla, llargament reposada i reduïda, ossada inconeguda de cadascú (no t’he vist, i només et conec per damunt del cuir i la polpa) connecta als vius amb els que ho foren, i com mes llunyà és el passat d’aquell antic vivent, més m’impressiona estar en la presència tangible d’un testimoni de la història apresa als llibres, sense que un dels protagonistes o comparses, el de despulla present, em pugui ratificar o desmentir el que els especialistes n’han explicat.

Així, mòmies museístiques, esquelets recompostos, homes de gel i mamuts criogenitzats, sorgeixen com per art d’encantament, del fosc túnel de la història documentada i de la prehistòria deduïda, darrera de gruixuts vidres, en les cavernes del museus on romanen segrestats. I ens traslladen en la seva màquina del temps.

Aquests ossos antics que cap familiar reclama, adoptats i privatitzats per la ciència, no son pas diferents dels ossos mes moderns, de seixanta o setanta anys, soterrats a corre-cuita quan encara eren “riquesa mineral colgada d’argila sucosa” a causa de guerres i odis, en el record encara avui dels sobrevivents.

Remoure el passat per entendre’l és legítim, necessari i fascinant. La memòria ens hi lliga amb un nus que no escanya, sinó amb una línea de vida flexible on els ancoratges que ens subjecten per no caure accidentalment al buit son la comprensió de les raons que portaren a progressos i a desastres, però amb la perspectiva suficient i amb l’allunyament de segles, per tal que els cranis dels morts no es converteixin en munició per disparar catapultes d’emocions i paraules llençades contra els vius d’avui, per tal que els ossos freds dels difunts, que només haurien de ser carbó, no es llencin com brases per escampar discòrdies soterrades.

Heus ací una de les instal·lacions de producció d’energia solar fotovoltaica que hem posat en marxa aquests dies. Ha portat molta feina, però n’estem contents, i també els seus propietaris. El sol surt cada dia i vessa d’activitat.

Hem après entre d’altres, dues coses fonamentals

La primera, que l’energia no és pas escassa ni difícil d’obtenir amb els mitjans tècnics que tenim avui dia, i les energies netes basades en l’aprofitament gratuït dels fenòmens naturals son al nostre abast per cobrir les necessitats imprescindibles.

La segona, que la gratuïtat d’aquest mitjans és un maldecap per el lobbys energètics degut a que no han trobat la manera d’instal·lar una comptador tarifari entre el sol o el vent i el nostre endoll.

Però han enginyat altres mitjans per cobrar-nos l’energia gratuïta a través del BOE i els regalaments elèctrics imposats per les companyies que es divideixen el país en bocins, com un pastís.

A finals de setembre acaba el RD 661/2007 que ha provocat el boom de les instal·lacions solars fotovoltaiques. A pesar de l’aprofitament especulatiu a que també ha donat peu, s’ha demostrat que la fotovoltaica és el sistema mes democràtic de producció d’energia. Es a l’abast de tothom, i tothom pot ser-ne productor .

Aquesta característica no es vista amb bons ulls ni per les empreses elèctriques ni per el ministeri del Sr. Sebastian Gascón i està a punt de sortir un nou RD que afavorirà la concentració en mans de grans capitals la producció fotovoltaica, deixant la resta com a purament testimonial de manera que se “produzca el efecto sin que se note el cuidadado”

Us sona aixo?

Hi hagué un temps mes lineal, menys caòtic, on quasi tot estava escrit. Els estrats socials formaven capes geològiques sedimentàries amb poques interferències, sense falles ni fractures. Era una època en que les convulsions -quan n’hi havia- eren molt fortes –grans guerres, epidèmies i depressions econòmiques- potser per això, aleshores la gent es conformava amb tenir una feina per a poder menjar, i tenir fills que els cuidessin quan fossin vells i fessin perdurable la seva memòria i la de la família.

La vida era lineal i rutinària, espurnejada per les festivitats tradicionals i acomboiada per la religiositat que ajudava a fer passadora la vall de llàgrimes.

Aquesta és la petita història d’un home finit.

De sobte un blocaire resta en silenci de bloc i no l’actualitza. L’últim post penjat passa de ser una ma estesa vers el següent a ser a un interrogant sobre la continuitat. L’ultima data escrita s’allunya a la velocitat d’un dia per dia, allunyant el retorn un any per dia en el compte intern de qui cada dia el llegeix. Existim mentre actualitzem, d’una manera regular, perquè tenim l’existència lligada a la presència.

Hi ha blocs truncats sense avis previ ni ambaixada, tallats en sec, com una rasa oberta de nit, abandonats en el silenci del res a dir. Darrera els silencis que hi ha ?

Desaparegudes il·lusions truncades?

Esgotament creatiu, temàtic?

Problemes domèstics?

Atzucacs,finals de carrera, fulls girats?

El diumenge passat vaig descobrir un nou plat de gourmet-ecologista gràcies a la recepta fornida a quatre mans i dues boques preparada en viu i en directe per els savis Martí Boada i Sergio Rossi. Va ser a la UCE, a Prada, on vaig fer un curta estada de cap de setmana.

Recomano vivament la UCE da Prada -si pot ser de principi a fi- incloent les cues per anar a picossar el ranxo del self-service i les discussions interminables sobre independentisme i ploranera a sota el tendal, a les tantes de la matinada. Francament, val la pena, per múltiples raons que seria massa llarg exposar i que només es descobreixen amb una estada d’uns dies d’agost qualsevol any d’aquests.

Tancat el parèntesi i l’speech, reprenc el principi.

Ens han enredat com a xinesos. La Lin 陰 no va cantar i a la Yang 陽 no la varen veure, es sentí a la Yang veient a la Lin.

El Ying i el Yang, la complementarietat dels oposats va funcionar així segons designis del Politburó.

Els focs d’artifici, artificialment creats amb ordinador, varen enganyar a tota l’audiència televisiva que volia ser enganyada i la voleieor de la bandera roja en la calma Bejinesa, mercès al buf de mil xinesos patriòtses, traslluïa el cangueli de que alguna cosa no sortís be o sigues poc adequat.

La Lin i la Yang ho podran explicar als seus nets -tal com l’arquer de la Barcelona olímpica- que varen ser artífex de una il·lusió col·lectiva creada per donar moral al personal que cada dia viu amb l’autoestima una mica mes avall.