Aquesta és la imatge que tenen els valencians de si mateix:
I aquesta és la imatge que en tenen a Madrid:
La Comunitat Valenciana és l'única comunitat autònoma amb un PIB per sota de la mitjana estatal que a sobre aporta més diners dels que rep (segons les famoses balances fiscals). Ofrenant noves glòries a Espanya!
Uf, ja m'havien dit que era dolenta però, vaig pensar "dimonis, per passar una vespradeta de diumenge sense més pretensió segur que servirà". Doncs no. Error. Pifia i crític per arma contundent. Aquesta pel·lícula no té salvació. Amb tots els defectes de l'original i cap de les seves virtuts, Clerks II oscil·la simplement entre grotesca i avorrida.
Realment Kevin Smith ha cremat i malbaratat el seu últim cartutx. Per l'amor de Cthulhu, si en milers de milions de línies de diàleg que té aquest film és incapaç de fer una broma friqui mínimament decent! "Star Wars" contra "El senyor dels Anells"?! Vinga va, home! Molt trist, xiquets, molt trist. Encara sort que no vaig pagar per veure-la al cinema...
Us donaria la meva opinió sobre el trist comiat d'Antoni Bassas però Salvador Cardús ja ho ha explicat millor en aquest article al diari Avui. En tot cas, gràcies senyor Bassas.
...i altres temes en aquesta entrevista (en anglès). Vet aquí un extracte:
Don’t you have the slightest curiosity about what Watchmen director Zack Snyder is doing with your work? I would rather not know.
He’s supposed to be a very nice guy.
He
may very well be, but the thing is that he’s also the person who made
300. I’ve not seen any recent comic book films, but I didn’t
particularly like the book 300. I had a lot of problems with it, and
everything I heard or saw about the film tended to increase [those
problems] rather than reduce them: [that] it was racist, it was
homophobic, and above all it was sublimely stupid. I know that that’s
not what people going in to see a film like 300 are thinking about
but…I wasn’t impressed with that…. I talked to [director] Terry Gilliam
in the ’80s, and he asked me how I would make Watchmen into a film. I
said, ”Well actually, Terry, if anybody asked me, I would have said, ‘I
wouldn’t.”’ And I think that Terry [who aborted his attempted
adaptation of the book] eventually came to agree with me. There
are things that we did with Watchmen that could only work in a comic,
and were indeed designed to show off things that other media can’t.
- D'acord, i ara que t'has convertit en autor total a Daredevil, esperem de tu un bon còmic de superherois. - Faré un dels millors còmics de gènere negre que heu vist mai. - Frank, he dit superherois. - Ah, sí, clar, això mateix...
Una resposta digna de Will Eisner, trobe. Amb Frank Miller vaig descobrir, ja crescut, que potser pagava la pena parar un poc d'atenció als superherois. Ara que estic rellegint el seu Daredevil, em pense que aquella sensació no va ser fortuïta. Avui dia aquest còmic encara suporta una lectura crítica a molts nivells, senyal inequívoca de la seva qualitat, i a sobre és ben entretingut.
Fa goig passejar-se per les seves pàgines a la recerca de planxes com la que acompanya aquest apunt. És tracta d'un dibuix amb molta força però encara tendre, d'una certa ingenuïtat comparat amb el que hauria de venir... però, una tendresa que ja la voldrien molts veterans. No sé què se'n deu haver fet d'aquell home.
Sí, amics, ho sent pels encarregats de màrketing de Teleafonica i Apple però, han dit als informatius que hi havia una cua de vora 400 persones per comprar el famós gadget. A més d'hordes de periodistes, és clar.
En canvi, el senyor George R. R. Martin, autor de la novel·la riu Canción de Hielo y Fuego, va aplegar-ne ahir en una coneguda llibreria de Madrid més de 460 (última xifra que vaig poder veure). Ep, i anaven numerades! Quant de friqui! I no hi van cabre més senzillament perquè havien de tancar i el bon home doncs també es cansa. Per cert, sí, en persona sembla encara més el Pare Noel, com és sabut.
A la primera fotografia el podeu veure signant un exemplar de la primera edició en anglès de Game of Thrones propietat del senyor Flashy. Quin goig! A continuació, dues imatges del meu exemplar de Festín de Cuervos signat amb les dues làmines de regal. Fly High!
Vet aquí quatre incorporacions underground pel meu mp3. Si voleu recolzar les bandes, feu com jo i compreu els discs però, NO compreu res amb això que anomenen cànon, a ells ni els va ni els ve.
Krisiun: Southern Storm Mai hagués pensat que després de tants àlbums abanderant el death metal més ultra-tècnic, brutal, immutable i hipnòtic, aquesta banda de Brasil es decidís a refinar el seu estil. El resultat segueix essent inequívocament extrem però amb molts més matisos.
Deathevokation: The Chalice of Ages Banda californiana que explora aquell death metal de la vella escola, amb aquella atmosfera i aquelles melodies tan característiques. Tot un descobriment que, val a dir, encara aporta la seva pròpia visió.
Numen: Numen Tercer disc d'aquesta imponent banda d'autèntic black metal provinent d'Euskadi. De nou, lluny d'afluixar, plantegen un disc encara més dur però, sense deixar de banda l'arrel folk. Per mi és del millor que es fa actualment en aquest gènere, i una de les poques bandes que encara tenen alguna cosa a afegir-ne.
Kataplexia: Supreme Authority Aquests fills de Suffocation sorgits de Finlàndia no podien haver fet un disc més complicat, ràpid i brutal. Tota una descàrrega d'adrenalina sense treva, només apta per amants del gènere.
A la imatge: Arale analitza el "Manifiesto por una lengua común".
Mira que n'arribem a ser de burros, vinga a pegar-li voltes i més voltes a la palla mental d'aquests apologistes del pancastellanisme. Diuen que la dita "immersió lingüística" és dolenta però ells bé que s'afanyen en aplicar-la en la seva pròpia casa amb... l'anglès. Les anomenades "escoles bilingües" de Madrid en són el més clar exemple. És curiós, el mateix complexe d'inferioritat que tenim nosaltres el tenen ells.
L'anglès, amics meus, és la veritable llengua comuna, la de cultura i la que val per tot. I la resta, castellà inclòs, no són més que llengües indígenes proclius al criollisme (us sona el spanglish?). Sospite que no haurem d'esperar massa per estar tots al mateix bàndol, el dels minoritzats, i menys ara que som tots plegats a la UE. Mentrestant, estalviem-nos les palles mentals, per favor, i aprenem anglès. Paga la pena, i sinó al temps.
Resulta curiós com la gran quantitat d'imitadors i la (relativa) baixa producció d'aquest autor em sol corrompre el record de les seves obres. Sovint acabe per creure que són insubstancials i frívoles. Per sort, és una sensació que s'esvaeix en llegir la primera pàgina de cada nou recull que edita aquest bon home.
Potser la temàtica del drama urbà, postmodern, generacional o digueu-li com vulgueu no us interesse però, haureu de reconèixer que l'elegància narrativa d'aquest home i l'expressivitat del seu dibuix són senzillament magistrals. Ja era així al recull que el va donar a conèixer, Sleepwalk, però és que a cada nova obra ha aconseguit millorar encara més. I aquest Shortcomings no ha estat l'excepció, ans al contrari. La seva lectura m'ha seduït tant com les dones que dibuixa (fet que pocs autors aconsegueixen realment) i el seu domini del llenguatge del còmic m'ha fet deturar-me a observar algunes pàgines amb deteniment.
Subtil, i sempre dins un estil clàssic, Tomine compren l'art de plasmar el temps a l'espai i hi posa tots els esforços en dominar-lo. Sap que la tensió narrativa en depen en gran mesura i per això es nota un treball molt fi en aquest sentit. L'altre punt clau és el seu estil de dibuix. A primera vista és més atractiu que altra cosa, i sap connectar amb el públic neòfit. Però, si l'observem amb deteniment trobem que realment és molt versàtil i, per suposat, conjuga perfectament amb la història. El guió, al seu torn, val a dir que no sorprèn, és el que hom espera d'un slice of life a l'ús. Tot i així, Tomine demostra que és el rei d'aquest gènere i sap dotar-lo de la profunditat necessària, de vegades poètica i de vegades bruta. I com en les bones obres, traspassar les fronteres del mateix.
Sospite que, de nou, m'he deixat endur per l'entusiasme en una crítica, si és que això és dolent. No hi ha dubte que si sou seguidors del rotllo aquest, Shortcomings us fascinarà. De tota manaera, si ho pense fredament, no trobe cap raó per no recomanar aquest còmic a qualsevol lector adult, lector habitual o no. Per cert, l'edició a càrrec de la canadenca Drawn & Quarterly és com de costum excel·lent, i el nivell d'anglès necessari per llegir-lo pense que assequible.
Ni puc ni vull oblidar aquell tràgic accident al metro de València que avui fa dos anys. Des d'aquí humilment em solidaritze amb les víctimes. Encara avui cal demanar justícia, per totes elles i pels serveis públics.
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
Però, el fet que siga una obra de les més importants de la història del còmic no vol dir forçosament que en siga una obra mestra. Al meu entendre, s'apropa més al best-seller que feia falta per fer créixer el còmic socialment que no a la classe d'obres que revolucionen el propi llenguatge. El seu taló d'Aquiles, mil vegades comentat, és la falta de coherència gràfica. No és només que per les seves pàgines hagen passat múltiples dibuixants, és que Neil Gaiman no va saber (o no va voler) donar una certa uniformitat de plantejament. Així, trobem des d'aspectes gràfics bruts (pròpis de l'època) fins a d'altres ben bells, i des d'estils de narració gràfica suggeridors fins a d'altres totalment plans.
Altra dicotomia que sovint es comenta és la que es planteja al guió entre les històries soltes i la trama principal del personatge. Hi ha que prefereix les primeres i al contrari. Al meu entendre, ambdues tenen moments innegablement brillants i juntes han aconseguit construir un univers propi que encara segueix creixent. Ni feia falta encabir més de les primeres, ni tampoc allargar-ne més la història de Morpheus. En tot cas, pense que la vàlua de Neil Gaiman com a contador d'històries, més que com a guionista de còmic, és innegable.
Fos com fos, he de dir que com a lector he gaudit amb The Sandman, i més amb aquesta relectura, cosa que diu molt al seu favor. Per tant, si en teniu ocasió, us recomane que el llegiu doncs és tracta d'un còmic realment interessant. Això sí, no espereu cap Watchmen obra mestra...
De nou David Lapham demostra que és tot un mestre de la novel·la gràfica negra. La seva solvència no és cap sorpresa després de Muder me dead o la seva obra cabdal Stray Bullets. Ara però, s'estrena amb el segell Vertigo de DC amb aquesta obra que li ha d'obrir moltes portes. Bé, de fet ja havia treballat a les majors però mai amb obres personals.
El cas és que a Silverfish trobem tots els elements que el caracteritzen com a autor: el gènere negre, una gran agilitat narrativa, una eficiència cronomètrica al guió i una història que de bon començament ja fa patir. La sensació que quelcom va malament, que l'apacible realitat és un gegant amb peus de fang és present des de la primera pàgina, i el desenvolupament dels fets no fa sinó tenir-nos contínuament en tensió. De nou, part de l'efecte s'aconsegueix amb una narració gràfica que des de la seva concepció clàssica, en tant que basada sobre tot en la relació entre vinyetes, demostra tenir una gran capacitat d'evocació.
El que li manca a aquesta novel·la gràfica per suposar un pas endavant en la carrera de Lapham és precísament l'encert dels editors de Vertigo. Es nota que, per una raó o altra, aquesta no és una història que hagués aparegut a Stray Bullets. Li falta radicalisme als plantejaments i li sobra un final que per moments sembla adaptar una pel·lícula de Hollywood. És potser la manera que tenen a Vertigo de mantenir l'estil del seu segell, i això és d'aplaudir en el sentit que molta gent ho llegirà més per Vertigo que per Lapham. Es la seva feina com a editors. Però, com a lector i seguidor de l'autor, enyore la falta respecte que solia tenir per certes qüestions.
En tot cas, estem davant d'una obra d'un David Lapham que encara està molt per sobre de la mitjana. Silverfish és una novel·la gràfica d'allò més entretinguda que agradarà tant als seguidors del gènere negre com als de l'autor. Sospite que podria haver donat més de si però tot i això trobe que passareu una bona mala estona llegint-la.
Mentre esperem l'estrena de l'única pel·lícula que s'ha fet mai de Hulk (potser creieu haver-ne vist altra però no, era un malson, igual que la quarta part d'Alien), podeu fer-li una ullada aquesta curiositat que he tobat al bloc de Jason Lutes: Hulk vist per James Kochalka
La reforma antidemocràtica de la Unió Europea ha caigut a l'única pedra democràtica que tenia al camí, un referèndum que a la resta ens han escamotejat (un de tants). Els que no tenim veu us ho agraïm de tot cor, Irlanda. Com se solucionen ara els problemes estructurals de la UE? Molt fàcil: democràticament. Menys lobbies i més transparència i participació. [+info]
Aquesta deliciosa lectura que ens proposen Appollo i Li-An pren els esquemes del realisme màgic llatinoamericà i els empelta amb l'enfocament i l'estil del nou còmic francès. El protagonista és un cafre que retorna al seu país d'origen amb el seu germà de llet per fer-se càrrec de la casa colonial que han heretat. Allí haurà de resoldre tot tipus d'assumptes relacionats amb el seu passat, el seu present i el seu futur, alguns de caire fantàstic, d'altres no tant. Així, el guió d'Apollo el segueix mentre va fent els seus descobriments alhora que conviu amb una fauna de personatges d'allò més cuirosos. Amb un to tranquil, la història es pren el seu temps per desenvolupar-se, permetent-nos viure l'atmòsfera que l'envolta, teixida de decadència post-colonial i d'un cert regust Northern Exposure.
Bona part de la capacitat d'encís que té aquest còmic prové del dibuix de Li-An, amb un estil francament bell. Des d'una excel·lent caracterització de personatges fins la suggestiva recreació dels paisatges i decorats, tot està fet amb molt d'ofici i al servei de la història. Igualment ocorre amb la narració gràfica, doncs resulta imprescindible marcar el ritme com ho fa perquè el guió prenga el seu sentit. D'altra banda, el color mereix menció a part, doncs s'erigeix com a peça clau per entendre la història amb l'ús de tots els recursos expressius (per exemple, marcant el to) i narratius (per exemple, marcant altres temps) que li són propis.
Encara sort que Planeta ha decidit publicar els dos lliuraments que componen l'obra en un sol volum, doncs així no quedarem perduts en acabar el primer. I si bé potser l'apartat gràfic demana un format més gran, el cas és que té una relació qualitat preu realment bona. En tot cas, un còmic deliciós de llegir capaç de captivar el lector així com qui no vol la cosa. Totalment recomanat.
Genial! Un cens voluntari de blocaires! Com és que no se'ls havia ocorregut abans si amb jueus, gitanos, comunistes, anarquistes, homosexuals i d'altres els va funcionar tan bé? El cas és que tenen raó de voler regular-nos, doncs amb tanta gent fent-se escoltar lliurement per ahí ves a saber quines desgràcies poden arribar a ocórrer! Potser hauré de deixar de signar aquest bloc amb el meu nom i passar a la clandestinitat del pseudònim...
Ni la mel està feta pels burros, ni aquesta Unió Europea pels treballadors. De tota manera, tan sols estan legalitzant situacions que ja es donen de fet, doncs una cosa és la lletra de les lleis i altra molt diferent la voluntat d'aplicar-les. I ho dic amb un coneixement de causa que no estranyarà ningú. Encara ens passa poc.
Uf, ja m'havien dit que era dolenta però, vaig pensar "dimonis, per passar una vespradeta de diumenge sense més pretensió segur que servirà". Doncs no. Error. Pifia i crític per arma contundent. Aquesta pel·lícula no té salvació. Amb tots els defectes de l'original i cap de les seves virtuts, Clerks II oscil·la simplement entre grotesca i avorrida.
[Il·lustració: Cristina Losantos]
...i altres temes en 
Em sembla que la cosa va anar més o menys així:
A la imatge: Arale analitza el "Manifiesto por una lengua común".
Adrian Tomine
Subtil, i sempre dins un estil clàssic, Tomine compren l'art de plasmar el temps a l'espai i hi posa tots els esforços en dominar-lo. Sap que la tensió narrativa en depen en gran mesura i per això es nota un treball molt fi en aquest sentit. L'altre punt clau és el seu estil de dibuix. A primera vista és més atractiu que altra cosa, i sap connectar amb el públic neòfit. Però, si l'observem amb deteniment trobem que realment és molt versàtil i, per suposat, conjuga perfectament amb la història. El guió, al seu torn, val a dir que no sorprèn, és el que hom espera d'un slice of life a l'ús. Tot i així, Tomine demostra que és el rei d'aquest gènere i sap dotar-lo de la profunditat necessària, de vegades poètica i de vegades bruta. I com en les bones obres, traspassar les fronteres del mateix.
Ni puc ni vull oblidar aquell tràgic accident al metro de València que avui fa dos anys. Des d'aquí humilment em solidaritze amb les víctimes. Encara avui cal demanar justícia, per totes elles i pels serveis públics.
Caram, més clar, aigua... Podeu llegir la vinyeta completa al 
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
David Lapham
La reforma antidemocràtica de la Unió Europea ha caigut a l'única pedra democràtica que tenia al camí, un referèndum que a la resta ens han escamotejat (un de tants). Els que no tenim veu us ho agraïm de tot cor, Irlanda. Com se solucionen ara els problemes estructurals de la UE? Molt fàcil: democràticament. Menys lobbies i més transparència i participació.
Appollo, Li-An
Feu click a sobre per ampliar
Atenció a la notícia que he pogut llegir a El País: 
+info: 
