La població reclusa a Catalunya a superat ja els 10.000 interns, 639 més que el desembre de 2007. Els 10.000 interns estaven previstos per a finals d’any; gairebé tres mesos abans de la data prevista i degut al increment de la delinqüència ja s’ha arribat a aquesta quantitat.

La inseguretat ciutadana és un tema relliscós i ple de silencis justificats amb el “políticament correcte”. Un tema que tots patim i que ningú resol conseqüència d’un sistema judicial ineficaç, d’unes lleis mal elaborades, i d’una policia des motivada.

No escapa a ningú que aquesta crisi financera, tan ben resolta pel govern de l’Estat en benefici dels banquers (sort que són d’esquerres!!!), repercutirà com sempre en els més des-afavorits: petites empreses i treballadors.

Les empreses d’assegurances comencen a constatar l’augment d’incendis provocats a les petites empreses i dels auto-robatoris. Els ciutadans constatem un increment de l’atur i un augment de la inseguretat ciutadana

Els polítics estan llançant missatges que apropen els nivells d’atur oficial al 20% per a finals d’any. Unes xifres, que malgrat la seva importància, es queden molt curtes davant les de l’atur real, aquell que inclou a totes les persones que han estat treballant al nostre país sense papers -en benefici d’empresaris sense escrúpols- i que són les primeres que han caigut del mercat laboral.

Les mesures proposades per la reintroducció al mon laboral dels aturats –amb una eficàcia dubtosa- afectaran tan sols als que han viscut entre nosaltres en condicions regulars, la resta o retornarà al seu país d’origen o saltarà la ratlla de la legalitat per subsistir, afegint el seu nom als col·lectius locals de delinqüents.

Les xifres que ha donat aquesta setmana la Consellera Tura ho confirmen, el creixement constant de la població reclusa a Catalunya no té fre des de l’any 2000. Aquest any, en tan sols el darrer semestre ha augmentat un 4,78%, quasi quatre punts més que l’augment de la població en general.

L’Estat Espanyol és entre els de la  Unió Europea el de més presos per cada 100.000 habitants, amb una ràtio de 161. A Catalunya és també molt alta, la ràtio és de 137 i més del 40% dels reclusos són immigrants. (segueix).

Conferencia dictada en el curso de verano "Diversidad e Intercultura" de la Universidad de Córdoba

Martes 30 de septiembre de 2008, por Esteban Ruiz

Quiero a empezar esta ponencia citando al profesor Neoyorquino Craig Calhoun y su intervención en el primer Forum de la Asociación Internacional de Sociología que se realizó en Barcelona a principios de este mes.

Calhoun, pone en duda este modelo globalizado que defiende la desaparición de las identidades nacionales en aras de una supuesta identidad común.

Asimismo, habló de ese grupo formado por personas que se expresan en inglés, viajan con frecuencia y tienen amistades en los lugares más insospechados del planeta -"como los asistentes a congresos internacionales"-, incapaces, no obstante, de conocer el nombre de su vecino del rellano de su escalera.

Esta elite vive en la ficción de sentirse "ciudadanos del mundo" y su percepción de la realidad no suele ir más allá de los vestíbulos de los aeropuertos y de los hoteles de la cadena de moda.

No tienen color político ya que han asumido la caída de las ideologías en aras a un cosmopolitismo de lujo.

Los únicos ciudadanos del mundo que hay hoy en día son los refugiados que no encuentran país que les acoja y tienen que vivir con la carta de la ONU.

Ciñendonos a nuestra ciudad, a Córdoba, no es posible pensar una ciudad donde los ciudadanos aprecien las riquezas que aporta el interculturalismo, o mejor dicho, el respeto a otras culturas, si la ciudad no es capaz de reconocer en su propia identidad, su propia cultura.

Una ciudad, donde por norma general, se da la espalda a los agentes que generan esta cultura de una manera espontánea, y a las personas que poseen la suficiente sensibilidad para reconocer las representaciones culturales de la propia ciudad.

Una ciudad, asimismo, donde las personas que se ocupan de estos menesteres deberían de tener la suficiente capacidad técnica y la necesaria sensibilidad, vuelvo a repetir, para apreciar, reorganizar y construir no solo un bonito discurso sino una realidad de respeto desde nuestra propia cultura hacia las demás.

Si en algo sabemos los cordobeses de interculturalidad, es en base a nuestra propia emigración mas que a la inmigración recibida (solo? un 2,8% de tasa de inmigración en el 2007 según el IMDEEC).

Una ciudad donde nuestro jovenes mas cualificados, los universitarios, los profesionales mas preparados, nutren la mas importante tasa de emigracion desde Córdoba.

Otro entorno profesional sometido a una feroz e irremediable emigración y mezcla intercultural fuera de nuestras fronteras locales, son ese entorno que citamos antes de cordobeses sensibles a las necesidades, carencias e interpretaciones culturales de nuestra ciudad.

Me refiero a los artistas y creadores, a los que no se les tiene en cuenta ni para configurar el entorno físico de la misma ni el entramado social. Son ignorados sistemáticamente o se les utiliza en aras a una imagen glamurosa que vende bien.

Si no somos capaces de apreciar y comprender nuestros propios valores culturales, que no vayan mas allá de tipismo, de los tópicos románticos y de un costumbrismo impuesto por otros, ¿como vamos a apreciar, integrar, asimilar o respetar las aportaciones de culturas ajenas?

De esta manera, venimos observando una ralentización en la espontánea generación de culturas autóctonas, surgidas estas desde las bases estructurales de cada sociedad, como ha venido siendo natural a lo largo de la historia hasta el final de la 2ª guerra mundial, dando paso a partir de ese momento a la incursión de formas culturales sometidas al consumo de productos y no a la apreciación de la cultura como valor de consolidación de formas diferentes de pensamiento.

Adquiere esto más importancia aún en una sociedad donde la asunción de criterios de pensamiento comienza a ser, si no criticada, sí desprestigiada o relegada por la homogeneización de las estructuras sociales, de las referencias culturales y de las formas de pensamiento que se nos impone como la forma políticamente correcta de actuar y pensar.

Nos encontramos ante una realidad social bien ardua, debido a que nuestra sociedad tiene dificultades para realizar un análisis inteligente de la realidad, entre otras cosas, por su lamentable incapacidad lectora y por tanto de comprensión del mundo. Que nuestro país figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y que los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Con un abandono educativo temprano: un 37% de los jóvenes andaluces deja de estudiar después de los 16, (aunque mas grave es la situación en Córdoba donde mas de un 44% de la población no tiene estudios o solo estudios primarios). y sobre todo y lo que lo hace mas sangrante, con una total impunidad, y una ausencia descarada de autocrítica por parte de las clases políticas dirigentes.
Esta situación, hace que se nos ponga la situación muy difícil para intentar, al menos, comprender al otro. Ya que la ignorancia genera el miedo, y el miedo: el rechazo.

Como digo, en la educación está el germen del respeto hacia los demás y la propia autocrítica.

Estamos sumergidos en un periodo de gran cinismo en el que la teatralización a sustituido a cualquier estrategia crítica. Y es la cultura, su representación mas evidente.

En estos momentos, nuestras directrices culturales se limitan a importar paquetes diseñados en sociedades que nos llevan ventaja en el establecimiento y la consolidación de lo que se ha denominado "industria cultural".

Esta industria genera productos con estratégias de mercado invasivas con los consumidores que los adoptamos con avidez, llevando implícito el consumo de objetos y la sensación de autosatisfacción de la consciencia que nos impide generar ideas y obtener un análisis nítido de la realidad.

Estamos sucumbiendo a estas directrices por las repercusiones que tienen sobre las economías globales y locales, y por intereses que perciben la cultura como una industria especulativa más que como una estructuración de madurez social.

Se están desarrollando en Córdoba políticas culturales que en vez de ayudar a una cultura de generación espontánea, se reinventan necesidades ficticias que esquilman no solo los recursos destinados a este menester sino también las ideas.

Para acabar y mirando al futuro, quisiera citar un texto de mi estimado amigo, Francisco Jarauta en el que nos dice que "Queramos o no, estamos abocados a una situación marcada por un progresivo mestizaje, frente al que es necesario revisar nuestros muros conceptuales, nuestras fronteras psicológicas. No podemos ampararnos en una política de derechos, cuando estos se han levantado sobre una gran sustracción o, al menos, sobre un gran olvido".

Esteban Ruiz

AL EXCMO SR. PRESIDENTE DEL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS DE LAS CORTES ESPAÑOLAS

         Don Amadeo Martínez Inglés, coronel del Ejército, escritor e historiador militar, se dirige por segunda vez a VE y a la Cámara que preside con arreglo a lo que dispone el artículo 77.1 de la Constitución española manifestándole lo siguiente:

         Con fecha 4 de abril del presente año, y de acuerdo a lo establecido en el artículo 77.1 de la Carta Magna española, elevé a su autoridad un escrito en el que le solicitaba la creación de una Comisión de Investigación parlamentaria que, conforme a lo señalado en el artículo 76.1 de ese mismo  texto legal, procediera de inmediato a estudiar e investigar los presuntos delitos cometidos por el rey Juan Carlos, tanto en su juventud como en su ya largo reinado, y de los que existen abundantes indicios racionales en las exhaustivas y complejas investigaciones que como historiador militar me he permitido realizar a lo largo de los últimos veinticinco años. Presuntos delitos que le especificaba con todo detalle en el mencionado documento: homicidio imprudente, asesinato, golpismo, malversación de fondos públicos, corrupción generalizada, terrorismo de Estado.

        
Han pasado seis largos meses desde que le remití el escrito y VE, obviamente, no se ha molestado siquiera en acusar recibo del mismo....

...  De todas formas, señor Bono, por una u otras razones, usted no ha cumplido con sus deberes como presidente del Congreso de los Diputados. Yo le remití mi solicitud sobre la base de un derecho constitucional (artículo 77.1) y de ese derecho como ciudadano español se desprende una obligación por su parte: la de acusar recibo de la misma y  tramitarla con arreglo a las normas pertinentes de actuación parlamentaria. Porque si usted no cumple con su obligación como presidente de esa Cámara, alegando   cortedad en el sueldo o alguna otra razón que se me escapa, yo me quedo sin derecho, sin Comisión de Investigación y sin Constitución que valga. Y lo que es todavía peor: los españoles (empezando por usted)  se van a quedar en la inopia para siempre en relación con las perrerías cometidas durante su ya largo reinado por el último de los Borbones.(SEGUEIX)
 

En aquets moments tan greus, en que les decisions dels politics afectaran tan transcendentalment el nostre present i el nostre futur, he volgut apropar-me una mica més als seus Currículums per tal de millorar la meva tranquil·litat i augmentar les meves hores de repòs.

Ultra la ja reconeguda manca de capacitat lingüistica dels governants espanyols, he sabut que el Parlament Espanyol és el que te menys parlamentaris provinents del mon empresarial. És a dir, que abans de que fossin representants legislatius qui els posava el rostit a la taula no era l’espai competitiu del comerç o de la industria, si no que eren funcionaris del mateix Estat. I que quan pleguin tornaran a viure a recer de la mateixa administració.

No vull dir amb això que els parlamentaris provinents del sector públic no tinguin una formació acadèmica acurada, però en cap cas tindran l’experiència, ni la qualificació -en permanent reciclatge- que dona la brega diària -en molts casos internacional- i amb mil qüestions econòmiques del sector privat.

Origen laboral dels parlamentaris segons “La dictadura de la incompetència” (2008) de Xavier Roig :

Espanya       Congreso Diputados    Sector públic 72%         S. privat 28%

Catalunya     Parlament                    Sector públic 68%         S. privat 32%

França           Assemblée Nationale Sector públic 50%         S. privat 50%

Regne Unit    House of Commons    Sector públic 47%         S. privat 53%

Itàlia              Camera dei Deputati   Sector públic 43%         S. privat 57%

Escòcia          Scottish Parllament     Sector públic 40%         S. privat 60%

En Xavier Roig en el seu llibre afegeix:

“Els parlamentaris catalans provinents del sector públic no són de nivell alt. Vull dir que d’advocats de l’Estat, d’enginyers civils o de jutges no n’hi ha.....

El cas dels parlaments francès i espanyol és diferent. Els parlamentaris francesos*** i espanyols provinents del sector públic són d’alt nivell: jutges, advocats de l’Estat, enginyers d’obra pública, etc. La qualitat de les lleis que promulguen ha de ser, en conseqüència millor.”

***Cal afegir que França disposa d’una escola d’Administració Pública altament qualificada i reputada.

Això em porta a les següents conclusions:

a)que ja es tan gran el desprestigi de la política i els politics de l’Estat, que malgrat els seus repetits increments salarials, els seus privilegis i les seves relacions, poques persones de la “societat civil” volen participar-hi.

b)que veien una sessió parlamentaria espanyola, constato que malgrat que l’origen laboral majoritari dels parlamentaris sigui el sector públic, això no és cap garantia de civisme, de respecte, o de servei.

c)que amb aquest currículum parlamentari continuo sense dormir tranquil, i que les seves lleis i declaracions no em mereixen cap confiança.

Demà dimarts, dia 7 d’octubre, és reunirà a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les, el Grup de treball sobre el procés de Pau al País Basc, per tal de preparar la conferència que és celebrarà sobre aquest tema -a la mateixa seu parlamentaria- el dia 11 de Novembre entre els diferents representants internacionals que recolzen aquest procés. La reunió de demà estarà presidida pel vicepresident del Parlament Europeu, Gerard Onesta.

A aquestes alçades de la pel·lícula i malgrat els esforços internacionals, no crec que el govern de l’Estat Espanyol accepti cap proposta política acordada pel Parlament Europeu. El silenci davant aquesta noticia, la seva postura intransigent, la seva incomprensió centralitzadora i el reguitzell de mentides a les que ens te habituats, fan preveure el pitjor dels resultats. Malgrat que ens queda el petit consól de que el Parlament Europeu encara creu en el diàleg, i que de moment -algú- continua parlant.

Al Penedès era habitual un increment dels petits furts en les èpoques posteriors a la verema. El més d’octubre la meva besàvia sempre vigilava que la cort estigues ben tancada, l’animal ben fermat i les portes ben estacades abans d’anar a dormir. Les colles de collidors, quan marxaven, deixaven al seu darrera un rastell de petits delictes que la Guardia Civil investigava i en molts casos castigava arbitràriament.

En aquest moments, quan ja no queden colles de veremadors, la delinqüència esta augmentant esfereïdorament. Ja sigui a causa de la crisi o amb la crisi com excusa, el Penedès comença a fer por.  Es repeteixen els casos de robatoris a les botigues, a les cases i a les industries, i el que és pitjor, als sectors més dèbils: la mainada i als avis.

El ferrocarril que travessa la comarca, es un dels indrets preferits perquè els lladregots realitzin les seves operacions delictives.  La solitud dels passatgers passada l’estació de Vilafranca –sobre tot a l’hora baixa- convida als lladres a atemorir els passatgers, furtar-los i obligar-los a baixar a la primera estació. Les estacions -els Monjos i l’Arboç- estan desprotegides, abandonades de l’administració pública  i allunyades dels nuclis de població. Quan els damnificats arriben al centre de les localitats i avisen a les policies locals, els lladres ja han tingut temps de baixar al Vendrell o a Sant Vicenç de Calders i fer-se fonedissos.

Aquesta situació ràpidament s’està agreujant,  i no és per la verema circumstancial. És una més de les conseqüències de la crisi econòmica que estem patint, que esta obligant a les persones que treballaven sense seguretat social, ni contracte -i que avui són al carrer sense dret al subsidi d’atur- a saltar la ratlla del delicte per poder menjar.

Uns empresaris sense escrúpols i uns polítics sense imaginació i amb poques llums, ens estan portant cap una situació de greu inestabilitat social.

La Campana acaba d’editar un nou llibre –La dictadura de la incompetència- de Xavier Roig, un empresari català que actualment desenvolupa la seva activitat principal entre Europa i Asia-Oceania. Es columnista del diari Avui i professor de globalització de la Universitat de Barcelona. Anteriorment havia escrit El gastrònom accidental als Estats Units, Ni som ni serem, i Entre l’Espanya i la paret, tots ells editats per la Campana.

La dictadura de la incompetència és un llibre molt recomanable, malgrat que llegint-lo, en molts moments he tingut la impressió que l’autor participava exclusivament de la “cultura de la queixa”.

Entre els fragments que m’ha cridat l’atenció en reprodueixo un, que és un exemple del llenguatge clar i planer de l’autor i de l’estat d’ànim social que viu el nostre país i que ell sap retratar.

“A Catalunya, l’administració pública sembla haver entrat en una espiral de mentides que sembla no tenir aturador......

Una altre de les àrees on més descaradament menteixen (els politics) és la Justícia, un dels pilars fonamentals de la democràcia. La seva ineficiència és palmària a països com Itàlia o Espanya. El Frases Institute publica un rànquing cada any en el qual classifica 141 països analitzats segons la independència del seu sistema judicial –entre altres conceptes-. Encapçalen el rànquing Alemanya, Holanda, Israel, Noruega, Austràlia, Dinamarca, Regne Unit, Suïssa, etc. Els de sempre. Puntuen el sistema judicial de cada país de 0 a 10. No estan gaire distanciats els uns dels altres. Tots els països que vostès ja es poden imaginar aproven –els Estats Units amb un 6,6-. I ara, abans de continuar llegint, assegurin-se que estan ben asseguts. Espanya ocupa el 64è lloc, amb una qualificació de 4,5. Itàlia, el 68è amb un suspens d’un 4,3. Volen que els hi digui el nom d’algun dels països que ens guanyen? Poden escollir, i molt, perquè n’hi ha 63. A part de tots els de l’OCDE, n’hi ha d’altres que no ho haurien dit mai. Tanzània, per exemple, el 56`lloc? I el Nepal? O prefereixen Tunísia? Namíbia potser? O tiren més cap Egipte, en un meritori 41è lloc?.

Estic segur que d’aquestes coses no n’han sentit a parlar gaire. No interessa que se sàpiga que la nostra justícia no és independent segons els estàndards internacionals......

Però hi ha cap responsable d’aquest desori, a part dels polítics?... Perquè una justícia ineficaç permet actuacions lleugeres i irregulars, cosa que convé.....”

Els hi asseguro que cada plana de “La dictadura de la incompetència” és un dit a la nafra d’un sistema i un Estat que puda, i que amb aquesta crisi pot signar el seu certificat de defunció, si el sabem empènyer.

En aquesta època de crisis en que tots els sous de la funció pública estan congelats, inclosos els alts càrrecs, el pressupost presentat pel sr. Solbes al Parlament Espanyol té tan una sola partida amb increment salarial: la destinada a la casa reial espanyola.

A falta de la segura aprovació parlamentaria a en Joan de Borbó i els seus catorze acompanyants (a saltat de la llista el fantasma Marichalar) cobraran 233.000 euros més al any (22.078.000 ptes), un 2.7% més que l’any 2007.

El que representa un sou anual net de 8.863.000 euros (1.471.258.000 ptes.), sense necessitat de justificar les seves despeses davant el Parlament, ni pagar impostos.
Diàriament ingressaran 24.282 euros, es a dir, cada membre de la família Borbó guanya molt més en un dia -1.619euros- (268.723 ptes) que la mitjana dels treballadors de l’estat en un mes.

A aquesta astronòmica quantitat cal afegir-hi els sous de les 140 persones que tenen de servei i que estan contemplades en d’altres partides pressupostaries; els viatges i la participació en cerimònies d’Estat que les abona el Ministeri d’Afers Exteriors; el manteniment de les cases reials i del príncep que estan abonades pel PatrimonioNacional; conceptes que en total comporten una quantitat estimada de 32.000.000 euros (5.312.000.000 ptes.).

Si comparem aquestes xifres de vertigen amb el que cobren per despeses personals les altres monarquies europees  -a Noruega la casa reial guanya 1.000.000 euros, a Bèlgica i a Holanda guanyen 7.000.000 euros- tan sols cal suposar que el diferencial a favor dels Borbons correspon al complement per la hemofília que pateixen.

Quan seran valents els politics i acabaran amb aquesta lacra o posaran el referèndum sobre la monarquia entre els seus objectius immediats?.

El món corre tant ràpidament, és tant gran el volum de noticies i lent el sistema jurídic de l’Estat, que els mitjans no fan cap seguiment de molts esdeveniments que en un moment donat ha estat portada.

Recorden la famosa frase del President Maragall adreçant-se als parlamentaris de CiU “vostès tenen un problema, i es diu 3%” que va obligar al fiscal en cap de Catalunya, el sr. Mena a obrir diligencies. Recorden que arrel d’això van sortir multitud de declaracions i testimonis que imputaven a diferents alts càrrecs de l’empresa pública de la Generalitat, entre d'altres l’expresident de l’empresa Ferran Falcó, a en Josep Anton Fondevila gerent i conseller delegat, al director tècnic Jordi Huguet i a en Xavier Sala responsable de compres.

Recorden que a partir d’aquí el constructor José Antonio Salguero va denunciar al parent d’en Felip Puig, José M. Penin, de cobrar comissions del 20%, que segons alguns mitjans servien per finançar CiU.

Recorden que amb anterioritat l’empleat d’Adigsa -1988/1995- antic coordinador de seguretat de CDC i home de confiança de Felip Puig, Ricard Murga,  va assegurar davant del jutge que ell ingressava talons provinents de constructors en un compte particular que tenia en Felip Puig a l’oficina 1142 de la Caixa de Catalunya per import de dos o tres milions de pessetes, i que aquesta operació la va repetir en més de 20 ocasions. 

Que Itàlia està malament ho sabíem i ens ho recorda repetidament en Zapatero i el seu entorn. Els darrers dotze mesos Itàlia ha tingut uns increments de preus que estan afectant les economies més dèbils, i tan sols son comparables amb els reals de l’Estat Espanyol.

El pa ha pujat el 12%

L’electricitat el 13%

La benzina el 16%

El gasoil el 31%

La pasta el 25%, el que ha provocat diferents manifestacions arreu del país.

Les famílies amb uns ingressos inferiors a 1.900 euros mensuals ja sobrepassen el 50%.

El nombre de persones que viuen al carrer ja depassa les 100.000.

Ara ens arriben dades de la República Francesa que no són pas millors.(segueix)

Estados Unidos: 700,000 millones de dólares para rescatar bancos
- Oscar Ugarteche y Leonel Carranco - Observatorio Económico de América Latina (OBELA)

Otros aspectos de la crisis financiera estadounidense:

Los bancos de inversión son intermediarios entre ahorristas y demandantes de crédito. Los ahorristas hoy son conocidos como inversionistas y los tomadores de créditos son empresas y actividades económicas rentables que pueden pagar las tasas de interés del mercado. Esta crisis lo que ha hecho es convertir a los tomadores de créditos que pueden pagar las tasas de interés de mercado en insolventes, y a los que invierten en estos fondos, en quebrados. Es decir, no sólo quiebran los bancos de inversión que manejan los fondos de terceros, sino AQUELLOS cuyos fondos son manejados.

Se debe tomar en cuenta dentro de la crisis financiera estadounidense que la tendencia al declive del PBI de la construcción en la economía de Estados Unidos se mantiene estable en ritmos de -20% con los efectos de pérdida de demanda de maderas, productos eléctricos, y acabados y sobre todo mano de obra que en su mayor parte es inmigrante y en alguna proporción, no legal. El efecto sobre los inmigrantes de esto es una política sistemática de regreso de migrantes lo que trae aparejado una reducción de remesas a los países de origen de esa población. En Europa esto se ha visto reflejado en la nueva ley de retorno y, lo que usualmente no se dice, una mayor restricción para el otorgamiento de visas a los que lo requieren, con mayores requisitos y con menor celeridad. La idea europea es aburrir al que quiere ir para que desista y retornar a los demás. La idea estadounidense es deshacerse de la población flotante sin empleo y criminalizar la migración ilegal. La crisis de las hipotecas, por lo tanto, viene acompañada de una restricción social fuerte apuntada hacia los inmigrantes recientes.

Por último hay que enfatizar dos cosas, por primera vez en la historia económica registrada desde 1919 se ha inyectado tanta liquidez al sistema. Esto actualmente se mide por medio del MZM, (dado que el M3 ya no es publicado) el cual es el total de liquidez incluyendo los fondos del mercado monetario, menos depósitos. Lo que está ocurriendo es que dada la quiebra en la cadena de pagos en Estados Unidos, los bancos tienen que salir a pedir prestado del banco central (FED) dinero en grandes volúmenes. Dada la curva de L invertida crediticia, llamada así por la forma de la curva que tiene un ángulo de 90 grados en diciembre del 2007 y los volúmenes de dinero líquido inyectado al mercado, es previsible que río abajo la tasa de inflación en dicho país sea alta y que el dólar estadounidense pierda aún más valor en relación con economías de menor inflación como las asiáticas, europeas, africanas, centroeuropeas y latinoamericanas. (segueix)

En Manuel Villoria de Transparència Internacional, va presentar ahir a Madrid l’Índex de Percepció de la Corrupció 2008, una relació de països segons el grau de corrupció. La relació s’elabora a partir de informes facilitats per consultors, organismes, analistes i empresaris tant residents a l’interior com a l’exterior del país.

L’Estat Espanyol, en la relació d’aquest any, a caigut del lloc 25 al 28. Ara ja esta situat després de països com Barbados, Xile, Uruguai, Eslovènia i Estònia; i està empatat amb Qatar amb una nota de 6.5..

Segons aquesta relació, entre els països que conformen la Unió Europea -més Noruega i Islàndia- l’Estat Espanyol està en el lloc 17, és a dir que tan sols hi ha 13 països més corruptes, la majoria de l’Esta d’Europa, amb l’excepció d’Itàlia.(segueix)

Avui ha estat el president de Cantabria, el populista del Partido Regionalista de Cantabria, Miguel Ángel Revilla Roiz, el incendiari qui ha posat més llenya al foc amb el que volen cremar el PNB.

El personatge te una biografia singular, ha estat professor d’universitat, responsable comarcal del “Sindicato vertical” de Torrelavega a les acaballes del franquisme, fundador i secretari general del PRC, diputat, ha governat agermanat amb el Partido Popular o amb el PSOE segons ha bufat el vent. Actualment participa mensualment en el programa d’humor d’en Buenafuente a l’emissora de TV “ la Sexta”.

El personatge, seguin el corrent imperant entre les files polítiques de l’Espanya centralitzadora, aprofitant l’atemptat d’ETA a Santoña, ha llançat una nova proclama amenaçadora contra el PNB, ha demanat “mirar más arriba” dels que han posat la bomba i ha criticat “l’ambigüedad calculada y complice” del PNB. Ha retret que el Lendakari qüestioni “la ilegalización de las organizaciones politicas” d’Euskadi.

Les frases d’en Revilla no són el producte irreflexiu d’una situació anòmala, són el reflex d’un estat d’esperit molt assumit i una amenaça amb la que molts governants espanyols estan d’acord, els hi cal acabar amb el PNB i amb tot el que representa. Amb això estan d’acord el PP, el PSOE i aquestes expresions les repeteixen Guerra, Ibarra, Rajoi, Aceves, etc. (segueix)

Fa uns dies em deia Ahmed Abghirni, secretari general del Partit Democratic Amazic del Marroc, que els berebers “estem patint l’emigració europea”. Que estan preocupats per l’arribada massiva de turistes espanyols i francesos a les seves terres, “ja que compren moltes propietats fen augmentar els preus del habitatge i de les millors terres, esdevenint cada cop més inaccessibles econòmicament als seus habitants, als que no queda altre alternativa que l’emigració”.

Plou sobre mullat. (segueix)

.

EL PARLAMENT EUROPEU TINDRÀ UNA WEB TELEVISIÓ

El dimecres 17 de setembre el Parlament Europeu estrenarà un canal de televisió Europarltv que emetrà per Internet. A partir d’aquesta data, tota persona d’arreu del món que tingui accés a Internet, podrà seguir en una de les 23 llengües de l’UE una amplia gama de programes centrats en la vida del Parlament.

Novament la nostra llengua, malgrat les promeses socialistes, queda al marge d‘aquesta iniciativa.

La web tindrà quatre canals:

El vostre Parlament: Adreçat a aquelles persones que tinguin un interès especial per la política comunitària : els ciutadans ben informats, els grups industrials, els sindicats, els lobbys, els/les universitaris/aries, així com a totes les persones que treballen a les institucions de l’UE.

La vostra veu: Interactiu i adreçat al gran públic que oferirà la possibilitat de veure un contingut realitzat per l’usuari.

Europa jove: Buscarà l’atenció dels joves en edat escolar, grans usuaris d’Internet i futur electorat europeu.

El Parlament en directe: Proposa una cobertura continua dels esdeveniments parlamentaris en directe, especialment dels debats del plenari, amb enllaços amb els arxius audiovisuals de les sessions plenàries precedents. En els propers mesos també transmetrà les activitats de les comissions.

Per veure-la cal connectar a: www.europarltv.europa.eu

Per a saber-ne més

Còrsega és un país especial i molt muntanyós; en 35 kilòmetres pots pujar des de un mar d’aigües transparents, fins a 2.700 metres d’alçada. Pots passar de la contemplació de iots excepcionals ancorats a platges paradisíaques, als imponents boscos d’alzines i castanyers xops d’aigua.

A Còrsega les distancies cal mesurar-les per hores. Quinze kilòmetres per les seves carreteres poden ser trenta minuts, degut a la seva orografia muntanyosa i a  l’estretor i la qualitat de les seves carreteres. Els autocars son escassos i els camions són pocs i petits. La geografia del país els hi va permetre inventar el maquis, viure de les castanyes i fer del formatge la seva principal font de proteïnes.

A Còrsega es canta i es canta molt bé. Els dos-cents mil habitants de l’illa han fet de la cançó una formula de supervivència lingüística i l’hi han donat la força reivindicativa que a casa nostra ja fa anys va perdre. Còrsega et pot emocionar al entrar a una botiga i sentir l’Estaca en cors, o al pujar a l’autobús i escoltar una versió local del Rossinyol si vas a França.

A l’illa perviuen els ancestrals usos i costums que ni catalans, pisans, genovesos, ni francesos han pogut fer desaparèixer: els ramaders i els seus ramats tenen preferència sobre els agricultors. Al Continent estem acostumats que el bestiar roman tancat en un espai més o menys gran, més o menys lliure; a Còrsega sorprèn constatar que el bestiar pastura sobre totes les terres, i si un pagès o un hoteler no vol que li entri a la  seva propietat una vaca, cabra, ovella o porc, ha d’encerclar la seves terres amb un filat. El ferrocarril, de propietat illenca, no està tancat i el bestiar passeja tranquil·lament entre els rails, com si estigues a la platja. Periòdicament un xiulet trenca la tranquil·litat de l’illa, es l’avís del tren intentant espantar el bestiar; exercici que en molts moments no resulta del tot efectiu i obliga a deturar el comboi i a seguir amb el ritual de les pedregades per apartar l’animal. El que no esta gens clar és si les atencions vers la vaca es mantenen per respecte a la tradició o per les abundoses i fosques subvencions que arriben de la UE. (següeix)

Entre els dies 12 i 15 de setembre el cap de l’església catòlica romana farà el seu primer viatge a la “laica” república francesa. Ultra les milionàries despeses estructurals i promocionals que te l’església en aquest tipus d’operacions publicitàries, el govern de la República posa a la seva disposició 3.000 policies per dia i una trentena d’homes del servei de protecció de grans personalitats (SPHP). A més de la brigada fluvial, els des activadors de mines i els equips de tiradors d’elit, que seran mobilitzats a Paris juntament amb un servei especial de 1.500 policies per a la missa nocturna que celebrarà als jardins dels Invàlids.

Tot axó sense comptar el treball que des de el mes de juny –segons informa el diari francès Liberation- estan realitzant un equip de policies controlant els veïns que viuen en els edificis dels carrers per on passarà el personatge; veïns als que s’ha fet treure tots els objectes –plantes incloses- dels balcons i les finestres.

Amb tot el dineral que gasta per la seva passejada publicitària en Benet, quantes escoles o hospitals podrien fer-se? Quantes persones podrien disposar de preservatius per evitar el contagi de la SIDA que tantes víctimes produeix? o quants nens podrien menjar un plat de sopa?.

Fa un temps estava convençut d’apostatar. Avui, estic més convençut que és millor ignorar-los, que són ells i els seus seguidors els que han apostat dels seus principis. No val la pena sortir d'un lloc on fa temps que ja no estic.

La importància que té Catalunya per a totes les comunitats nacions,” regions identitaries”, pobles... ) presents a Corti (Còrsega) en el marc de la 13 Escola d’Estiu de Regions i Pobles Solidaris, es remarcable. Catalunya  surt a qualsevol debat com a camí i procés a seguir per tots els participants. Fins i tot els economistes més lliberals que abans posen els processos econòmics a la identitat, veuen en el desenvolupament turístic dels Països Catalans –especialment el de les Illes Balears- com exemple. El procés de Catalunya, es debat en el marc democràtic intern d’una autonomia imperfecte que -de moment- no afecta a la seva molt bona imatge exterior.

Parlamentaris i politics europeus, coneixedors del nostre autogovern, continuen aprofitant qualsevol moment per aprofundir en la realitat sociopolítica del nostre país.

I és en aquets moments, quan sorgeix l’admiració dels veïns, és quan hom s’adona de la pobresa política francesa, del envelliment de la seva estructura administrativa i de l’opressió centralitzadora a la que estan sotmeses les “regions identitaires” de la república veïna.

Catalunya amb les seves mancances -greus- porta un pas per endavant de molts pobles d’Europa i malgrat que això no resolt els nostres problemes i contradiccions, satisfà el nostre jo més superficial.

Entre polenta, formatges i un vi dubtós, em deia l’europarlamentaria Nelly Maes –presidenta del grup Aliança Lliure Europea- “Catalunya, ja no és una utopia”. Ella pot ser ho dubtava, nosaltres ja fa anys que ho sabem.

(segueix).