12/10/2008 EL PAÍS ALPÍ PERD UN DELS SEUS POLÍTICS MÉS CONTROVERTITS

Jörg Haider, la cara de la ultradreta d'Àustria, mor a la carretera

• El pioner de polítiques antiimmigració conduïa amb excés de velocitat al seu feu de Caríntia

• El dirigent populista desapareix quan els extremistes aspiraven a entrar al Govern

La cara de la ultradreta a Àustria i un dels polítics més cèlebres i polèmics del país en les dues últimes dècades, Jörg Haider, va morir dissabte a la matinada, als 58 anys, en un accident de cotxe a Lambichl, a prop de Klagenfurt, la capital de Caríntia. El polític populista i xenòfob tornava a casa procedent d'un acte públic quan va perdre el control del cotxe i va acabar estavellant-se contra un mur de formigó.
Haider viatjava a una velocitat molt superior a la marcada en aquell tram, cosa que explica la gravetat de l'accident que va acabar amb la vida del polític poc després de l'impacte. Haider acabava d'avançar un altre vehicle, la conductora del qual va avisar la policia després del sinistre.
El president del partit Aliança per al Futur d'Àustria (BZÖ) i governador de la regió de Caríntia viatjava sol en el cotxe oficial després d'haver donat el cap de setmana lliure al seu xòfer. La família del polític pensava celebrar avui el 90è aniversari de la seva mare.

RESPECTAT EN LA POLÍTICA
La mort del líder ultradretà i pioner en les polítiques antiimmigració a Europa ha causat commoció al país. Tot i les seves constants sortides de to i el seu discurs xenòfob, Haider era respectat en la seva professió i ningú dubtava dels seus dots d'animal polític. Des del president austríac, Heinz Fischer, que ahir destacava el seu "gran talent" i parlava d'una "gran tragèdia", fins al seu últim gran enemic, el líder de la formació que va fundar, el Partit Liberal d'Àustria (FPÖ), Heinz Christian Strache, que es va declarar "profundament commocionat". Mentrestant, tots els polítics es van mostrar ahir aclaparats i no hi va haver espai per a les crítiques.
"Per nosaltres és com el final del món", va dir el portaveu del BZÖ, Stefan Petzner en una roda de premsa al migdia. Gerhard Dörfler, que substituirà provisionalment Haider al capdavant del Govern regional de Caríntia, va afegir: "En primer lloc, hem perdut una gran persona".
Però el BZÖ, com a partit, ha perdut molt més, ha perdut l'ànima de la seva formació. Ningú volia parlar ahir de les conseqüències que la mort de Haider tindran en el panorama polític austríac, encara que és evident que arriba en un moment decisiu. Fa només dues setmanes que la ultradreta va aconseguir un nou rècord en les generals, gràcies a l'FPÖ (17,5% dels vots) i al BZÖ (10,7%). Els ultres volien fer valer el seu èxit electoral i entrar al Govern austríac.

TOTES LES OPCIONS
Encara que els socialistes de l'SPÖ van ser els més votats i, per tant, el seu nou líder, Werner Faymann, va rebre l'encàrrec de formar Govern, no s'havia exclòs la possibilitat que la ultradreta acabés a l'Executiu. Per Faymann, que es nega a pactar amb els extremistes, només queda repetir la fórmula de gran coalició juntament amb els conservadors de l'ÖVP. El fracàs d'aquesta coalició va provocar precisament la convocatòria d'eleccions anticipades després de només 18 mesos al Govern.
Tot i que el nou líder conservador, Josef Pröll, s'havia mostrat els últims dies disposat a pactar amb Faymann, la formació de dretes no havia descartat més opcions. Alguns sectors del partit seguien defensant una aliança amb els Verds i el partit de Haider o fins i tot amb aquest últim i l'FPÖ. El gran desig de Haider era impedir al preu que fos que es repetís la gran coalició al Govern.

12/10/2008 EDITORIAL

Clarobscurs de Pius XII

L'opinió del diari s'expressa només als editorials.

El 50è aniversari de la mort de Pius XII ha tornat a posar sobre la taula la figura històrica d'un Papa controvertit, centre de la polèmica sobre el paper del Vaticà respecte al nazisme. Mentre que Benet XVI renova les expectatives de la seva beatificació, un representant tan eminent del judaisme com el rabí de Haifa ha demanat al Sínode Episcopal que no s'homenatgi qui "no va alçar la veu" en contra de l'Holocaust.
El papa Pacelli va exercir el seu magisteri en una època convulsa (1939-1958). Va promulgar una encíclica a favor de la pau just després d'accedir al papat i, el 1942, va advertir sobre "els centenars de milers de persones que, sense cap culpa, només per raons de nacionalitat o estirp, són destinades a la mort".
La seva prudència, no obstant, sovint ha estat vista com a covardia. Prudència és justament la paraula utilitzada pel seu successor Ratzinger per referir-se a ell. I tant el rabí de Haifa com el cardenal Bertone, en la seva rèplica com a secretari d'Estat, han coincidit en un aspecte: el secret i el silenci amb què va portar les seves gestions a favor dels jueus.
La defensa de Pius XII s'ha basat en el fet que una intervenció pública més gran del Vaticà hauria provocat més perjudicis que no pas beneficis, i que la seva tasca va ser discreta, però eficient. La crítica al papa Pacelli li recrimina un suposat antisemitisme que es concreta en el silenci còmplice de la plaça de Sant Pere. Serà necessari, doncs, entrar d'una vegada als arxius vaticans per poder traçar amb tota objectivitat els clarobscurs d'un pontificat difícil i ple d'ombres. I potser els fastos d'una beatificació no són el millor escenari per a la veritat.

El feixisme austríac s'ha quedat orfe després de la mort sobtada en accident de trànsit d'en Jörg Haider, el pioner de la xenofòbia actual a Europa. I també es debat el polèmic paper del Papa Pius XII davant l'Holocaust, una cosa que va denunciar en Costa-Gavras a la seva pel.lícula "Amen".

Un i altre tenen de coses ben polèmiques, sobretot el primer. Podria tenir una mica més de simpatia cap al segon, però els seus papers en vida no em van semblar res d'ètics i ni tant sols elegants.

S'han estrenat finalment dues pel·lícules polèmiques per moltes coses, “Vicky Cristina Barcelona” del mestre novaiorquès Woody Allen i “Sangre de Mayo” de José Luis Garci. Polèmiques per les subvencions rebudes, encara que cada mitjà de comunicació, segons la seva ideologia política, ha defensat o atacat d’aquestes subvencions.

Mentre els mitjans d'esquerres van criticar la desmesurada subvenció a la pel·lícula del Garci sobre el Dos de Maig del 1808, als fastos del Bicentenari, en el pressupost dels quals no hi ha ni un cèntim de productors privats, els de dretes han defensat la pel·lícula fins a presentar al Garci com una mena de cineasta marginat o perseguit pels “titellaires”, com ells diuen a la plana major del cinema espanyol que no sigui de dretes, que és a la part que salven únicament, entre ells al mateix Garci, i que han lamentat que no hagués estat el triat per als Óscar d'Hollywood. Aquests mitjans de dretes han lamentat i fins i tot condemnat les subvencions a la pel·lícula d’en Woody Allen, presentant-lo fins i tot com a un artista sobrevalorat i indigne que se li apreciï tant, com li passa a Barcelona, on les seves pel·lícules han agradat sempre, en coincidir el seu sentit novaiorquès de la vida, amb influències d’Ingmar Bergman, amb el barceloní.

Clar que en aquest cas el rodatge va tenir les seves polèmiques, amb alguns mitjans mostrant només a veïns barcelonins queixant-se que no poguessin entrar a les seves cases mentre es fessin escenes allà fins als fans frustrats d’Allen per que segons ells no els va voler signar pas un autògraf. Alguns li van dir hipòcrita, egocèntric o que prenia el pèl a tothom. Aquests mateixos han defensat després al Garci, fins i tot quan aquest, a una roda de Premsa, va qualificar al diari “El País” durament i els va acusar d'organitzar una mena de cacera contra ell. M'imagino que és per que mai no es va sentir valorat de debò per aquest diari, que només la Premsa conservadora ha sabut reconèixer el seu talent com artista, i és veritat, he llegit crítiques gairebé criminals contra ell, diguent-li cursi, antiquat, lacrimògen i fals, fins i tot per presentar en les seves pel·lícules a monges com persones normals i no pas com a lesbianes, antipàtiques, assassines, ximples ni llibertines, que sembla ser la tendència al cinema espanyol. Però sobre les subvencions, sempre les he defensat, gairebé tota Europa ho fa per a defensar el seu cinema del prepotent cinema americà.

El de la Comunitat de Madrid ha estat un cas flagrant de doble moral, ja que ha donat una quantitat de diners (15 milions d'euros) que serviria per a subvencionar setanta pel·lícules espanyoles, almenys (el màxim de subvenció que dóna l'Estat espanyol són 300.000 €). Però, és clar, com en la d’en Garci es parla del que els hi agrada als conservadors, doncs apa, generosos de gom a gom, i en la d’en Woody Allen, com hi creuen que ell només sap parlar de psiquiatres, galeries d'art, Ingmar Bergman, el difícil que és lligar o conviure amb qui t’estimes o gent lligant amb l'excusa de parlar d'art, doncs no se li deu donar ni tant sols un duro. Crec que la Premsa conservadora hauria preferit al Steven Spielberg, per a ells més “decent” i que treu en les seves pel·lícules de valors morals, més creïbles per a ells que els que l’Allen mostrava en les seves obres mestres “Delictes i faltes” o “Match Point”, on denunciava, a la seva manera, la hipocresia dels rics, que arriba fins a l'assassinat per a evitar que es coneguin draps bruts com quan fan el salt.

Les subvencions van ser, en aquest cas, un capritx de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, en veure una bona promoció mundial de Barcelona a la pel·lícula, com està sent. A més, el que van aportar no és ni la meitat del cas d’en Garci, ja que les Lleis catalanes no permeten donar –en el cas de la Generalitat— més de 250.000 € com a màxim, per això diverses Conselleries l'han aportat. I no entraré en la polèmica que en Garci hagi fet una pel·lícula antifrancesa, que ataca al francès no pas per la invasió napoleónica, sinó perquè ells portaven les idees de la Il·lustració i la Revolució francesa. Però, és clar, això no interessa pas a l’Esperanza Aguirre, i en Garci té a sobre una mica, crec jo, de la frustració de veure que les seves pel·lícules mai no han apassionat a França, al contrari que en Pedro Almodóvar (un déu al país veí), i que s'han estrenat allà de poques. Doncs llavors apa, una pel·lícula així, que a més no crec que tingui cap nominació als Premis del Cinema Europeu, on les pel·lícules que triomfen són les que agraden a França o Alemanya.

Encara que jo hi hauria fet el suggeriment de contar, com va fer en Clint Eastwood amb Iwo Jima, la baralla en dos punts de vista, l’espanyol i el francès, però això no interessa gens ni mica a la Presidenta Aguirre, no sigui que finalment la gent tingui més simpatia pel “gabatxo”. En fi, aquesta és la veritable història de dues subvencions polèmiques, que en altres països es donen sense cap queixa. Vegeu els títols de crèdit finals de pel·lícules franceses i veuran que gairebé totes duen la frase “Avec li soutien de…” (Amb el suport de…), que es refereix a la subvenció d'algun Departament (regió) o de France Culture i d’altres institucions. Només va tenir polèmica quan “Llarg Diumenge de prometatge”, de Jean-Pierre Jeunet (“Amélie”), ja que estava produïda per la sucursal francesa d'una multinacional americana, és a dir, tot el contrari del que busca la protecció al cinema gal.

9/10/2008 L'ADÉU DE LA LLEGENDA DEL ROCK FRANCÈS

Johnny Halliday deixa l'escena després de 50 anys

El juliol de l'any que ve, Johnny Hallyday celebrarà mig segle de carrera. A punt de complir 66 anys, el cantant ha decidit que és temps de retirar-se dels escenaris. La llegenda del rock francès va confirmar el seu adéu als estadis dilluns durant la roda de premsa de presentació de la seva pròxima gira, batejada Tour 66. Serà l'última.
"Tinc ganes de fer música d'una altra manera i de passar més temps amb la meva família. Ja he tingut l'oportunitat de veure en escena un artista que havia sobrepassat l'edat límit. Això m'ha fet decidir parar encara que estigui en forma", argumenta el cantant. La gira s'obrirà en terres franceses al mes de maig i acabarà al juliol a Mònaco. Possiblement s'afegiran al calendari dos o tres concerts més intimistes. L'últim està previst per al setembre a Madagascar. Es tractarà d'un recital benèfic a favor dels infants organitzat per la seva dona, Laetitia, antiga miss França, amb qui té una filla adoptada.

PRÒXIM DISC
Però el galant d'ulls felins que als anys 70 va formar una parella llegendària amb Silvie Vartan ha deixat clar que només baixa dels escenaris. El títol del seu pròxim disc Ça ne finira jamais (Això no s'acabarà mai), que sortirà a la venda aquest mes, és tota una declaració de principis.

El meu homenatge particular a un cantant magnífic, que crec que va començar el seu bon moment quan va deixar enrera el seu estil dels seus començaments, una mica cursi, i va prendre una línia més dura, sobretot quan amb els anys la veu se li va enronquir. I que ara plegarà en plena forma, com va fer fa poc el nostre Lluís Llach.

De les meves favorites, potser "Ça ne change pas à un homme".

La seva pàgina web:

http://www.johnnyhallyday.com/

4/10/2008 EL DESENVOLUPAMENT ESTATUTARI|PRIMERA ANDANADA DESPRÉS DE DIMITIR

Josep Piqué: "El PP va mantenir una actitud fonamentalista"

L'expresident del PP de Catalunya, Josep Piqué, trenca el silenci per denunciar l'actitud conjunta de la classe política, inclòs el Partit Popular, durant la tramitació de l'Estatut.
Piqué afirma que, després del pacte de la Moncloa entre Zapatero i Artur Mas, el PP va tenir una gran oportunitat per incidir en el procés, "però hi havia actituds molt fonamentalistes i intransigents en el partit". Piqué considera que el text estatutari no era convenient, però la seva força política podria haver participat en les negociacions per no acabar apareixent com el que s'oposava a allò que el poble de Catalunya aprovaria després en referèndum.
Tot i això, Piqué recorda que el 30 de setembre del 2005, quan es va aprovar el projecte estatutari del Parlament, la seva va ser l'única veu que va clamar advertint que aquell text seria retallat. "Hi havia gent que ho sabia i no va avisar, com Artur Mas. Ell era conscient que tot allò era fum, però es va aprovar perquè es van ajuntar l'oportunisme de Mas i el de Zapatero; Pasqual Maragall no hi va tenir res a veure, ho va saber a posteriori", afirma Piqué.
Seguint amb el seu to sever, l'exdirigent dels populars catalans lamenta: "Es va jugar amb les institucions per pur tacticisme". I va concloure, respecte a l'actual unitat pel finançament: "Em costa molt de creure que hagin après la lliçó; ara queden bé i diuen que van junts, però al Congrés tindran posicions diferents".
Actualment, Piqué només demana que surti com més aviat millor la sentència del Tribunal Constitucional "i que tothom l'acati, perquè, en cas contrari, hi haurà enrenou".

El que opina tothom, i encara en Piqué es va quedar curt...

Entre demagògies diverses amb això de la crisi, almenys des dels mitjans de comunicació de la dreta espanyola, aquesta afecta globalment, però no oblidem que ha sortit des dels Estats Units, des del país d’en George W. Bush, al que tant s’adora i justifica tot el que fa la dreta espanyola. I que ha hagut de sortir amb proteccionisme públic, una cosa inconcebible per a la dreta espanyola.

O que a l'Europa que la dreta espanyola diu “vella” i que va intentar dividir entre “bons” i “dolents” després de la guerra de l'Iraq, també els seus Governs tracten de salvar les seves més importants empreses que van a la fallida. No dic que el Govern Zapatero no tingui la seva part de culpa a la crisi, però ni tan sols els “models” de la dreta espanyola com els Nicolas Sarkozy, Angela Merkel o el mateix Silvio Berlusconi s’han pogut escapar a ella. El nefast magnat italià ha tingut amb prou feines que parar el desastre d'Alitàlia, la principal companyia aèria del seu país. I això que va poder arreglar-se perfectament amb la compra de la línia aèria per Air France, però ell es va negar a això, per la seva coneguda xenofòbia i desconfiança a tot l'estranger, sobretot a allò que fos francès.

La crisi és del sistema del capitalisme salvatge que precisament la dreta espanyola adora i dóna suport fanàticament, com van fer quan governaven els Margaret Thatcher o Ronald Reagan. La crisi és del “tot s’hi val”, que al nostre país s'ha vist en la imparable febre immobiliària, a construir sense parar, des de les costes d'algunes Comunitats Autònomes com la Valenciana, omplint-ho tot de pisos de deu plantes que jo sempre dubtava que hagués tanta gent per a ocupar-los, sobretot tenint en compte els seus inassolibles preus per a qualsevol treballador de classe mitjana-baixa, com a jo, que aquests preus que costa mensualment un pis jo no puc pas pagar-los, doncs se m'aniria tota la paga del mes, i com deia en Woody Allen en una de les seves pel·lícules, “vivint des d'ara com en Mahatma Gandhi, potser pugui arribar a final de mes”.

I per cert, veient els resultats de les recents eleccions a Àustria, amb el ressorgiment de l'extrema dreta, no oblidem que la famosa crisi de Wall Street del 1929 va ser devastadora a Europa, i això va afectar sobretot a Alemanya, facilitant l'arribada al poder d'Adolf Hitler. Va saber aprofitar la desesperació del poble alemany per l'alt índex d'atur per a convèncer-los i acabar tot com ja sabem.

La crisis afecta a todos

2/10/2008 EL RESSORGIMENT DE L'EXTREMA DRETA EUROPEA

Revisionisme feixista a Itàlia

Les idees força feixistes i democràtiques són antitètiques, i la seva visió del món, de l'home i de la naturalesa, oposade

• Berlusconi i els seus aliats Fini i Bossi miren de diluir les culpes del règim de Mussolin

El 8 de setembre passat, Itàlia va celebrar el 65è aniversari de l'inici de la resistència a l'ocupació nazi l'any 1943. Durant dos anys, la resistència italiana va lluitar contra les tropes alemanyes i contra els feixistes italians reorganitzats en l'efímera República Social Italiana o República de Saló (1943- 1945) al nord de la península. Va ser una guerra civil despietada en què no es van fer presoners. Va ser una lluita a mort, perquè les concepcions clau del feixisme no poden conviure amb les concepcions clau de la democràcia.
La derrota militar del feixisme clàssic (1919-1945) a mans de les tropes aliades i l'actuació de la resistència als països ocupats van suposar la marginació política de les idees feixistes. Així doncs, les constitucions europees posteriors a aquesta data --com la italiana o l'alemanya-- van ser redactades amb uns criteris radicalment democràtics i, per tant, radicalment antifeixistes. No obstant, ¿què va passar amb les idees feixistes? Van ser demonitzades culturalment i penalitzades jurídicament, sí, però van subsistir al cap dels creients a l'espera de temps millors. Els creients sempre són el grup més fanàtic dins del conglomerat de militants que conviuen en tots els partits polítics que arriben al poder, junt amb els simpatitzants i els oportunistes.

SEMBLA QUE a Itàlia aquests nous temps ja han arribat amb Silvio Berlusconi. Ja en la seva primera etapa al capdavant del Govern italià, a finals dels anys 90, Berlusconi va declarar que tan mort estava el feixisme com l'antifeixisme, que tot això eren etapes del passat i que amb ell s'inaugurava una nova era. En el moment actual, com en els anteriors, Berlusconi està governant aliat amb una formació neopopulista i xenòfoba, la Lliga Nord (LN) de Bossi, i un partit postfeixista (l'antic MSI, format per exmilitants feixistes de Saló), Aliança Nacional (AN), liderat per Fini. Recordem aquell refrany tan savi que afirma: "Digue'm amb qui vas i et diré qui ets".
¿Per què el molesta a Berlusconi l'antifeixisme? Simplement, perquè és un empresari ultraconservador que està acostumat, en els seus negocis, que la seva voluntat sigui omnímoda i que vol governar Itàlia com si fos una de les seves empreses, sotmetre el poder judicial a la seva voluntat i que la premsa crítica amb els seus actes sigui minoritària. La cultura antifeixista el molesta perquè ell creu, per exemple, que les desigualtats humanes són socialment útils i que els llestos/guapos han de manar, i els tontos/lletjos, obeir.

MENTRESTANT, el seu ministre de Defensa, Ignazio la Russa (AN), durant els actes de celebració del 65è aniversari de la lluita partisana contra els nazis, va afirmar, amb gran consternació del president de la República, Giorgio Napolitano, i de gran part dels assistents, que les milícies feixistes que van lluitar amb la República de Saló contra les tropes aliades i contra els partisans "van pensar que defensaven la seva pàtria, i mereixen, per tant, el nostre respecte". Uns dies abans, el seu company de partit i alcalde de Roma, Alemanno, durant una visita a Israel, va afirmar, provocadorament, que "el feixisme no va ser el mal absolut, perquè s'hi va allistar molta gent de bona fe".
Per la seva banda, els altres socis de Govern, pertanyents a la LN, promouen polítiques de seguretat que passen per criminalitzar jurídicament i policialment les minories ètniques o els grups socials de forma col.lectiva. Determinades idees polítiques condueixen, necessàriament, a determinats comportaments polítics. A Àustria, per exemple, l'augment de la immigració és un dels factors que expliquen l'ascens de la dreta radical austríaca en les recents eleccions.
La necessària resposta a la divulgació d'aquests criteris revisionistes sobre el feixisme s'ha de plantejar en termes d'explicar al conjunt de la societat què va ser/és el feixisme i què va ser/és l'antifeixisme. Aquesta tasca és indispensable per potenciar els valors democràtics. Una societat democràtica no pot subsistir sense demòcrates.
Les idees força feixistes i democràtiques són antitètiques, i les seves visions del món, de l'home i de la naturalesa, oposades. Els demò- crates creuen que tots els homes neixen lliures i iguals, i per aquest motiu opinen que l'única font de legitimitat del poder és el lliure consentiment dels governats, mentre que els feixistes creuen que tots els homes neixen esclaus i només un petit grup d'homes selectes, que ho demostren pels seus actes, arriben a ser lliures i, per això, han de manar, carismàticament, i la resta, obeir. Creure, obeir, combatre: aquest va ser un dels lemes més repetits a la Itàlia de Mussolini. Des d'una òptica sociodarwinista, opinaven que la guerra suposava la higiene del món i que el combat demostrava qui tenia raó o no en el tribunal de la Història. La seva concepció de l'home era que els éssers humans masculins, si volien estar en harmonia amb les inexorables lleis de la naturalesa, s'havien de reconèixer ells mateixos com a agressius, desiguals, jerarquitzats i territorialitzats.

TOTES aquestes idees ja sabem a què van conduir: al món en guerra entre 1939 i 1945. Per això és imprescindible que les combatem allà on pervisquin o ressuscitin i que no enterrem l'antifeixisme, com els agradaria a totes les subfamílies de la dreta radical. Senzillament, per allò que afirmava Martin Luther King: "Molt més que els malvats cridin, em preocupa que la gent bondadosa calli".

*Catedràtic de Ciència Política (UB)

3/10/2008 NOU EXCÉS VERBAL D'UN MINISTRE DE BERLUSCONI

Itàlia diu que els gitanos se'n van a la "permissiva" Espanya

• La premsa italiana sosté que la fugida també afecta les prostitutes

• El Govern de Zapatero respon que la llei espanyola "compleix amb la UE"

Itàlia ha perdut una gran part dels 120.000 gitanos que totes les fonts enumeraven fins al juliol passat, perquè se n'han anat a Espanya. Això és el que diu el ministre de l'Interior, Roberto Maroni, de la Lliga Nord, que en una entrevista al setmanari L'Espresso, titulada "Déu perdona, Maroni no", ha afirmat dels gitanos: "Molts se n'han anat espontàniament a la més permissiva Espanya de Zapatero".
El mateix fenomen estaria afectant les prostitutes de carrer de ciutats com Roma, Verona, Pàdua i Vicenza. La llei sobre la prohibició de prostituir-se públicament encara ha de passar pel Parlament, però els alcaldes d'aquestes localitats han començat a aplicar-la, cosa que ha provocat una fugida d'aquestes dones cap a Espanya que ha estat ressenyada aquesta setmana per diversos reportatges de la premsa italiana.
En la llarga conversa amb el setmanari, Maroni, convertit en el polí- tic més apreciat de la Lliga per la seva determinació perquè s'apliquin les lleis sobre seguretat i ordre pú- blic, surt al pas de les crítiques internacionals per la presa d'empremtes digitals als gitanos al seu país. "No ho hem pensat mai, mai hem pensat en un fitxatge sobre bases ètniques", va afirmar, i va silenciar, amb això, que a les fitxes utilitzades a la ciutat de Nàpols es registressin l'ètnia i la religió, segons la fotocòpia d'una d'aquestes entregada a la premsa local per la comunitat de Sant Egidi.

DECRET LLIMAT Després de la repulsa suscitada a la Comissió Europea i el Parlament, el decret del Govern italià va ser llimat i el fitxatge es va transformar en cens genèric. De fet, el BOE del 31 de maig va establir que els comissaris havien de realitzar "relleus fotomagnètics" i recórrer a les empremtes digitals només en el cas que no existís una altra manera d'identificar-los, principalment els menors. Maroni explica haver "resistit davant de la campanya denigradora i haver tingut raó". Per donar suport a les seves tesis, cita un sondeig publicat pel diari enemic La Repubblica: el 62% dels italians comparteixen la decisió.
El cens imposat pel Ministeri de l'Interior per als gitanos hauria d'estar preparat a meitat d'aquest mes, però Maroni avança en l'entrevista que surt avui mateix a la venda als quioscos italians que "són molts menys" dels 120.000 que es pensava en un principi.
Espanya no va trigar a reaccionar als nous excessos verbals de Maroni. Fonts de la Moncloa van subratllar que "la política espanyola està d'acord amb els principis generals de la UE i no distingeix entre gitanos, peruans, xinesos o romanesos", informa Pilar Santos. "La nostra llei d'estrangeria segueix els principis de la política europea en immigració", van reiterar les mateixes fonts, llançant una acusació gens velada al Govern italià i ressaltant les abismals diferències en aquest àmbit entre Madrid i Roma.

Continua en els seus tretze el feixisme italià, sigui en el racisme, en el puritanisme surrealista o fins i tot en justificar els crims d'en Benito Mussolini.