Perquè, si votes als altres, als que et demanen que els votis només perquè no són el PP, no tens cap garantia que a Espanya el PP no guanyi igualment. O que ho faci dins de quatre anys. O fins i tot, que ho faci amb majoria absoluta. No, el PSOE no és cap garantia contra l'espasa de Dàmocles del PP.
En canvi, quan siguem independents, no haurem de patir mai més per si el PP ens governa. Si ara, formant part de l'Estat Espanyol, amb tot el suport de la central epanyola, el PP només pot arribar (en el millor dels casos) a tercera força al Principat, quan siguem independents perdrà tota raó de ser, i podria arribar a desaparèixer -fins i tot a les Illes o al País Valencià.
Per això, si a algú, com als del PSC, li preocupa tant el PP, que es fixi en els portuguesos, o els andorrans (o qui sigui que no sigui espanyol) i veurà que no els preocupen en absolut els resultats de Rajoy i companyia. Com als de la República d'Irlanda no els preocupen els resultats dels conservadors anglesos: aquests, simplement, van deixar d'existir al sud de l'illa fa més de setanta anys.
La millor solució, doncs, és votar independentista. Tret, és clar, que la principal preocupació del PSC no sigui que no torni el PP, sinó una altra...
Em pot dir una raó (una de sola!) per la qual als catalans, a la Nació Catalana, ens convingui més seguir depenent d'Espanya que no pas ser independents?
pau.comes |
dimecres, 20 de febrer de 2008 | 15:22h
Veient les
notícies sobre la independència de Kosovo em va venir al cap aquell acudit del
malalt que s’ha de sotmetre a un doble by-pass. Li pregunta al cirurgià si
després de l’operació podrà tocar el piano i, davant de la resposta afirmativa,
el pacient s’exclama: “Que bé! Havia estat la il·lusió de la meva vida!”. És una llàstima que la cirurgia cardiovascular
no permeti aprendre a tocar el piano en unes hores sota anestèsia, però sí que
és molt eficaç per retornar la possibilitat d’una vida normal als que pateixen
del cor. Almenys, tan normal com la de les persones que no en pateixen, que no
és poc. (segueix...)
Alguns autoanomenats "no-nacionalistes" fan servir sovint aquesta ocurrència ("el nacionalisme es cura viatjant"), com pressuposant que els nacionalistes ho són perquè no han vist res més que el seu racó de món. El que potser no s'esperaven és que el nacionalisme espanyol a Catalunya es curaria viatjant, però sense sortir del país, simplement anant i tornant de casa a la feina, en tren de rodalies. O intentant viatjar, però a un altre continent, des del Prat. O sortint de la ciutat per anar de vacances per una autopista aturada en desenes de quilòmetres. O ... (segueix...)
pau.comes |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 02:04h
Avui dijous 27 de desembre, a 2/4 de deu del matí, Francesc Marc Àlvaro feia aquesta afirmació a la tertúlia d’en Bassas. No m’ha deixat de sorprendre i decebre, si tenim en compte que algú que es fa dir Andreu, i que acostuma a fer comentaris al bloc d’en Xavier Mir, em va assegurar que la independència figura, explícitament, com a objectiu final de CDC, tal com –diu- es va aprovar en el darrer congrés, el 2004.
Jo ja em feia il·lusions, fins i tot estava començant a buscar llocs per convidar a sopar a l’Andreu, tal com li havia promès pel dia en què CDC es fes independentista. Malauradament, F.M. Àlvaro m’ho ha llençat tot per terra. (segueix...)
pau.comes |
dijous, 20 de desembre de 2007 | 00:35h
Sembla que Artur Mas li està agafant gustet a això de deixar passar oportunitats. Si fins fa ben poc el nou Estatut havia de durar una generació, ara es veu que la via autonomista està enterrada, així com la federal. Però, oh sorpresa, la independència tampoc no és l'alternativa del senyor Mas. Per ser-ho, els vots afirmatius haurien de guanyar per un 66% per "no dividir la societat" (sic!). Llàstima que el líder convergent no faci servir els mateixos criteris que en tots els altres casos. (segueix...)
pau.comes |
dimarts, 18 de desembre de 2007 | 21:33h
Es veu que Miquel Iceta acaba de publicar un llibre sobre "catalanisme federalista". Només de sentir el títol, m'ha vingut la mateixa sensació que senten els físics quan algú surt amb una nova andròmina de suposat moviment perpetu, o que senten els matemàtics quan algú pretén haver aconseguit la quadratura del cercle. No els cal llegir el llibre per a saber que no pot ser (ho impedeixen les lleis de la física i de les matemàtiques), però poden tenir curiositat per saber per on falla en concret. Per això em permeto de comentar un llibre que encara no he llegit. (segueix...)
pau.comes |
divendres, 14 de desembre de 2007 | 15:37h
Ara que la independència s'ha situat en la centralitat de l'agenda política -ja és EL tema-, i que és cada cop més transversal, com es va veure en la mani de l'1-D, cal aprofitar-ho per aprofundir en la difusió de l'independentisme i arribar a aquella gent que encara ni tan sols s'havia plantejat la qüestió. Per això és molt útil el primer pas engegat en la campanya d'Esquerra de cara a donar raons per a la sobirania. Aquesta campanya, a més, té l'avantatge que torna la pilota als sectors unionistes, ja que ens permet preguntar-los: i tu, per què no ets independentista? (segueix...)
pau.comes |
dijous, 22 de novembre de 2007 | 00:05h
Un mediador en el conflicte entre Israel i Palestina va dir un cop que Iàsser Arafat mai perdia l'oportunitat de perdre una oportunitat. Artur Mas va emular el dirigent palestí durant la conferència d'ahir. Ara que fins i tot els empresaris més embadalits amb Madrid ja se n'han cansat, ara que per primer cop des de la mort de Franco un President de la Generalitat d'Amunt avisa als espanyols que el maltracte que patim genera "desafecció", ara que la independència és EL tema sobre la taula, el líder convergent tenia una gran oportunitat de fer que el seu partit deixi de ser l'excepció mundial dels partits nacionalistes i es declari finalment, explícitament, desacomplexadament independentista. I ha tornat a deixar passar l'oportunitat. (segueix...)
pau.comes |
dimecres, 24 d'octubre de 2007 | 16:35h
És sabut que si algú vol influir en l'estratègia de CiU, ha de formar part d'un lobby de grans empresaris. Els militants convergents, per molt sobiranistes que siguin (segons el mateix Felip Puig), s'empassen la retallada estatutària que volien mitja dotzena d'empresaris sense dir ni piu.
També és evident que si algú vol influir en l'estratègia del PSC-PSOE, s'ha de fer nomenar secretari general del PSOE directament. Per molt que els militants del PSC haguessin escollit president a en Maragall, el senyor Rodríguez Zapatero el va defenestrar ell sol. I els militants, obeint el que deia l'Alfonso Guerra ("el que se mueva no sale en la foto"), tampoc no van dir ni piu. Si algú vol influir en l'estratègia de la delegació del PP a Catalunya, evidentment només li cal anar a la central de Madrid -que per alguna cosa és la central. Si algú vol influir en l'estratègia d'ICV... bé, aquest cas no sembla que es doni gaire. Però si algú vol influir en l'estratègia d'Esquerra, només ho pot fer a través de la militància. Per això em sento especialment orgullós de militar en aquest partit, i si no hi fos encara, després de la Conferència d'aquest dissabte passat me'n faria tot seguit, tal com vaig fer l'any 97, després de la fugida del tàndem Colom-Rahola. (segueix...)
pau.comes |
divendres, 29 de juny de 2007 | 15:43h
La resposta és clara: res. Si algun lector inquiet no s'ho creu, que giri la vista a l'altra punta de món, i miri l'evolució de l'espanyol a les illes Filipines.
Segons la wikipèdia, els castellans van introduir la seva llengua quan van començar a envair el país el 1565, i va ser-ne l'única llengua oficial durant quatre segles. Va començar la seva decadència a partir de la guerra amb els americans l'any1898, i des d'aleshores l'anglès ha anat guanyant-li espai: primer a l'escola (1901) i després com a idioma cooficial (1935). L'any 1937 el tagalog va ser escollit idioma nacional, i la constitució del 1973 establia la cooficialitat només de l'anglès i el tagalog, en detriment de l'espanyol (i de les altres prop de 170 llengües parlades a l'arxipèlag). Els hispanoparlants van passar de 6 milions l'any 1940, a només 2.500 segons el cens de 1990, per una població total de 76 milions.
En definitiva, l'espanyol s'està extingint per la via ràpida a les Filipines, i encara és hora que senti els crits d'alarma d'un tal Gregorio Salvador, o que vegi editorials incendiaris a El Mundo, la Razón o l'Abc. Deu ser que l'espanyol que parlen els espanyols no està en perill? Doncs si no els preocupa ni poc ni gens que el deixin de parlar prop de 90 milions de persones (segons les darreres estimacions), per què s'haurien de posar histèrics si el deixessin de parlar uns pocs milions de castellanoparlants dels Països Catalans?
Diu en Quim Monzó que una vegada va demanar "un gin-tonic" en un bar, i el cambrer li va respondre "si me hablas en catalán no te entiendo". Malauradament, no és un cas aïllat, com ens recorda l'autora del bloc Registres Particulars. De fet, força gent s'ha trobat que en un bar de Barcelona (a Vic, per sort, és una altra cosa...), el cambrer sembla incapaç d'entendre què és un tallat, i ens vol obligar a canviar d'idioma. (segueix...)
Ahir ens vam assabentar que el Tgv, quan funcioni regularment (deu ser un dir), anirà a 300 km/h i prou. Que allò promès dels 350, res de res -i 400, ja ni t'explico! Això és el que passa quan es dóna el peix a algú altre que decideix quantes rodanxes te'n torna per ficar al cove, i quan i com te les torna, en lloc de decidir per un mateix sobre tot el peix que pesca.
La gràcia és que aquesta xifra, que podria conduir al pessimisme tan estès per aquests verals, coincideix amb d'altres que ens ajuden a aixecar l'ànim.
Per exemple, coincideix amb el nombre d'anys des de la batalla
d'Almansa. Des d'aleshores, l'Estat Espanyol no només no ha aconseguit
fer-nos desaparèixer com a nació, sinó que aquest trist aniversari ha
fet que molta gent sortís al carrer a València per dir que amb 300 anys
ja n'hi ha prou, que ja no en volem ni podem aguantar més. Com també ho
han fet a Mallorca. Aquí sí que no ens queixarem pas si no arribem als
350 o als 400... Per no parlar dels 300 anys de la unió d'Escòcia amb Anglaterra. Allà també han dit prou, i segurament aviat ho diran en referèndum.
També
és motiu d'optimisme comprovar que 300 persones, i prou, són suficients
per aturar l'aparell de l'Estat -en forma de funcionaris autonòmics i
de guàrdies civils- quan intenta tancar un repetidor de TV3. Eren pocs,
i mira la feina que van fer. Aviat en serem molts més. I tampoc podran
amb nosaltres. Al capdavall, també foren 300 i prou els espartans del
rei Leònides que van aturar l'exèrcit persa a les Termòpiles, com ens
recorda una pel·lícula estrenada fa poc.
Llàstima d'oportunitat perduda...! El referèndum, com molts ens temíem, haurà d'esperar. Mentrestant, m'han fet força gràcia les delcaracions de l'etern candidat de CiU, dient que no volia la presidència de la Generalitat "a qualsevol preu". No, és clar, que no! Si el preu és retardar la reforma de l'Estatut durant quatre anys per imperatiu d'Aznar, cap problema. Si el preu és rebaixar l'Estatut aprovat pel 90% del Parlament, i deixar-lo desarmat i "desblindat" (amb permís de l'IEC) perquè el tribunal constitucional dels espanyols l'acabi de rematar, cap problema. Ja li clavarà la bronca al Gran Mentider per permetre un segon Govern d'esquerres en lloc de fer-lo a ell president. Ah, però si el preu és donar la veu als catalans sobre el seu futur, si el preu és fer enfadar els que paguen els donatius "anònims" tan "generosament", aleshores està clar que no es pot ser President de la Generalitat a qualsevol preu! Només faltaria! Com deia aquell, "qui s'han cregut que som"!
