Aquests dies alguns companys, i amics, d'ERC m'han fet saber què als responsables d'algunes candidatures els hi ha estranyat que jo no hagi donat suport explícit, amb la meva signatura, a cap de les quatre candidatures a President i a Secretari General del partit.
Aixó m'ha recordat l'episodi de Joan Fuster quan, davant de la ben intencionada però absurda pregunta què li feia la desapareguda revista Cuadernos para el Diálogo sobre perquè escrivia en català, simplement va respondre que "perquè li donava la gana".
Doncs això, ho he fet així perquè és el què em venia de gust fer i perquè crec que és el què havia de fer. Per moltes i diverses raons què, d'altra banda, qualsevol que hagi tingut la paciència -o el suficient esperit masoquista- de seguir el meu bloc aquestes darreres setmanes estic segur que ja n'endevina unes quantes.
Però bàsicament, perquè el que més m'interessa és el partit, ERC, com a instrument per a construir la necessària majoria social per a la independència. I hi ha molts altres companys i companyes del partit que han fet la mateixa opció. De fet, la majoria relativa dels militants del partit no han pres encara cap opció explícita amb la seva signatura per les candidatures què es presenten.
Aquestes darreres setmanes he parlat amb molts companys i companyes del partit: parlamentaris, càrrecs del govern, alcaldes, regidors, quadres, militants de base, simpatitzants:
-. Molts d'ells no s'han pronunciat encara explícitament per cap de les opcions; hi ho han fet de forma conscient, perquè els hi venia de gust o perquè creien què era el millor pel partit.
-. I alguns altres que ara han pres partit, m'han confessat obertament que encara no havien decidit definitivament a qui votarien el dia 7.
-. I encara d'altres m'han dit clarament que haurien preferit poder donar suport a diferents candidatures, poder escoltar les seves propostes i, posteriorment, decidir el seu vot final, cosa què no ha estat permesa pel reglament que va ser aprovat pel Consell Nacional.
-. I fins i tot alguns que han cregut, per les raons que siguin, que havien de donar suport a una determinada opció, em confessaven que haurien preferit no haver-la donat de moment a cap.
Tots ells tenen les seves raons, i tots ells -així com les seves raons- em mereixen el màxim respecte, perquè per a tots ells, o almenys per a la gran majoria, la qüestió important és el bon funcionament del partit com a instrument per a construir la majoria social per a la sobirania.
I tot aixó no ho hauria d'oblidar ni menystenir cap de les candidatures. Hi ha gent molt vàlida, personalment, professionalment i políticament, gent excel.lent, que està entre els millors, entre els que no han pres cap posició determinada o els que ho han fet d'una forma tèbia o poc decidida. I el partit necessita també a aquesta gent. I el partit ha de saber utilitzar de la forma més adequada possible a aquesta gent. Perquè la gran majoria són gent que s'estima el partit, que vol que el partit funcioni el millor possible, que vol un partit que sigui l'instrument adequat per a aconseguir una majoria social i nacional per a la sobirania. I crec que això val també per a les candidatures què no són la pròpia.
Què ningú , i especialment alguna gent jove, molt vàlida i amb un gran -teòric ament- futur politic per davant, tingui la tentació de caure en actituds de control, o d'amiguisme, o properes als moviments de caràcter sectari. Cal obrir el partit i cal aprofitar a tothom què sigui vàlid, i molt especialment als millors, als més excel.lents, tant si ja han pres partit per una candidatura explícitament, com si encara no ho han fet, o com si no tenen cap intenció de fer-ho.
(Per cert, m'agradaria fer constar què ningú, cap membre del partit implicat directament amb una candidatura, m'ha demanat o n'hi tant sols insinuat ,explícitament o indirectament, que signés per cap candidatura. La qual cosa els hi agraeixo a tots molt sincerament.)
I.- El moment decisiu
1.- Ha arribat el moment decisiu de la negociació del model/sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya pel període 2009-2013 que, teòricament i segons preveu l’Estatut, hauria d’estar decidit abans del 9 d’agost de 2008.
2.- En aquest sentit, el Conseller Castells ha començat a “moure fitxa” tot reunint a una comissió dels tres partits que formen el Govern de la Generalitat, a la que va presentar i entregar un document que, tal com han dit els diaris, es titula: “Model de finançament de la Generalitat: pautes bàsiques per al desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.
Al mateix temps, ha parlat de la necessitat de la unitat entre els partits del Govern i CiU –amb l’acord dels partits del Govern i fins i tot amb la insistència d’ERC-, tant en la definició d’aquestes pautes bàsiques com en la seva negociació a Madrid, amb lleialtat per part de tothom des del principi fins al final de la negociació. A més, ha iniciat negociacions amb els Governs de les Illes Balears i del País Valencià –també amb el vistiplau dels partits del Govern-, per a fer camí junts en el procés de negociació, donat els importants interessos comuns que, en el tema del finançament, hi ha entre els tres governs.
II.- Les limitacions de la situació actual
3.- Actualment, el finançament de les CCAA de règim comú, que inclou doncs Catalunya, es regeix per la Llei 21/2001 de 27 de desembre (aplicable des de l’1 de gener de 2002), que recull l’acord del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 27 de juliol de 2001, en el marc de la Ley Orgànica de la Financiación de las Comunidades Autónomas (LOFCA).
4.- En els últims anys, molt diversos fòrums, “think thanks” i experts (dels que m’agradaria destacar al professor Jordi Pons, de qui he pogut conèixer i utilitzar -espero que bé- unes quantes de les idees que aquí s’expressen), entre d’altres del propi Govern de la Generalitat, ens han confirmat el creixent dèficit fiscal de Catalunya què, actualment, sembla superar el 10 % del PIB de Catalunya. Un dèficit fiscal que limita les possibilitats d’augmentar la productivitat i la competitivitat de les empreses i l’economia del país, i que també impedeix aconseguir els nivells de la societat del benestar i de cohesió social que el país necessita.
5.- Aquesta situació podia haver canviat substancialment amb l’Estatut del 30 de setembre de 2005 aprovat pel Parlament de Catalunya que, en el tema del finançament, significava un canvi de model, una millora i una nova fórmula en les relacions financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol. Tot plegat va quedar en no res, però, a partir del pacte Mas-Zapatero de 21 de gener de 2006 i de l’aprovació del nou Estatut per les Corts de Madrid i en referèndum pel poble de Catalunya. En el nou Estatut aprovat, el model de finançament és el mateix que el de la Llei 21/2001 esmentada anteriorment.
Així doncs, amb el nou Estatut, per a aconseguir millorar el finançament de Catalunya serà necessari, com abans, posar-se d’acord amb l’Estat –mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Financers (CMAEF)- però també amb la resta de les Comunitats Autònomes de règim comú en el marc del CPFF, i amb unes regles del joc que, en els seus aspectes fonamentals, són les mateixes de la Llei 21/2001, es a dir les d’abans de l’aprovació de l’Estatut. Cal recordar, per exemple, com a l’article 206.3 del nou Estatut s’estableix que els nivells de solidaritat i d’anivellament entre CCAA els establirà l’Estat.
III.- La posició d’ERC
6.- ERC no renuncia a les seves reivindicacions històriques en relació al concert econòmic , o a un model de finançament equivalent al de les comunitats de règim foral (Euzkadi i Navarra), i a la bilateralitat pura, per a les relacions econòmiques i financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol.
7.- Tanmateix, tant per una qüestió de responsabilitat i de respecte a la decisió presa pel poble de Catalunya en referèndum, com per a no donar avantatge als que es van vendre, per un “plat de llenties”, el model de finançament que estava previst en l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, creiem que hem de lluitar per a aconseguir, en el període 2009-2013, el millor sistema de finançament i la millor LOFCA possible per a Catalunya, en el marc de la legislació estatal i de l’Estatut vigents.
IV.- La possibilitat del increment de recursos
8.- Teòricament i segons els criteris que s’utilitzin, seria possible, a partir del model actual, un augment significatiu dels recursos financers de la Generalitat.
Tanmateix, i d’això no en parla el document del Conseller Castells, caldria que l’Estat estigués disposat a que Catalunya rebi més recursos que actualment. I com que la negociació serà primer bilateral, en el marc de la CMAEF, però després multilateral, en el marc del CPFF, entre totes les CCAA de règim comú, caldria que l’Estat estigués disposat a que totes les CCAA de règim comú rebin més diners. Això només seria possible si l’Estat estigués disposat a “aprimar-se”, es a dir, estigués disposat a tenir una participació relativament menor en el conjunt dels recursos financers de les Administracions públiques de l’Estat. (Des d'una altra perspectiva, veure l'important i recent article d'Antonio Zabalza Martí a El Pais, "Más recursos autonómicos en favor de todos").
Alguns experts han calculat que, si totes les CCAA augmentessin els recursos per habitant igual que Catalunya, el total que l’Estat haurà de traspassar a les CCAA de règim comú estarà una mica per sota de sis vegades els recursos de més que rebi Catalunya. Una bona picossada que suposaria una bona “aprimada” de l’Estat. Però el Ministre Solbes, i altres alts càrrecs del seu Ministerio com el Secretari d'Estat Carlos Ocaña, ja ens ha avisat que l’Estat no està per “aprimar-se” gaire i què, en tot cas, hauria de continuar tenint un 50%, aproximadament, del total de recursos financers públics de totes les administracions públiques de l’Estat. Que lluny estem encara de les demandes, de no fa gaire anys, del federalisme catalanista (Professor Castells inclòs) o del municipalisme català quan deien d’acostar-nos als països federals del planeta i que l’Estat retallés la seva participació fins al 35-40% (fins al 30% s’havia arribat a plantejar)!.
V.- La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa
9.- Els recursos que rebrà la Generalitat de Catalunya, en termes absoluts i en relació als actuals, han de cobrir les seves necessitats de despesa, un tema que, curiosament, pràcticament no tracta el document del Conseller Castells. Aquests recursos dependran, doncs, fonamentalment de la determinació de les esmentades necessitats de despesa de la Generalitat, i de cada CCAA, així com dels mecanismes de correcció que s’hi apliquin. D’altra banda, no podran ser inferiors, en cap cas, als recursos dels que van disposar les CCAA a l’any base (2005 o 2006) aplicant el model vigent a l’actualitat.
10.- Una primera qüestió bàsica és, doncs, com es defineixen les necessitats de despesa de la Generalitat i, també, de les altres CCAA. Això vol dir calcular les necessitats de despesa que corresponen, per a l’any base, als serveis comuns (incloent-hi l’educació), als serveis sanitaris de la Seguretat Social, i als serveis socials i assistencials de la Seguretat Social. Vol dir, per tant, definir les variables que determinen cadascun dels esmentats serveis i les seves ponderacions relatives.
11.- Aquestes necessitats de despesa/volum de recursos de les diferents CCAA s’haurien de corregir pels seus costos diferencials, es a dir pel seu nivell de preus relatius, tot donant més recursos a les CCAA amb uns nivells més alts. D’altra banda, les CCAA que, com Catalunya, realitzin un major esforç fiscal també haurien de disposar d’una quantitat addicional de recursos procedents de l’Estat. No sembla tampoc que el Ministre Solbes estigui per a aquesta feina. La seva interpretació de la capacitat fiscal relativa de les CCAA sembla anar més aviat en el sentit de que aquelles que vulguin puguin apujar els impostos que tenen cedits parcialment, una cosa realment difícil quan s’ha entrat en la carrera per a disminuir o eliminar impostos per part de les CCAA.
12.- Els recursos per a cobrir les necessitats de despesa, en els seus valors de l’any base de càlcul, serien: la recaptació dels tributs cedits què, si en algun cas, fossin suprimits per l’Estat, haurien de ser compensats pel mateix; el 50% de l’IRPF; el 50% de la recaptació líquida per IVA; el 58% de la recaptació líquida dels impostos especials; el 100% del impost sobre l’electricitat.
13.- El Fons de Suficiència a l’any base seria la diferència, positiva o negativa, entre les necessitats de despesa corregides que hem esmentat abans i el valor dels recursos establerts en el punt anterior. Aquest Fons de Suficiència ha de poder ser modificat quan es produeixin nous traspassos – o ampliacions i revisions- de serveis a les CCAA, quan es cedeixin nous tributs o quan es modifiqui la legislació estatal d’algun d’ells.
VI.- Els mecanismes d’anivellament i de solidaritat
14.- Ja hem esmentat abans que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat: article 206.3 del nou Estatut. Amb tot, la part essencial del document Castells es dedica a aquest tema.
15.- La qüestió fonamental en aquest tema és que l’Estat garanteixi que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament i solidaritat no facin variar la posició de les diferents CCAA en l’ordenació de rendes per habitant abans de l’anivellament (que hauria de ser la renda primària per habitant de cada CCAA, tot i què l'Estatut no ho diu explícitament) i després de l’anivellament (que hauria de ser la renda familiar disponible per habitant corregida pel nivell de preus de cada CCAA, tot i què l'Estatut tampoc ho diu explícitament), tal com preveu l’article 206.5 del nou Estatut.
16.- El document Castells preveu que es pugui produir un anivellament parcial de només el 65-75% de la despesa, a partir de l’article 206.3 del nou Estatut que diu que només s’anivellaran de manera completa els serveis de sanitat, educació i altres serveis socials essencials de l’Estat del benestar. Tanmateix, això planteja dos problemes importants: primer, que com ja hem dit, aquest mateix article preveu que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat; segon, que no està clar com es definiran els “serveis socials essencials de l’Estat del Benestar”. Hi ha problemes interpretatius, i també alguns experts i algunes CCAA, com Andalusia, ja han dit que consideren que tots els serveis socials són essencials. En definitiva, queda clar que, com hem dit abans, la qüestió essencial és la de la definició de les necessitats de despesa de cada CCAA i els corresponents recursos que li pertoquen.
VII.- Algunes conclusions provisionals
17.- Som a l’hora de la veritat pel que fa a la possible millora del finançament de la Generalitat de Catalunya. Una millora què serà necessàriament limitada per vàries raons:
- Estem en el mateix model que abans del nou estatut, que finalment s’haurà de negociar de forma multilateral en el marc del CPFF.
- La possibilitat de l’augment de recursos sembla limitada, tenint en compte que l’Estat no està disposat a posar sobre la taula gaire més recursos per a les CCAA, tal com han repetit el ministre Solbes i altres responsables del Ministerio.
- La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa de la Generalitat i els recursos necessaris per a fer-li front. En aquest sentit, no sembla fàcil una negociació molt favorable als interessos de la Generalitat, donat que s’haurà de fer en un context de multilateralitat entre les CCAA i les reticències que ja han expressat algunes d’elles.
18.- Des del punt de vista de la negociació, l’estratègia del Conseller Castells, avalada pels partits del Govern, pot ser adequada o vàlida des del punt de vista polític, tant des de la perspectiva de buscar que CiU s’hi impliqui, com en la recerca de la complicitat de les Illes Balears i del País Valencià.
En canvi, és més dubtós que l’estratègia sigui adequada des del punt de vista tècnic, ja que la qüestió essencial és la determinació de les necessitats de despesa i dels recursos corresponents per a fer-hi front. Tanmateix, els mecanismes d’anivellament s’han de plantejar amb posterioritat i tenint en compte que, segons el propi estatut (article 206.3), és l’Estat qui finalment els fixarà.
(Veure, des de la perspectiva d'ERC, l'article del Conseller Josep Huguet a El Pais: "El remiendo de la financiación", així com, des de la perspectiva del federalisme del PSC, l'article del President José Montilla també a El Pais: "Falso dilema", on parla clar i català, dirigint-se als seus companys del PSOE, del tema del finançament de Catalunya).
És posible què, a partir del títol, molta gent es pensi que vull parlar de les quatre previsibles candidatures a la Presidència i a la Secretaria General d'ERC -ERC Futur (EF), Esquerra Independentista (EI), Gent d'Esquerra (GE) i Reagrupament.Cat (RCat), per rigorós ordre alfabètic- com a quatre dimensions, posicionaments o punts de vista sobre ERC avui. Però aixó no és exactament, o exclusivament, del que vull parlar. Les quatre dimensions a les que vull fer referència són: els valors i la ideologia d'ERC; la seva estratègia i la política de pactes; sobre la tàctica i la credibilitat; sobre el model de partit. La primera dimensió és la dels valors i la ideologia d'ERC, el que ens defineix (i ens ha de continuar definint) ideològicament i políticament. Des del meu punt de vista són els valors republicans (llibertat, igualtat i fraternitat/solidaritat), la defensa dels drets humans (individuals, socials i col.lectius o dels pobles), la radicalitat democràtica i l'independentisme. Els hem de redefinir, per a adequar-los a les noves necessitats i realitats del món actual, i específicament de Catalunya, però són els que ens permeten tenir un espai polític, social i electoral ampli i central. En el que hi caben (tal com ha sigut històricament) gent de moltes ideologies polítiques, des de liberals, a demòcrates radicals, socialdemòcrates, socialistes, marxistes no ortodoxes, llibertaris o anarquistes. Aquesta diversitat és una de les claus de la nostra potencial centralitat, de la nostra força i riquesa. Veure ( "Sobre la ideologia i els valors d'ERC" ). Crec que està clar que podem situar a les quatre previsibles candidatures en relació a aquests valors, i també que totes elles -unes amb més intensitat i convicció i altres potser d'una forma més tàctica- tendeixen a dir què aquests són els seus valors. Una diferència significativa des d'aquest punt de vista està entre les candidatures que demanen tornar a les sigles originals (ERC) o les que ja els hi va be seguir utilitzant les noves (Esquerra). La segona dimensió fa referència a l'estratègia i la política de pactes. L'estratègia d'ERC és la que combina perfectament, i amb una importància equivalent, les polítiques nacionals independentistes i les polítiques socials progressistes. ERC és i vol ser l'esquerra nacional, l'esquerra catalana independent, l'esquerra moderna de l'equidistància ideològica entre l'independència nacional i el progressisme social. Una estratègia atractiva, rica, plural i diversa, fresca i innovadora, entenedora i transformadora, creadora d'una gran il.lusió, ..., els anys 2003/2004, i que ara hem d'adaptar a les noves realitats de la societat actual (Veure "Sobre l'estratègia d'ERC" ). Estic convençut que, fins a aquest punt, no hi ha grans diferències entre les quatre candidatures. Algunes qüestions de matís, d'èmfasi en un moment determinat, i poca cosa més. Tanmateix, quan ens referim a la política de pactes les coses ja són diferents. Per exemple, en relació al Pacte d'Entesa hi ha qui està per la seva revisió a fons, tot i que no contemplen, en principi, altres pactes que no siguin amb les esquerres (EI); en un altre cas, no es creu que el pacte fos una bona idea, però s'està per complir-lo, amb algunes condicions, per raons de seriositat i responsabilitat (RCat); en un altre cas, tot i que recentment s'ha parlat de que el pacte potser va ser una equivocació ( entrevista a l' Avui) s'està pel seu compliment en aquest mandat (EF); finalment, la quarta candidatura considera que el pacte es bo i que tothom l'ha de complir, els altres partits també (GE). Particularment, no tinc clar que el Pacte d'Entesa fos cap error estratègic, però en tot cas no va ser cap maravella tàctica: una negociació massa ràpida i amb poca informació i transparència, especialment en comparació amb el pacte del tripartit; i aixó va agreujar la perplexitat dels nostres votants (també dels potencials) i va continuar posant en qüestió la nostra credibilitat, que ja estava tocada des de la negociació de l'Estatut a Madrid. Tanmateix, si que estic convençut, encara, que cal complir amb els acords del Pacte d'Entesa fins al final. I almenys per cinc raons: primera, perquè crec que sempre és més fàcil i més ràpid avançar cap a la consecució dels nostres objectius polítics des del govern que no des de l'oposició; segona, per una qüestió de responsabilitat, seriositat i recuperació de la nostra credibilitat davant dels nostres votants (actuals i potencials); tercera, perquè una sortida d'ERC del govern d'Entesa tindria conseqüències negatives pels nostres objectius, tant a llarg termini si es produís l'arribada de la "sociovergència", com a curt termini si donés lloc a la convocatòria d'eleccions anticipades en aquest moment; quarta, perquè una sortida d'ERC del govern només podria afavorir als que van renunciar (per activa o per passiva) a l'Estatut i el model de finançament que va aprovar el Parlament, en lloc de permetre'ns avançar en els objectius de l'esquerra nacional; cinquena, perquè l'Estatut (ens agradi més o menys) va ser aprovat democràticament en referèndum pel poble de Catalunya i, tot i que els nostres objectius van molt més enllà, també hem de procurar simultàniament avançar en tot alló que poguem i, concretament, en la consecució del millor model de finançament possible en el marc d'aquest Estatut (Veure "Finançament i govern segons Joan Carretero" ). La tercera dimensió fa referència a la tàctica d'ERC en els darrers temps. Com ja vaig explicar a "ERC i la tàctica: de l'èxit a la perplexitat?", crec que ERC va passar de les "bones pràctiques" tàctiques (i també estratègiques) del període 2003-2005, a les "males pràctiques" tàctiques des de que l'Estatut va arribar a Madrid. En el primer període, teníem una estratègia clara i creïble i uns moviments tàctics impecables; erem ambiciosos, sòlids i rigorosos, i manteniem la tranquilitat i la serenitat. En el segon període varem començar a fer massa actuacions imprevisibles, massa actuacions contradictòries, massa "tacticisme"; aixó ha provocat, d'una banda, desorientació i perplexitat en els nostres militants, simpatitzants, votants i potencials votants i, de l'altra, ha posat en dubte per a massa gent -votants o creadors d'opinió- la nostra seriositat i credibilitat. Crec que, amb diferents matissos, totes les candidatures són conscients d'aquesta situació i de la necessitat de posar-hi remei. Ara, però, ha arribat l'hora de fer-ho, i no només de pensar-ho o dir-ho. La quarta dimensió, segurament la més diferenciadora de les diferents propostes, la que probablement s'ha convertit en la més decisiva, és la que fa referència al model de partit, a la seva organització i al seu funcionament (Veure "ERC: el repte és el model de partit" ). Crec que el partit ha de tenir el màxim nivell de discusió ideològica i política, de l'estratègia i de la tàctica, del funcionament del partit, però també què un cop presa una decisió, a partir de la llei democràtica de les majories, tothom ha de treballar en la direcció que s'ha decidit. Estic segur que, en aquest sentit, no hi ha diferències entre les diferents candidatures. Tanmateix, hi ha uns quants temes a discussió: ha de ser ERC un partit assembleari o no?; les decisions s'han de prendre de forma centralitzada o descentralitzada, i com?; volem un partit tancat o volem obrir-lo a molta més gent?; volem un partit amb llibertat de pensament i possibilitat real d'opinions diverses o un partit centralitzat i basat en fidelitats personals incondicionals?; volem un partit d'"amics, coneguts i saludats" o un partit dels millors, dels més bons, on imperi la meritocràcia de veritat?. En aquest tema és, sens dubte, on hi ha les diferències més importants entre les diferents candidatures. En la meva opinió, necessitem un partit obert, als militants i a la societat; un partit en el que els militants i simpatitzants hi puguin participar continuadament amb llibertat; un partit que creixi per a arribar a conformar una majoria social de l'esquerra nacional; un partit que es renovi amb nova gent, noves idees, noves formes d'actuar; un partit basat en el rigor, la responsabilitat i la professionalitat, que sigui eficaç i eficient; un partit en el què es doni el paper adequat als millors, als més bons, als més competents -els que tenen a l'hora més coneixements, més capacitats/habilitats i millors actituds-, en definitiva un partit de la meritocràcia de veritat. I tot aixó amb independència de les possibles afinitats i/o fidelitats personals.
La política industrial avui, i des de ja fa uns quants anys, és polèmica. S'ha de fer una política industrial "vertical", dirigida a determinats sectors o/i territoris, com defensen alguns industrials i empresaris fonamentalment, o bé ens cal una política "horitzontal" que no discrimini entre els diferents sectors i/o territoris, com defensen sobretot els membres de l'acadèmia, (veure un exemple recent per part d'Elisenda Paluzie - "Quina política industrial?" - al diari Avui , tot comentant el darrer estudi de CESifo)?. Evidentment, una política industrial discriminatòria, "vertical", és més arriscada, perquè cal prendre decisions sobre quins sectors o territoris s'actúa i sobre quins no. Tanmateix, la política és aixó: prendre decisions que no afavoriran per igual a tothom. Les polítiques públiques i, per tant, la política industrial també, suposen la presa de decisions que, almenys en certa mesura, seran discriminatòries. Crec, però, que la discussió sobre política industrial "vertical" versus política industrial "horitzontal" està en gran part superada (veure en aquest sentit l'estudi del "think thank" Bruegel - "Europe's R&D: Missing the Wrong Targets?" -, i també l'entrada al bloc "Els condicionants de la innovació" ). Sens dubte sería bó donar suport a tots els projectes empresarials que tinguin una bona estratègia i un pla de negoci adequat. Tanmateix, també és cert que no sempre és fàcil establir criteris adequats per a definir bones estratègies i adequats plans de negoci; que els recursos de que disposem són escasos; que l'estructura sectorial existent condiciona fortament les possibilitats d'actuar; que la gran majoria de països emergents han fet polítiques discriminatòries al llarg de la història, des de Gran Bretanya i els EEUU ja fa temps, a Japó, Korea o Finlàndia més recentment, per exemple; que la majoria de països, nacions i regions del món continuen fent polítiques industrials i tecnològiques de caràcter discriminatori avui dia. Per tant, tot i mantenint el criteri de donar suport als projectes empresarials amb bones estratègies i adequats plans de negoci, crec que cal establir alguns criteris que ens permetin discriminar, o almenys tenir la possibilitat de prioritzar tant a nivell sectorial com en l'àmbit territorial. Des de la perspectiva sectorial podrien ser uns bons criteris de classificació, que caldria utilitzar de forma conjunta i simultània: la importància quantitativa del sector en el conjunt de l'economia; la intensitat tecnològica del sector; el ritme de creixement de la demanda adreçada al sector. Pel que fa a l'àmbit territorial, els criteris a considerar podrien ser: el potencial de la demanda de cada país (o grup de països) en els propers deu anys; alguna mesura dels costos relatius entre països, especialment pel que fa als laborals i als de transport i logístics; l'evolució dels fluxes d'inversió estrangera directe entre els diferents països (o grups de països). En tots dos casos, l'alineació de les estratègies sectorials i territorials amb les de la Unió Europea hauria de ser un altre criteri a considerar.
El tema realment important què, en el fons, s'està discutint davant de les primàries i del Congrés d'ERC és, crec, el model de partit. Fa uns dies, a La Vanguardia, vèiem ( "¿Dónde está la diferencia?" ) quines són algunes de les principals diferències entre les quatre previsibles candidatures. N'hi ha alguna pel que fa als valors i a la ideologia d'ERC ( "Sobre la ideologia i els valors d'ERC" ), com també respecte a l'estratègia i el discurs ( "Sobre l'estratègia d'ERC" i "Estratègia, pactes i credibilitat" ) -què són quasi imperceptibles en el cas de les dues candidatures que fins ara constituïen la majoria- o pel que fa a la tàctica ( "ERC i la tàctica: de l'èxit a la perplexitat?" ), però on hi ha les diferències fonamentals és en el model de partit, en la organització i en el seu funcionament. I no tant en el que es diu de cara a l'exterior, com en el que podem saber i conèixer internament, o pel tarannà i la manera de fer de les persones que es presenten així com de les més significatives que els hi donen suport. Soc conscient què estic parlant d'un tema delicat, d'una qüestió que alguns poden considerar "políticament incorrecte", però d'un tema molt important. Tanmateix, crec que cal parlar-ne amb claredat perquè ens hi juguem molt; el meu atreviment deu ser degut a la inconsciència de l'edat, o potser a la vena lliurepensadora que sempre m'ha acompanyat. Estem parlant de quin model de partit volem i, consequentment, de quina organització, de quin funcionament i, també, de quines persones hi ha d'haver al davant. No hi ha dubte que, un cop fetes les discusions pertinents i preses les decisions corresponents el partit ha de funcionar a partir de la llei democràtica de les majories; aixó no ho discuteix, crec, ningú. Però, a partir d'aquí crec que hi ha unes quantes qüestions a aclarir. Volem un partit amb decisions només centralitzades o, almenys en alguns casos, descentralitzades?. Volem un partit tancat o volem obrir-lo a molta més gent?. Volem un partit basat, en gran part, en fidelitats personals incondicionals o volem un partit amb llibertat de pensament i possibilitat d'opinions diverses?. Volem un partit d' "amics, coneguts i saludats" o volem un partit on imperi la meritocràcia de veritat?. ERC és un partit de govern. Però governar vol dir, d'una banda, capacitat de gestió, fer-ho bé -què ja es pressuposa-, però també i sobretot, lideratge, estratègia clara, consecució de resultats i capacitat d'ilusionar a la gent. I per fer-ho ens cal la renovació a fons del partit; ens cal gent nova (i no és una qüestió d'edat), de dintre i d'altres que ara estan fora del partit, amb capacitat estratègica i de discurs, però amb idees fresques, innovadores, diferents, .... Cal deixar entrar aire nou al partit, que arribi amb força i netedat, i que trenqui les terenyines i el fum estancat -què es formen de forma natural amb el temps i encara que no es vulgui- que ara ens poden enterbolir una mica la visió. Gent nova i gent bona, la millor, la més capacitada, la més excel.lent per a la feina a fer. Independentment de si estan a l'executiva del partit o no; de si són parlamentaris o no; de si estan al govern o no; de si són alcaldes o regidors o no; de si són quadres qualificats del territori o no; de si són de les JERC (o ex) o no; de si són d'una família o tendència o d'una altra. Simplement necessitem els millors i els més competents -es a dir, els que tenen més coneixements, més capacitats/habilitats, i unes millors actituds, tot a l'hora- per a la feina que cal fer ( Veure "Competències, creativitat i talent" ). Aixó és la meritocràcia -ara que quasi tothom en parla- de veritat: els millors, els més bons, amb independència de les possibles afinitats i fidelitats personals, han d'ocupar els llocs que els hi pertoquin. Tots els experts insisteixen en la importància de que els líders i els directius tinguin al costat als millors, als més bons, -i no necessàriament als més afins o als més fidels, especialment si no practiquen la crítica- per a que les coses funcionin bé en una organització, sobretot en la societat del coneixement (Veure "Lideratge i organitzacions a la societat del coneixement" ). La meritocràcia no és, però, els millors d'entre els "amics, coneguts i saludats", no és ampliar una mica el cercle dels que poden manar. La meritocràcia de veritat vol dir obrir les portes de bat a bat als que realment són els millors, als més bons que, òbviament (doncs no soc cap ingenu), no han de ser ni enemics, ni els que no comparteixen els nostres valors i els nostres objectius.
En Paco Longo és, a més d'un bon amic, professor d' ESADE i especialista internacionalment reconegut en temes de lideratge, estructura de les organitzacions, especialment públiques, recursos humans, etc., i dirigeix a ESADE, l'Institut de Direcció i Gestió Pública. Fa uns dies va fer una conferència sobre el lideratge a les organitzacions, privades o públiques, a l'època de la societat del coneixement, es a dir la nostra època, que considero d'un gran interés, tant teòric com pràctic. Paco Longo considera que el lideratge a les organitzacions de la societat del coneixement ha de ser un lideratge distribuït o compartit. A les societats i les economies en les que el coneixement té un paper fonamental les organitzacions tenen uns entorns molt més exigents: la direcció està sobrecarregada i guanyen importància els aspectes tècnics. Hi ha un increment de la diversitat interna en les organitzacions, tant pels diferents origens i culturas de la gent, com per les seves variades especialitzacions. Al mateix temps, les organitzacions tendeixen a ser menys jeràrquiques, són molt més planes, el que afavoreix la fluidesa en els fluxes d'informació i la descentralització del poder i la presa de decisions. Aquestes organitzacions necessiten gent altament qualificada i amb projectes i iniciatives propis perquè les àrees amb necessitats d'expertesa tendeixen a multiplicar-se; la pressió per a innovar i anticipar-se és cada cop més gran i el talent és una avantatge competitiva. A les nostres societats, doncs, les organitzacions s'han de liderar transferint talent i confiança. Els líders, d'una banda, han de tenir seguretat en ells mateixos i, de l'altra, han de saber delegar, en paraules de Paco Longo han de "saber usar el comandament a distància". Pel que fa a l'equip de direcció ha de tenir maduresa i capacitat d'autoimpulsar-se. El lideratge ha de donar una visió i una orientació clares de cap a on es va; ha de crear i mantenir la motivació i el compromís de les persones per a seguir aquesta direcció; i ha d'afrontar i ser capaç de gestionar els canvis en una societat en la que es produeixen de forma contínua i cada cop més ràpida. El lideratge ha de ser, doncs, un recurs necessàriament compartit o distribuït i s'ha de convertir en un atribut important de la pròpia organització. El lideratge compartit o distribuït té, segons Paco Longo, vàries característiques que val la pena esmentar. Primera, el lideratge depén de la situació concreta en una organització concreta, és a dir, requereix tenir l'autoritat moral (i no merament formal) per a dirigir, cal ser capaç d'exercir influència per a aconseguir convèncer a la gent, i cal ser capaç d'establir un diàleg entre visions i models mentals diferents. Segona, és un estil de lideratge que tendeix a delegar en els col.laboradors, amb més intensitat quan més elevada sigui la maduresa de l'equip directiu. Tercera, el lideratge condiciona la direcció i la gestió de la organització; el lideratge no depen necessàriament de cap autoritat formal, i ha de identificar i promoure als bons directius, als directius de qualitat. Quarta, amb el lideratge "se hace camino al andar", perquè no es tracta de "ser líder", sinó què el que cal és liderar; consequentment les conductes i els comportaments del lideratge han d'adaptar-se a les diferents situacions i poden canviar al llarg del temps. Cinquena, el lideratge es pot aprendre, a partir de l'observació, de l'avaluació dels errors i de la seva corresponent correcció quan calgui; cal aprofitar els nostres punts forts per a aprendre a liderar. Segons Longo, el lideratge és més fàcil quan tenim organitzacions poc jeràrquiques, que donen prioritat a la innovació, que practiquen unes polítiques de recursos humans a la mida de les persones, i que tenen directius que són capaços de fer activar el talent. Crec que aquestes reflexions sobre el lideratge en les organitzacions de la societat del coneixement són molt pertinents i ens poden ser molt útils en la molt necessària reflexió per a reformular el funcionament de l'administració pública i també dels partits polítics en el nostre país. Però a aixó hi farem referència un altre dia.
Els moviments tàctics en política, com en l'estratègia empresarial per exemple, són un tema molt delicat. Bàsicament, han de permetre aconseguir els objectius estratègics del partit (o de qualsevol organització) però, a més, han d'intentar seguir uns criteris, unes "bones pràctiques", per a ser acceptats, merèixer la confiança i ser creïbles per a la gent. Hi ha d'haver ambició, solidesa, rigor i serenitat. Al contrari, s'han d'intentar evitar les "males pràctiques", els moviments tàctics inconvenients; no són aconsellables, en aquest sentit, ni la improvisació, ni les actuacions imprevisibles o contradictòries, ni el pur "tacticisme". Com ja vaig escriure, en part, fa uns dies a "ERC: estratègia, pactes i credibilitat", ERC va viure un moment dolç, tant estratègicament com tàcticament, un exemple de "bones pràctiques", tant durant les campanyes electorals de 2003 i 2004, com durant la llarga negociació del tripartit presidit per Maragall, com també durant el llarg procés del nou Estatut de Catalunya fins que aquest va ser aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005. Tots podem recordar molts moments d'èxit durant les campanyes, -al Parlament, a les municipals o al Congreso-, o quan durant la negociació del tripartit erem portada a la premsa i als mitjans audiovisuals (per exemple, molts dies els protagonistes de la "tira" de Toni Batllori a La Vanguardia), o quan varem ser capaços d'estirar, tant de CiU com del PSC, durant la negociació de l'Estatut, especialment en els drets històrics i el finançament, fins a arribar a l'enyorat Estatut del Parlament. Hi havia ambició, unes posicions sòlides i rigoroses, tranquilitat i serenitat. Una estratègia clara -l'esquerra nacional, l'esquerra catalana independent, l'equidistància ideològica i política creïble- i uns moviments tàctics impecables. Però aixó va canviar, almenys en part, des de que l'Estatut va arribar a Madrid. Varem començar a caure -i jo en sóc plenament corresponsable, com a membre de l'Executiva Nacional en aquell moment- en "males pràctiques" tàctiques, en moviments tàctics inconvenients. En són exemples molt clars: una bona part del procés de negociació de l'Estatut a Madrid, i molt especialment els dubtes i canvis de posicionament a l'hora de votar-lo; la falta de comprensió, i la consequent manca de visió política, en relació al significat profund de la manifestació pel dret a decidir del febrer de 2006; la negociació massa ràpida i amb poca informació del pacte del Govern d'Entesa, especialment en comparació amb el pacte del tripartit; i massa altres petits fets i anècdotes que no han ajudat a la nostra imatge davant de la gent. Crec que és bó que diguem les coses pel seu nom: hi ha hagut massa actuacions imprevisibles, massa improvisació, massa actuacions contradictòries, massa "tacticisme". Aixó ha provocat una certa desorientació, un grau elevat d'astorament, una situació de perplexitat entre els nostres militants, simpatitzants, votants i potencials votants. Al mateix temps, aixó ha fet posar en dubte per a massa gent (votants reals i potencials) i també creadors d'opinió (directius, professionals, empresaris, opinadors) -aquells que són anomenats els "stakeholders"- la nostra seriositat i credibilitat. Actualment, hem perdut una part de la confiança que ens haviem guanyat en el anterior cicle electoral. A vegades es diu que una part important del nostre problema és que no tenim mitjans de comunicació "amics". Jo no hi estic del tot d'acord: es cert, que no hi ha cap mitjà de comunicació que combregui del tot amb el que pensa, diu o fa ERC (tanmateix, hi ha algun partit que en tingui un en exclussiva?) però, en la meva opinió, en termes generals i tenint en compte la nostra ideologia i els nostres objectius estratègics poc convencionals, no massa "políticament correctes", els mitjans de comunicació ens han tractat relativament bé quan hem fet les coses bé, i viceversa. Ara toca redefinir la nostra estratègia i adaptar el nostre partit, -el seu model, la seva organització i la seva pràctica- a les noves situacions, per a respondre als reptes de la societat actual, i també per a ser capaços d'utilitzar les "bones pràctiques" en els moviments tàctics d'ERC.
Ahir vaig publicar una modesta entrada al meu bloc titulada "ERC: estratègia, pactes i credibilitat" que es va convertir, almenys una estona, en portada de les prestigioses Vilaweb i Poliblocs ("La gent ara ja no es creu la equidistància d'ERC") i que va merèixer, també, un apunt en el bloc de Saül Gordillo, blocaire polític de referència, amb el títol de "La equidistància d'ERC ja no és creïble, segons Antoni Soy". Primer de tot, m'agradaria que, qui hi tingui interés, es llegeixi tota l'entrada sencera, ja que només així es podrà fer una idea completa del que jo deia. En segon lloc, i perquè quedi ben clar, el què jo comparava en la meva entrada era la tàctica, la manera de fer, per arribar als pactes (el 2003 i el 2006) en relació a l'estratègia d'ERC, així com les seves conseqüències sobre la credibilitat de l'esmentada estratègia, però en cap cas posava en qüestió el Pacte pel Govern d'Entesa. De fet, ben recentment, he defensat clarament i obertament la continuïtat del Govern d'Entesa per vàries i argumentades, crec, raons ( "Finançament i govern segons Joan Carretero"), com en el seu moment vaig defensar la conveniència, la necessitat i la validesa de l'esmentat pacte ("El govern que convé a Catalunya").
Dèiem fa uns dies (a l'entrada "Sobre l'estratègia d'ERC") que l'estratègia d'ERC ha de ser la de l'esquerra nacional, la de l'esquerra catalana independent (veure l'entrada sobre "L'esquerra catalana independent"). Es a dir, ha de mantenir la equidistància ideològica i ha de plantejar-se un doble objectiu i un avenç simultani, i amb la mateixa importància: d'una banda, per a la concreció del dret a decidir que ens ha de portar cap a la independència; de l'altra, per a la consecució de més qualitat de vida, de més benestar, per a la majoria de la gent, mitjançant unes polítiques socials progressistes. Som, a la vegada i de forma simultània, independentistes i progressistes. Lògicament, aixó té, ha de tenir, conseqüències en relació a la nostra política de pactes. Nosaltres podem pactar, hem de poder pactar, tant amb el centredreta (CiU) com amb el centreesquerra (PSC) catalanistes, en funció de l'anàlisi concreta de cada situació determinada, i també a la Generalitat de Catalunya. I hem de poder pactar i, molt especialment, la gent -es a dir, els nostres votants actuals i els nostres votants potencials- han de percebre, han de tenir la sensació certa de que realment és possible que pactem amb CiU o amb el PSC en funció de les circumstàncies concretes. També en aquesta qüestió hem de ser creïbles. Crec que la nostra credibilitat (o manca de credibilitat) en aquest sentit ha estat una de les causes -no la única, però si una de les més principals- que ens ha fet passar d'un cicle electoral molt positiu (2003-2004) a un cicle electoral negatiu (2007-2008). En efecte, en el període 2003-2004 la gent es creïa que podiem pactar tant amb el PSC com amb CiU, especialment en el Parlament de Catalunya. La nostra equidistància era creïble, tant abans de les eleccions com durant tot el llarg procés de negociació que va portar finalment al Govern catalanista i d'esquerres de Pasqual Maragall, el tripartit. En el cicle electoral més recent, i especialment a les eleccions catalanes de finals de 2006, haviem perdut aquesta credibilitat (i encara no l'hem recuperada) ja abans de les eleccions; i l'apressada negociació -quina diferència amb l'any 2003!!- del Govern d'Entesa va acabar d'enfonsar-la. La gent -especialment els nostres votants potencials o persones que ens han deixat de votar- ara no es creu la nostra equidistància, especialment a l'àmbit nacional català, doncs als municipis les coses son diferents. I en conseqüència la nostra estratègia de l'esquerra nacional, de l'esquerra catalana independent, ha perdut una part important de la seva credibilitat. I aquesta és, en la meva modesta opinió, una de les raons principals dels mals resultats electorals en el cicle més recent (2007-2008).
Aquestes han estat les entrades més visitades del bloc durant el mes de març de 2008:
Fa molt i molt de temps que ens coneixem amb el Conseller Castells. Sempre se l'ha considerat de l'ala més catalanista del PSC. I ell, que té un excel lent sistema de comunicació, s'ha cuidat de no desmentir mai aquesta adscripció. Mès aviat al contrari, s'ha cuidat de fomentar-la sempre que li ha convingut. El Conseller Castells, però, té una personalitat complexa, com quasi la majoria de persones. I té altres característiques importants que han estat menys assenyalades, d'entre les que ara me'n agradaria destacar dues: el seu apreci per la "sociovergència", i la seva poca simpatia, tenyida de paternalisme, respecte a ERC. En tenim un exemple clar en la darrera entrevista concedida pel Conseller a La Vanguardia el 23 de març de 2008 i feta per Jordi Barbeta i Iñaki Ellacuria. Pel que fa a la sòciovergència voldria assenyalar algunes respostes de l'entrevista. Primera, "la financiación será, sin duda, la prueba de fuego de la voluntad política de desarrollar el Estatut en toda su potencialidad, pero no sólo para el PSC. Esta debe ser la prioridad de todo el país y especialmente de todos les que en su momento apoyamos el Estatut". Una apreciació, aquesta última, totalment sobrera, almenys pel que fa a ERC, ja que és ben sabut que des del primer moment de ser aprovat pel poble de Catalunya, i malgrat el nostre posicionament en el referèndum, ERC ha deixat claríssim que, a partir d'aquell moment, aquest passava a ser també el nostre Estatut. Segona, "lo que ahora debe preocuparnos es que el PSC tenga un papel decisivo en el desarrollo del Estatut junto a las fuerzas que ocupan un espacio central en el país". Davant de la pregunta dels periodistes de si està plantejant un front PSC-CiU, el Conseller comença responen de forma molt institucional: " Es evidente que los partidos que ocupan el terreno central deben expresarse con toda su fuerza, especialment en los temas relativos al autogobierno. Pero yo no me refiero al PSC, sino al Govern", però al final no es pot estar d'insistir en el tema de la "sociovergència", tot dient que "... estamos fijando las reglas básicas del autogobierno, y es importante que las compartamos precisamente las fuerzas que somos alternativa de gobierno". I pel que fa a ERC, a més de la "perla" que ja hem assenyalat anteriorment, no es pot estar de fer-hi un parell de referències més totalment inadequades, per ser suaus i educats. Primera, quan diu, d'una forma totalment incerta com hem dit abans, que "... ante un PSOE que a veces parece reacio a aplicar el Estatut y una ERC que en ocasiones parece seguir negandolo ...". Segona, quan insisteix amb paternalisme respecte a ERC, tot dient "... no sé si es pedir demasiado esperar un poco de sensatez de ERC...". Alguns companys tenen la teoria que aquesta posició paternalista respecte a ERC té a veure amb ser de l'ala més catalanista del PSC, la que, de fet, voldria ocupar, almenys una part, de l'espai ideològic i polític d'ERC, però jo no ho veig així. Més aviat crec que té a veure amb la seva posició molt favorable a la "sociovergència" i també a característiques personals, que el fan coincidir, en aquest sentit, amb el paternalisme de companys seus de partit, moly allunyats de l'ala en la que està ubicat el Conseller Castells, com ara el "Diputado a las Cortes Generales" Manel Mas (al que li vaig dedicar fa poc l'entrada, "Tranquil Manel, tranquil").
El bloc va començar a l'agost de 2005. I aquestes són les entrades més visitades des d'aleshores:
Els d'ERC som i volem ser l'Esquerra Nacional, es a dir volem avançar cap a l'exercici del dret a decidir què ens ha de portar a la independència i, simultàniament i amb la mateixa intensitat, volem avançar en les polítiques socials que ens permetin anar millorant les condicions i la qualitat de vida de la majoria de la gent. I les dues coses estan molt estretament i molt íntimament interrelacionades, i s'alimenten i es potencïen una a l'altra..
Alguns diuen que el millor moment de l'ERC actual (a les municipals i catalanes de 2003 i a les espanyoles de 2004) es produeix perquè aleshores anàvem contra el PP: contra el PP viviem (i viuriem millor) en seria la conclusió. Jo no hi estic d'acord.
Sense meynstenir un possible, però limitat, impacte de les posicions antiPP que, sens dubte, han afavorit per dues vegades la victòria de ZP, crec que hi ha altres factors més importants que expliquen els bons resultats d'ERC el 2003 i 2004.
En aquests anys, ERC tenia una estratègia clara i incontestada, al partit però encara més a una part important de la societat catalana. L'estratègia combinava perfectament, i amb una importància equivalent, les polítiques socials progressistes i les polítiques nacionals d'arrel independentista: erem, sens dubte, l'esquerra nacional, l'esquerra catalana independent. Erem i ho continuem essent, (però a més s'ens veia com) el partit de la radicalitat democràtica. La nostra estratègia era rica, plural i diversa, fresca, innovadora, entenedora, creadora d'il.lusió....
Progressivament, però, per factors (i errades) objectius i subjectius, els nostres atributs, la nostra estratègia i el discurs que s'en deduïa, es van anar veien reduïts, limitats, a unes polítiques socials més o menys progressistes, que tradicionalment han estat patrimonialitzades pel PSC i ICV. (D'una forma poc comprensible, a més, a la darrera campanya de les espanyoles es fa un gir inesperat i quasi només es torna a parlar d'independència).
Això fa que perdem la equidistància ideològica, que limitem la diversitat i la riquesa de la nostra estratègia, de l'estratègia de l'esquerra nacional, per la independència i per les polítiques socials progressistes de forma simultània i igualment important. I aquesta és una raó molt principal del perquè deixem de ser atractius, del perquè hem deixat de crear il.lusió, per a una part de la gent que ens havien votat el 2003 i el 2004 i per d'altra que mai ens han arribat a votar. El resultat és que perdem més de 120.000 vots a les eleccions al Parlament, més de 80.000 vots a les eleccions municipals i més de 350.000 a les espanyoles.
Ja fa temps, la nostra estratègia, i el discurs que se'n deduïa, no cuallaven perquè eren massa simples: es resumien en una paraula, independència o independentisme. Darrerament, en unes altres circumstàncies totalment diferents, hem tornat a caure en un error semblant: simplificar i desvirtuar excessivament la nostra estratègia i el nostre discurs: ja només parlàvem de polítiques socials progressistes. I, a més, fent alguns girs imprevisibles i incomprensibles per a molta gent.
No penseu que, amb tots els matissos i diferències que suposen dues èpoques molt diferents, hem tornat a caure en un error semblant al de la època Colom-Rahola??. No penseu que aleshores varem simplificar i desvirtuar excessivament la nostra estratègia i el nostre discurs que, a la pràctica, van quedar limitats a la independència, però que ara hem fet una cosa semblant al centrar-los massa exclussivament o preponderantment en les polítiques socials?.
Així doncs, hem de recuperar, tot adaptant-los a la nova realitat actual, la nostra estratègia d'esquerra nacional, la nostra radicalitat democràtica, el nostre lideratge, el nostre discurs fresc i engrescador, creador d'il.lusions i de compromisos. Tot allò que ens va convertir en el partit de present i amb més futur de tot el panorama polític català.
La qüestió fonamental avui és que ERC recuperi la centralitat política, en la nostra ideologia, en la nostra estratègia política, en el nostre discurs. El 2003/2004 teníem aquesta centralitat que ara hem perdut, almenys en part, i que hem de recuperar tot adaptant-la a les circumstàncies actuals.
El company i ex-Conseller Joan Carretero ha fet algunes declaracions contradictòries en relació a la permanència d'ERC al Govern d'Entesa. Tant en el programa de Mònica Terribas, que vaig poder veure en directe, com fa poc a Europa Press segons reprodueixen els diaris. Pel que sembla, Joan Carretero va dir, d'una banda, que a ERC no li convé estar en aquest tripartit però, de l'altra, que a Catalunya potser no li convingui que ERC provoqui que el President de la Generalitat hagi de convocar eleccions anticipades. En què quedem?. Tanmateix, de les raons que Joan Carretero dóna per a deixar el govern m'agradaria fer referència a les relatives al model de finançament. Segons les seves declaracions a Europa Press recollides pels diaris, ERC ha de sortir del govern si el model de finançament no és bilateral, propi i diferenciat i si no és equivalent al concert econòmic. Doncs, ja no cal que en parlem més. Amb l'Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005 ens podiem haver acostat a un model de finançament bilateral, propi i diferenciat i amb uns resultats propers als del concert econòmic. Però, amb l'Estatut aprovat per les Cortes Generales i pel poble de Catalunya en referèndum, l'Estatut pactat per Mas i Zapatero el 21 de gener de 2006, continuem amb el mateix model que el 2001. És a dir, multilateral, en el marc del que es decideixi en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, i malauradament lluny del que serien els resultats d'el concert econòmic, perquè el finançament està a les mans de l'Estat (veure el meu apunt "El finançament en mans de l'Estat"). Ras i curt, les condicions que posa Joan Carretero pel que fa al finançament signifiquen la sortida automàtica d'ERC del Govern d'Entesa. Personalment, crec que, per vàries raons, seria un error la sortida d'ERC del govern. Uns arguments que, en part, ja vaig avançar en un apunt anterior: "No és aixó, company Uriel". Primer i en termes generals, crec que sempre és més fàcil i més ràpid avançar cap a la consecució dels objectius d'un projecte polític, en aquest cas els de l'esquerra nacional independent, des del govern que des de l'oposició. Segon, perquè una sortida d'ERC del govern d'Entesa ens posaria davant d'una alternativa igualment negativa pels nostres objectius: o be es produïria una entesa entre el PSC i CiU, la molt esperada (per alguns) "sociovergència", que ens portaria a l'oposició per molts i molts anys; o be el President de la Generalitat hauria de convocar eleccions anticipades, una alternativa nefasta en aquest moment, després dels resultats de les eleccions espanyoles, quan ens convé un període de tranquilitat per a governar i governar be i amb la màxima seriositat, per a recuperar la confiança de molts dels nostres potencials votants. Tercer, perquè una sortida d'ERC del govern només podria afavorir els que van renunciar a l'Estatut i al model de finançament que va aprovar el Parlament de Catalunya, -sigui per acció, CiU i PSOE, amb el pacte Mas-Zapatero, o per omissió, el PSC, deixant fer al PSOE-, en lloc de permetre avançar en els objectius de l'esquerra nacional: el dret a decidir per arribar a la independència i, simultàniament i amb la mateixa importància, les polítiques socials per a la millora de la qualitat de vida de la majoria de la gent. Quart, perquè l'Estatut, ens agradi més o menys, va ser aprovat democràticament en referèndum pel poble de Catalunya, i ara, de moment, haurem d'intentar aconseguir el millor model de finançament possible en el marc d'aquest Estatut; i les nostres propostes en aquest sentit, -per tal d'aconseguir la màxima bilateralitat possible, la major disminució del dèficit fiscal possible, una reforma de la LOFCA el més favorable possible als interessos d'un finançament més just per a Catalunya-, seran més fàcils d'aconseguir des del govern que des de l'oposició. Per cert, i ho dic només de cara als que sempre parlen de les poltrones, els sous i les prebendes del govern, en el meu cas particular, com en el d'en Joan Carretero, l'endemà de deixar el meu càrrec en el govern podria a tornar a la meva anterior professió, amb un sou molt semblant al que tinc ara, i amb una qualitat de vida personal sens dubte millor que la d'ara (evidentment ho faig perquè vull i perquè crec en el bé públic, els valors públics i altres coses "antigues i passades de moda", per a alguns, com aquestes). Tanmateix, i com ja s'ha pogut comprovar, en el tema del govern no veig les coses com el company Joan Carretero.
Segons l'Estatut, a principis d'agost de 2008 hauriem de tenir un nou sistema de finançament. Hem de tenir clar que, al contrari del que passava amb el model aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el model pactat per Mas i Zapatero el 21 de gener de 2006, que és el que figura a l'Estatut, "el nou model de finançament, ..., seguirà la lògica de l'aprovat l'any 2001 i vigent en l'actualitat", un fet que "... no significa necessàriament que millori el finançament de la Generalitat...", ja què "... no es pot oblidar que l'article 206.3 de l'Estatut estableix que els nivells de solidaritat i anivellament entre comunitats autònomes seran establerts per l'Estat. En definitiva, ..., tot quedarà a les mans de l'Estat". Així ens ho recorda, al darrer Dossier Econòmic, el professor Jordi Pons al seu article "L'hora de la veritat". En Jordi Pons apunta, per tant, que "... amb tota probabilitat, abans de la data esmentada els governs català i espanyol arribaran a un principi d'acord (consensuat prèviament per l'Estat amb la Junta d'Andalusia), que posteriorment haurà de ser negociat multilateralment ..., en el marc del Consejo de Política Fiscal i Financera". Al mateix temps, i en el mateix article, el professor Pons es mostra escèptic en quant a la publicació de les balances fiscals regionals per part de l'Estat, i encara més respecte a què siguin utilitzades en la negociació del nou model de finançament, tot i que en demostra la seva necessitat i la seva lògica. Amb les paraules del professor: "...no sembla gens forasenyat reclamar que, per negociar el nou model de finançament, es disposi prèviament de les balances fiscals...", ja què "... és evident que els recursos obtinguts per una regió mitjançant el model de finançament influeixen -de manera molt principal- en la magnitud del seu dèficit/superàvit fiscal amb l'Estat".
En Miquel Iceta és, sens dubte, una de les veus més intel.ligents i clarividents del PSC. També un dels seus portaveus més autoritzats, a més d'un dels seus oradors i polemistes més brillants. El passat 20 de març va publicar a l' ABC un article, "Tras las elecciones", que reprodueix el mateix dia en el seu bloc ("Després de les eleccions"), que crec que cal llegir atentament i tenir molt en compte. En ell, Miquel Iceta resumeix els deu temes de l'agenda que, segons el PSC, cal resoldre entre el Govern de la Generalitat i el Gobierno de España. Tot i que caldria veure com es concreten més en detall alguns dels temes proposats i sobretot quin és el seu calendari concret (aquesta legislatura?), no hi ha dubte què és un programa molt ambiciós a curt termini, encara que des de l'esquerra nacional voldriem anar una mica més enllà a curt termini, i molt més enllà, com ja és sabut, a mig i llarg termini. Sembla clar, especialment en els dos darrers paràgrafs de l'article, ("...alcanzar estos objetivos, ..., requerirà tiempo y tenacidad, capacidad de negociación y voluntad política."; "... ello sólo es posible desde el pleno reconocimiento de la diversidad, la apuesta por la profundización del autogobierno de las Comunidades Autónomas y la voluntad de desarrollar la España plural."; "... y sin renunciar a la evolución federal del Estado de las Autonomias.") que Miquel Iceta es dirigeix, des de l'ABC, especialment a ZP i al PSOE. Una feina molt complicada la que l'hi espera al Govern de Catalunya, i molt principalment i especialment al PSC. Perquè el que demana Miquel Iceta és que el PSOE deixi de ser el partit que és i que coneixem des de fa temps, i especialment aquesta darrera legislatura, els catalans. Què el PSOE passi a ser un partit federal i que creu en l'España plural, i que no s'espanta a la primera atzagaiada del PP i/o a les primeres enquestes una mica desfavorables. Crec que Catalunya, com quasi sempre, no ho té gens fàcil. I el PSC, si vol complir l'agenda que ens proposa Miquel Iceta, tampoc.
Aquí teniu l' article que varem publicar a El Punt de 15 de març de 2008, juntament amb l'Albert Roig. L'ex-alcalde de Mataró i ara, per segona vegada, "Diputado de las Cortes Generales" de Madrid, va escriure fa uns dies un apunt al seu bloc titulat "Un grapat de frikis". En aquest apunt dedica a la gent d'ERC un conjunt de "floretes", a més del títol, com ara: "això sembla ca'n pixa"; insinuant que ERC utilitza la Conselleria de Governació per "mangonejar i putinejar" en el món local; "com es pot anar pel món amb un grapat (que no arriben ni a colla) de frikis consentits"; també aprofita per carregar contra l'Honorable Jordi Ausàs, nou Conseller de Governació per haver pactat amb CiU a la Seu d'Urgell. Benvolgut Manel, haver guanyat clarament les eleccions i tornar a ser "diputado" (moltes felicitats, per cert) no ha de portar, crec, a l'astracanada, la prepotència, el paternalisme, la generalització fàcil o a "pixar fora de test". Diuen els entesos que els grans (i els bons) líders es caracteritzen per la seva generositat i prudència, i molt especialment quan han obtingut una victòria clara. D'altra banda, les coses no són quasi mai "blanques o negres", "bones o dolentes" i més o menys tothom (o sinó els seus amics, coneguts o saludats) pot "tenir la cua de palla". Quant a la utilització de la Conselleria de Governació per a interessos partidistes la resposta és clara. Primer, "cree el ladrón que todos són de su condición" perquè potser és això el que faria en Manel Mas o el PSC?. Segon, seria molt interessant analitzar com han utilitzat alguns càrrecs d'altres partits, també del PSC, el seu poder, en algún cas absolut, en els ajuntaments, altres departaments de la Generalitat, i sobretot algunes diputacions que mantenen la seva gestió en una opacitat considerable. I que quedi clar que crec que no s'ha de generalitzar, perquè la majoria de vegades aquestes coses depenen més de les persones que hi ha al davant que dels partits dels que formen part. En quant als "frikis consentits" quan vulgui ni puc presentar uns quants de tots els altres partits de l'arc parlamentari, i també del PSC. Si ERC és una "olla de grills" ja em dirà com hem de qualificar la dimissió/expulsió del President Maragall com a candidat del PSC i com a membre del partit. Estem parlant del President de Catalunya i del President del PSC¡¡¡¡¡. Com es pot veure, "en todas partes cuecen habas", tot i que cal reconèixer que a Ca'n PSC saben fer les coses amb molta discreció mentre que a ERC ens "despullem" massa davant dels mitjans de comunicació. En quant a la crítica al Conseller Ausàs pels seus pactes municipals, sembla mentida que en Manel Mas hagi estat tants anys al món local, i com a President de la Federació de Municipis de Catalunya!!!. Ell sap perfectament, com la resta de gent que hem estat en el municipalisme, què el món local és una altre cosa, que depén de cada municipi i, en un grau encara més elevat que en qualsevol altre cas, de les persones que encapçalen o que estan a les llistes. D'altra banda, l'ex-alcalde i ara "diputado" Mas sap perfectament que podriem fer (i no la faré) una llarga llista de municipis o consells comarcals de Catalunya on el PSC governa, i ha governat en anteriors legislatures, amb CiU i també amb el PP, entre d'altres a la nostra pròpia comarca, el Maresme.
|
