Aquestes han estat les entrades més visitades aquest mes de setembre:

• El finançament de Catalunya i l'empresa
• Unitat i fermesa 
• Emprenyats? Perplexes? Lideratges forts i valors republicans 
• Unitat i fermesa, oi tant!; sentit del ridícul i voluntat política, també! 
• Unitat i fermesa (II) 
• Les entrades més visitades el mes d'agost 
• Finançament i govern segons Joan Carretero
• La Televisió de Catalunya de Mònica Terribas
• Sobre la ideologia i els valors d'ERC 
• L’aeroport d’una nació sense estat.

 

Gran entrevista de Vilaweb a Mònica Terribas, en la que aquesta marca les línies bàsiques que ha de seguir la televisió nacional de Catalunya. Mònica Terribas té les coses clares respecte al model de televisió que ha de seguir TVC i que jo, modestament, comparteixo en les qüestions essencials.

A destacar algunes de les coses que diu a l'entrevista la nova directora de TVC:

-. Una televisió pública competitiva i al servei del país: " ...hem de fer una televisió competitiva i capaç d'incidir en la nostra societat, i això vol dir tenir èxit. ... Hem de fer una televisió que tingui uns principis de televisió pública molt relacionats amb els principis del país que servim. ... fer un servei públic que vagi d'acord amb un univers cultural, ligüístic i polític que és el nostre i que, per tant, prioritzi aquests continguts en un context en què hem de ser competitius".
-. Un país complex però certes qüestions són innegociables: "Hi ha una qüestió que és entrínseca a TV3 com a televisió pública d'un país que és una nació que no té estat i que, per tant, té un marc polític complex, i és que tothom vol la televisió que s'adiu a la seva manera de veure el país. ... A l'hora de la veritat hi ha qüestions que jo crec que són innegociables: qüestions de llengua, de marcs referencials, de debilitat de la nostra indústria cultural, ... Hi ha d'haver un equilibri entre prioritzar la nostra cultura i la nostra indústria i no viure d'esquena a la realitat".
-. Fer compatibles servei públic, audiència i qualitat: " ... quan construïm un univers de referències, ho fem per forjar una societat amb uns valors constructius, amb uns valors crítics. La nostra audiència ha de saber que ho fem amb criteris de qualitat. ... Hi ha un cert risc perquè volem audiència però sense deixar d'invertir en allò que creiem."
-. TV3 i la indústria audiovisual: "Molta gent oblida que, quan TV3 es va fer, hi havia l'ambició estructural de crear una indústria audiovisual que no existia. Avui les grans productores catalanes pràcticament dominen el mercat audiovisual espanyol. Això com a país és una feina importantíssima i s'ha de valorar. Això no s'hauria fet sense aquesta ambició inicial de TV3".
-. La millora dels serveis informatius: " ... nosaltres tenim uns telenotícies capdavanters, ..., i n'estem contents, i ... no (es) para de revisar fòrmules i maners de fer. ... l'una, la creació d'un llibre d'estil corporatiu, ... (que) ha de marcar-nos temes de discussió pròpia ... la segona, seria la concepció dels informatius ... (amb) més d'anàlisi que no de referència de la informació immediata".
-. TVC i els Països Catalans: La nostra prioritat és Catalunya, això és evident. Nosaltres tenim delegació al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord i la nostra informació cobreix allò que passa prioritzant Catalunya, que és el nostre centre. ... Nosaltres no hem de fer de televisió de Països Catalans, hem de fer la feina que hem de fer, reflectir una realitat sociocultural i lingüística que és la nostra, sense erosionar els interessos de les televisions públiques d'aquests territoris.
-. Servei públic versus política partidista: " ... com a televisió pública, no som una televisió ni nacionalista, ni independentista, ni no independentista. Nosaltres som una televisió pública que reflecteix allò que veiem amb ulls periodístics, intentem de fer-ho ajustant-nos a la informació. No som aquí per fer política, som aquí per fer televisió. Qui esperi que nosaltres fem política, en el sentit de política partidista, s'equivoca. De política, en fem perquè som un servei públic, i jo entenc la política com a "res pública", per tant com un servei".
-. Responsabilitat: "Faig la televisió que he de fer en el context d'una televisió pública amb els recursos, el talent intern i extern que tinc i que he de potenciar ... Quan som en un lloc de responsabilitat, hi som no pas per allò que volem, sinó per fer allò que la responsabilitat demana que fem".

Abans de l'estiu plantejava, en un article i una entrada al bloc, que per a arribar a un bon acord de finançament a Catalunya era imprescindible una actitud de "Unitat i fermesa". Eren moments en els que tothom (o quasi), al Govern i a CiU, apostavem amb força per un mateix objectiu -un bon acord de finançament- i amb una mateixa tàctica - posició unitària per a negociar i de fermesa fins a arribar, si era necessari, a no acceptar cap acord abans d'acceptar un mal acord.

Fa unes setmanes insistia de nou, en una altra entrada al bloc ("Unitat i fermesa (II)"), en els mateixos plantejaments i en la mateixa posició, que encara semblaven ser les posicions oficials i majoritàries tant al Govern com a CiU.

Tanmateix, quan es va acostant l'hora de la veritat, el moment de prendre les decisions, sembla que també comencen  a aflorar algunes de les característiques més típiques d'alguns catalans en la seves relacions amb Madrid: els nervis, les pors, les tremolors de cames, els interessos per a ser influents a Madrid, la política de "peix al cove" encara que sigui morralla, etc. Els de Madrid ho saben i s'aprofiten (legítimament i intel.ligentment) d'aquestes debilitats.

És justament en aquest moment, doncs, quan davant dels nervis, les pors i les tremolors de cames ens fa falta la tranquilitat, la calma i la sang freda. I quan davant dels interessos per a ser influents a Madrid i la política de "morralla al cove" ens calen ambició nacional i dignitat per a continuar demanant el què és just, el què ens cal i el què està previst a la llei (l'Estatut).

Molt especialment, ens cal no oblidar el què deia sovint el President Terradellas, es a dir què en política hi ha una cosa que no s'ha de fer mai: el ridícul. Alguns ja l'han fet (no cal dir noms) i d'altres estan ja només a un pas de començar a fer-lo. Si no volem que els catalans i les catalanes normals augmentin, encara més, la seva desafecció en relació als polítics i a la política del país, però també en relació a una part significativa dels dirigents empresarials, econòmics i socials del país, si us plau no fem el ridícul pel que fa a la negociació del model i de l'acord de finançament de Catalunya.

No ens podem permetre un mal model i un mal acord de finançament. I la crisi no és cap excusa. En tot cas, pot fer que l'acord s'apliqui amb una determinada gradualitat, com d'altra banda ja preveu l'Estatut. Però res més. L'objectiu final continúa estant clar, i encara és el mateix: aconseguir un bon model i un bon acord de finançament a partir del que preveu l'Estatut. I si no és així només tenim una opció: no acceptar un mal acord i continuar negociant amb l'Estat per a què es compleixi l'Estatut en l'àmbit del finançament. Necessitem, doncs, fermesa. Qualsevol altra alternativa no és bona per a Catalunya, tot i què en algún cas potser permetria "salvar la cara" (o altres coses més materials) a alguns.

I per a aconseguir-ho necessitem la unitat. La unitat del Govern i de CiU, però també la unitat real de la societat: de les forces empresarials, econòmiques, sindicals, socials, culturals, intel.lectuals, etc. del país. Només amb la unitat d'actuació de tots plegats ho podem aconseguir.

I la unitat és possible i viable. Si s'analitzen els documents del Govern i de CiU, com jo he tingut oportunitat de fer-ho, la unitat sobre el model i sobre l'acord de finançament és perfectament possible. Tots els documents parteixen i són fidels a l'Estatut, encara que en alguns temes se'n puguin fer interpretacions lleugerament diferents. Unes diferències que són perfectament superables. I, si es vol, de forma ràpida. Només és una qüestió de voluntat política. Si hi ha aquesta voluntat política, especialment per part de CiU i del PSC -doncs des d'ERC és obvi que existeix-, l'acord pot ser immediat i imminent.

Per tant, amb unitat i fermesa i amb sentit del ridícul i voluntat política podem aconseguir un bon model i un bon acord de finançament per a Catalunya. O podem tenir l'ambició nacional i el sentit de país per a no acceptar un mal acord de finançament, si aquest fos el cas. Tanmateix, en qualsevol cas, tindrem una bona "proposta catalana" pel finançament del país en el marc de l'Estatut per a continuar negociant-la, si s'escau,  amb el govern de Madrid.

Ahir dissabte el Dossier Econòmic em va publicar un article, que reprodueixo sencer en el text del post.

Ahir els diaris ens informaven de que el President Montilla havia insistit, en una reunió amb els diputats i senadors socialistes, en la importància d'aconseguir un bon sistema de finançament per a Catalunya i en què un fracàs en la negociació amb l'Estat podia posar en crisi la "fortalesa del pacte constitucional".

Al mateix temps, el President Pujol ens oferia una entrevista (1, 2, 3) al diari Avui, en la que deia moltes coses, la majoria d'un gran interés, i d'entre les que en voldria destacar algunes: "el país ha de dir prou a l'engany i al perjudici sistemàtic"; "els diners són molt importants però encara és més necessari recuperar la seriositat".

Pel que fa al finançament deixava molt clar que en aquest moment és fonamental i imprescindible la combinació de la unitat amb la fermesa i també la implicació del conjunt de la societat. I en aquest sentit hi deia: "el front comú és una arma de defensa, però a més hi ha d'haver una reacció col.lectiva de país"; "ens convé més un no-acord que un mal acord".

Avui mateix, el Vicepresident del Govern de la Generalitat, Josep-Lluis Carod-Rovira, insisteix en la mateixa línia també en una entrevista (1, 2) al diari Avui, dient-nos al referir-se a la negociació del nou sistema de finançament, entre altres temes d'interés, que: "ara la prioritat d'ERC és que Catalunya tingui el millor finançament possible d'acord amb la legalitat vigent (l'Estatut)"; o bé, "Catalunya només és forta quan va unida. El poble castigarà qui trenqui la unitat i busqui solucions unilaterals pel seu compte".

Aquesta és la posició que ha defensat ERC des del primer moment: unitat, fermesa i mobilització de la societat. I estic content de la coincidència, en una gran part, amb els arguments que vaig desenvolupar abans de l'estiu en un article i en una entrada al bloc què es titulaven justament així: "Unitat i fermesa".

Fa un temps va tenir un cert èxit la figura del "català emprenyat" per a referir-se a l'actitud dels catalans en relació a l'estat espanyol. En el seu moment ja vaig expressar la meva opinió en el sentit que això era un tòpic -un tòpic amb mala llet, això si- però que no corresponia a la realitat (El "català emprenyat"?: no gràcies). Defensava, i ho continuo fent, que enfront de la frivolitat i la lleugeresa, els catalans tradicionalment hem defensat la seriositat, l'exigència i la rigorositat. Apuntava en la meva entrada que "com que venim d'una cultura del treball, el risc i l'esforç ens agrada que la gent compleixi els seus compromisos i els seus contractes". Tot plegat té molt poca relació amb el tòpic del "català emprenyat".

Fa pocs dies, en un treball de l'Associació Catalana de Sociologia, patrocinat per l'Institut d'Estudis Catalans, es parla de la "perplexitat", de la "desorientació", de l'"estat de confusió" en definitiva en la que vivim actualment els catalans i les catalanes. És molt possible que sigui així, almenys en part. De fet, són les conclusions a les que arriben un bon grup de professors, intel.lectuals i professionals prestigiosos que han participat en el treball. Tanmateix, en un mon globalitzat en el que es produeixen grans canvis i a una elevada velocitat no crec que aquest fenomen sigui exclussiu de Catalunya, tot i que segur que en el nostre cas deu tenir uns trets diferencials.

Tanmateix, el que més m'importa és el què podem fer per a superar aquesta situació de "perplexitat". En aquest sentit, crec que en primer lloc i principalment ens cal un lideratge fort. O més ben dit, uns lideratges forts. A tots els àmbits i esferes de la societat: el polític, l'econòmic, el sindical, l'empresarial, el cultural, l'intel.lectual, l'acadèmic, el professional, el social, etc... Uns lideratges capaços de generar il.lusió, de marcar-nos horitzons ambiciosos.

Necessitem uns lideratges forts que promoguin valors positius. Com la seriositat, l'exigència i la rigorositat que ens han caracteritzat tradicionalment. I que sens dubte requereixen la màxima professionalitat i la recerca de l'excel.lència davant de qualsevol activitat o feina. Al mateix temps, ens cal fer front a la picaresca a partir de la integritat, la legalitat, la legitimitat i la recerca del bé comú. El bé comú i l'interés públic han d'estar per sobre dels interessos tribals o partidistes, i han de ser el mitjà més adequat per a conseguir els interessos individuals legítims.

I necessitem valors que ens han de fer conscients de la necessitat de viure en un mon on el risc i l'incertesa són importants. En el que, per tant, s'han de fomentar la valentía i l'audàcia prudents. Així com la fermesa en la defensa, amb raons i arguments, de les posicions que són correctes i justes.

En definitiva, doncs, per recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres potencialitats i per estimular l'autoestima com a país ens calen lideratges forts que promoguin i extenguin els valors positius típicament republicans.

Lideratges forts i valors positius republicans que hem d'utilitzar intel.ligentment, per exemple, a l'hora de negociar el nou sistema de finançament que ha de permetre millorar significativament el finançament de Catalunya.

(En relació als temes d'aquesta entrada i amb un plantejament que bàsicament comparteixo, veure l'entrada recent de Saül Gordillo: "Ambició" )

Les entrades més visitades el mes d'agost ha estat:

Unitat i fermesa 

Només podem acceptar un bon acord 

Sobre la ideologia i els valors d'ERC 

Finançament i govern segons Joan Carretero 

Finançament massa limitat 

ERC: el repte és el model de partit 

Infraestructures: millora limitada i vulnerable 

ERC i el govern: perquè quedi ben clar! 

El drama del finançament 

El "català emprenyat" ?: no gràcies. 

Lideratge, fermesa i unitat versus tacticisme partidista 

Després d'un 9 d'agost d'"Unitat i fermesa" amb la reunió entre el Govern de la Generalitat i CiU, i amb el suport del mon econòmic, social, intelectual i mediàtic, anava de vacances amb un cert optimisme respecte al futur del finançament de Catalunya. Tot s'ha de dir, també amb un cert grau d'escepticisme. O per dir-ho a la manera d'Eugeni Xammar, "fonamentalment escéptic i tanmateix susceptible de fer-se certes il.lusions".

La tornada, però, ha suposat un cert xoc. Sens dubte, la responsabilitat és del tot meva. Probablement hi han col.laborat, però, la Mediterrània i l'Eugeni Xammar. D'una banda, el descans i la desconnexió en un lloc espléndid d'una Mediterrània que sentim molt nostra. Recordem que per a E. M. Forster ("A Passage to India"), "The Mediterranean is the human norm", el lloc on és fàcil trobar l'harmonia. I jo hi estic del tot d'acord. De l'altra, la lectura apassionant de l'espléndida biografia d'Eugeni Xammar - "Periodisme?. Permetin!. La vida i els articles d'Eugeni Xammar"- en la versió de Quim Torra i Pla, a qui vaig tenir ocasió de conèixer fa poc i a qui voldria felicitar pel seu treball. Dues experiències fortes, molt positives, de les que carreguen les piles i què, per contrast, fan difícil d'aterrar en una realitat -la política i la societat catalanes actuals- massa marcada per un "tacticisme" de curta volada en el que, a més, no hi tenim -i sembla que no hi volem tenir o no hi ha ningú capaç de tenir- la iniciativa, que ens ve marcada fonamentalment des de Madrid.

En aquest context, els aconteixements dels últims dies, així com el repàs de la premsa des del 9 d'agost, et deixen una mica astorat. Només existeix "el tacticisme partidista de curta volada"?. Només existeix el "políticament correcte"o les adulacions falses, fredes i mesquines?. No hi ha ningú amb l'audàcia i la valentía suficients -amb la llibertat i la independència de criteri en definitiva- per a mantenir la postura de fermesa - i també de unitat- que ara ens calen i ens són imprescindibles en el tema del finançament?. No hi ha ningú que, partint de que la política ha de ser eficaç, es a dir ha de permetre aconseguir els objectius previstos, tingui l'ambició necessària per a mantenir-se ferm en la defensa d'alguns principis, d'alguns objectius, d'alguns símbols, d'algunes institucions?. I molt concretament d'un bon acord de finançament per a Catalunya?.  I que quedi ben clar, no em refereixo només al mon polític -als seus líders i als seus partits- sinó també als mons econòmic, sindical, empresarial, cultural, intelectual, mediàtic, etc..

En una situació d'apoteosi del "tacticisme", orientat a més des de Madrid, Catalunya i la Generalitat només hi podem perdre. No hi tenim res a guanyar. Utilitzant de nou una frase de Xammar que es pot actualitzar fàcilment: "Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya". Han passat molts anys però encara som en aquest punt. Tanmateix, com que igual que Xammar sóc "fonamentalment escéptic i tanmateix susceptible de fer-me certes ilusions", crec que encara és possible, que ha de ser possible un bon acord de finançament -un finançament just- per a Catalunya en les properes setmanes. Crec què és el que volen -el què volem- la gran majoria de la societat catalana i dels seus líders. No podem caure de nou en la ja tòpica "desunió dels catalans". Crec que continuarà la unitat i la fermesa, en el mon polític i a la societat, per a negociar l'acord de finançament que ens cal, que volem i que necessitem. I digueu-me ingenu o que em faig ilusions, però encara crec fermament que finalment ho aconseguirem.

Avui mateix el diari Avui publica aquest article sobre el finançament de Catalunya.

Com es pot veure hi ha una errada tipogràfica, doncs on diu "unilateral" hauria de dir "multilateral".

D'altra banda, l'article recull molt fidelment tot el que és més fonamental de l'original que jo vaig escriure però, per raons d'espai, no de forma exacte o completa. En el text hi reprodueixo, doncs, de forma completa el que va ser escrit originalment.

En un moment clau de la negociació del nou sistema de finançament, ara o a la tardor caldrà prendre una decisió sobre l'acord concret al que sigui possible arribar. Necessitem un bon sistema de finançament i un bon acord. Catalunya no es pot tornar a permetre un mal sistema de finançament, com en el moment de la transició, i un mal acord. Crec que hi ha una coincidència, cada cop més àmpliament compartida -entre les forces polítiques i també entre els agents econòmics i socials- sobre aquesta qüestió.

Avui s'en fa ressò, en un article a El Punt -"La suavitat i la fermesa", l'emprenedor, alt directiu i intelectual Joaquim Coello. Un escrit que puc compartir pràcticament en la seva totalitat.

Per cert, en aquest interessant article, com la majoria dels que signa l'autor, es comença amb una reflexió general que em sembla d'un interés enorme i també d'una validesa intemporal, i que no em resisteixo a reproduir: "La suavitat en les formes, la no-radicalització de les posicions i de les actituds, va en general associada a la fermesa de les conviccions i la fortalesa dels arguments. El contrari és també cert, i ho és perquè una radicalització en els comportaments amaga sovint la inseguretat de la pròpia posició". Difícilment es pot dir de forma més clara i més sintètica.

Aquest és l'article que aquest dissabte m'ha publicat el Dossier Econòmic.

Aquest és l'article que em va publicar el passat dissabte el Dossier Econòmic.

En relació al finançament és molt recomenable per a aclarir conceptes, i també posicionaments polítics, l'article d'Elisenda Paluzie a l'Avui de fa uns dies: "Finançament i tergiversacions".

Efectivament, el fons de suficiència no és cap mesura de la solidaritat. Només és una  variable de tancament del model de finançament, del vigent fins ara i també del que preveu l'Estatut. La solidaritat de Catalunya (o de les Illes o del Pais Valencià) es mesura pel seu dèficit fiscal, què actualment supera el 10% del PIB català segons les darreres estimacions fetes, per experts en la matèria, per a la Fundació Irla.

Al mateix temps, i com molt bé assenyala la professora Paluzie, el fons de suficiència tampoc es pot fixar de forma directa. El fons de suficiència sorgeix com a resultat de la diferència entre, d'una banda, les necessitats de despesa/recursos que ha de rebre Catalunya segons el model de finançament i, de l'altra, la participació de Catalunya en els impostos cedits parcialment més altres possibles transferències dels pressupostos de l'estat. I en la fixació de les necessitats de despesa/recursos que ha de rebre Catalunya, tant en el model actual com en el previst a l'Estatut, la última paraula la té l'estat (article 206.3 de l'Estatut), o com a mínim la seva redacció pot donar peu a diferents interpretacions i, per tant, a la controvèrsia jurídica.

D'altra banda, segons l'Estatut, ens trobem en una negociació que és primer bilateral -en el marc de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat (CMAEF)- però que finalment haurà de ser multilateral en el marc del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) què preveu la LOFCA. Així és com ho interpreta almenys l'estat a partir de l'article 201.1 de l'Estatut. Estem de nou davant d'un tema interpretatiu i, per tant, objecte de controvèrsia jurídica.

En tot cas, tal com ja vaig assenyalar a "Finançament massa limitat", la primera cosa que caldrà negociar i tenir clara és quin és l'increment de recursos financers que rebrà la Generalitat (i eventualment també la resta de CCAA de règim comú) en el nou sistema de finançament a partir de 2009. Aquests recursos addicionals només poden venir per dues vies: o bé hi ha altres CCAA que estan disposades a rebre menys recursos, cosa improbable un cop llegides les declaracions dels seus responsables; o bé l'estat està disposat a aprimar-se, a disminuir el seu percentatge de participació en els recursos totals de les administracions públiques, la qual cosa seria possible però, fins ara almenys, també ha estat negada pels màxims responsables del Ministerio de Economia y Hacienda.

La segona qüestió fonamental, com assenyala també la professora Paluzie, és la determinació de les necessitats de despesa, què són les que determinen els recursos totals que rebrà Catalunya. Els elements essencials, en aquest cas, són les variables a utilitzar per determinar-les, així com els possibles mecanismes de correcció de les mateixes, es a dir els costos diferencials/nivell de preus relatius i l'esforç fiscal relatiu de les CCAA. Tot això és el que caldrà negociar en el marc de la CMAEF entre l'Estat i la Generalitat, i ratificar en el CPFF amb el conjunt de les CCAA. Són les condicions que varen pactar el Sr. Mas i el Sr. Zapatero el 21 de gener de 2006 i que després varen ser aprovades amb l'Estatut.

Un tercer element important és la determinació dels mecanismes d'anivellament i solidaritat. Ja hem dit què, en aquest sentit, l'article 206.3 de l'Estatut diu què l'Estat tindrà la última paraula en la fixació dels seus nivells, o almenys és un tema objecte de controvèrsia jurídica. En aquest sentit, hi ha dues qüestions fonamentals: primera, s'ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament/solidaritat no ha de fer variar la posició de Catalunya en la ordenació de rendes per càpita (tot i que no es diu explícitament com es mesuren) entre CCAA respecte a la que tenia abans de l'anivellament (article 206.5 de l'Estatut). Segona, si l'anivellament ha de ser parcial, i només afectar als serveis essencials de l'estat del benestar -com es podria deduir de l'article 206.3 de l'Estatut-, o bé ha d'afectar a tots els serveis, com ja han reclamat algunes CCAA.

Un quart element important, tenint en compte què l'Estatut ja fixa els impostos què es cedeixen i els corresponents percentatges de cessió, és la creació, i més encara les característiques que ha de tenir, el Consorci Tributari de Catalunya entre l'Agència Estatal d'Administració Tributària i l'Agència Tributària de Catalunya.

Finalment, també és molt important la negociació sobre els mecanismes i criteris de revisió quinquenal del sistema de finançament, així com els criteris anuals d'actualització del mateix.

Aquestes han estat les entrades més visitades del bloc durant el mes de maig:

• Finançament massa limitat
• Finançament i govern segons Joan Carretero
• El "català emprenyat" ?: no gràcies.
• Scotland: una certa enveja
• ERC i el govern: perquè quedi ben clar!
• El drama del finançament 
• Infraestructures: millora limitada i vulnerable
• Sobre la ideologia i els valors d'ERC
• Catalunya o Madrid??. 
• L’aeroport d’una nació sense estat.
• Finançament: una negociació complexa

Fa uns dies explicava - "Eleccions, congrés i Joan Fuster" -, com a reacció a alguns comentaris que m'havien arribat, el perquè no havia donat suport explícit encara a cap de les candidatures a les eleccions a ERC. També deia que com que el partit és divers i plural -una característica molt bona i enriquidora des del meu punt de vista- hi ha posicions molt diverses i un gran nombre de militants que no ha pres encara cap posicionament explícit. I que tots ells, els que han pres posició i els que no ho han fet, tenien les seves raons -totes elles respectables- i sobretot perque tots ens estimem el partit, volem que funcioni el millor possible, volem un instrument adequat per a construir una majoria social i nacional per a la sobirania.

Però, com em deia un amic aquests darrers dies, és molt difícil ser Suïssa quan s'està rodejat de països de la Unió Europea, fins i tot pels "europeistes escèptics" com jo mateix. Només ho aconsegueixen els suïsos, i tanmateix a ERC n'hi ha una bona colla!. I és especialment difícil quan a un li agrada -i a més l'han educat a, i té l'esperit de- poder participar directament i des de primera línia en la millora de les coses i en els processos de canvi. És el meu cas. En aquest moment, en la millora i el canvi del funcionament del partit i en la seva conversió en un instrument fonamental per a la construcció d'una majoria social i nacional per a la independència.

Com ja he comentat en diferents entrades d'aquest bloc (per exemple a "ERC en quatre dimensions" ), crec què, amb alguna excepció i/o matís, no hi ha grans -i insalvables- diferències ni ideològiques, ni estratègiques ni tàctiques en la majoria de les candidatures. En la meva opinió, les diferències fonamentals es plantegen en el model i en el funcionament del partit (veure "ERC: el repte és el model de partit" ). 

És a partir d'aquestes consideracions i d'aquest procés de reflexió, que he anat recollint en aquest bloc en aquests darrers mesos, que s'ha (i es pot) d'entendre el meu suport a la candidatura de ERC Futur, perquè:

"Vull un país independent. Necessitem un estat propi. Hem de construir una majoria social i nacional per a aconseguir-ho. El partit, ERC, ha de funcionar adequadament per a ser un instrument per a formar-la. Per aconseguir-ho, necessitem la màxima unitat possible i també una renovació profunda. Per tot això, i buscant la màxima entesa, dono suport a ERCFutur".

Aquest és l'article que publica avui el diari Avui en relació al finançament de Catalunya.

Com veuran no és exactament igual que el que jo vaig escriure -i que reprodueixo en el text principal- ja fa uns quants dies, just després que el diputat de CiU, Francesc Homs, sortís al programa de Mònica Terribas. Tanmateix, conté tot el més essencial del escrit original i, de fet, l'article continua essent de plena actualitat després de la presentació sorollosa de la proposta de CiU al Parlament fa un parell de dies.

 

A Esquerra Republicana encarem els darrers dies abans de les eleccions del nou President i Secretari General, així com de la celebració del Congrés del partit. Estem convençuts què aquesta situació ens dóna una gran oportunitat per a fer un partit més fort i més adequat. Un instrument per a construir una majoria social i nacional pel dret a decidir i la sobirania del nostre poble.

 

El dia 7 de juny tenim l’oportunitat d’escollir el President i el Secretari General del partit per sufragi universal de tots els militants. Tenim, doncs, la possibilitat de donar un exemple de democràcia i de participació, que suposarà una millora en el funcionament del nostre partit. Voldria animar, per tant, a tots els militants per a què participin activament en aquesta festa democràtica del partit.

 

Una setmana desprès, el 14 de juny, celebrarem el Congrés del partit. Una oportunitat que hem d’aprofitar per a vàries qüestions. Primer, per a redefinir, en allò que calgui, l’estratègia i la tàctica del partit en els propers quatre anys. Segon, per a establir un nou model de partit, el més adequat per a fer front als reptes de la societat actual i per a respondre de la forma més adequada a les demandes reals dels electors –actuals i potencials-, dels simpatitzants i dels militants. Tercer, per a escollir a la resta de la direcció del partit, als millors homes i dones per a cada càrrec, als que ens han de liderar i establir les directrius més adequades per a aconseguir els nostres objectius.

 

Ens cal una direcció que lideri i que dirigeixi. El lideratge i la capacitat de direcció, però, requereixen tenir l’autoritat per a exercir-les. Una autoritat que es legitima a les urnes –l’autoritat formal-, però que s’ha de guanyar i mantenir dia a dia amb les actuacions dels que dirigeixen –autoritat real-. Per això, haurà de ser una direcció forta, però també integradora de les diferents sensibilitats del partit, de les que s’han integrat en diferents candidatures i de les que se’n han mantingut al marge. Aquesta és una altre oportunitat que no podem deixar passar de llarg. Tothom ha parlat de meritocràcia, de la necessitat que els millors ocupin els llocs de direcció més adequats per a aconseguir els nostres objectius. Ara arriba l’hora de posar-ho a la pràctica i fer-ho de veritat. Prescindint de candidatures, d’equilibris forçats i dels condicionants que podrien imposar els “amics, coneguts i saludats”.

Tothom ha de saber estar al seu lloc, doncs partim de la base que tothom fa les coses per a aconseguir un partit millor i més fort, què ens permeti avançar el millor i el més ràpid possible en la consecució dels nostres objectius. Només així tindrem una direcció amb capacitat de liderar i de dirigir adequadament. Perque serà capaç de guanyar-se i de mantenir l’autoritat real sobre el partit. I només així podrem avançar en la consecució del dret a decidir i en la construcció d’una majoria social i nacional per a la sobirania del nostre país.

 

Aquests dies alguns companys, i amics, d'ERC m'han fet saber què als responsables d'algunes candidatures els hi ha estranyat que jo no hagi donat suport explícit, amb la meva signatura, a cap de les quatre candidatures a President i a Secretari General del partit.

Aixó m'ha recordat l'episodi de Joan Fuster quan, davant de la ben intencionada però absurda  pregunta què li feia la desapareguda revista Cuadernos para el Diálogo sobre perquè escrivia en català, simplement va respondre que "perquè li donava la gana".

Doncs això, ho he fet així perquè és el què em venia de gust fer i perquè crec que és el què havia de fer. Per moltes i diverses raons què, d'altra banda, qualsevol que hagi tingut la paciència -o el suficient esperit masoquista- de seguir el meu bloc aquestes darreres setmanes estic segur que ja n'endevina unes quantes.

Però bàsicament, perquè el que més m'interessa és el partit, ERC, com a instrument per a construir la necessària majoria social per a la independència. I hi ha molts altres companys i companyes del partit que han fet la mateixa opció. De fet, la majoria relativa dels militants del partit no han pres encara cap opció explícita amb la seva signatura per les candidatures què es presenten.

Aquestes darreres setmanes he parlat amb molts companys i companyes del partit: parlamentaris, càrrecs del govern, alcaldes, regidors, quadres, militants de base, simpatitzants:
 
-. Molts d'ells no s'han pronunciat encara explícitament per cap de les opcions; hi ho han fet de forma conscient, perquè els hi venia de gust o perquè creien què era el millor pel partit.
-. I alguns altres que ara han pres partit, m'han confessat obertament que encara no havien decidit definitivament a qui votarien el dia 7.
-. I encara d'altres m'han dit clarament que haurien preferit poder donar suport a diferents candidatures, poder escoltar les seves propostes i, posteriorment, decidir el seu vot final, cosa què no ha estat permesa pel reglament que va ser aprovat pel Consell Nacional.
-. I fins i tot alguns que han cregut, per les raons que siguin, que havien de donar suport a una determinada opció, em confessaven que haurien preferit no haver-la donat de moment a cap.

Tots ells tenen les seves raons, i tots ells -així com les seves raons- em mereixen el màxim respecte, perquè per a tots ells, o almenys per a la gran majoria, la qüestió important és el bon funcionament del partit com a instrument per a construir la majoria social per a la sobirania.

I tot aixó no ho hauria d'oblidar ni menystenir cap de les candidatures. Hi ha gent molt vàlida, personalment, professionalment i políticament, gent excel.lent, que està entre els millors, entre els que no han pres cap posició determinada o els que ho han fet d'una forma tèbia o poc decidida. I el partit necessita també a aquesta gent. I el partit ha de saber utilitzar de la forma més adequada possible a aquesta gent. Perquè la gran majoria són gent que s'estima el partit, que vol que el partit funcioni el millor possible, que vol un partit que sigui l'instrument adequat per a aconseguir una majoria social i nacional per a la sobirania. I crec que això val també per a les candidatures què no són la pròpia.

Què ningú , i especialment alguna gent jove, molt vàlida i amb un gran -teòric ament- futur politic per davant, tingui la tentació de caure en actituds de control, o d'amiguisme, o properes als moviments de caràcter sectari. Cal obrir el partit i cal aprofitar a tothom què sigui vàlid, i molt especialment als millors, als més excel.lents, tant si ja han pres partit per una candidatura explícitament, com si encara no ho han fet, o com si no tenen cap intenció de fer-ho.

(Per cert, m'agradaria fer constar què ningú, cap membre del partit implicat directament amb una candidatura, m'ha demanat o n'hi tant sols insinuat ,explícitament o indirectament, que signés per cap candidatura. La qual cosa els hi agraeixo a tots molt sincerament.)

 

I.- El moment decisiu

 

1.- Ha arribat el moment decisiu de la negociació del model/sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya pel període 2009-2013 que, teòricament i segons preveu l’Estatut, hauria d’estar decidit abans del 9 d’agost de 2008.

 

2.- En aquest sentit, el Conseller Castells ha començat a “moure fitxa” tot reunint a una comissió dels tres partits que formen el Govern de la Generalitat, a la que va presentar i entregar un document que, tal com han dit els diaris, es titula: “Model de finançament de la Generalitat: pautes bàsiques per al desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

 

Al mateix temps, ha parlat de la necessitat de la unitat entre els partits del Govern i CiU –amb l’acord dels partits del Govern i fins i tot amb la insistència d’ERC-, tant en la definició d’aquestes pautes bàsiques com en la seva negociació a Madrid, amb lleialtat per part de tothom des del principi fins al final de la negociació. A més, ha iniciat negociacions amb els Governs de les Illes Balears i del País Valencià –també amb el vistiplau dels partits del Govern-, per a fer camí junts en el procés de negociació, donat els importants interessos comuns que, en el tema del finançament, hi ha entre els tres governs.

  

II.- Les limitacions de la situació actual

 

3.- Actualment, el finançament de les CCAA de règim comú, que inclou doncs Catalunya, es regeix per la Llei 21/2001 de 27 de desembre (aplicable des de l’1 de gener de 2002), que recull l’acord del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 27 de juliol de 2001, en el marc de la Ley Orgànica de la Financiación de las Comunidades Autónomas (LOFCA).

 

4.- En els últims anys, molt diversos fòrums, “think thanks” i experts (dels que m’agradaria destacar al professor Jordi Pons, de qui he pogut conèixer i utilitzar -espero que bé- unes quantes de les idees que aquí s’expressen), entre d’altres del propi Govern de la Generalitat, ens han confirmat el creixent dèficit fiscal de Catalunya què, actualment, sembla superar el 10 % del PIB de Catalunya. Un dèficit fiscal que limita les possibilitats d’augmentar la productivitat i la competitivitat de les empreses i l’economia del país, i que també impedeix aconseguir els nivells de la societat del benestar i de cohesió social que el país necessita.

 

5.- Aquesta situació podia haver canviat substancialment amb l’Estatut del 30 de setembre de 2005 aprovat pel Parlament de Catalunya que, en el tema del finançament, significava un canvi de model, una millora i una nova fórmula en les relacions financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol. Tot plegat va quedar en no res, però, a partir del pacte Mas-Zapatero de 21 de gener de 2006 i de l’aprovació del nou Estatut per les Corts de Madrid i en referèndum pel poble de Catalunya. En el nou Estatut aprovat, el model de finançament és el mateix que el de la Llei 21/2001 esmentada anteriorment.

 

Així doncs, amb el nou Estatut, per a aconseguir millorar el finançament de Catalunya serà necessari, com abans, posar-se d’acord amb l’Estat –mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Financers (CMAEF)- però també amb la resta de les Comunitats Autònomes de règim comú en el marc del CPFF, i amb unes regles del joc que, en els seus aspectes fonamentals, són les mateixes de la Llei 21/2001, es a dir les d’abans de l’aprovació de l’Estatut. Cal recordar, per exemple, com a l’article 206.3 del nou Estatut s’estableix que els nivells de solidaritat i d’anivellament entre CCAA els establirà l’Estat.

  

III.- La posició d’ERC

  

6.- ERC no renuncia a les seves reivindicacions històriques en relació al concert econòmic , o a un model de finançament equivalent al de les comunitats de règim foral (Euzkadi i Navarra), i a la bilateralitat pura, per a les relacions econòmiques i financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol.

 

7.- Tanmateix, tant per una qüestió de responsabilitat i de respecte a la decisió presa pel poble de Catalunya en referèndum, com per a no donar avantatge als que es van vendre, per un “plat de llenties”, el model de finançament que estava previst en l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, creiem que hem de lluitar per a aconseguir, en el període 2009-2013, el millor sistema de finançament i la millor LOFCA possible per a Catalunya, en el marc de la legislació estatal i de l’Estatut vigents.

  

IV.- La possibilitat del increment de recursos

 

8.- Teòricament i segons els criteris que s’utilitzin, seria possible, a partir del model actual, un augment significatiu dels recursos financers de la Generalitat.

 

Tanmateix, i d’això no en parla el document del Conseller Castells, caldria que l’Estat estigués disposat a que Catalunya rebi més recursos que actualment. I com que la negociació serà primer bilateral, en el marc de la CMAEF, però després multilateral, en el marc del CPFF, entre totes les CCAA de règim comú, caldria que l’Estat estigués disposat a que totes les CCAA de règim comú rebin més diners. Això només seria possible si l’Estat estigués disposat a “aprimar-se”, es a dir, estigués disposat a tenir una participació relativament menor en el conjunt dels recursos financers de les Administracions públiques de l’Estat. (Des d'una altra perspectiva, veure l'important i recent article d'Antonio Zabalza Martí a El Pais, "Más recursos autonómicos en favor de todos").

Alguns experts han calculat que, si totes les CCAA augmentessin els recursos per habitant igual que Catalunya, el total que l’Estat haurà de traspassar a les CCAA de règim comú estarà una mica per sota de sis vegades els recursos de més que rebi Catalunya. Una bona picossada que suposaria una bona “aprimada” de l’Estat. Però el Ministre Solbes, i altres alts càrrecs del seu Ministerio com el Secretari d'Estat Carlos Ocaña, ja ens ha avisat que l’Estat no està per “aprimar-se” gaire i què, en tot cas, hauria de continuar tenint un 50%, aproximadament, del total de recursos financers públics de totes les administracions públiques de l’Estat. Que lluny estem encara de les demandes, de no fa gaire anys, del federalisme catalanista (Professor Castells inclòs) o del municipalisme català quan deien d’acostar-nos als països federals del planeta i que l’Estat retallés la seva participació fins al 35-40% (fins al 30% s’havia arribat a plantejar)!.

 

V.- La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa

 

9.- Els recursos que rebrà la Generalitat de Catalunya, en termes absoluts i en relació als actuals, han de cobrir les seves necessitats de despesa, un tema que, curiosament, pràcticament no tracta el document del Conseller Castells. Aquests recursos dependran, doncs, fonamentalment de la determinació de les esmentades necessitats de despesa de la Generalitat, i de cada CCAA, així com dels mecanismes de correcció que s’hi apliquin. D’altra banda, no podran ser inferiors, en cap cas, als recursos dels que van disposar les CCAA a l’any base (2005 o 2006) aplicant el model vigent a l’actualitat.

 

10.- Una primera qüestió bàsica és, doncs, com es defineixen les necessitats de despesa de la Generalitat i, també, de les altres CCAA. Això vol dir calcular les necessitats de despesa que corresponen, per a l’any base, als serveis comuns (incloent-hi l’educació), als serveis sanitaris de la Seguretat Social, i als serveis socials i assistencials de la Seguretat Social. Vol dir, per tant, definir les variables que determinen cadascun dels esmentats serveis i les seves ponderacions relatives.

 

11.- Aquestes necessitats de despesa/volum de recursos de les diferents CCAA s’haurien de corregir pels seus costos diferencials, es a dir pel seu nivell de preus relatius, tot donant més recursos a les CCAA amb uns nivells més alts. D’altra banda, les CCAA que, com Catalunya, realitzin un major esforç fiscal també haurien de disposar d’una quantitat addicional de recursos procedents de l’Estat. No sembla tampoc que el Ministre Solbes estigui per a aquesta feina. La seva interpretació de la capacitat fiscal relativa de les CCAA sembla anar més aviat en el sentit de que aquelles que vulguin puguin apujar els impostos que tenen cedits parcialment, una cosa realment difícil quan s’ha entrat en la carrera per a disminuir o eliminar impostos per part de les CCAA.

 

12.- Els recursos per a cobrir les necessitats de despesa, en els seus valors de l’any base de càlcul, serien: la recaptació dels tributs cedits què, si en algun cas, fossin suprimits per l’Estat, haurien de ser compensats pel mateix; el 50% de l’IRPF; el 50% de la recaptació líquida per IVA; el 58% de la recaptació líquida dels impostos especials; el 100% del impost sobre l’electricitat.

 

13.- El Fons de Suficiència a l’any base seria la diferència, positiva o negativa, entre les necessitats de despesa corregides que hem esmentat abans i el valor dels recursos establerts en el punt anterior. Aquest Fons de Suficiència ha de poder ser modificat quan es produeixin nous traspassos – o ampliacions i revisions- de serveis a les CCAA, quan es cedeixin nous tributs o quan es modifiqui la legislació estatal d’algun d’ells.

 

VI.- Els mecanismes d’anivellament i de solidaritat

 

14.- Ja hem esmentat abans que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat: article 206.3 del nou Estatut. Amb tot, la part essencial del document Castells es dedica a aquest tema.

 

15.- La qüestió fonamental en aquest tema és que l’Estat garanteixi que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament i solidaritat no facin variar la posició de les diferents CCAA en l’ordenació de rendes per habitant abans de l’anivellament (que hauria de ser la renda primària per habitant de cada CCAA, tot i què l'Estatut no ho diu explícitament) i després de l’anivellament (que hauria de ser la renda familiar disponible per habitant corregida pel nivell de preus de cada CCAA, tot i què l'Estatut tampoc ho diu explícitament), tal com preveu l’article 206.5 del nou Estatut.

 

16.- El document Castells preveu que es pugui produir un anivellament parcial de només el 65-75% de la despesa, a partir de l’article 206.3 del nou Estatut que diu que només s’anivellaran de manera completa els serveis de sanitat, educació i altres serveis socials essencials de l’Estat del benestar. Tanmateix, això planteja dos problemes importants: primer, que com ja hem dit, aquest mateix article preveu que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat; segon, que no està clar com es definiran els “serveis socials essencials de l’Estat del Benestar”. Hi ha problemes interpretatius, i també alguns experts i algunes CCAA, com Andalusia, ja han dit que consideren que tots els serveis socials són essencials. En definitiva, queda clar que, com hem dit abans, la qüestió essencial és la de la definició de les necessitats de despesa de cada CCAA i els corresponents recursos que li pertoquen.

 

 VII.- Algunes conclusions provisionals

 

17.- Som a l’hora de la veritat pel que fa a la possible millora del finançament de la Generalitat de Catalunya. Una millora què serà necessàriament limitada per vàries raons:

• Estem en el mateix model que abans del nou estatut, que finalment s’haurà de negociar de forma multilateral en el marc del CPFF.
• La possibilitat de l’augment de recursos sembla limitada, tenint en compte que l’Estat no està disposat a posar sobre la taula gaire més recursos per a les CCAA, tal com han repetit el ministre Solbes i altres responsables del Ministerio.
• La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa de la Generalitat i els recursos necessaris per a fer-li front. En aquest sentit, no sembla fàcil una negociació molt favorable als interessos de la Generalitat, donat que s’haurà de fer en un context de multilateralitat entre les CCAA i les reticències que ja han expressat algunes d’elles.

 

18.- Des del punt de vista de la negociació, l’estratègia del Conseller Castells, avalada pels partits del Govern, pot ser adequada o vàlida des del punt de vista polític, tant des de la perspectiva de buscar que CiU s’hi impliqui, com en la recerca de la complicitat de les Illes Balears i del País Valencià.

 

En canvi, és més dubtós que l’estratègia sigui adequada des del punt de vista tècnic, ja que la qüestió essencial és la determinació de les necessitats de despesa i dels recursos corresponents per a fer-hi front. Tanmateix, els mecanismes d’anivellament s’han de plantejar amb posterioritat i tenint en compte que, segons el propi estatut (article 206.3), és l’Estat qui finalment els fixarà.

(Veure, des de la perspectiva d'ERC, l'article del Conseller Josep Huguet a El Pais: "El remiendo de la financiación", així com, des de la perspectiva del federalisme del PSC, l'article del President José Montilla també a El Pais: "Falso dilema", on parla clar i català, dirigint-se als seus companys del PSOE, del tema del finançament de Catalunya).
 

Aquí teniu l'article que em publica avui el Dossier Econòmic.