València, 10 d'octubre. No hi ha pont "oficial", però la ciutat respira calma i silenci. Pels carrers, només unes poques persones que van i venen trenquen el paisatge immòbil d'un matí de ressaca. Els quioscs romanen oberts, tot i que la majoria de diaris encara esperen comprador, amuntegats en altes piles de paperassa. A les portades, una imatge insòlita: una immensa estelada onejant a la plaça de l'Ajuntament de la capital valenciana.

Com era d'esperar, la major part dels mitjans de comunicació parlen del fet amb els mateixos mots: provocació, radicals, catalanistes, boicot... Sembla que el seu vocabulari és tan curt com la seua intel·ligència. Fins i tot, un conegut diari de València ciutat titula que "una enorme bandera independentista catalana obliga a detener la procesión cívica" del 9 d'Octubre. Evidentment, ometen el detall que la bandera estava penjada en un balcó i que qui va deturar la processó cívica foren els blavers i ultradretans de Coalició Valenciana, Alianza Nacional i España 2000, demòcrates i valencianistes de tota la vida, pel que sembla...

Ara pareix que, en una democràcia, hom no pot penjar la bandera que crega oportú al balcó de sa casa i que, plantejar d'una manera democràtica les teues idees, és provocar. En canvi, ningú no es pregunta què passaria si, en lloc de penjar l'estelada al balcó de la plaça de l'Ajuntament, els militants independentistes que van prendre part en l'acció s'hagueren ficat dins de la processó cívica amb els seus símbols. Clar que, això, possiblement, també haguera sigut "provocar"; de fet, només per existir i tindre clar quina és la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país, ja som uns provocadors i uns radicals.

Malgrat tot, he de ser sincer: ahir, jo sí que vaig veure una aberració en forma de bandera a València. En concret, a la processó històrica que recorregué els carrers de la ciutat per la vesprada, imitant aquella festa que el rei Alfons el Magnànim organitzà en 1428 en homenatge a Jaume I. Es tracta de la presència en aquesta desfilada de la senyera de les quatre barres, amb l'afegitó blau. Fins i tot, els responsables del rigor històric de la processó han hagut d'admetre que plantar la senyera amb el blau ha sigut un "anacronisme". L'excusa: la "concòrdia" amb els actuals símbols institucionals del País Valencià.

Clar... Si no hi haguera tolerància amb aquesta aberració històrica, seria difícil d'explicar perquè posem el blau en la senyera, quan la bandera històrica del País Valencià, l'antic Regne de València, sempre ha sigut la de les quatre barres pures i dures. Seria difícil d'explicar que no compartim res amb Catalunya -ni llengua, ni cultura, ni país, ni història, ni institucions, ni símbols- però, en canvi, en una processó històrica, només es veuen quatre barres per tot arreu. Total, es posa una franja blava i tots contents sense necessitat d'obrir un llibre.

Així fou el 9 d'Octubre a València. Un dia de banderes i aberracions. Un dia on allò més important ha sigut, però, que avui som un poquet més visibles que ahir.

(Per cert, la foto que il·lustra aquesta entrada no necessita cap explicació. Com diuen, una imatge val més que mil paraules)

PD. Aprofite aquest post per recordar que el company Hèctor i jo mateix serem demà a Artesa de Segre, per presentar Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas en la Comarkalada. A més, hi ha una sorpresa d'ÚLTIMA HORA: els companys d'Obrint Pas ens acompanyaran en l'acte que començarà a les 19:30 hores. Ens veiem a la Noguera!

Amb motiu de la diada nacional.

El darrer cap de setmana de setembre, per motius de feina, vaig estar al congrés nacional (de país) del PSPV-PSOE. Un mesos abans, havia llegit amb llàstima que els socialistes valencians renegaven del seu nom, de la idea de país que van esbossar entre molt altres Fuster, Estellés o Ovidi. La seua ponència marc convidava al canvi de sigles, a copiar al PP i convertir-se en el Partit Socialista de la Comunitat Valenciana (PSCV). Per una qüestió de coherència (poques vegades he escoltat algun dirigent socialista referir-se al nostre país) i pressió mediàtica (la premsa sempre intentant condicionar els moviments de les formacions) no dubtava que el canvi es faria efectiu després del conclave. Sentia que el país s'esmicolava una miqueta més i tornava a desapareixer una vegada més de l'imaginari col·lectiu el nom amb què ens referim de la nostra terra, tal i com desitja la dreta.

Tanmateix, a mesura que s'anava acostant la data del congrés les bases socialistes es rebel·laven. La majoria de les esmenes a la ponència marc apostaven per mantindre les sigles i reafirmar els 'ideals esquerrans' del partit. El dia de les votacions no hi va haver ni debat. Amb 117 vots a favor i tant sols 13 en contra, els militants del PSPV-PSOE evitaren el canvi de nom. "Fins i tot els delegats de les comarques castellanoparlants recolzaven la idea de país", em contava visiblement content l'alcalde d'un petit poble de la Safor. "Ni motius electorals ni res de res, el nom no es toca", comentava un altre.

Però això no fou tot. (Continua llegint l'apunt)

El proper dissabte, 11 d'octubre, viatjarem fins a Artesa de Segre (Noguera) per participar en la comarkalada 2008; una trobada del jovent de la comarca que combina per igual festa i esperit crític. Enguany, es celebra la seua tercera edició i hi ha preparat un cartell de luxe amb tot tipus d'activitats, des de tallers a cercaviles, xerrades i concerts. Entre el maremàgnum d'actes, tindrem l'ocasió de fer una nova presentació del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas.

Serà a les 19.30 hores a l'escenari principal, on esperem contar amb la presència d'algun dels músics del grup, hores abans que pugen a la tarima amb les guitarres, dolçaines i demés instruments. I és que per la nit, al pavelló municipal, a banda dels Obrint Pas, hi actuaran Sota zero, Aspencat, Kayo Malayo, Txilum i el grup local Cercavins. Tota una festa.

A més a més, això de les presentacions comença a tocar a la seua fi, després d'un any molt intens viatjant arreu del nostre país. Hem baixat fins a Elx (el sud del Sud) i ara pugem fins un dels punts més septentrional de la gira (una terra que encara no hem xafat i, per la qual cosa, ens fa moltíssima il·lusió) per iniciar el comiat. A tots els que han fet possible aquesta aventura, ja hem de començar a donar-los les gràcies. Ens veiem a la Comarkalada!  

La presentació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas a Elx va ser atípica. A banda de ser el punt més meridional on hem anat a parlar del nostre llibre, de la música en valencià i de l'anomenada "cultura de resistència", una sèrie de circumstàncies van provocar que ni Hèctor, ni cap dels membres d'Obrint Pas poguera aplegar-se fins a la capital del Baix Vinalopó. Per aquest motiu, la xerrada a la ciutat de les palmeres anà a càrrec d'Antoni qui, en aquesta ocasió, es quedà sol davant del perill.

Dos horetes de cotxe -amb parada inclosa a La Font de la Figuera, a la comarca de la Costera, per fer-nos un cafenet- van ser suficients per arribar des de València al Casal Jaume I, ubicat en un carrer molt cèntric a la vora del riu Vinalopó. Allà, ens esperaven companys com Leo, membre de la jove Candidatura per la Unitat Popular (CUP) d'Elx, qui havia organitzat el sarau.

En realitat, es tracta del segon acte que les CUP ens organitzen per presentar Del Sud. Ja fa uns quants mesos, aquest col·lectiu ja ens va convidar a Pineda de Mar, on vam tindre l'ocasió de gaudir d'un gran soparot i una millor conversa que s'estirà fins més enllà de les dos de la matinada. Ara, però, ens han cridat des de l'altra banda dels Països Catalans, demostrant que hi ha projectes que no es frenen davant de les fronteres artificials imposades per esquarterar la nostra terra i disoldre'ns com a poble amb més facilitat.

(Clicka per seguir llegint la crònica de la presentació a Elx)

La publicació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas s'ha convertit ja en un capítol més de l'exitosa trajectòria d'aquest grup valencià. D'aquest fet, no cal dir-ho, ens sentim especialment orgullosos. Gairebé un any després d'eixir al dificilíssim mercat editorial, continuem tenint moltes peticions per presentar el nostre treball i encara és un volum que es ven i s'esgota a les llibreries d'arreu dels Països Catalans. És, en definitiva, un llibre que encara està viu; i que dure!

L'interés per Del Sud s'ha traduït, entre altres coses, en una presència del llibre a la xarxa, incloent la mare de totes les enciclopèdies virtuals on els Obrint Pas tenen entrada pròpia: la Viquipèdia. Això, ha fet possible que hi haja una xicoteta ressenya del llibre disponible en català, però també en altres llengües com l'anglés, el castellà o l'euskara.

Ací, reproduïm aquests textos que, juntament amb una breu història del grup valencià, es poden trobar a les diferents viquipèdies:

- CATALÀ: El novembre del 2007, es publicà el llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas (Editorial Mina), el primer llibre on aquest grup té un paper protagonista. Es tracta d'un treball a mig camí entre el reportatge periodístic i l'assaig literari que explica els darrers quinze anys d'història del País Valencià a nivell polític, social i cultural, a través de les cançons i la trajectòria del grup. Els autors són els periodistes valencians Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan.

- ANGLÉS: In the same year, two valencian journalists Antoni Rubio and Hèctor Sanjuan published Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. The book is based on the story of the band and the 15 last years of the Valencian region.

- CASTELLÀ: En noviembre de 2007, se publicó Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas (Editorial Mina), el primer donde este grupo tiene un papel protagonista. Se trata de un trabajo a medio camino entre el reportaje periodístico y el ensayo literario que explica los últimos quince años de historia del País Valenciano a nivel político, social y cultural, a través de las canciones y la trayectoria del grupo. Los autores son los periodistas valencianos Antoni Rubio y Hèctor Sanjuan.

- EUSKARA: 2007ko amaieran, Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas argitaratu zen, talde valentziarrak protagonista zeregina duen lehendabiziko liburua. Prentsa-erreportaiaren eta saiakera literarioaren arteko lan bat da, Herrialde Valentziarreko azken 15 urteak maila politikoan, sozialean eta kulturalean azalduz, abestien eta taldearen ibilbidearen bitartez. Autoreak Antoni Rubio eta Hèctor Sanjuan kazetari valentziarrak dira, eta Minak editatu du.

- GALLEC: En novembro do mesmo ano publican Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas (Editorial Mina), un traballo peculiar. A idea é explicar, a modo de ensaio-reportaxe periodística e a través das cancións e da traxectoria do grupo, os últimos quince anos de historia do país Valenciano a nivel político, social e cultural. Os autores son os xornalistas valencianos Antoni Rubio e Hèctor Sanjuan.

- BABLE: En payares de 2007, asoleyóse "Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas" (Editorial Mina), el primeru onde esti grupu tien un papel protagonista. Trátase d´un trabayu a mediu camín ente´l reportax periodísticu y el ensayu lliterariu que desplica los caberos quince años de hestoria del País Valenciano a nivel políticu, social y cultural, pente medies de les canciones y la trayeutoria del grupu. Los autores son los periodistes valencianos Antoni Rubio y Hèctor Sanjuan.

Això és tot... de moment. Els que tingau temps, ganes i coneixements d'altres llengües, podeu traduir el text a qualsevol llengua i ens ho envieu per continuar eixamplant la presència a la xarxa. Tota pedra fa paret!

PD. Per cert, aprofitem l'avinentesa per recordar que demà divendres, 3 d'octubre, a les 20 hores, hi haurà una nova presentació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas al Casal Jaume I d'Elx (Carrer Sant Jordi, 2). Us esperem a tots al sud del Sud!

PD2. I demà mateix, a partir de les 13 hores, entrevisten també a Antoni Rubio al programa Plèiades, a la UPV Ràdio, l'emissora de la Universitat Politècnica de València. Per si algú no la té sintonitzada, el dial és el 102.5 de la FM. Parlarem del llibre, de la música en valencià, del periodisme i de tot allò que se'ns passe pel cap. Salut!

Després d'unes necessàries vacances literàries, ens disposem a enfilar la darrera tanda de presentacions de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. I ja en teníem, de ganes!. El proper divendres 3 d'octubre a les 20 hores estarem al Casal Jaume I d'Elx (Carrer Sant Jordi, 2). Abaixarem al sud del sud, a una ciutat on tenim bons amics i coneguts -gràcies a la gent de les CUP per la convidada- per tornar a denunciar la situació del nostre país i la nostra cultura; a veure si, entre tots, podem esbossar propostes i possibles solucions. Òbviament, també parlarem del llibre, del seu per què i del com es va fer, i dels Obrint Pas com a mostra del jovent que no es resigna i que lluita cada dia per construir una alternativa.

La presentació d'Elx (Baix Vinalopó) serà un dels primers actes que es celebren al Casal amb motiu del Correllengua, la festa pel nostre valencià, el català de tots, que cada mes d'octubre recorre la nostra terra de nord a sud. Així, el dissabte, també a Elx, podrem gaudir del concert del Correllengua amb La Gossa Sorda, Rosa Luxemburg i Naraina.

(A la imatge, el Casal Jaume I d'Elx, on els companys de la Candidatura per la Unitat Popular ens han convidat a presentar el llibre)

Ho reconec: enguany no tinc un clau. Això d'escriure llibres no et fa milionari i, entre crisis, desacceleracions i hipoteques, allò de viatjar, una de les meues grans passions, s'ha hagut d'ajornar. La conseqüència directa d'aquest fet ha estat doble: d'una banda, m'he passat tot l'estiu rememorant els nou dies que vaig estar a Nova York farà ara poc més d'un any; d'altra banda, he concentrat totes les meues forces en la meua altra activitat predilecta: la lectura.

Sona a tòpic, ja ho sé, però tot un estiu a València com una fera engabiada dóna per a molts llibres i, ja que dispose d'aquesta petita tribuna, m'agradaria fer un xicotet comentari de les lectures que m'han acompanyat durant els mesos de juliol, agost i setembre. Seran comentaris breus, és clar, perquè ni vull avorrir, ni tampoc vaig a desvetllar res que no s'haja dit abans. És, senzillament, la meua aportació a allò de llegir...

(Clicka per veure uns breus comentaris dels llibres)

En aquesta època de tornada a la feina, em venen al cap algunes reflexions llançades pel bon amic i company de professió, Jordi Sebastià. Encarxofat al sofà, he pogut llegir aquest estiu el seu llibre Un assumpte de perifèria (una novel·leta juvenil però d'un ritme trepidant que enganxa: vaig començar a llegir per la nit i, quan em vaig alçar, la vaig acabar). Us deixe alguns retalls que mostren que, en aquest món dels diaris, televisions i portals d'Internet, no tot és tant bonic com sembla... 

"Els estudis de periodisme; una curiosa amalgama de matèries que només tenien en comú la seua vaguetat i la facilitat de ser oblidades en qüestió de dies"

"El periodista és aquell que ompli un espai en blanc amb el tema que li han manat i que, a més ho fa ràpid. La resta és literatura"

"És tracta d'un canibalisme consentit i mutu, una mena de simbiosi entre un paràsit i un hoste poc escrupulós [...] Si A es posa en contacte amb tu per contar-te la vida bruta de B, pots contar-li-ho tot a B, que et dirà la vida bruta de A, i tu després ho publiqués tot. Guanyes un parell d'enemics però l'article quedarà molt més rodó".

"Els periodistes els menyspreem... però fingir és una qualitat necessària en aquesta professió".

"L'anomenat periodisme d'investigació és una de les grans fal·làcies de la professió. És un gènere inexistent. Els periodistes investiguen poc o gens. La majoria dels reportatges classificats com d'investigació han pogut redactar-se únicament perquè una persona que tenia una informació més o menys compromesa ha decidit donar-la a algun mitjà per tal de traure'n algun profit amb la publicació del que fins aquell moment era secret".

PD. Tot i que alguns apunts necessiten matisacions he volgut respectar les reflexions originals. Promet fer les meues pròpies.

A dos o tres dies de tornar a la feina després de vacances, ja no hem queden ànims pràcticament per a res. Passe els dies passejant per Benimaclet i pel centre de València o bé encarxofat al sofà, fumant i llegint com un descosit; ocasionalment, estire la mà cap al comandament a distància i pose la televisió. Fa un parell de dies, abans de dinar, vaig cometre aquest greu error.

Passant els canals de forma compulsiva, he distingit una figura entre una taula plena de sabuts tertulians i m'he parat en l'acte. I no, no m'he equivocat: en el programa d'Ana Rosa Quintana (aquella periodista que escriu llibres que no escriu amb paràgrafs plagiats d'altres volums), estava José Luis Roberto, un dels personatges més sinistres de l'extrema dreta valenciana. La curiositat m'ha vençut i m'he quedat a veure la tertúlia: de fet, volia saber si Roberto estava convidat com a advocat d'Anela, la principal associació de puticlubs de l'estat espanyol, com a cap de la Levantina (mare, quina por!) o com a líder d'España 2000, el partit ultradretà que presideix.

Un cartell sobreimprés en la pantalla m'ha donat la clau: Roberto, disfressat amb traje i corbata que li donaven un aire de Jörg Haider serrà, participava al programa com a líder polític, parlant sobre la Llei de la Memòria Històrica. Evidentment, el líder d'España 2000 ha utilitzat aquesta plataforma immillorable per donar una imatge de polític populista, proper al carrer i allunyat del feixisme, com si en les manifestacions que organitza el seu partit no es cridaren lemes com "Moros no, España no es un zoo", s'alçaren els braços per fer la salutació feixista o es lluïren amb impunitat tota classe de símbols neonazis i franquistes.

Ja d'entrada, m'ha semblat repulsiu que Ana Rosa, com es coneguda la periodista en el món de la faràndula, li done aquesta oportunitat a Roberto per captar el recolzament -i el vot- d'ignorants, despistats i altres illetrats que puguen estar seguint el seu programa.

Però el meu nivell d'indignació ha pujat al màxim quan, després d'un vídeo d'una manifestació neonazi de Democracia Nacional, Roberto s'ha queixat de què el tractaren a ell com representant d'eixe món sinistre, al·legant que DN no és el seu partit. Ana Rosa, en una actitud covard i servilista, li ha replicat que de cap manera, que ella no el vinculava amb aquella manifestació i que "nunca traería a mi programa a dirigentes de un partido como Democracia Nacional". Amb aquestes paraules, la periodista ha legitimat a España 2000 davant de la seua milionària audiència i, de pas, totes les seues tesis anti-immigració, antiesquerranes i nacionalistes espanyoles.

Desconec si Ana Rosa ha fet això per simpatia amb E-2000 o, simplement, per ignorància pura i dura; en tot cas, li ha fet un regal a Roberto i ha alimentat un poc més al monstre que, en altres països europeus, ha fet tornar a la ultradreta als parlaments. I, mentrestant, el president del PP, Mariano Rajoy, en comptes de liderar una dreta moderna i democràtica -si és que això pot existir- es despenja amb unes declaracions on diu que hi ha molts estrangers cobrant l'atur mentre els espanyols han de buscar feina fora.

A vegades, dubte si a l'estat espanyol s'està fent camí perquè l'extrema dreta torne als parlaments o, simplement, ja hi està instal·lada des de fa anys...

(A la imatge, la periodista Ana Rosa, menjant dolços i pastisets. Que mona i que fashion, la xica!)

(Si voleu més informació sobre el perill de l'extrema dreta als Països Catalans i a l'estat espanyol, entreu a www.antifeixistes.org)

"Habrá dos profesores en el aula y se realizará en inglés". Així, en castellà i visiblement enfadat, el conseller d'Educació del Govern valencià, Alejandro Font de Mora, es dirigia a uns atònits periodistes.

A partir de avui, vora 50.000 estudiants de segon de la ESO viuran una estranya situació. Tindran dos mestres a l'aula; l'un xiuxiuejarà a l'altre els continguts d'una nova assignatura, i l'altre, la traduirà en anglès. En el seu afany de fer la contra a l'Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, la Generalitat ha decidit impartir la nova assignatura en anglès en un clar intent de desprestigiar-la i fer-se notar. De res han servit les crítiques dels sindicats ni de les federacions de pares i mares.

A més, la Conselleria ha decidit variar algun dels seus continguts. D'aquesta manera, els alumnes del País Valencià no estudiaran el mateix temari que els escolars d'altres comunitats ja que el Consell ha volgut evitar qualsevol tipus de "contingut moral". Així, no es tocaran temes com la homosexualitat, ai las! El nostre benvolgut govern sempre pendent dels nostres xiquets.

I mentre la esquizofrènia s'imposa, molts dels alumnes que tornen hui a les classes ho faran en barracons (i molts no podran matricular-se en valencià). La Generalitat ha demostrat que és capaç de construir un circuit urbà de Formula 1 en tant sols 8 mesos, això sí, alguns instituts continuen en barracons des de fa vuit anys.

En l'any 1714, molts valencians i gent procedent d'altres territoris de la Corona d'Aragó van participar en la defensa de Barcelona entre juliol de 1713 i setembre de 1714, on el nostre poble va ser derrotat per les tropes borbòniques. Des d'aquest punt de vista, l'onze de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, podria estendre's a la resta dels Països Catalans, ja que aquella derrota suposà el final definitiu de la guerra que es lliurà, entre altres llocs, al País Valencià, amb una altra batalla de mal record que ha quedat fixada en la memòria col·lectiva i en la boca del poble: "quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança".

Malgrat tot, l'estat de les autonomies i el famós "café para todos" de l'època de Felipe González ha fet que, en l'actual estat espanyol, la relació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes no estiga ni més ni menys afermada que la que podem tindre amb altres regions limítrofes, com Múrcia o La Manxa. Per això, la Diada Nacional de Catalunya s'ha convertit en una festa regional, com també ho és el nou d'octubre, per posar un exemple. Dit d'una altra manera, l'onze de setembre, fora de les quatre províncies de Lleida, Tarragona, Girona i Barcelona, no passa absolutament res.

Per això, la nostra obligació és seguir trencant les fronteres artificials que ens imposen i afermar els llaços comuns lingüístics, culturals, econòmics, polítics i històrics entre els territoris dels Països Catalans. I la millor manera de dur a terme aquesta tasca és, sense dubte, potenciar allò que ens uneix a tots, començant per l'idioma i seguint per símbols que, malgrat que el poder oficial ho negue, sovintegen arreu de tot el país, com les quatre barres.

La senyera -sense blau, sense cap afegitó- és la bandera habitual de les festes populars a tot el país, incloses les comarques del Sud. De la mateixa manera, com no podia ser d'altra forma, hi apareix a pràcticament tots els escuts dels pobles de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Una senyera que, amb l'estel que simbolitza la lluita de tot un poble per assolir la seua independència, fa cent anys que oneja per deixar ben clar que no ens conformem en ser un poble folklòric o de segona.

Per això, per a nosaltres, l'estelada és més que un símbol que ha estat present en moltes de les presentacións de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. I mai l'hem duta nosaltres: sempre ha sigut un detall dels organitzadors, que saben que és un símbol amb què cada volta s'identifica més gent. Així, per tal de que l'onze de setembre siga un poquet menys festa regional i un poquet més reivindicació de tot el país sencer, en aquest bloc avui té presència també l'estelada, com a molts ajuntaments catalans.

Per a nosaltres, "l'estel onejant sobre quatre vents" no és per celebrar cap festa regional de les comarques del nord, sinó per afermar que som un sol país, una sola nació. I que només tenint una veu i uns objectius comuns, podrem sortir-nos del parany on ens han clavat...

Salut!

Escriure Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas ens ha permés viure algunes experiències que han convertit el darrer any en inoblidable. A banda del fet de publicar un llibre -una de les principals il·lusions dels dos autors- i de poder conèixer Obrint Pas "per dins", Del Sud ens ha donat l'oportunitat de voltar arreu dels Països Catalans i de contactar amb nombrosos companys amb qui compartim lluites, anhels i esperances. I això, vulgues que no, reconforta...

A més a més d'aquestes portes físiques, el llibre també ens ha permet accedir a la blogosfera, entrar dins de la xarxa de blocs en català que mantenen viva la flama de la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país a Internet. Aquest mateix bloc n'és la principal mostra.

I el que acostuma a passar quan un projecte es posa a rodar en una xarxa com Internet és que va creixent, modificant-se i intercalant-se amb altres projectes similars. Uns alimenten els altres, hi ha citacions mútues, gent que parla del teu treball com tu parles del que fan els demés... i, així, la pilota va rodant i rodant i es van aconseguint els objectius. La presència de Del Sud en altres llocs de la blogosfera ja va protagonitzar una entrada el passat 8 de gener, arran d'un post molt bonic que ens dedicà el nostre amic Albert Dasí; aquesta entrada tingué una continuació vuit dies després, on ens centrarem en els escrits que el cantant d'Obrint Pas, Xavi Sarrià, va fer parlant del nostre treball.

Ara, han passat molts mesos i han sigut molts els blocs que, d'una o altra manera, s'han fet ressò de Del Sud, les presentacions o qualsevol altre acte o comentari vinculat al llibre. Per això, vam crear una columneta d'enllaços on els hem anat arreplegant -almenys, aquells dels que hem tingut notícia- i que, ara, enllacem en aquesta tercera entradeta sobre el nostre llibre i eixe meravellós espai de debats i creació d'idees que és el món blocaire.

Salut i a llegir!

El bloc de David Ferrer
El bloc de Feliu Ventura
El bloc de Joan Vila
El bloc de Joaquim Pugnau
El bloc de Jordi Martí
El bloc d'Emigdi Subirats
El bloc d'Enric Sivianes
El bloc de Pau Alabajos
El blog de Skafam
La caseta del plater
L'Andana
Música a tot arreu
Pròxima estació
RXI, música compromesa
Sempre hi ha alguna cosa a dir
Sempre hi ha alguna cosa a dir (II)
Tanquem la paradeta
Tanta lucha y tanta sonrisa
Un bloc al Camp de Morvedre
Xènius79

(La imatge, furtada del bloc de l'amic David Ferrer, és un exemplar de Del Sud que tenia sobre les mans una de les persones que va vindre a la presentació del llibre a Catarroja, a l'Horta Sud)

La mort de Ronnie Drew, un dels fundadors del mític grup de folk irlandés The Dubliners, m'ha remogut quelcom al meu interior. No m'acostuma a passar que la desaparició d'algú a qui no conec personalment m'afecte tant però, quan vaig assabentar-me de la notícia, he d'admetre que vaig patir un puntet de tristesa que gairebé prengué forma de llàgrima als meus ulls.

Drew, una llegenda del Irish Folk juntament amb altres grans com Lyam O'Flynn, Finbar Furey o Paddy Reilly, va abandonar la formació de The Dubliners en 1995, tot i que tornà puntualment en 2002 pel quaranta aniversari de la banda. De fet, ja no estava al grup quan vaig tindre l'ocasió de veure'ls en directe el 6 d'agost de 2006, en l'actuació que feren al Cork Opera House on, per un dia, les pintes de Guinness i el so dels banjos i els whistles van substituir a tenors i soprans.

La veritat és que, malgrat l'absència d'una llegenda com en Ronnie Drew, va ser un dels millors dies de la meua vida. Perdut a la capital del sud d'Irlanda, recorrent indrets de fantasia com l'anell de Kerry o les fantàstiques Illes Skellig, rematar una d'aquelles jornades amb el concert d'uns autèntics ídols va ser massa per a la carabassa.

(Clicka per continuar llegint la crònica i per veure un petit àlbum fotogràfic personal d'Irlanda)
(La imatge és una foto de l'illa Skellig Michael, en la costa oest d'Irlanda, que vaig fer des de la Great Skellig) 

Amb motiu del proper 11 de setembre, els companys del Casal Independentista de Les Corts organitzaran un acte polític per parlar de la realitat del català, la llengua pròpia de tots els territoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, la llengua pròpia dels Països Catalans. Es tracta d'un acte molt especial per dues qüestions: d'una banda, perquè s'aprofita una diada "regional" i es transforma en un aplec per debatre qüestions que afecten a tot l'àmbit nacional, és a dir, a partir d'una Diada que molts intentaran tornar a reduir a la "costra regionalista", la gent de les Corts torna a pensar en clau de tot el país i trenca les fronteres artificials que ens imposen.

D'altra banda, l'acte se centra en la llengua pròpia, un dels nostres principals valors com a societat i la nostra principal eina d'expressió i comunicació. El català és, a hores d'ara, la nostra tarja de presentació davant el món i una mena d'eix vertebrador que recorre el nostre territori de nord a sud. Per això, molts dels atacs dirigits contra la idea dels Països Catalans se centren en la llengua: siga per negar la seua unitat (els blavers, grupuscles com No Hablamos Catalán, els gonellistes...), siga per llevar-li categoria i reduir el català a una llengua "de segona" (Ciudadanos, Manifiestos i companyia...).

Per això, més que mai, des de València, recolzem aquesta iniciativa dels companys de Les Corts i animem a tot el món a aplegar-se al Casal Popular del barri (carrer Entença, 237) el proper dilluns, 8 de setembre, a les 20 hores. A més a més del soparet en bona companyia, es parlarà de la situació de la llengua catalana arreu del territori, amb la presència de representants de tots els Països Catalans, com ara Xavi Sarrià (cantant d'Obrint Pas), Josep Miquel Gràcia (AC Matarranya), Toni Trobat (Joves de Mallorca per la Llengua) i Joana Serra (Maulets del Rosselló).

Avui anem a ser un poc "friquis". No cal dir que l'adéu d'Oleguer del Barça ens ha tocat un poc la moral per allò de perdre a un dels nostres, un home culte, inquiet, amb consciència nacional i lingüística que ha aprofitat la plataforma de ser tot un jugador del primer equip blaugrana per exposar sense complexos les seues idees i defensar la independència dels Països Catalans. Ara, com diu Toni Cucarella, serem un poquet menys del Barça i deixarem un raconet al nostre cor esportiu per l'Ajax d'Amsterdam, la nova casa del defensa de Sabadell.

No obstant això, al Barça encara queda gent que es creu això de ser català. Un exemple és el mateix president Joan Laporta, massacrat pels mitjans de comunicació espanyols per defensar la seua catalanitat, o l'entrenador Josep Guardiola. I, sobretot, la nova estrela emergent del club: el Bojan Krkic.

Sense entrar en la polèmica de si el jove davanter hauria de negar-se a jugar amb la selecció espanyola o la sèrbia, no hi ha dubtes que el Bojan, almenys, té certa idea de quin és el seu país. Si més no, en una recent entrevista al diari gratuït 20 minutos, el jugador reconeixia la seua il·lusió per vestir la samarreta de Catalunya i es declarava fan del grup Obrint Pas, tot i haver proclamat darrerament la seua espanyolitat davant la pressió del batalló mediàtic centralista. La creu de l'entrevista és que el jove golejador català d'origen serbi reconeix que no llegeix massa... Doncs nosaltres, en l'anunciat atac de friquisme, li anem a donar la solució perfecta: que es compre el llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas.

I, si se l'ha comprat ja o pensa fer-ho, el convidem a la presentació que farem el proper mes d'octubre per la zona de Lleida, molt propet de sa casa. Si vol, fins i tot, li ho signem. A veure si li serveix d'inspiració per seguir fermament la línia marcada per l'Oleguer i, d'ací no res, podem celebrar una nova Lliga o una Champions amb un autobús de jugadors ben ple d'estelades perquè ho veja tot el món.

Ací, adjuntem l'enllaç de l'entrevista: http://www.20minutos.es/noticia/347830/9/

(La imatge correspon a la celebració d'un títol del Barça; entre el grup de jugadors que mantegen l'ex entrenador Frank Rijkaard, es pot distingir a Xavi Hernández i a Oleguer Presas, d'esquenes, amb dues banderes estelades)

Tornem a Ràdio 9. La sequera informativa que tots els mitjans pateixen en agost ha propiciat que els responsables de El Jardí de les Delícies  (l'antic De nou cap de setmana) hagen decidit tornar a emetre l'entrevista que la periodista alcoiana Amàlia Garrigós ens va fer el passat 17 de novembre amb motiu de la publicació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. Així, el proper diumenge, 31 d'agost, a les 12.30, tornarem a les ones de Ràdio 9 per recordar aquella gran entrevista que preparà Pau Gómez -un dels millors professionals de la ràdio pública valenciana- i on, entre altres sorpreses, hi participà també Miquel Ramos, teclat i veus d'Obrint Pas, i la periodista Lídia Peters va llegir alguns fragments del nostre llibre, amb la seua excepcional veu.

Per anar obrint boca, us deixem un enllaç amb la crònica que vam fer el seu dia sobre aquesta visita a Ràdio 9. Es deia "L'entrevista impossible".

Salut!

Havia estat un dia molt dur. Després de tot un matí carregant mobles a casa dels meus pares, em sentia com de nyigui-nyogui, amb tot de fiblades travessant els meus músculs poc acostumats a l'esforç físic. Per la nit, hi havia concert, però el cansament acumulat quasi em fa desistir i quedar-me a casa; a més a més, els meus companys habituals de saraus i festes m'havien deixat tirat: l'Hèctor estava a Dénia gaudint unes merescudes vacances; Guillermo, de parranda pels carrers de Bilbo; Pau, gitat ben d'hora per haver de matinar a l'endemà per anar a treballar... i, així, una llarga llista de desercions.

Malgrat tot, en arribar l'hora, no vaig poder evitar agafar el cotxe i fer els vora vuitanta quilòmetres que separen València i Ontinyent per anar al concert. Amb Obrint Pas i la Gossa Sorda com a caps de cartell, només em faltà una fugaç conversa telefònica amb l'amic Miquel Ramos per decidir-me: "vine-te'n, que avui la farem grossa!". Pensat i fet: Ontinyent, carretera i manta.

Sobre les onze de la nit, vaig arribar al camp de futbol de La Puríssima, tot envoltat de jovent apurant l'entrepà, amb els cotxes oberts de bat a bat i les ràdios a tota potència: "Avui és el dia... Som un poble en moviment!". Definitivament, m'agrada l'ambient dels concerts. És posar el peu a terra i ja et donen ganes de començar a botar... encara que l'edat ja no acompanye i tingues el cos menjat per les "agulletes" (un professor meu, Vicent Alonso, diu amb el seu to sorneguer que no hi ha una paraula valenciana popular per al mot castellà agujetas perquè això és un mal "dels senyorets que venien de jugar al tennis"; la gent del poble, en canvi, anava a treballar el camp i el que li passava és que acabaven "baldats"). Serà això, si més no...

(Continua llegint la crònica del Festiu 2008, una gran festa on la música en valencià fou la protagonista)

Només dos dies després de la nostra estada a Alcàsser, hi tornàrem per gaudir d'un d'aquells concerts imprescindibles de tot el programa musical estiuenc: Pep Gimeno Botifarra i la seua rondalla. De nou, ens trobàrem amb els amics d'aquest bonic poble de l'Horta Sud però, en aquesta ocasió, ho férem a la seua plaça principal, davant de l'ajuntament i del bar Musical.

La veritat és que el concert del Botifarra a Alcàsser és un d'aquells petits grans triomfs que ens han d'omplir de satisfacció i ens han de donar forces per continuar endavant. Fa només un parell d'anys, el Botifarra ja actuà a Alcàsser, a la Nit de música al carrer, el mateix acte paral·lel a les festes oficials on nosaltres vam presentar Del Sud. En aquella ocasió, la plaça major del poble quedà barrada per a la música en valencià i el cantant xativí hagué de posar a funcionar la seua gola privilegiada al carrer Silla, tal com ha fet Miquel Gil enguany.

L'any següent, Pep tornà a Alcàsser per cantar les tradicionals albaes que, durant les nits de festa, es fan davant d'algunes cases del poble. Es tracta d'un costum molt arrelat a nivell popular que es repeteix a moltíssims municipis de nord a sud del País Valencià. Fins i tot, a un poble engolit per la gran ciutat com l'actual barri de Benimaclet, encara es conserva aquesta pràctica, la qual cosa ens ha permés gaudir pels nostres carrers de músics com el dolçainer Alejandro Blay, un dels membres de La Inestable.

Doncs bé, l'any passat, el Botifarra fou l'encarregat de cantar-li, entre altres, a l'actual alcaldessa d'Alcàsser, Remedios Àvia (PP), a qui li dedicaren uns versos on se li exigia que donara cabuda a la música en valencià en el programa oficial de festes. La insistència, a vegades, és l'únic camí per fer aflorar la vergonya als botiflers pel que estan fent amb la seua llengua i la seua cultura i, mireu per on, aquelles albaes en plena nit alcassera van tindre efecte.

Així, l'Ajuntament d'Alcàsser convidà enguany el mateix Botifarra a cantar per a tot el poble, en una decisió que només pot respondre a la lògica més absoluta: un municipi com Alcàsser, on el valencià és la llengua principal que s'esmuny sense complexos per tot els seus carrers i corre de boca en boca, contracta a un músic que canta en aquest mateix idioma. Que canta, per dir-ho a la manera romàntica, en la llengua del poble.

L'èxit era inevitable. En una plaça de gom a gom, amb veïns i forasters de totes les edats, ideologies i condicions, Botifarra va impartir una de les seues classes de cultura popular, explicant acudits, parlant de velles costums quasi oblidades, recitant dites que encara recordaven els més grans i, sobretot, cantant les cançons més genuïnament valencianes. Després de cada peça, de cada comentari, les ovacions i els aplaudiments no es van fer esperar.

Un dels moments més emocionants fou quan el Botifarra va cantar allò de "vinc del cor de la Costera / el poble dels socarrats /d'allà on renaixen les cendres / del meu País Valencià". La major part de la plaça va esclatar en aplaudiments i el somriure del cantaor xativí li creuà el rostre d'orella a orella. La pell se'ns posa de gallina, només de recordar-ho.

Una volta acabat el recital, ens vam apropar a l'escenari, on Pep i els seus estaven signant discos del seu treball Si em pose a cantar cançons. Després de les salutacions, vam tindre temps de xerrar una estoneta i recordar altres moments màgics, com l'actuació del propi Botifarra en aquell acte magnífic que van preparar els companys de Vilanova i la Geltrú per la presentació de Del Sud al Garraf.

No cal dir-ho... Fou un final excel·lent per a una gran festa a Alcàsser que havia començat dos dies abans, amb la presentació al Montó. Quines ganes de tornar!

(La imatge, que ja publicàrem en aquest mateix bloc el passat mes de maig, correspon a l'actuació de Pep Gimeno Botifarra a l'acte de Vilanova i la Geltrú, el dia de Sant Jordi)

Vam arribar a Alcàsser ben d'hora, mentre els companys de Maulets acabaven de donar els darrers retocs al centre social autogestionat El Montó per a la intensa jornada que es preparava al carrer Silla. Allà estaven Josep, l'artífex de la nostra presència a aquest poblet de l'Horta Sud que, per raons familiars, estimem d'una forma especial; també hi eren altres companys com Andrés, Mariola, Pau, Tamara, Alba o la Nina, qui per un dia deixà el seu lloc a la barra del Terra, el bar del rotllo de Benimaclet, per posar-se a la feina al Montó.

Mentre a la plaça principal d'Alcàsser ens contraprogramaven amb balls de saló, resulta emocionant veure a un grapat de joves organitzant tot un sarau sense quasi ajudes, només amb l'espenta d'un esperit inesgotable i la força que dóna treballar per allò que creus de veritat. En un tres i no res, una pancarta que anunciava les festes populars i alternatives d'Alcàsser creuava el carrer Silla de banda a banda, un petit i improvisat escenari esperava ja la presència de Miquel Gil i Dani Miquel i un munt de cadires miraven cap a la taula on havíem de fer l'enèsima presentació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas.

En aquesta ocasió, no vam poder tindre amb nosaltres a cap membre del grup, perquè eren a Mallorca fent botar tota l'illa junt a uns altres cracks, els xicons d'Antònia Font. No obstant això, vam poder gaudir d'un convidat d'autèntic luxe: Miquel Gil. El cantautor de Catarroja ens va fer costat en la presentació alcassera, tal com ja va fer al seu poble, en un dels primers actes sobre Del Sud.

(Continua llegint la crònica de la presentació a la República Alcassera, com dirien els nostres companys d'Sva-ters).

Malgrat les dificultats i les traves de l'Ajuntament d'Alcàsser i d'algun intolerant que s'ha dedicat a arrencar els cartells que anunciaven l'acte per tot el poble, el proper dimarts dia 12, a poqueta nit (21 hores), presentarem Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas al CSA El Montó (C/ Silla,11). Ens volen fer callar, però nosaltres som més tossuts i no anem a desistir.

Ho farem envoltats d'amics que s'esmeren en que aquesta edició de la 'Nit de música al carrer' siga tot un èxit. A més, tindrem el plaer de contar en la taula amb la presència del cantautor Miquel Gil, sempre amb un munt d'històries i interessants reflexions per animar la conversa. Ja vam compartir escenari en la seua Catarroja natal en la nostra segona presentació (ara en portem més d'una vintena!) i no exagerem; escoltar a Miquel és tot un luxe. Com ho serà el seu posterior concert i el de Dani Miquel, al mateix carrer Silla. 

Les festes alternatives organitzades per Maulets de l'Horta Sud van nèixer en 2005 com una opció d'oci per al jovent de la localitat diferent als Bous organitzats per la corporació municipal. Des dels seus inicis, s'han convertit en espai per potenciar la cultura i la llengua pròpia. Pel Montó, han passat gent com Pep el Botifarra, Pau Alabajos o Un entre tants. A més, aquest mes d'agost està prevista l'actuació d'Orxata Sound System. Així mateix, les festes s'han convertit en una plataforma per denunciar els problemes de la comarca com l'arribada feroç de l'AVE arrasant l'Horta, l'especulació i l'urbanisme descontrolat (recordem els 11.000 habitatges de Nou Mil·lenni), o el poc interès dels consistoris en les nostres arrels. 

Us esperem a tots a Alcàsser!  

(A la imatge, Miquel Gil en la presentació del passat mes de febrer a Catarroja)