Macy Gray, Espacio Movistar (Barcelona), 23 de juliol de 2008
Aquestes dives del r'n'b són del que no hi ha. La senyora Macy Gray tenia aparaulada una entrevista per una tele abans de la seva actuació. Els va fer esperar tres hores ja que s'havia de canviar i maquillar. Al final els hi diu "ho farem a les 10:15", els de la tele li responen "però si el concert comença a les 10??", "és igual", els hi va dir ella, "començaré una hora tard." Segons en van explicar, al final van ser cinc minuts d'entrevista plena d'incoherències. I mentrestant el públic esperant 40 minuts a que es dignés a trepitjar l'escenari.
L'estat de la diva a sobre l'escenari deixava també molt que desitjar, quedant-se a la tercera cançó agenollada al terra, agafant-se al pal del micro i respirant amb dificultat mentre la banda improvisava el que podia. Una banda amb dues impressionants coristes que li van tapar les mancances. ... / ...
Carles Rodríguez, Summercase 2008, Parc del Fòrum (Barcelona), 18 de juliol de 2008
Avui li toca el torn a en Carles Rodríguez fent el burru amb una guitarra del Guitar Hero i ensenyant a tots les estrelles del rock cóm s'ha de saltar.
Un dels millors fotògrafs que mai podreu trobar arreu del món, gran persona i, sobretot, millor amic. Company indisensable en tots els festivals, concerts i concursos que es fan i desfan. Si no existís no el podriem inventar, el motllo es va trencar quan el van parir.
Johnny Winter, Espacio Movistar (Barcelona), 21 de juliol de 2008
Quan Johnny Winter va venir l’any 1990 al Palau d’Esports va oferir un concert inoblidable, una nit d’aquelles que es guarda en el record. També molts seguidors van guardar en el record el bolo al Poble Espanyol de l’any 1999 però en un aspecte molt més negatiu: gairebé no podia estar de peu, es creuaven apostes sobre en quin moment cauria al terra i molta gent se’n van anar a les primeres cançons per no haver de veure al bluesman en aquest lamentable estat.
El vaig tornar a veure l’any 2003 a La Mirona de Salt. La imatge no millorava, el van haver de portar fins l’escenari, asseure’l en una cadira i posar-li la guitarra a sobre. Però al menys tècnicament va saber defensar-se amb dignitat.
Bruce Springsteen & The E. Street Band, Camp Nou (Barcelona), 20 de juliol de 2008
Vaja setmaneta: Tom Waits, Nick Cave, Sex Pistols i Bruce Springsteen. Crec que ho recordarem durant molts anys.
Cada cop que torna Bruce a Barcelona em sento una mica escèptic. És tant el rebombori que hi ha al seu voltant que fa que no m’ho cregui gaire. Però després és veure’l només trepitjar l’escenari (en aquest cas amb “Tenth avenue freeze-out”) per tornar-me a convèncer.
No m’agraden les multituds, no m’agrada haver de veure un concert des de la quinta força però ahir em va venir de gust pujar al més alt del Camp Nou per veure el concert en la distància (i de pas intentar fer alguna foto xula). I fins i toto allà lluny va aconseguir posar-me la pell de gallina en alguns moments tot i que hi ha trucs escènics que es repeteixen amb els anys. Hi ha pocs concerts que en mantinguin en atenció durant tres hores des de la pantalla de vídeo, i que fins i tot m’oblidi d’anar a recarregar el got de cervesa (per cert, rècord europeu en el preu de les birres reconegut per un fan italià que seguia la gira: 4 gambes per un gotet de merda). Ja que hi som, felicitar la realització tècnica de vídeo, a veure si n'aprenen d'altres.
El Boss sap fer-se estimar i encara més quan va acompanyat pel tros de banda que te al darrera.
Bruce Springsteen & The E. Street Band, Camp Nou (Barcelona), 20 de juliol de 2008
Són les dues del matí, tinc un cerveseta fresca al costat, acabo d'arribar d'Springsteen i encara estit impressionat tot i ser l'enèssima vegada que el veig.
Aquells que es preguntaven què collons es podia veure des de la tercera graderia, aquí teniu una imatge des del marcador del gol nord. Allà dalt de tot, com a formiguetes però al menys corria l'aire. El moment de la foto?: "Born to run"
rockviu |
Crònica |
diumenge, 20 de juliol de 2008 | 11:48h
Summercase, Parc del Fòrum (Barcelona), 19 de juliol de 2008
Realment era macu veure a jovenalla amb samarretes de Chemical Brothers aixecant el puny i ballant mentre cantaven “soc l’anticrist, soc un anarquista, soc un antifeixista”. A la foto, una xicota que estava aprenent gestos i maneres en el concert dels Stranglers envoltada d’un munt d’anglesos cinquentons (borratxos, es clar) expulsats de Lloret.
Sex Pistols Quan l’any 1986 Johny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut una memorable pluja d’escopinades. Les coses han canviat, ahir només li tiraven gots reciclables, pulseres fluorescents i ampolles d’aigua, actuaven en un escenari patrocinat per una marca telefònica i les samarretes prèviament destenyides amb Isabel II amb un imperdible es venien a 25 eurus. Al menys la de Sex Pistols ha estat un retorn honrat: mai negaran que ho han fet única i exclusivament per la pasta. Ah! i els concert va ser la bomba, el millor del Summercase amb el permís de Nick Cave i els seus Grinderman. Antònia Font Si, això que es veu a la foto és el que passa quan poses a un grup cantant en català en un festival internacional. La gent hi va, es posa a primera filera i canta les cançons, porten pancartes i ballen a gust encara que sigui sota un sol amb el que es podrien fregir ous ferrats a sobre de la calba de Joan Miquel Oliver. Més o menys el mateix que passaria si cantessin en anglès o castellà. Ja va sent hora que es perdin les pors i els complexos.
Los Campesinos! Ni ells mateixos es podien creure la quantitat de gent que tenien al davant i que ja s’havien baixat les seves cançons de la mula i se les havien aprés. Escenari col·lapsat i bogeria entre el públic: heus aquí el the next big thing del festival.... i el premi a la baixista més guapa.
Mishima L’extrany (cançó que, per cert, no van tocar... ja em vaig encarregar de fotre-li la bronca a David Caraben) va creixent dia a dia. Tot i la calda insofrible i ser dos quart de sis, els Mishima van apuntar-se un nou trumfo al seu historial omplint la carpa Levi’s de gom a gom. N’hi ha qui els diu “els Mishetes”, i tenen raó, són com uns gatets que s’arraulen quan volen carinyo però també saben treure les ungles i esgarrapar.
The Breeders Quan l’any 2002 The Breeders van fer el seu darrer concert a Barcelona a la sala Bikini van sortir a l’escenari amb una xufla fenomenal. Era l’aniversari d’una de les dues germanetes Deal i un quants litres d’alcohol corrien per les seves venes. Ahir, en canvi Kim Deal es passejava abans de començar el seu concert amb una San Miguel 0,0 a les mans... com canvien les coses. El concert no va ser tan divertit com l’any 2002. No fun.
King of Leon Els fills del predicador han crescut i s’han tornat més professionals pero alhora també més avorrits. Per cert, el predicador estava a l’esquerra de l’escenari vigilant als nens.
Kaiser Chiefs Previsibles? totalment, el cantant va tornar a acostar-se al públic a la primera cançó i pel mateix lloc que ho va fer en la seva darrera actuació al Summercase. A sobre aquest any fins i tot ens ho van avisar. La resta? pop de garrafa per tancar nits festivaleres d’estiu.
rockviu |
Crònica |
dissabte, 19 de juliol de 2008 | 11:48h
Summercase 2008, Parc del Fòrum (Barcelona), 18 de juliol de 2008
L'any passat al FIB van aparèixer grupets que portaven escrites frases
com "temazo" o "esta es buena" per cridar l'atenció. Ara s'ha institucionalitzat i una marca
cotxes se n'ha apropiat de la idea.
Grinderman Podria deixar anar frases com “les portes de l’infern van obrir una escletxa al Summercase”, “el predicador de l’apocalipsi”, “Nick Cave va omplir de foscor el festival”, tot de tòpics quan la realitat va ser única: Cave i els seus Grinderman van fer un concert de la hòstia, una bomba que va esclatar a primera hora de la nit i que va fer desaparèixer als que van tocar abans i als que tocarien després.
Els Pets “Benvinguts al ball de tarda d'Els Pets, en el qual transformarem el món indie d'una vegada i per sempre”. Poques vegades he passat tanta calor en un concert d’Els Pets, pitjor estava en Gavaldà al final de l’actuació vermell com un tomàquet i fent la competència a les gambes guiris que corrien per allà. Per ser primera hora de la tarda, l’afluència de públic al seu concert no va ser gent menyspreable.
Ian Brown A aquest filldeputa li tinc mania des de que en un concert dels Stone Roses el 8 de maig de l’any 1995 a la sala Zeleste li va buidar una llaura de birra a l’objectiu d’una càmera d’un company. Doncs, això, aquest cretí ahir va tornar a Barcelona per fer de nou el gilipolles a sobre d’un escenari sense cap gràcia ni classe de cap mena. Però ja no li cal tocar els collons amb les cerveses per cridar l’atenció. Ara hi ha altres imbécils, com algú que hi havia a primera filera de Maxïmo Park que em va tirar un RedBull a sobre. Quina pringada més fastigosa.
Edwin Collins Sabia que Edwin Collins havia patit una embòlia que per poc no ho explica. El que no sabia era que quedés tant tocat. El seu aspecte, amb crosses i part del cos paralitzar, està més a prop d’Ian Dury que no del nen maco i rosset que cantava “A girl like you”.
Blondie La senyora no volia que la fotografièssin les arrugues i als mitjans de comunicació els hi van oferir fotos fetes des de la taula de so. Així que amb l’impacte als tímpans encara de la descàrrega de Grinderman, vam haver de buscar-nos lloc a les atapeïdes primeres fileres. Qui obria el trencagels per travessar carregats de bosses i càmeres la marea humana? l’alt (Luís Lecumberry, 1,90 d’alçada) o el gordo (un servidor que no pensa dir el pes)? Si, com és habitual li va a tocar obrir el pas al fati passar al davant, apartar les criatures i deixar el camí lliure a la resta de companys.
Primal Scream Sembla que Primal Scream s’han oblidat de la tasca d’escriure la banda sonora per la tercera guerra mundial. Ahir van sonar, com ho diria, previsibles? domesticats?
The Verve He de reconèixer que mai han estat sants de la meva devoció, però ahir em van agradar força.
Interpol Tot un fenòmen de fans a base de fer un buidatge al llegat de Joy Division.
Skye, Espacio Movistar (Barcelona), 16 de juliol de 2008
Si, el món segueix girant després de l'huracà de Tom Waits.
Sense anar més lluny ahir l'exMorcheeba va intentar mostrar la validesa de la seva carrera en solitari, sens dubte molt més interessant que el que han fet la seva antiga banda després de deixar-la anar. A mi em va deixar força indiferent, a l'Adrià, en canvi, si que li va agradar.
rockviu |
Concerts |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 08:55h
Tom Waits, Auditori del Fòrum (Barcelona), 15 de juliol de 2008
Ja he fotografiat Tom Waits, l'espera ja s'acabat. De veritat, em fa una il·lusió que t’hi cagues.
Ara ja només em falta la Madonna (en condicions), al Michael Jackson, als Pink Floyd i als Beatles (si, qualsevol dia s'ajunten Ringo i Paul i s'ho inventen). Bé, també a Tom Petty, George Tohorogood, John Fogerty i els Sex Pistols. Guaita! si aquests venen dissabte que ve, que bé!
