Ja ho diuen els Sidonie, i jo no els duré la contrària. Això és una oda a la vulgaritat, a la normalitat, al xandall i als diumenges què decideixes passar guarnint un pijama de ratlles. Un post políticament incorrecte on, com a cirereta del pastís, diré delícies del trio barceloní (sí, sí, encara parlo de Sidonie -i a més, faig rimes!-).
[No tinc per aquí el discu, per tan, haureu de conformar-vos amb el
video que algun fervent seguidor ha enregistrat via mòbil en un
concert, després s'ha descarregat i finalment ha penjat al 'oh, gran mestre youtube' (qui ho hauria de dir fa 10 anys que acabaríem així)]
[I queda pendent xerrar del gran concert d'ahir de Gray, Macy Gray]
Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys, possiblement no m'hagués costat Déu i ajuda aguantar el mal d'esquena de seure al terra durant una bona estona per gaudir del directe dels Manel. Un grup què fa més por que una pedregada, perquè tot i els problemes tècnics (els concerts als jardins de la UB són bonics i acollidors, però el so -amb ambulàncies de fons- és més aviat nefast) triomfen. Voleu saber les claus secretes de l'èxit dels Manel? (és igual que el secret de la CocaCola però amb guitarra i baix) (i avui m'ho he currat una mica més i he fet un post menys escuet, seguint les indicacions dels lectors fidels que exigeixen més carn al bloc)
Hi ha músics que abans de començar a tocar en un concert, ja saben que han triomfat. L'espai és l'idoni, el públic és d'aquells entregats-fins-al-moll-de-l'òs, la sala és plena, els músics estan en plena forma, les estrelles s'han alineat... Però també hi ha concerts que ho tenen tot a favor per fracasar: el lloc és una tifa, hi ha problemes de so, el públic està per tot menys per la música, l'escenari és raquític.... I potser els músics ho donen tot, però el públic en rep ben poc. Vaja, que a vegades l'èxit, depèn de tot menys de la música. [Aprofito per dir que ahir servidora no va actualitzar perquè presentàvem L'Anuari de la música i l'espectacle dels Paisos Catalans. Molt interessant. Algú que si que va tenir temps d'actualitzar, ja en va parlar]
Fa uns dies –setmanes o mesos–, un amic em comentava que al panorama musical català faltaven personatges com Ovidi Montllor:
líders de masses que fessin que les nenes s'estiressin els cabells i es
morissin de ganes de tirar-se damunt de l'escenari (com acabeu de
comprovar no parlem només de música, sinó de fenòmens socials, de mites). Com a
antítesi d'això (que ell veia com un senyal de normalitat), em va dir: "que no passi com
amb el cantant de La Brigada, que en comptes de ganes de tirar-te'l, et fa venir ganes d'abraçar-lo".
Ahir (re-)escoltava La Brigada i sí, confirmo que tanta tendresa fa venir ganes d'abraçar-los a tots plegats...(aquest és el tema clau, aquell que fa que els vegis com ossets de peluix què criden: "abraça'm, abraça'm")
[Ulleres de pasta] Un nom molt-modern per una realitat poc-moderna; la dels miops. Sí, és molt-modern dur ulleres de pasta. No, no mola liar-la per culpa de les ulleres. Perquè si dueu ulleres m'entendreu....
En els darrers concerts d'El Belda i el Conjunt Badabadoc hem pogut comprovar la trista notícia. La calor ha fet que el tupè de Lo Pardal Roquer hagi desaparegut*. Sort que sempre ens quedaran les seves cançons... i les seves trinxades cada cop que algú li cedeix la paraula.
Sí, vaig a fer una cita textual. [Si això fos la tv, avisaríem que pot ferir la sensibilitat d'algun espectador, de manera que, jo ja he avisat...] Lo Pardal, oh gran profeta, va dir: "jo no toco en aquest festival com a Lo Pardal Roquer perquè al meu poble no hi ha Schlecker, i no hi hauria prou enjuage bocal per netejar-me la boca de totes les p----- que hauria d'haver x---- per tocar avui aquí". Qui és Lo Pardal? Què s'empatolla aquesta? Seràn porcs tots plegats! I la música?
* (per qui s'hagi perdut, Lo Pardal Roquer compagina la seva vida quotidiana amb una carrera en solitari i la gira com a contrabaixista dels Badabadocs)
Està comprovat, no aconsegueixen provocar un punt intermig, no se'n surten en allò tan fantàstic de ser vulgars. Els Love of Lesbian són una banda d'extrems. En els seus concerts hi ha el grup d'eufòrics de primera fila, i els que no aconsegueixen travessar la frontera, i se'ls miren desde fora sense entendre gaire-res. L'escena es repeteix concert rera concert.
Un bon dia, jo vaig travessar la frontera (no, la meva vida no va canviar, però mira, em van agafar de la mà i em van portar a veure'ls). I ara els Lesbians, són una de les meves bandes de capçalera. Sobretot, sobretot, sobretot, per les seves lletres...
Ho confesso: tenia una altra vida a la xarxa. Una història anterior basada en donar-me llicències constants. Grans odes a la incomprensió més egocèntrica (APUNT - ja ho diuen que l'egocentrisme és senyal d'immaduresa). Era el tub d'assaig i d'escapament. Una altra història en constant (de)[con]strucció. No, no parlem de deconstruccionisme, parlem de destruir, construir i deconstruir les idees.
Volia posar quatre cançonetes per les quatre parades de la jornada d'ahir. Però això no serà possible, perquè l'amic Goear –i la connexió– fan el tonto. Tranquils, com a mínim podreu sentir el que va passar a la primera parada de la ruta Bankrobber, que va ser al Fnac del Triangle (serà que Goear és elitista i només vol deixar-me pujar temes de Guillamino? Què modern! Goear encara no sap tot el que molen la resta de Bankrobbers... in-cult!).
Si voleu saber què va passar més tard, xafardegeu aquí...
M'han reenviat el típic correu en cadena. Concretament un que corre per lesespanyes (paraula que la gent poruga com jo escrivim en minúscula i sense espais, i pronunciem ràpid i en veu baixa). El text només diu 'Y luego dicen que hay catalanofobia...'. Òbviament no m'he pogut resistir ni tres segons a llegir-lo, i menys quan he vist que el qui signava el text original era Salvador Sostres (val a dir que es tracta d'un home al que crec que algú li hauria de parar els peus). Avui, però, he disfrutat fent aquesta lectura del 'Llir entre cars'. Sobretot, quan he vist que se'l reenvien indignats pel país veí, sense saber que l'ofici i benefici d'en Sostres és precisament aquest, el de provocar. Repte aconseguit doncs!
