Els grans partits catalans -i això seria extrapolable a tot el continent europeu- aposten per reivindicar l'espai del centre en uns moments en què la divisòria esquerra-dreta és més líquida que mai. Entre uns i altres estan pervertint l'autèntic i necessari sentit de la política i prefereixen erigir-se en els portaveus de la majoria més que en agents que liderin la transformació de la realitat a favor de la majoria. Avui a El País Joan Subirats reflexiona amb exquisida lucidesa sobre el viratge al centre dels principals partits polítics. Val la pena llegir-lo: "Defensant l'excentricitat".
El que més m'ha agradat del Summercase d'enguany: Ian Brown, Mishima, The Kooks, Dorian, Los Campesinos! i The Raveonettes. L'organització xifra en 81.000 els espectadors entre Barcelona i Madrid durant els dos dies, l'any passat en van ser 109.000. A Barcelona el que és segur és que dissabte hi havia molta més gent que divendres. Caldrà veure si quadren els números i també si el FIB aguanta. Cada cop sembla més clar que tots els festivals no podran sobreviure. Gay Mercader pronosticava fa uns dies en aquesta entrevista a El País que tot acabarà petant com ha passat amb la bombolla immobiliària. Temps al temps. A Youtube ja hi ha penjats un munt de vídeos de les actuacions com aquest del concert de Blondie:
Al so d'Un núvol blanc, de Lluís Llach, el llagrimeig s'ha apoderat del grapat d'oients que ens hem aplegat a la Diagonal de Barcelona a l'altre costat de la peixera des de la qual l'Antoni Bassas i el seu equip esgotaven els últims minuts d'una història que només han deixat durar 14 anys. Volíem compartir al seu costat aquest moment i ens hem trobat allí de manera espontània, sense respondre a cap convocatòria organitzada, simplement hem obeït el que ens deia el cor i ens hem dirigit amb els auriculars posats cap a Can Catalunya Ràdio. Segur que milers d'homes i dones ho han viscut amb la mateixa emoció des d'arreu dels Països Catalans i més enllà gràcies als receptors de ràdio i a internet. A les dotze el trànsit ha quedat aturat i els conductors s'afegien al comiat fent sonar els clàxons o bé baixant dels cotxes tot sumant-se als aplaudiments cap al que ha estat el líder de la ràdio del país durant tot aquest temps. Ja se sap que la ràdio, aquest mitjà màgic, crea vincles molt forts però això d'avui ha superat l'imaginable. El sentiment de pèrdua d'una companyia radiofònica diària durant anys equival pràcticament a la pèrdua d'un ésser estimat.
"No abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". El Bassas ha triat aquesta cita de Pompeu Fabra per esperonar tots els oients decebuts a continuar la feina diària, cadascú des de la seva parcel·la, per edificar una nació forta. Ha estat el colofó a una magnífica carta de comiat en la qual ha explicat el per què d'una no-renovació del contracte buscada expressament. Acabar el programa a les 11, eliminar l'APM i una major pluralitat eren les condicions per continuar. Bassas ha argumentat el per què no ho podia acceptar. És que potser El Matí de Catalunya Ràdio no ho ha estat sempre un programa on ha quedat reflectida la pluralitat del país? Qüestionar-ho és una falta de respecte al Bassas i a la veritat. És evident que el que molesta és la línia editorial del programa però la ràdio nacional no pot ser neutre. Alguns pretenen uns periodistes neutrals, objectius, acrítics, quan el que s'ha d'exigir al periodisme és rigor, honestedat i compromís. Certament si la classe política no pot aguantar un programa com el que fins avui ha fet Antoni Bassas és que tenim una democràcia molt justeta. Per tot plegat, quan el Bassas ha sortit dels estudis per agrair la presència als congregats a les portes, ha parlat més en termes de país que no de ràdio. I és que vivim uns temps d'urgència nacional, necessitem més que mai de la tasca diària a la que apel·lava avui l'Antoni per mantenir l'esperança.
Hi ha algú, i no és gaire difícil endevinar de qui es tracta, que vol que la Cadena SER sigui líder a Catalunya. I lamento dir-ho, em dol, però amb la Neus Bonet als matins sembla que ho tindran molt fàcil. Malgrat tot el país és molt més fort del que els il·lusos pensen. Que sàpiguen que les crostes no s'han d'arrencar mai perquè fer-ho deixa cicatrius de les que no marxen. I com més gran és la crosta més gran és la cicatriu. I encara més, segons com, si la ferida sagna, la crosta es reprodueix. I així tantes vegades com s'arrenca. De fet aquesta és la història del nostre país. Hem viscut vicissituds de tota mena i sempre hem resistit. Ara no serà diferent. És precisament en els moments més adversos quan més forts esdevenim. I si perseveren per aquest camí d'intentar destruir allò nacionalment més fort més proper serà el dia en què passarem de la resistència a la llibertat definitiva. Que en preguin nota.
Manuel Baixauli, després que més d'una editorial rebutgés publicar la seva novel·la 'L'home manuscrit' al·legant el seu caràcter poc comercial, és ja sens dubte el gran valor a l'alça de la literatura catalana. Acumula un llarg nombre de premis, que ja no caben a les faixes dels llibres, i ha aconseguit posar d'acord la crítica en un país on rarament les diferents capelletes coincideixen. Ara només cal que es tradueixi, segur que causarà sensació també en altres audiències. I és que Baixauli ha creat una obra excepcional tan genuïnament literària que és molt difícil d'explicar. Que ningú en demani una sinopsi. 'L'home manuscrit' simplement s'ha de començar a llegir i deixar-se portar. És un llibre arriscat que abdueix per la seva ambició i originalitat, pel plaer que proporciona la seva lectura, per una extraordinària capacitat narrativa, per una prosa molt sòlida i per la força, veritat, enigmes i profunditat que pouen en el seu fons. Una obra literària que ens parla de la literatura com a refugi on viure allò que no vivim. O potser sí, qui sap? Discrepo dels que defensen que es tracta d'un llibre només per a paladars refinats. Una de les seves grans virtuts -penso- és que malgrat la complexitat en l'estructura tot lector en pot copsar la màgia. Si teniu oportunitat de triar quedeu-vos amb l'edició de l'Editorial Moll. És de format més manejable, i té molt més encant que la de Proa.
Article de Xavier Amorós publicat ahir a la contraportada del diari El Punt sobre l'exposició 'Cosmogonia Gort':
"Com aquell qui diu, als nostres ulls, s'està gestant, elaborant, construint el sistema que ens explica pas a pas, salt a salt, troballa a troballa, la formació de l'univers artístic de Josep Maria Gort Juanpere. Gort, conscient de la seva voluntat i de la seva actitud, ens comunica, ens fa saber a tota veu, que està creant la seva cosmogonia i, perquè quedi més clar, titula amb aquesta sàvia paraula la mostra de pintura que inaugurà a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus el dia 13 passat. Sorprenentment, tenint en compte les maneres gens exhibicionistes de Gort, l'acte de la inauguració no va ser únicament instrument de notificació i balanç provisional, sinó que fou un acte social brillant, amb una molt nodrida assistència i l'actuació de cinc oradors diversament i, també, notablement destacats. He de confessar ben contrariat, que, per doble avaria física, no vaig poder seguir els parlaments i vaig haver-me de retirar del camp d'audiència i visió per seure en la primera banqueta que vaig trobar. Però en aquesta visita, amb un Gort voltat d'afecte per la persona i d'interès per l'obra, no hauria aclarit gaire cosa. Hi vaig tornar l'endemà amb molt de gust.
El nou balanç que ens presenta Gort –ho fa amb periodicitat oportuna– del seu treball d'investigació constant, ens proporciona clara notícia del seu progrés, del seu enriquiment artístic. El surrealisme, que es mostra cada vegada més auxiliar, més anecdòtic, es va refugiant gradualment en la part més epidèrmica de l'obra i abandona sovint la banda més profunda. A cada passa que Gort avança, resulten més interessants –en creixença- les seves revelacions que els seus interrogants. L'obra de Gort desafia el risc per vocació autèntica i no pas per debilitats circenses, encara que se'ns aparegui en figura de proporcions quasi naturals assegut, en precari equilibri, en una caseta fosca de burot plantada al bell mig de la sala. La marxa, el progrés de Gort és constant i autèntic. La meva contemplació de l'art, tot i ésser distreta, m'ha permès de conèixer algun tipus de pintor remarcable que ha estat en plena marxa, en plena investigació fins que ha trobat la fórmula exacta perquè un marxant ben situat li facilités una sortida constant i diguem ben pagada de les seves obres. Un pic han encertat la recepta s'han plantat, han abandonat la investigació, la recerca tenaç i s'han autocopiat per sempre més. Tenen mèrit aquests pintors. Haurien d'haver rebut algun premi important, però no el de Belles Arts, sinó el de les cambres de comerç, perquè han sacrificat pel negoci el poder creatiu del seu art. Gort no és conformista. No s'aturarà mai. Desafia el risc perquè actua amb una punta de llança terriblement difícil: la del dibuix, un do –el del dibuix– que només concedeixen els déus. Però Gort ja no necessita distreure'ns amb els seus jocs i els seus jeroglífics, ni cal que cavil·li mirant a terra com en el seu autoretrat. Només li cal seguir dintre la tensió artística que el posseeix, que continuï concentrant totes les potències en la seva ambició perquè sense necessitat d'enigmes és capaç de donar-nos obres tan convincents, explícites i nítides com les seves versions subjectives i universals (aliatge màgic) del monument a Prim, la Casa de la Vila, el santuari de Misericòrdia, la Tronada, el campanar de la Prioral, potser perquè –com diu la cita que s'exhibeix de Hermann Hesse– a l'art suprem no li calen explicacions. Penso, finalment, i ho he de dir, que moltes de les coses que jo considero producte d'un pudor i del joc amb què el dissimula, tenen, possiblement, un missatge que jo no capto. Millor que millor. Significaria que el balanç encara és més favorable. I aquí acabem, ben convençuts i satisfets de comprovar que mentre Gort enriqueixi el seu art, l'expectació, al seu voltant, augmenta".
Reprodueixo a continuació, pel seu interès, la intervenció que va fer l'escriptor Enric Larreula en la inauguració de l'exposició 'Cosmogonia Gort' que es pot visitar fins el 5 de juliol a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus. En l'acte també hi van prendre la paraula el president del Centre de Lectura, Jordi Agràs; el primer tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Reus, Eduard Ortiz, el mateix artista Josep Maria Gort, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.
"Potser una de les característiques essencials de l’home com a espècie, és la seva capacitat de simbolitzar. Segurament és aquesta capacitat de simbolitzar allò que més ens diferencia dels altres animals. Podem parlar de coses que no veiem perquè som capaços de simbolitzar-les. Una de les simbolitzacions més eficaces que hem inventat és el llenguatge. Diem taula i tots sabem més o menys de què parlem, no cal veure-la, tots tenim interioritzat a què ens referim quan pronunciem el símbols sonors de les paraules.
Però la simbolització no es limita a fer-nos entendre les coses concretes. Justament ens obre la ment al pensament abstracte, i de retruc ens obre la porta a una expansió del pensament il·limitada. Gràcies a això hem pogut arribar a la interpretació de la mort, i com a conseqüència, a la religió, a la filosofia, a la literatura... Tota la creació artística és una pura simbolització de la realitat, des de les figures esquemàtiques pintades a les roques pels homes prehistòrics fins a les obres més avantguardistes de l’art actual. I la simbolització s’ha estès per tots els àmbits de la nostra cultura i la tenim completament assumida potser sense ni adonar-nos-en. Una creu vol dir cristianisme, o mort, un cor vol dir amor, un llum vermell vol dir: no siguis enze i atura’t si no vols prendre mal; una bandera pot voler dir pàtria. I no acabaríem.
Hi ha símbols que es refereixen a coses concretes, però d’altres es refereixen a coses tan abstractes i desconegudes que només ens hi podem referir a través dels símbols. Perquè estic convençut que hi ha moltes coses que no podem percebre i que ara com ara només ens és permès d’intuir. Com si la realitat, o una altra realitat, estigués més enllà del que veiem.
I tot això que dic ve a tomb, perquè a través de la pintura en Josep Maria Gort va més enllà d’aquesta aparent realitat a què em referia. I per anar-hi ha d’agafar el camí del símbol, no n’hi ha d'altre. Ara bé, es val dels símbols tot fent servir materials identificables, comprometedorament identificables: personatges, cares, paisatges... Identificables malgrat la transgressió a què de vegades els sotmet per arrencar d’ells idees noves, sentits nous i ampliats, connotacions i suggeriments, misteris insondables que ens fan pensar, elements que busquen la complicitat de l’observador per obrir-se en tota la seva dimensió semàntica.
Perquè en Josep Maria Gort ens vol dir moltes coses. No podia ser d’una altra manera perquè és una persona interessada en moltes coses. Només cal donar un cop d'ull a la seva biblioteca. Coneixent-lo com el conec em recorda un d’aquells personatges del Renaixement que havien assolit una saviesa global. Un d’aquells personatges de pensament lliure i inquiet a qui a ben segur el poder eclesiàstic de torn hauria cremat a la plaça pública. Aparentment ha tingut la sort de néixer... o qui sap si renéixer, en una època on el pensament no està perseguit pels moralitzadors professionals, pels corruptes ideològics i pels poderosos en tots els sentits... Una època que ens permet abocar-nos al misteri de l’existència i confessar sense cap vergonya que no en sabem res de res.
Josep Maria Gort està enamorat de l’home, en el sentit global del terme, de la complexitat increïble del cos i del seu funcionament. Però sobretot està enamorat del pensament i d’aquell misteri que deia, però això pinta pensament, idees... i sobretot, pinta misteri. Aquesta és una de les claus de la seva obra: el pensament i el misteri.
Senyores, senyors, fruïm amb la contemplació lenta dels quadres que aquest bon amic ens exposa avui aquí, la seva ciutat. Quadres que a tants altres llocs del món ja han sabut contemplar, i, com que per regla general no estan acomplexats com nosaltres, els catalans, han sabut apreciar tal com cal. Valorem, doncs, amb tota la importància que té, que una ment clara i una mà hàbil com les seves visquin entre nosaltres".
Vilaweb ha encetat una sèrie d'entrevistes sobre els reptes de Televisió de Catalunya coincidint amb els 25 anys dels inicis i amb el començament de l'etapa que s'obre amb l'entrada en vigor de la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el recent nomenament dels nous directius de les empreses que la integren. La iniciativa busca generar debat a l'entorn del present i futur de la televisió nacional i del servei públic que ha d'oferir. El suplement Cultura/s de La Vanguardia ja va fer un exercici similar, dedicant el número 293 del passat 30 de gener, a recollir diverses aportacions sota l'enunciat de Repensar TV3, en concret de Jordi Balló i Andrés Hispano, Lorena Gómez, Xavier Montanyà, i Josep Gifreu. Jordi Balló és justament el primer entrevistat de la sèrie de Vilaweb, que també anuncia les opinions de Sergi Pàmies i Xavier Montanyà, una nòmina que s'anirà ampliant en les pròximes setmanes.
Com a televisió pública del país TVC sempre ha estat objecte de debat i controvèrsia, tothom es creu amb potestat per dir-hi la seva. Però d'ençà que va perdre el lideratge absolut en els índexs d'audiència que TV3 s'ha col·locat més que mai en el punt de mira d'opinadors de tota índole, amb diverses polèmiques polítiques incloses que no cal recordar. Immersos en un canvi de paradigma és comprensible que així sigui i segurament les diferents polèmiques no han resultat o no haurien de resultar estèrils, al capdavall propicien que s'aprofundeixi en la reflexió col·lectiva sobre el model a seguir. El més positiu de l'encès debat és que demostra una preocupació general sobre el futur de TVC, posa de manifest que la gent la percep com una eina pròpia, estimada i útil. I si s'expressen en públic els temors sobre el seu futur és perquè es considera que pot ser un instrument encara molt més eficaç en els anys venidors. La part més negativa de tot plegat és que sovint les sobredosis de visceralitat enverinen el debat i porten alguns a enrocar-se en els seus punts de vista, a perdre perspectiva i equanimitat. S'han sentit veus apocalíptiques que poden fer pensar que TV3 s'enfonsa. I tot i que seguramet són exagerades perquè la veritat és que "la nostra" continua sent la televisió que transmet més credibilitat i la que gaudeix de més bona consideració per part de la població (així ho indiquen la majoria d'estudis d'opinió) sí que es podria parlar de l'esgotament d'un model que necessita ser revisat a fons en un moment clau com l'actual. Cal redreçar el rumb o fixar-ne un de nou, si és que ara mateix se'n segueix cap. Dóna la sensació que es va fent la viu-viu en el dia a dia, sense una línia estratègica clara i assumida per tothom. Mònica Terribas es troba encara en una fase d'adaptació al càrrec i, per tant, encara ha de dissenyar el seu full de ruta per impulsar la casa. És per això que és bo que aquest debat tingui precisament lloc en aquests moments, quan encara s'ha de dibuixar una nova línia de treball.
Redefinir el model. Ja no es tracta de fer retocs sobre la marxa sinó de redefinir el model de dalt a baix per encarar el futur amb garanties d'èxit. Amb la velocitat vertiginosa dels canvis tecnològics i el desplegament de la TDT els mitjans audiovisuals han experimentat en els últims temps i, això encara anirà a més, una mutació constant per adaptar-se a les noves realitats, també a les de caràcter social. La societat d'avui, a la qual s'adreça TV3, és molt més complexa que no la de quan fa 25 anys es va posar en marxa. A l'arribada de la nova immigració s'hi sumen molts altres fenòmens. Entre moltes coses s'han alterat les maneres de consumir informació, cultura i oci. També ha canviat radicalment el panorama comunicatiu del país i del món. La incidència social de TV3 és ara molt menor a causa de la proliferació de nous canals, la majoria de capital privat i d'àmbit estatal, i que han fragmentat l'audiència, que ara es reparteix entre molts més canals.
Vocació de lideratge. TV3 ha de ser el canal líder absolut en audiència quantitativa però també en la qualitat de l'oferta i en la prestació d'un servei públic que resulti útil als teleespectadors. El gran valor i la gran diferència de TV3 respecte els canals amb els quals es disputa el capdamunt dels índexs d'audiència és evidentment la seva condició de televisió nacional, el seu marc i centre de referència ha de ser la nació catalana. Ha de reflectir de manera fidedigne la realitat i la pluralitat de la societat catalana, és l'obligació de la televisió pública. Però no pot oblidar que és una eina de construcció nacional, precisament una de les més decisives en el dibuix dels imaginaris col·lectius, en la creació d'un star-system propi. En el mateix moment de posar-se en marxa ja es va començar amb mal peu: això de dir-se TV3 té una clara connotació accessòria (aleshores TVE tenia el primer i el segon canal). TV3 no pot ser subsistema de res ni de ningú sinó centre de tot. Ha de marcar la seva pròpia agenda, explicar què passa a Catalunya i què passa al món des d'un punt de vista català, potenciar una marca pròpia, com més singular millor. Ens hem de dotar d'un segell Catalunya que esdevingui un referent internacional vinculat inequívocament a uns continguts i una factura de qualitat, diferenciada i fàcilment identificable. L'avantguarda, el talent, la creativitat, la innovació i una determinada manera d'entendre el món han de ser les senyes de distinció de la marca que ens ha de permetre posicionar-nos en el mercat global. Aquesta fita només serà possible si TVC estira del carro. El lideratge de la televisió pública no tan sols s'exerceix amb bons índexs d'audiència i bons productes per al consum propi sinó liderant la indústria audiovisual del país, contribuint a fer guanyar musculatura a les empreses privades del sector i així tenir un pes creixent en el mercat global, s'ha d'aconseguir exportar. Amb el nostre mercat, el de parla catalana en el seu conjunt, que és el nostre marc natural de referència i que cal reforçar i explotar molt més que fins ara, no en tenim prou. És una qüestió de massa crítica. Hem de posar un peu al mercat global de l'audiovisual i no de manera testimonial sinó amb la màxima ambició, sense cap tipus de complexos.
Televisió nacional. Per enfortir TV3 cal en primer lloc clarificar davant l'opinió pública la condició de televisió nacional. El llenguatge ha de ser definitori, si es divaga es confon a la gent. Quan es parla del govern, del país o uns fets, ha de quedar clar de quin marc es parla. I això ara mateix no passa. Sovint es parla en clau espanyola i espanyolitzadora. En aquest aspecte s'ha de filar prim en l'ús del llenguatge, tant en els informatius com en tots els programes de la graella, no pot ser que hagis de deduir de quin país et parlen en funció de quin presentador se t'adreci. Per alguna cosa hi ha els llibres d'estil, per unificar criteris i evitar traslladar la sensació que cadascú va a la seva.
Les receptes per augmentar l'audiència no són fàcils, ningú té una vareta màgica que pugui garantir resultats segurs. Hi ha apostes que se sap que tindran èxit però no es pot insistir en propostes esgotades. Cal més risc, s'ha d'anar més enllà. Els informatius han de continuar sent el pal de paller de la casa, a partir dels quals vertebrar la resta de la graella. Això vol dir que els TN no es poden veure desplaçats del seu horari cada dos per tres sense justificació. El cas de la transmissió dels grans premis de Fórmula 1 és escandalós, la solució és ben senzilla: mentre durin els TN es trasllada la tranmissió al 33. Ser líders en els telenotícies o que siguin millors que els de la resta de l'oferta, no vol dir que no s'hagin de millorar moltíssim, cal la màxima exigència i rigor, aspirar a l'excel·lència. I de televisió nacional se n'exerceix sobretot en el moment de triar i ordenar els temes que formaran part de l'escaleta així com en l'elecció dels convidats i tertulians dels programes. Pel que fa a l'entreteniment és on més cal arriscar. L'àrea de nous formats no actua com a tal. En ficció s'ha caigut en una reiteració de formats convencionals, de sèries que segueixen sempre un mateix patró, tot i que s'ha demostrat que sortir-se del guió també pot donar resultats. En el segment de programes d'entreteniment és on més cal esprémer la imaginació. Tret de Caçadors de paraules o Polònia, que per cert comença a perdre pistonada, no hi ha cap gran aposta realment innovadora i agosarada que hagi funcionat en els últims temps. El context és ara molt diferent però necessitem productes de qualitat com els que feia el mestre Puyal, que equidistin entre l'elitisime i la vulgaritat, que tinguin un rerefons formatiu, que no alliçonador, i que connectin amb el gran públic. La principal responsabilitat d'una televisió pública és contribuir a elevar el llistó dels espectadors i això s'ha de fer des de molts punts de vista i en direccions molt diverses, començant per fer un ús impecable de la llengua.
Acabar amb l'endogàmia. Es detecta molta endogàmia. Tant les produccions pròpies com les externes sempre les fan un reduït cercle de professionals i empreses molt determinades. Cal saba nova, cal que TV3 treballi amb els millors. Part dels professionals de TV3, des de periodistes, a grafistes i realitzadors són molt bons. Trobem excel·lents professionals en cadascuna de les més diverses feines que es fan en una tele, que són moltes. Però també és cert que a la plantilla de TV3 hi ha professionals d'un nivell molt baix. I no es tracta precisament de casos aïllats. En un món tan competitiu com el d'ara TV3 no es pot permetre el luxe de mantenir el personal que no estigui a l'alçada. No pot funcionar com una empresa pública on un seguit de treballadors s'acomoden, on falta motivació, no pot haver-hi llocs de feina vitalicis que propiciïn els més mals vicis dels funcionaris mancats de vocació de servei a la comunitat. La denominada generació tap impedeix l'entrada a nous valors emergents. TV3 ni pot ni ha de prescindir dels seus actius amb més experiència i capacitat, al contrari, però sí que ha de desfer-se dels que ja no aporten res de positiu, dels que fan més nosa que servei. A la vegada la televisió nacional té l'obligació d'anar a cercar nous talents en el món de la comunicació, el cinema, el disseny, les arts plàstiques, la música, la cuina, etcètera. Tots els grans talents del país han de tenir en algun moment un lloc a la televisió pública. Tant per desenvolupar-hi projectes propis com per presentar-hi les seves obres i facilitar així l'accés de la població a la cultura.
El debat és molt complex i resulta impossible despatxar-lo amb unes quantes ratlles. Això és una modesta contribució a un intercanvi de visions que fa temps que dura i que de ben segur que continuarà encara molt temps. Simplement he aprofitat la iniciativa de Vilaweb per abocar algunes idees sobre la qüestió, que es poden ampliar i matisar. De fet només el desenvolupament de cadascuna de les idees esbossades donaria per un llarg article. Ni tan sols he esmentat, per exemple, el paper que ha jugar el 33 ni he parlat dels canals temàtics de TDT, el 3/24, les sinergies amb les emissores de Catalunya Ràdio ni de les enormes possibilitats que TV3 ja comença a explotar a través d'internet i nous suports com la telefonia mòbil. Per no entrar en si la Corporació està preparada per assumir a mig termini la supressió de la publicitat en els mitjans públics com pretén Sarkozy a l'estat francès. (Continuarà).
L'artista Josep Maria Gort, que entre altres coses molt més importants és el meu pare, inaugura avui a les vuit a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus l'exposició 'Cosmogonia Gort, que reuneix una vintena de pintures recents que inviten l'espectador a endinar-se en l'univers gortià i a indagar en els misteris i mites que guien les seves creacions. Una mostra on tots els que la visitin fins el 5 de juliol es podran veure reflectits en una de les obres que la conformen. Sempre que contemplin un determinat quadre, titulat 'Tu', esdevindran protagonistes d'un Gort.
Hi ha polítics que guanyen conteses perquè són més temuts que estimats, que susciten més por que respecte i admiració. Que intenten dissimular la seva petitesa amb l'exhibició d'una fortalesa només aparent. Aquesta mena de mandataris solen abraçar-se a uns nobles ideals, que fan seus, però només es guien per ambició personal. La vanitat els ofusca i les seves ànsies de poder no acaben de ser mai satisfetes, no tenen límits. Conquerir el poder és la seva màxima prioritat, el que dóna sentit a les seves vides; s'autoconsideren els elegits per moure el destí. Obliden que és molt més fàcil accedir al poder que exercir-lo. Els narcicistes amb deliris de grandesa haurien de saber que l'enorme plaer que proporciona la consecució d'una aspiració covada durant dècades es pot convertir en un suplici el dia que tot s'ensorra, quan descobreixen que el món no gira al seu voltant. És el càstig que el demiürg reserva als mancats d'humilitat.
El segell del Grup 62 labutxaca ha tingut l'encert de publicar la poesia completa de Joan Vinyoli en un format molt assequible que la posa a l'abast de tots els que hi vulguin passar a través perquè se'ls hi faci tot clar. El llibre presenta una introducció d'Enric Casasses que és una delícia i on ens explica que els poemes de Vinyoli no necessiten "protecció ni companyia de cap mena" perquè "armats únicament de llur força" han arribat a dalt de tot, allà "on l'escala no segueix i dóna al buit". Des d'Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb "l'indret on neixo cada vegada, que és on mai es toca fons". Contra el no-res, "que ens dóna vidres per calmar la fam / i per la set ardent llet verinosa", s'inscriu el nom de Vinyoli al costat dels de Beethoven i Rembrandt. (...) El seu llibre és a la lleixa dels clàssics de la saviesa antiga, al costat del Tao, i si l'agafes i l'obres pots sentir com "d'un cap a l'altre del silenci, / retruny el temps". El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna a Maragall, Alcover, Guerau, Carner, Salvà, Papasseit, Riba..., culmina en Vinyoli, i això que els cims que l'envolten o l'acompanyen són alts: Foix, Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Bonet...
(...) Vinyoli no escriu per ambició o per pa, ni pel tremp o el trull dels encants als escenaris d'ivori, sinó per al cor secret dels amants, per a l'home entre molts, per a tu. La seva obra és una grandiosa, delicada, subtil maniobra de generositat que arriba a produir resultats palpables "per aplicar a les nafres del malalt / que no pot suportar tanta insensata / remor".
(...) A l'obra de Vinyoli s'hi troben veritats fondes que necessitàvem saber i sempre ens les dóna clavades amb la paraula exacta, precisa. La majoria són perfectament clares, d'entrada s'hi entén tot. Ara, de fondària n'hi vas veient més a cada llegida, el fons dels seus grans poemes és una cosa mòbil que es va adaptant a les fondàries a què pot arribar l'ànima del llegidor. No hi paren d'aparèixer coses noves entre línies, més i més riques cada cop que hi mires.
(...) És el mag que feia segles que esperàvem. Amb el seu alè benèfic acompanya els nostres amors i les nostres hores solitàries. La jugada per arribar a una tal màgia benastruga, multiforme, muticolor i, no ho oblidem, operativa, és de moral. El preu, o el camí, és de mal pagar, o passar. No hi ha evasions ni fugides, en aquestes pàgines. El dany i la vergonya que sempre duren, hi són. Viscuts, assumits, beguts, digerits. El vent glaçat que impera i mata, hi és. Els dies de la dejecció hi són.
(...) La poesia de Vinyoli és la que humanament se m'ha ficat més endins del moll de l'os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu. En els seus versos, aquesta problemàtica hi ve indissolublement encadenada amb les sensacions de bellesa dels colors i les formes de la realitat: l'existència de la bellesa (sigui d'un cel, d'una pintura, d'una frase o d'un moment viscut) i la pregunta de què i com viure són dues coses que van juntes i encara més, són indestriables.
(...) Entra en aquest món, i no hi trobaràs solament l'alquímia dels mots sinó la veritable i real alquímia del viure: no n'hi ha de més alta: "l'oasi, / posat que t'escanyés la set o que tinguessis / irresistible fam de dàtils d'ultramort, / és dellà els mots un transparent silenci. / Doncs passa-hi a través i se't farà tot clar".
Aquest vídeo és un resum de cinc minuts del magnífic documental Amb qui parlo? dirigit per Lluna Antúnez i produït per Alea Docs & Films. Es va estrenar el 4 d'abril al 33. L'autora hi retrata el seu pare reunit amb la seva família a Moià després d'anys d'esquizofrènia. El reportatge aprofundeix en com la malaltia ha condicionat la vida de l'afectat i de retruc la dels seus fills, la de la mare d'aquests; en la incomprensió que genera en ells; en com ho viuen i com ho van viure i en com el dolor i els lògics retrets pel passat no aigualeixen una estima mútua entre els diversos protagonistes. En el reportatge aflora un història d'amor entre un pare i els seus fills que se sobreposa a tots els malgrats.
A l'autora cal felicitar-la per relatar de la manera com ho fa, amb una exquisida delicadesa, una història personal duríssima. Per saber guardar la distància tot i ser part implicada. Per presentar-nos un retrat del seu pare que ens mostra un home que ha patit i ha fet patir molt, que va ser arrossegat per les drogues, un home amb una patologia psíquica, però que ara ha trobat la pau interior. Ell mateix ho sintetitza a la perfecció quan explica que ha conviscut sempre amb el dimoni però que ara, afortunadament, l'ha avançat i camina davant seu cap a Déu. El reportatge ens empeny a reflexionar sobre la complexitat de la psique humana, sobre les tènues fronteres i les connexions entre racionalitat i irracionalitat, sobre la recerca espiritual i els camins que ens hi aproximen o ens n'allunyen. Tot narrat sense excedir-se en sentimentalismes però sense prescindir-ne.
Més enllà de la bona factura audiovisual del treball, que la té, la seva força rau en la història que explica i com la conta, en el magnetisme d'un home que pot semblar més boig i estrambòtic del que és. Un personatge digne d'estudi dels millors psicoanalistes. Segur que el testimoni de les seves vivències, més interiors que exteriors, desconcertaria als mateixos Freud i Jung. El documental mostra clarament el xoc entre dues maneres de percebre la realitat o les múltiples realitats que vivim, somiem o tot plegat alhora.
Quan vaig veure el treball el dia de la seva estrena al 33 ja em va impactar. I ara que n'he localitzat aquest extracte rastrejant per la xarxa he volgut penjar-lo aquí perquè penso que és una autèntica joia que cal recomanar. Amb aquest extraordinari debut segur que Lluna Antúnez ens obsequiarà amb altres grans documentals.
Acabo de sentir a El Matí de Catalunya Ràdio que dos combois de Renfe s'han quedat atrapats en túnels dins de Barcelona, prop de la plaça de Catalunya, durant més de quaranta minuts. Es veu que a la línia de Girona també es registren retards importants. I puc dir, perquè hi era, que divendres els passatgers que van anar al migdia de Barcelona a Lleida van viure una odissea. Als que anaven a La Selva i Alcover els hi van posar un bus, o això deia un revisor que era el primer damnificat de tanta incompetència atès que li tocava donar la cara a una clientela que un cop més al·lucinava. El cas és que a Reus, en el moment d'arribar, l'esmentat bus encara no hi era. I els que havien d'anar fins a Lleida van ser retornats a Sant Vicenç de Calders refent, doncs, en sentit contrari, gran part del trajecte que ja havien fet per anar fins al Segrià per la via interior que passa per Valls, amb el conseqüent retard. Això no és tot. Ahir a la tarda el tren que havia de sortir de Reus provinent de Móra i amb destinació a Barcelona, a un quart de sis de la tarda, no va aparèixer per enlloc. A les sis van posar un tren que ens va deixar a Tarragona, on vam haver d'esperar un quart d'hora més per agafar el tren que venia de Tortosa i que ja anava ple de manera que més de cent persones, com a mínim, van haver de completar el recorregut fins a Barcelona a peu dret o asseguts al terra.
Són nous exemples de molts que podria explicar gairebé cada setmana però que m'estalvio per no reiterar-me i que demostren que les incidències en el servei que ofereix Renfe a Catalunya no són puntuals ni excepcionals sinó que formen part, es veu, de la seva idiosincràcia. Ja va sent hora que algú faci alguna cosa per resoldre-ho.
Toca ser-hi. Demà, divendres, a L'Auditori en un concert de Mishima que promet ser molt especial. Dissabte, si la pluja ho permet, al passeig de la Boca de la Mina de Reus per intentar evitar que ens el pavimentin i li furtin la seva fesomia de sempre. Més tard, a gaudir de la màgia del circ amb el Trapezi després d'haver-me perdut l'espectacle inaugural d'ahir, que diuen que va recuperar el nivell dels muntatges dels primers anys. Diumenge la cita és a Amposta, al costat de la bona gent de les Terres de l'Ebre a qui els seus teòrics aliats del tripartit se'ls han rifat de mala manera treient-se de la màniga un transvasament que a qui sobretot beneficia és als que s'enriqueixen encimentant el territori. Arrodonir la jornada amb un arròs en alguna població de l'entorn del riu que volen saquejar serà una bona rúbrica a un cap de setmana amb l'agenda atapeïda.
Al nostre país tenim certa tendència a reconèixer alguns personatges que dubtosament ho mereixen mentre marginem alguns genis, condemnat-los a l'ostracisme. Això també passa sovint a escala global. En l'àmbit de les arts plàstiques sobren els exemples sobre tal pràctica. Avui, però, la notícia que una obra de Lucian Freud s'hagi convertit en la d'un artista viu per la qual s'han pagat més diners de la història demostra que a vegades sí que es fa justícia. En concret la casa de subhastes Christie's ha venut una pintura d'oli de l'artista per gairebé 34 milions de dòlars, uns 22 milions d'euros. Es tracta de l'obra Benefits Supervisor Sleeping, el nu d'una dona grassa que apareix en la foto i que data del 1995.
Parlant de genis Santi Santamaria s'ha ben retratat atacant de la manera com ho ha fet a Ferran Adrià i el seu concepte de cuina. Santamaria pot ser un bon cuiner però és ben clar que dista molt de la categoria de geni i d'artista total que sí té Ferran Adrià. El més penós és que es negui a acceptar-ho i opti per la rabieta. Llastimós.
Manuel Baixauli, després que més d'una editorial rebutgés publicar la seva novel·la 'L'home manuscrit' al·legant el seu caràcter poc comercial, és ja sens dubte el gran valor a l'alça de la literatura catalana. Acumula un llarg nombre de premis, que ja no caben a les faixes dels llibres, i ha aconseguit posar d'acord la crítica en un país on rarament les diferents capelletes coincideixen. Ara només cal que es tradueixi, segur que causarà sensació també en altres audiències. I és que Baixauli ha creat una obra excepcional tan genuïnament literària que és molt difícil d'explicar. Que ningú en demani una sinopsi. 'L'home manuscrit' simplement s'ha de començar a llegir i deixar-se portar. És un llibre arriscat que abdueix per la seva ambició i originalitat, pel plaer que proporciona la seva lectura, per una extraordinària capacitat narrativa, per una prosa molt sòlida i per la força, veritat, enigmes i profunditat que pouen en el seu fons. Una obra literària que ens parla de la literatura com a refugi on viure allò que no vivim. O potser sí, qui sap? Discrepo dels que defensen que es tracta d'un llibre només per a paladars refinats. Una de les seves grans virtuts -penso- és que malgrat la complexitat en l'estructura tot lector en pot copsar la màgia. Si teniu oportunitat de triar quedeu-vos amb l'edició de l'Editorial Moll. És de format més manejable, i té molt més encant que la de Proa.
Article de Xavier Amorós publicat ahir a la contraportada del diari El Punt sobre l'exposició 'Cosmogonia Gort':
Reprodueixo a continuació, pel seu interès, la intervenció que va fer l'escriptor Enric Larreula en la inauguració de l'exposició 'Cosmogonia Gort' que es pot visitar fins el 5 de juliol a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus. En l'acte també hi van prendre la paraula el president del Centre de Lectura, Jordi Agràs; el primer tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Reus, Eduard Ortiz, el mateix artista Josep Maria Gort, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.
L'artista Josep Maria Gort, que entre altres coses molt més importants és el meu pare, inaugura avui a les vuit a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus l'exposició 'Cosmogonia Gort, que reuneix una vintena de pintures recents que inviten l'espectador a endinar-se en l'univers gortià i a indagar en els misteris i mites que guien les seves creacions. Una mostra on tots els que la visitin fins el 5 de juliol es podran veure reflectits en una de les obres que la conformen. Sempre que contemplin un determinat quadre, titulat 'Tu', esdevindran protagonistes d'un Gort.
El segell del Grup 62 
Toca ser-hi. Demà, divendres, a L'Auditori en un concert de Mishima que promet ser molt especial. Dissabte, si la pluja ho permet, al passeig de la Boca de la Mina de Reus per intentar evitar que ens el pavimentin i li furtin la seva fesomia de sempre. Més tard, a gaudir de la màgia del circ amb el Trapezi després d'haver-me perdut l'espectacle inaugural d'ahir, que diuen que va recuperar el nivell dels muntatges dels primers anys. Diumenge la cita és a Amposta, al costat de la bona gent de les Terres de l'Ebre a qui els seus teòrics aliats del tripartit se'ls han rifat de mala manera treient-se de la màniga un transvasament que a qui sobretot beneficia és als que s'enriqueixen encimentant el territori. Arrodonir la jornada amb un arròs en alguna població de l'entorn del riu que volen saquejar serà una bona rúbrica a un cap de setmana amb l'agenda atapeïda.
