Ahir vaig cometre un error imperdonable en un bon catalanista: vaig
sortir al carrer, a passejar. Per la Diada, tots els barcelonins que
gaudim o patim de compromís amb la nostra nació hauriem de quedar-nos a
casa, llegir l'Avui i Vilaweb, posar una estona TV3 per criticar que
només parlin dels polítics, i per la tarda després de dinar anar
disparats cap a la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir, a
recarregar les bateries de patriotisme que tanta falta ens faran durant
la resta de l'any.
Que la societat cada cop està menys per la feina és tant evident que no
cal dir-ho. Enguany, però, a l'habitual reflexió quantitativa (cada cop
hi a menys senyeres als balcons) voldria afegir-ne una de qualitativa
que no he llegit ni sentit enlloc.
(seguir llegint)
Ara que tant es discuteix sobre el finançament de Catalunya, és interessant plantejar-se noves opcions. Des de la Generalitat es demana bilateralitat i un millor finançament, mentre que la resta demanen més "cafè per a tothom", és a dir, el mateix tracte per a totes.
S'obre el teló (bé, la pantalla del televisor) i apareix Pau Gasol. Sí, aquell que quan li pregunten per les seleccions catalanes respon que a ell la política no li importa, i que jugarà on li diguin.
És un anunci de Nike. En Pau està assegut en un sofà, mira a la càmera (i al paper que hi ha a terra, on està apuntat què ha de dir) i amb to pausat, es sincera al telespectador...
Quina diferència hi ha entre presidir la Generalitat de Catalunya o la Comunidad Autónoma de Madrid? Per què Montilla es torna rebel, o almenys ho fa veure, ara que presideix Catalunya i no quan dirigia la Diputació de Barcelona?
La resposta potser és a les parets del Palau de la Generalitat.
Quin sentit té muntar el pollastre perquè Leo Messi jugui una eliminatòria de la Lliga de Campions contra un equip de regional europea? No era millor tenir content al jugador i deixar-lo marxar, com fan tots els clubs, als Jocs Olímpics?
Almenys, posats a muntar-lo, el Barça s'ha mogut bé i Laporta s'ha adjudicat un merescut triomf en un duel contra la FIFA. La pregunta és què hi guanyem, amb aquest triomf. (seguir llegint)
Aquests dies la selecció espanyola de futbol (batejada com "la roja", còpia barata de "les bleus" francesos o "gli azzurri" italians) ha guanyat alguna cosa, i un s'alegra que això només passi un cop cada segle. L'explosió de fervor patriòtic supura per tot arreu, carrers i places en van plens, a la feina no es parla d'altra cosa.
Diuen que mentre Xavi xisclava "¡VIVA ESPAÑA!" des de la Plaza Colón de Madrid , tota Catalunya sortia al carrer. Tota?
Oh, sorpresa, a Irlanda ha tingut lloc l'enèssim referèndum que diu 'no' a alguna cosa que surt d'Europa, i un cop més ha agafat fora de joc els dirigents que la formen.
Una vegada més sentim els tòpics habituals, que passen de l'hecatombe que s'anunciava el dia abans en cas de sortir el 'no', al 'no passa res' de l'endemà.
Els ciutadans, quan es dignen a preguntar-nos, una altra vegada diem no, i ells segueixen sense entendre el perquè.
La lliçó que la vaga dels transportistes ha donat és clara: si vols que et rebaixin els impostos, puteja com més ciutadans millor. Els taxistes ja han agafat el relleu, i al darrera vindran conductors d'ambulàncies, xofers oficials, enginyers o lampistes. Qualsevol persona amb problemes per quadrar els comptes ha pogut veure com, amb una mica de soroll, el govern cedeix a les extorsions.
Ara que a poc a poc va tornant la normalitat a les carreteres, és el moment de plantejar amb serenitat un debat de fons: cal reformular amb valentia el dret de vaga, per acabar amb la dictadura dels anomenats "piquets informatius" i moderar les ànsies de "fer-la grossa" d'uns pocs convocants.
¿Us imagineu que un escriptor pogués patentar frases i més frases, més enllà dels drets d'autor, de manera que qualsevol altre escriptor que volgués utilitzar alguna d'aquestes mateixes frases li hagués de pagar una llicència?
Aquesta situació absurda es debat de fa molts anys en el món del programari, arran de les iniciatives legislatives europees destinades a regular les anomenades 'patents de software'. La història ens demostra que aquesta guerra ja va existir fa un segle, en un altre camp de la creació. I el seu resultat pot ser molt aclaridor per prendre'n partit.
El nostre Govern es deu pensar que som subnormals. Diuen que el transvasament es farà perquè 'estem pitjor que fa un any', i nosaltres hem de fer que sí amb el cap i somriure.
"Fuera de carta", una pel·lícula ambientada a Chueca (Madrid), protagonitzada per Javier Cámara, Lola Dueñas i Fernando Tejero, i dirigida per Nacho García Velilla (conegut per dirigir les sèries "Gominolas", "7 vidas" o "Médico de familia").
Escrita i interpretada en espanyol, dirigida a un públic espanyol, humor castizo, amb tota mena de clixés i exteriors que no fan sinó vendre una imatge moderna i atractiva de Madrid i rodalies. Normal, l'han feta madrilenys... Tota?
Que el conseller Baltasar segueixi mantenint el càrrec, després de tot el que ha passat aquests dies, demostra que la Generalitat de Catalunya no serveix per res, que és intrascendent.
No vull comentar a fons aquest tema sinó recordar una frase que m'ha cridat l'atenció, enmig de la polèmica, procedent d'algun membre del govern espanyol (el que sí que mana, ens agradi o no): "les dessaladores són el futur, perquè és l'única solució estructural que no ens fa dependre de la climatologia".
No, és clar, no ens faran dependre de la climatologia. El que no diuen és de qui ens faran dependre, perquè a ells els va el negoci i per vendre'ns la moto ens han d'amagar les tares.
Des de fa uns quants anys no hi ha pel·lícula d'èxit de la que no surti, al cap d'un temps, una "versió estesa" en DVD; farcida amb escenes que no sortien al cinema.
Ahir veient "Cinema Paradiso", una de les tres millors pel·lícules que mai s'han fet sobre el cinema de tots els temps (amb "La nit americana" de Truffaut i "Cantant sota la pluja"), no vaig poder evitar una profunda decepció a mesura que passaven els minuts de palla i les escenes afegides deformaven un argument perfecte.
El PP no es vol encasellar en el discurs anti-ETA, i per això fa uns mesos que ha optat per diversificar-lo: ara parla d'ETA i de la situació del castellà a Catalunya.
I com enfrontar parlants queda menys brut que enfrontar víctimes del terrorisme, em temo que ens haurem d'acostumar a sentir sovint el discurs del fatxilla del barri, acabat de sortir del forn d'El Mundo i la COPE, i tenir les respostes ben a punt.
Jo vull signar un "Manifest per una llengua comuna", tant em fa en quin idioma es redacti. Estic totalment d'acord en la seva necessitat.
