edvilalta |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 20:41h
Quan Joan Saura va pactar amb de la Vega, pocs ho vam entendre i gairebé tots estàvem convençuts que es passarien l'acord per allà. Lamento haver-la encertat.
Zapatero ha tornat a refermar-se en el seu paper de Pinotxo: "apoyaré", traspàs de rodalies, llei de dependència com cal, finançament... I els seus votants (molts!) sense piular.
Però allò que em preocupa és la constatació de la manca de poder polític real de Catalunya i dels seus polítics. Què fer quan, amb tota la prepotència, es passen pels collons les seves pròpies lleis? Quina ha de ser la resposta contundent possible (no fer volar coloms) al menyspreu i el menysteniment?
Si de debò volem que la gent torni a creure en la política, caldrà encarar postures molt més radicals (possibles i pacífiques, això sí) que aquelles a les que ens hem anat acostumant. Però caldrà fer-ho aviat perquè em temo que, de temps, no ens en queda gaire.
edvilalta |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 18:25h
Miguel Núñez va ser un nom que em va acompanyar des que vaig entrar al PSUC. Però no va ser fins que va publicar el seu "La revolución y el deseo" que el vaig conèixer personalment. Va ser una trobada íntima, amb vuit o deu persones, que em va permetre copsar des de la proximitat la seva humanitat, la seva capacitat i tots els qualificatius que de ben segur li atorgaran les persones que el van tractar i el van conèixer bé.
No es va voler jubilar mai perquè el cap i el cor li deien que havia de seguir sent un home del seu temps en cada moment del seu temps.
Ara (amb permís de l'Ovidi) farà vacances. Gràcies, Miguel, i fins a sempre.
Tal com diu
el Manifest que vaig penjar en el post anterior, els documents polítics d’ICV sempre han
plantejat la qüestió nacional a partir del respecte ple al dret a
l’autodeterminació i d’un model d’estat plurinacional, de manera que ens hi
sentim còmodes federalistes, confederalistes o independentistes. Però el que
massa sovint ha passat és que, tot i l’encert del plantejament teòric, després no
el trobem (a banda de moments puntuals) com un element central del discurs
polític del partit. És per això que cal enfortir la projecció pública de
les nostres postures en relació amb la qüestió nacional, dinamitzar-les i
aprofundir-les tenint en compte el context actual. Sense manies. ICV no
esdevindrà un partit independentista, però el nostre projecte pot atraure tant molts
independentistes com federalistes (o confederalistes) que no accepten les
fórmules descafeïnades d’altres.
edvilalta |
dissabte, 4 d'octubre de 2008 | 20:40h
En el curs dels
treballs preparatoris de la 9a Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya
Verds, un grup d’adherits i adherides preocupats per la deriva de la formació en
alguns aspectes i en particular pel tractament accessori que atorga a la
qüestió nacional, volem fer arribar a la direcció del partit i a l’opinió
pública el següent:
-Considerem que, tot i que en els seus documents
fundacionals ja quedava clar -ho reproduïm de la Declaració Política de Principis- el dret inalienable i imprescriptible de la
nació catalana a l’autodeterminació, així com el model de federalisme
asimètric que propugnava, durant massa temps Iniciativa (ara ICV) ha passat de
puntetes pels seus posicionaments sobre la qüestió nacional.
-És així com ICV, l’organització política de l’esquerra verda nacional, un partit nacional
català -autodeterminat com a tal en separar-se de Izquierda Unida- i que reclama l’exercici de la sobirania popular
per decidir el futur de Catalunya, no ha estat ni és comptat a l’arc polític
del nacionalisme català. I és així com l’ha deixat políticament a mans del
catalanisme conservador o de corrents independentistes, alguns dels quals sense
continguts socials o força ingenus, que han contribuït a generar expectatives
que, més d’hora que tard, en veure’s frustrades, podrien produir des d’un nou
desencís fins al rebrot d’actituds extremes. És per això, també, que les polítiques
d’ICV cal que se situïn enllà tant dels reduccionismes autonomistes com dels
independentistes.
-El mes de gener passat, en el Fòrum celebrat a l’entorn del
Model d’Estat, ICV es ratificava en el reconeixement i la defensa del dret a
decidir -el dret a l’autodeterminació sense limitacions, que en això consisteix
l’exercici real de la sobirania- i s’adheria a la Plataforma pel Dret a
Decidir, amb representants presents a l’acte. En paraules de Jaume Bosch, vicepresident
d’ICV, pronunciades en aquella jornada,“a
l’ús devaluat del terme federalisme que fa el PSC, Iniciativa hi oposa la
formulació d’un estat propi dins d’un estat plurinacional”. El cert és, però,
que tampoc de llavors fins ara aquestes afirmacions no s’han fet notar gaire en
les polítiques, les campanyes i les preses de posició del partit.
edvilalta |
dilluns, 21 de juliol de 2008 | 13:27h
Els immigrants són els responsables de la mala salut del català. I el president Montilla n'és el paradigma. Aquesta sembla que sigui la tesi dels Puig i els Pujol que corren pel pais i que no deu haver fet cap gràcia a molts convergents fills de la immigració espanyola. El català del president de la Generalitat és molt millor que el que tenia quan el vaig conèixer com a alcalde de Cornellà. I, és cert, no és un bon català, encara. Però el que és realment important és que, bé o malament, parli català qui el sap i qui l'està aprenent, perquè només així es millora personalment i col·lectivament. I només així augmenta la massa crítica de parlants del català. Si no, quin missatge estem adreçant als milers de persones que l'estan aprenent o que formen part del Voluntariat per la llengua? Quasi més greu em va semblar que en Puig presumís de tenir amics castellanoparlants amb qui parlava en espanyol. Molt pedagògic i molt coherent! Potser que si els preocupa tant, en lloc de parlar sobre la llengua, hi enraonin amb tothom i arreu. Perquè si tots els catalans i catalanes que tenen com a llengua familiar la catalana ho fessin (sempre i arreu), l'efecte multiplicador faria la resta, tal com passa amb qualsevol llengua normalitzada en el seu territori.
edvilalta |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 13:47h
Ahir vaig assistir, en representació d'ICV (també s'hi van sumar en Francesc Pané i la Mercè Civit, diputats d'ICV-EUiA al Parlament) a la presentació del manifest i el vídeo "El català, llengua comuna" que ha elaborat al llarg de quatre anys la xarxa associativa de la immigració integrada per 23 associacions i que ha impulsat la Plataforma per la llengua. Actes com aquests, fets en positiu i amb molta gent darrera, ens fan veure que, si ho fem bé, el català té futur. Perquè hi ha molta gent convençuda que el català ha de ser la llengua comuna del nostre país. El manifest reivindica el català com a llengua d'acollida i en destaca la importància com a element d'inclusió i cohesió social i, en aquest sentit, Abdou Mawa Ndiaye (president de l'Associació Catalana de Residents Senegalesos) va expressar la necessitat que la societat d'acollida deixi de tractar els nouvinguts com a immigrants i comenci a reconèixer com a membres de la societat aquelles persones que se senten catalanes.
edvilalta |
dilluns, 14 de juliol de 2008 | 18:29h
És dissabte i decidim anar a un nucli d'habitatges comuns anomenat Salou, on treballa la nostra filla gran. Agafem el transport comú a l'estació comuna de Passeig de Gràcia i una hora i escaig després ja hi som. Passem el dia entre Cambrils i Salou i tornem a l'estació a les cinc de la tarda per agafar el transport comú que ha de passar a les 17:27 h. Fins aquí, tot bé. I més encara amb la possibilitat que hem tingut de sentir contínuament la llengua comuna i altres llengües comunes d'altres llocs més comuns que el nostre autonòmic! Passen els minuts i una gran negror va enfosquint el cel. Comencen a veure's llampecs i a sentir-se trons. Cauen les primeres gotes, d'aquelles grosses, i de cop descarrega el primer xàfec. Bufa el vent cada cop més fort fins que la cortina d'aigua espesseeix i volen les taules i cadires del bar de l'estació fins a les vies. L'aigua nega els raïls i, tot i el bon cobert que hi ha, tothom ha de guarir-se a l'interior. Se'n va la llum. Començo a fer-me la idea que tornarem tard...
Manifesto que no serveix de gran cosa que condemnem ximpleries, ni que hi argumentem en contra (si no és que ho passen per telecinco i ho publiquen sostingudament en els seus mitjans). Manifesto que no em sorprenen les adhesions dels que no en saben, ni les de catalanetes universals, ni les dels intel·lectuals de l'imperi, ni les dels que ho farien però no ho fan. Manifesto que, per molt que vulguin tocar allòquenosona, qui ha de mantenir viva la llengua és qui la té, fent-la servir sempre (això acaba incorporant nous parlants) i arreu, sense cedir davant els "en castellano por favor" (vegeu rodes de premsa de polítics o presidents de clubs nostrats, per exemple) o els "en español!", o els "ells també voten". Manifesto que és molt cansat haver d'escriure d'aquestes coses cada dos per tres, que no he d'excusar-me de res, que no he d'explicar res. Manifesto que posats a manifestar proposo un manifest per canviar de Constitució sense que ells hagin de canviar la seva (si no ho volen) o, dit d'una altra manera, que cadascú tingui la seva. Manifesto que si el PP és prou estUPyD com per deixar-se arrossegar a una altra campanya incendiària, continuarà passant fred durant molts anys (que així sigui en qualsevol cas) i potser ajudarà, ai las! a "romper ehpanya". Manifesto, en fi, que amb aquesta calor jo només m'apunto al manifest de la cervesa (fresca, alegre, diurètica i, si pot ser, etiquetada en català).
No entraré a valorar la gestió d'en Laporta, però la situació amb què s'ha anat trobant la "nova" junta directiva se m'apareix com una metàfora de l'empenta amb què aquest país tendeix a mirar de carregar-se les seves institucions. En Laporta i la seva gent arriben a la direcció de Can Barça amb un projecte nou, que il·lusiona el soci i els simpatitzants i amb un suport mai vist. Quatre dies mal comptats després comença l'assetjament. Tot va malament i cada vegada pitjor. En Maragall arriba a la presidència de la Generalitat amb una agenda carregada de projectes. Tants anys després hi ha molta gent il·lusionada. Quatre dies mal comptats després s'engega la muntanya russa, que s'afegeix a la incapacitat de la dreta nacional per assumir el seu nou paper d'oposició. Tot va malament i cada vegada pitjor. Qui es pensava que controlava el partit, surt lleugerament tocat del congrés d'ERC, quan havia de ser l'assalt definitiu al poder. Fins i tot el PP a Catalunya s'ha apuntat a la roda (auto)destructiva! De debò que entre el tot va bé i el no hi ha res que funcioni hi ha un terme mig realment existent. Segur que el fet que que la gent critiqui i participi ens farà millorar, però sempre que l'objectiu no sigui la destrucció africanista de l'oponent o adversari. Més que res perquè el país ni s'ho mereix ni s'ho pot permetre.
Ahir vaig anar a la presentació públlica d'en Ricard Gomà com a nou president del grup municipal d'ICV-EUiA a Barcelona i he de dir que em va agradar molt. En el seu discurs va fer una crida a la gent rebel i creativa de Barcelona perquè puguem compartir el projecte amb ella i ella amb nosaltres. Gent creativa, amb il·lusió, que proposi, que construeixi críticament (i autocrítica) des de les entitats, els sindicats o des de la seva senzilla condició de ciutadana. Quan la setmana passada va voler compartir amb la direcció de Barcelona d'ICV l'esborrany de la xerrada d'ahir ja li vaig dir que m'hi sentia còmode, que es notava creïble i fresc... I em va agradar sentir-li dir que vol una "Barcelona capital d'un país que volem lliure" on es potenciï "el coneixement i l'ús del català com a llengua comuna". Va ser un discurs convincent i engrescador per als que hi érem i espero que el canvi serveixi per rellançar el projecte. Perquè ara toca convèncer la gent amb qui vivim en aquesta ciutat que estimem i que volem canviar. Se't (se'ns) gira feina, Ricard!
Com deia en el meu post
anterior, sense pacte i sense participació no hi ha política (de l’aigua). És evident que en la
gestació de la proposta del Segre no es va actuar bé. No hi va haver
transparència, no hi va haver participació, no hi va haver informació cap als
sectors que es podien veure més afectats per aquesta mesura, no hi va haver
informació ni a les pròpies organitzacions d'ICV del territori. És a dir, pitjor
impossible. Se m’ocorre que, si estem fent polítiques d'aigua inèdites,
per què ens trobem així? Que algú s’ho faci mirar!
Ara tenim una espècie de
transvasament de l'Ebre, encara que no ben bé; CiU enfortida i reclamant el
transvasament del Roina; el Govern desacreditat i obligat a executar el que el
govern espanyol digui (cosa que diu molt a favor de l’autogovern). I la gent
d'ICV de les Terres de l'Ebre demanant la dimissió de Francesc Baltasar i
replantejant-se la seva militància en cas que es tiri endavant el transvasament
(cosa lògica, tot i que no crec que sigui la solució).
La reacció d'en Cesc
Baltasar (fins i tot insinuant que era l’opinió de la direcció nacional) em va semblar prepotent i fora de lloc. Estic convençut que a ICV no
hi sobra ningú (en tot cas podríem parlar d’actituds prepotents i d’actuacions “poc
afortunades”) i que els companys d’ICV de Terres d’Ebre –com tots i totes- tenen
tot el dret a expressar les crítiques que considerin convenients, per dures que
siguin, a la direcció nacional i als membres del govern. Per altra banda, els
companys d’ICV de Terres d’Ebre han jugat un gran paper en la lluita per la nova cultura de l’aigua, han ajudat a reconstruir i eixamplar la
presència d’ICV a les Terres de l’Ebre, i han contribuït
decisivament a què tinguem el govern que tenim.
Cal que ens plantegem moltes
coses però, en aquesta situació, em sembla que és fonamental que sapiguem què hem
de fer perquè la gent d'ICV (tant de les Terres de l'Ebre com molta altra) recuperi
la confiança en la seva organització, i què hem d'estar disposats a acceptar i
què no pel fet d'estar al Govern.
Amb tot, hi ha molt més a dir i, com que tothom em té per una persona assenyada i reflexiva, m'hi he pensat abans de dir res, però arribarà (aviat).
Pel que sé, aquesta és la pitjor sequera en 60 anys. I fins
al 2003 es va fer poc per mantenir els recursos hídrics (pous, aqüífers) mentre
que la població i les urbanitzacions creixien. S'han pres mesures d'estalvi,
s'ha recuperat l'aqüífer del Besòs, es reutilitza l'aigua de les depuradores
per a usos industrials o netejar carrers... Cal tenir en compte que l'àrea de
Barcelona consumeix 40 hectòmetres cúbics al mes, i que si no plou abans de
l'octubre, els pantans i els aqüífers no en podran aportar més de 30. Si hi
afegim l'aigua que vindrà en vaixells de Marsella, Tarragona i Almeria, i una
millora de gestió, faltaran uns cinc hectòmetres mensuals fins que el juny de
2009 comenci a funcionar la dessalinitzadora del Prat, una altra de les coses
que es fan, que aportarà aquests 5 hectòmetres.
En resum, Medi Ambient està fent (des de 2004) el que
s’havia de fer i des d’una perspectiva diferent, la de la nova cultura de
l’aigua. El pla de l'Agència Catalana de l'Aigua és seriós i preveu que amb normalitat
i fins al 2025 (amb 8,5 milions d'habitants) no hi haurà problemes de
subministrament. Sempre en base a l'estalvi, la reutilització, els aqüífers i
tres dessalinitzadores noves (Cunit, el Prat i Tordera). El problema, pel que
fa a l’aigua, és que la sequera ens ha guanyat 6 o 7 mesos. I d’aquí plora la
criatura.
Vist que s’està fent el que calia, que no és que –en general- ens haguem
adormit, sinó que la climatologia ens ho ha posat així, si s'ha de triar entre
agafar una mica d'aigua del Segre (o de l’Ebre), o deixar sense aigua cinc
milions de persones, sembla lògic que ens ho plantegem com a última opció i amb
condicions. Quines? Que sigui extraordinari, que el Segre (o l’Ebre) tingui
aigua suficient perquè el transvasament no el mati, i que es compensi, perquè
el riu no perdi cabal, comprant aigua als regants. I això implica diàleg i
pacte amb els que venguin els drets de reg.
Però el que està clar és que sense pacte i sense participació no hi ha política
de l'aigua, perquè l'ordeno i mano porta a la rebel·lió, com a l'Ebre.
Després dels resultats arriba l'hora d'actuar. Ara toca Congreso i decidir si donem suport a Bono com a president del garito. Estic convençut que no podem donar-li suport de cap manera; que hi hem de votar en contra perquè no representa res d'allò que proposem per al país del costat i, mentre hi siguem, també per a nosaltres. Per això i perquè és un dels que s'apunta sense manies a l'esport espanyolista del tir al català en qualsevol de les seves facetes. Ni als socialistes catalans els agrada, però se l'empassaran (primer agraiment de ZP al cove socialista català).
També hem de veure què fem amb el piset de la casa dels lleons. El del grup mixt ja el tenim, però no serà fàcil ni agradable haver de compartir la misèria amb tanta gent diferent i, molt especialment, amb UPyD. La idea de muntar-ne un amb ERC i amb IU topa amb el Reglament, però si es pogués aconseguir s'hi viuria molt millor.
I pel que fa a la investidura, ja han dit que s'ho volen fer amb el PNB i/o amb CiU. A nosaltres no ens necessiten per a res i tampoc podem oferir-los res. Una abstenció seria una opció més neutra amb qui ha anat contra els interessos de l'esquerra en diverses ocasions i, alhora, indicaria la disposició a col·laborar perquè no hi tornés. Però el que em sembla que ha votat la gent és un govern del PSOE que governi amb comoditat i sense influències decisives a la seva esquerra. Quan arribi el moment ja en parlarem, però jo, de moment, m'inclino pel no.
Un altre cop, el verd s'ha tacat de sang. Han mort un treballador en nom, diuen, d'una idea. Cap ho justifica. Sabíem que podia passar, que ho buscaven, i ho han fet. Una esgarrifança m'ha recorregut el cos i se m'han humitejat els ulls. El meu condol més sincer a la seva dona i els seus fills, als amics i a la família socialista i ugetista. Front a la barbàrie, més democràcia; front a les bales, vots.
Una vegada més, els socialistes defensen -des de la pràctica més rotunda- l'esqueixada lingüística per al català. El manual per a membres de les meses electorals que ha elaborat el ministeri de l'Interior es pot consultar a la pròpia pàgina web del ministeri en català, valencià i balear. De fet, n'hi ha 9 (!) versions: un model general només en castellà, un altre per a Andalusia i 7 més, en versió bilingüe, per a les comunitats autònomes amb altres llengües en gallec, aranès, basc (Navarra), basc (Euskadi), català, valencià i balear.
Estic infinitament feliç que Aliciaenelpaísdelesmeravelles Chacón hagi pogut influir en the fabulous zapatero per aconseguir-ho. Ja ho diu tothom, que no s'inverteix prou en I+D+i, i així passa el que passa. Que la ciència els il·lumini algun dia!
Ahir vaig assistir, en representació d'
Manifesto que no serveix de gran cosa que condemnem ximpleries, ni que hi argumentem en contra (si no és que ho passen per telecinco i ho publiquen sostingudament en els seus mitjans).
