La Delegació d' Òmnium Cultural de Mataró,  necessiten quinze voluntaris  lingüístics que  estiguin disposats a dedicar una hora a la setmana a parlar català amb una persona  que està aprenent la nostra llengua i que necessita  practicar-ne el seu ús, per adquirir fluïdesa i perdre la vergonya  que suposa tot aprenentatge. Els interessats només cal que  vagin  a la delegació del carrer Argentona núm. 59 de Mataró  o truquin  al 93 798 17 16 de dilluns a dijous de sis a nou del vespre.

Els tres reis  d' orient  han passat deixant regals als infants, un temps fred i neu a tocar de mar. Mags com són, als mataronins ens han posat un paisatge de Burriac emblanquinat  i un mediterrani glaçat.  Potser és un mal presagi de tot el que  a partir d' ara ens espera i que avui llegeixo als diaris. Els partits d´obediència catalana,  tant li fa si es troben  al govern com a l' oposició, es dediquen a  tirar-se els plats pel cap, repartint-se culpes a tort i a dret al fer un balanç negatiu a la proposta de finançament.  El que la ciutadania els hi hem d´exigir és que facin política catalanista sense complexos. Uns i altres ens hem equivocat pactant amb Zapatero ( aquí tripartit i allà estatut). Ara, si entre tots no ho evitem, podem repetir l' errada.  ZP i la seva gent, unilateralment ha rescindit el pacte estatutari que proposaren, avançant el contingut de la sentència del Constitucional. Nosaltres  només hi podem respondre encetant el debat del finançament  en termes de sobirania. Tots els impostos pagats a Catalunya han de quedar-se a Catalunya.  I plantar-nos, que ja hem fet prou el babau.  Algú  dels "nostres", tant li fa el partit , ens dirà i repetirà que la política és l' art del possible. No és cert: La política catalana avui,  hauria de ser l' art de fer  possible, allò que sembla impossible.    

L’ Aznar, President del govern espanyol, fou un carallot considerable i un personatge perillós per a Catalunya, però quan va governar amb minoria  parlamentària, va negociar amb el govern de Catalunya sense masses manies ni complexos. A la gent de dretes el nacionalisme espanyol se’ls hi reconeix  d’entrada i ningú gosa posar-ho en dubte. Quan va resoldre atorgar petites millores en el finançament català ,  ho va fer des de una  bilateralitat ben explícita, encara que l’ estatut vigent en aquell moment no li exigia. Amb Rodríguez Zapatero, tot i el seu tarannà  “progre” , antecedents familiars lliure pensadors i altres gaites que exhibeix  quan li convé, passa el contrari, insinua més que afirma, enganya incomplint la Llei, no  reconeixent la bilateralitat de la negociació  prevista  en el nou estatut, donant  per descomptat que  serà  declarat inconstitucional d’ aquí  ben poc. Ara, ha intentat  novament aigualir  els contactes amb el govern català,  afirmant abans de rebre al President Montilla   que el PSC era ell i encetant seguidament  una ronda de converses púbiques sobre finançament autonòmic amb tots els governs “regionals”. L’ estratègia ha donat els seus fruïts: Tothom content de fotre al govern d’aquí i fotre-se’n. Ara, amb Solbes ensenyant un altre proposta almoina, es pretén novament fer-nos callar. El President Pujol  fa anys que  advertia  que un dia es glaçaria la Bàltica. Quan això ha succeït, ningú ha  proposat una resposta contundent. I si finalment ho enviéssim tot a rodar, com reclamava fa poc en  Barrera ?.

Les dotze campanades de cada 31 de Desembre, d’un any i de l’ altre,ens fa adonar que irremediablement el temps se’ns cau a sobre amb la mateixa rapidesa, que  cada campanada ens mengem el raïm, sempre amb por d' ennuegar-nos. Els  segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos i els anys, passen un darrera de l’ altre. Com que no podem aturar-los, la melangia s' apodera de nosaltres  i ens deixa el pòsit de de la nostàlgia d' un passat, que no fou ni millor ni pitjor, sinó més jove.Tot  ràpid  i veloç. El remei, si és que n´hi ha, suposo que es troba en amarar-nos de vida  i  si podem , mantenir l' esperit lliure. "Carpe diem" doncs. Que tingueu sort i sigueu feliços. Bon Any 2009!

Que millor per acabar l' any que fer una ruta amb raquetes  de neu . Amb l' Abdi, hem escollit un cim de ben a prop, el Matagalls. Després de la llevantada dels darrers dies es troba ben nevat. Volem  tornar a  casa aviat i celebrar descansats l' entrada al 2009.  Des del  coll  Formic (1145m) ,   començem el camí  per les escales que hi ha just al davant del restaurant, continua per un  corriol que guanya alçada ràpidament, fins la pista que ens porta a la Masia de Santandreu. Aquí ens posem les raquetes i enfilem  cap el pla de la Barraca i  el camí que remunta fins al Turó Gros.  El gruix de  neu és  relativament important, uns trenta centímetres , el  camí continua cap a llevant, fins al  Collet dels llops (1565m) i darrer esforç fins el cim. El temps ens ha acompanyat. Tot el Pirineu nevat d´una banda. De l´altre les Agudes i el Turó de l´Home que semblen  pics alpins. Al fons el Mediterrani. També reconeixem Burriac. Al cim bufa el vent. Hi estem poca estona i fem el camí de baixada on trobem uns mataronins que baixen esquiant. Unes tres hores, entre anada i tornada. Quedem que tornarem per la banda de Sant Marçal. Bon any 2009!.

Hi havia fins fa ben poc  en el codi genètic del partit independentista republicà un ADN  lliure pensador, que expressava  l’esperit d’una esquerra  heterodoxa,  gens dogmàtica, més lliure o si voleu llibertària  que liberal, que després de la represa democràtica es manifestava confederal, per després proclamar-se majoritàriament a favor de l' independència. Una   esquerra nacional diferent, definida com  republicana, amb un entorn  més  plural i diversa que allò que expressava l' estricta militància  i  quin  comú denominador era la defensa del país i el futur de la seva gent. Amb poc  més de vint diputats , quan semblava que esdevenir partit de govern serviria per donar un pas decidit cap endavant, es vàren  anar perdent bous i esquelles pels  viaranys i camíns d´una gestió supeditada a una estatègia nacional aliena.  Va començar així el debat intern. Hi havia  gent que  no ho veia gens clar, altres que deien  que  ja n'hi havia prou de tàctiques  de curta volada i d’  estratègies  de laboratori que no s’entenien  ni  és compartien  i que a més feien perdre amics i aliats. Que  després de romandre  més de dos anys aturats  a l´espera que el tren federal iniciïés la marxa ,  ni el conductor  de més prestigi i anomenada,  reconeixia la mercaderia que transportava. Pujàrem a un altre tren, amb  nou conductor  que deia  que  convenia  anar pas a pas,  que el més important eren els serveis i la comoditat del passatge , més enllà de conèixer quin  seria  el final  del trajecte i l'estació de destí.  Dos anys després tot fa pensar en un nou fracàs. Potser ja es hora d' acabar  amb  mantenir uns  equilibris gairebé malaltissos  entre la coherència  partidària i la continuïtat d´un govern que no sembla defensar  ni les previsions d'un  estatut que es diu vigent, però que tothom veu com a provisional.  S' acaba l' any  i s' escurça el temps per dir  que  ja n' hi ha prou i així entomar cadascú la seva responsabilitat, afirmant amb més claredat  que mai, que  així  no anem enlloc.

Avui el Diari  'El  Periòdico', publica un  reportatge sobre la possible ampliació de les pistes d'esquí de Cerler( Franja de Ponent), cap a quatre nous sectors que la convertiria  en l' estació d' esquí més gran de l' estat. L' operació es finançaria a base de construir urbanitzacions.  Millor que  la notícia sigui cosa  del dia i quedi en una més  de les habituals innocentades periodístiques. Si no fos  així, estaríem davant una innocentada "territorial"  de considerables dimensions. Veritat o mentida, innocent o no,  comentar-ho serveix  per reflexionar  sobre el preu de l' or blanc en el mercat de l' oci  i les repercussions que el seu mal  us pot fer al nostre Pirineu. Partim d' un fet  positiu: El negoci de la neu ha  permès satisfer una demanda d'esport que enguany a Catalunya ha celebrat cent anys d'història. A més, ha ajudat  a certes economies locals amb regressió, convertint-se així en un instrument útil per a la dinamització  d'algunes valls pirinenques, que  fa seixanta  anys  havien entrat en un  procés recessió  i de pèrdua de població que es pronosticava irreversibles  i que el fenomen social del turisme a muntanya,  va poder aturar en part. Tot plegat,  ha ajudat a un  cert  equilibri  territorial, si més no parcial que no total, que de sempre ha estat  la  condició necessària  perquè es pugués donar un desenvolupament econòmic  armònic al conjunt del país. Però s' han  produït excessos, ferint el paisatge  amb  una desordenada construcció i amb un consum intensiu del territori. L'imperi del totxo no és progrés per tots sinó benefici per uns pocs en un curt termini de temps. El progrés, sigui econòmic, social o cultural , no   ha d' ésser  incompatible amb la preservació dels valors ambientals. Es més, en el futur  no n'hi  haurà un sense l' altre.  El desenvolupament sostenible, és un  concepte que pretén assenyalar  que   el progrés - en aquest cas a  muntanya -,  no pot basar-se en malmetre els recursos essencials  que disposen les comarques del Pirineu: Això vol dir  el compromís  que qualsevol actuació pública o privada,  ha de mirar que les afectacions siguin mínimes per no  malmetre l' entorn  i que l'efecte sobre el paisatge sigui el més lleu possible. Fins i tot des d'una perspectiva de negoci a mig termini  que beneficiï la gent que viu a muntanya, no la que des de fora en pretén viure,  s' haurà d'  entendre cada vegada més, que la motivació principal del visitant serà  la contemplació i gaudiment de la natura en el seu estat  més agresta. Dos models enfrontats. El que  s' aboca a la creació de macro estacions d'esquí,  basats  en la promoció immobiliària i en el consum intensiu del territori, hi  el  que haurà fer compatible el turisme de neu amb la natura, evitant sempre la destrucció del paisatge i enaltint els valors naturals.

Els amics de Sobirania i progrés feliciten les festes, amb la Nadala que us reprodueixo. Tota una declaració de principis que ens recorda , com diria el poeta que tot està per fer i tot es possible.  Avui  doncs és Nadal.  Tot i militar  en les files del descreguts, a casa farem festa grossa i la petita ens recitarà el poema: "L´escola es tancada, hi ha llum al carrer, la senyora Pepa, saluda al carter. Que tingui un bon dia, avui és Nadal!. ¿No té una carteta, no té una postal?. Li dono una carta del seu fill Pasqual, que des de Suïssa li diu: BON NADAL!". Que sigueu feliços.

http://www.edu365.cat/infantil/poesia/nadal/01canco.htm

http://es.youtube.com/watch?v=n6gjrEFt1Rs

Avui hem anat a  esquiar a Font Romeu. Tenia ganes de tornar-hi, des  de que vaig conèixer que el municipi  nord català,  havia  participat en la redacció de la Carta pel desenvolupament sostenible de les estacions de muntanya. Es tracta d' un  Manifest  suscrit per  "l' Association Nacionale des Maires des Stations de Montagne".  El document,  vol ser  un compromís públic  de recerca   de l'  equilibri entre  progrés a les zones de muntanya  i protecció de l´entorn natural. No es un document de circunstàncies per quedar bé,  ni un brindis al sol. Al Nord, amb molta més tradició d' esquí que nosaltres,  fa temps que existeix consciència que  les estacions de muntanya s' hauran d´adaptar  en el futur i contribuir a fer possible  un desenvolupament turístic sostenible. Si es començés de cero, la solució seria  dissenyar els nous camps de neu, intentant que l´impacte ambiental  fos mínim. Però partim d´una altre situació, que hem de saber esmenar. Catalunya, a hores d' ara , té  coberta la demanda  de neu amb les estacions actuals - cal incloure  les nord catalanes i les andorranes amb un percentatge elevat de clients del principat -, per tant  no es previsible ni necessari  que  a  mitjà termini se'n construeixin de noves, com no sigui la recuperació de les que han estat paralitzades per  diverses raons. Algunes amb importants inversions, cas de  Vall Fosca. D'altres que  havien estat en funcionament en el passat  i que encara podrien tenir sentit , cas de la  Tuca a la Val d' Aran, com oferta complementària a Baqueira.  Una  política sostenible i moderna  de "neu", s' haurà de dissenyar  partint de les estacions  actuals ( alpines o de fons),  donant sempre  més prioritat a  millorar-les que ampliar-les amb més  remuntadors, tot i que es poden fer lògiques excepcions. Més que  invertir  en noves instal·lacions amb el fort impacte ambiental que suposa, cal  treballar en  el disseny d' ofertes alternatives ( raquetes i   rutes d' esquí de travessia amb monitors, ampliació  dels camps de neu amb recorreguts per a fons); optimització de recursos per  fer-les rendibles en altres èpoques de l' any  quan no hi ha neu ( rutes a cavalls i btt,  potenciació dels senders), canvi i/ o retirada dels remuntadors obsolets; obligació de nous  estudis d´impacte ambiental,  per conèixer com    guarir millor les ferides produïdes, amb propostes de programa d´actuació periòdics i concrets; prohibició de noves construccions i creació de zones d´especial protecció a l' entorn de les estacions i   potenciació de l' ús del transport públic  per arribar-hi.  Un nou concepte d´estació d´esquí i de muntanya, que necessitarà del recolzament  i la conscienciació dels practicants i de la  resta d' usuaris  de manera que  els  centres  poc respectuoses amb l´entorn, acabin per deixar de ser atractius pels seus potencials clients. Encara mol tímidament, més al Nord,  les coses començen a anar per aquí i sembla que l' intenció és donar pas a un nou concepte dels camps de neu  més ecològics, ara que tan es parla del canvi climàtic. Hi ha qui  les anomena de quarta generació. Espero poder-ho veure.

Una de les propostes més interessants de la darrera campanya electoral  municipal , fou la  feta pel  PSC, que  proposava convertir la Riera de Mataró, en l' eix cultural de la ciutat. Després, desconec les raons,  ha quedat oblidada. Ara , amb la  oferta del publicista Sr. Basart , ningú s'ha  aturat a pensar que l' edifici de l' antiga Presó,   seria un bon  lloc per  a donar conèixer  el  fons d´art,  mentrestant no s'asseguri   una instal·lació definitiva, sigui a la Farinera o en un altre  espai.  Seria  un  primer pas, per assegurar  que  un dia o altre , sigués realitat  l'eix cultural que es proposava, cèntric i ben comunicat,  que a més ajudaria a dinamitzar l' activitat comercial del centre històric   i dotar-lo de més qualitat.  Ara fa set anys, el govern de la Generalitat, va  declarar-lo bé cultural d´interés nacional. L'  edifici, dissenyat per l' arquitecte  de la Renaixença Elies Rogent,  segons el concepte panòptic , fou el primer d´aquestes característiques en tot l' estat espanyol. Segons la resolució del govern català,  adoptat essent Conseller de Cultura en Jordi Vilajoana , a part del seu indubtable interès com edifici carcelari,  pot  servir avui  per altres usos  - centre d' exposicions -, sense perdre cap de les  les seves característiques  arquitectòniques.

Si encara hi ha algú  que no ho hagi fet, recordo  que es pot  desitjar unes Bones Festes i un Feliç Any 2009, als vint-i-cinc diputats del PSC, que aprovaran els Pressupostos Generals de l'Estat pel proper exercici. Estic segur que tots ells foren  elegits  amb els vots  d' un nombre molt important de  catalans, que desitgen un país millor, més lliure  i amb més recursos. La carta, impulsada pels amics i companys de Reagrupament diu així: Benvolgut/da senyor/a: Us escric en primer lloc per desitjar-vos un bon Nadal, conscient de la duresa del sacrifici que feu en defensar els interessos dels catalans a Espanya, lluny de la família i de la pàtria. I també per agrair-vos el servei que presteu a Catalunya des de tan elevada posició.Vull demanar-vos que, ben aviat, quan se sotmetin a votació els pressupostos generals de l'Estat, no hi voteu favorablement. Em consta que us deveu al partit que precisament dóna suport al govern de l'Estat, però vull recordar-vos que, per sobre de tot, representeu el poble de Catalunya. Aquests pressupostos perpetuen la discriminació fiscal que històricament han patit els Països Catalans. I en cap cas no poden rebre el suport dels representants catalans mentre el president Rodríguez no compleixi l'Estatut aprovat per les pròpies Corts Espanyoles i referendat majoritàriament pel poble català. Davant de tan greu incompliment de les regles del joc, us prego que avantposeu el respecte al poble català i a la seva voluntat per damunt de la disciplina de partit, tal com reclama també la majoria del Parlament, seu de la sobirania del Principat de Catalunya. Conscient com sou de les necessitats de Catalunya, de la precarietat de la seva economia i de la dramàtica situació que viuen les classes populars i els més desafavorits al nostre país, ara no podeu esdevenir còmplice d'aquesta situació. Sabeu que un vot favorable a aquesta deslleialtat institucional que suposa l'incompliment de l'Estatut ens allunya de la solució al nostre plet nacional i ens apropa a un escenari d'enormes tensions socials. Us prego, doncs, que abans de votar penseu primer en Catalunya. Us reitero la meva felicitació i us desitjo molt encert en la vostra tasca com a representant del nostre poble. Bones festes." Qualsevol que vulgui  es pot sumar a aquesta iniciativa  per mitjà d'aquest enllaç:
http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=593&Itemid=1 
Si fan el que diuen que faran aquests diputats i diputades,  es veurà confirmada la sospita que la credibilitat catalanista del PSC, és del tot inexistent. Aquí volen enganyar, quan afirmen  que si abans del 31 de desembre no  hi ha un acord  sobre el finançament autonòmic, les relacions entre PSOE  i PSC no  seran les mateixes?.  La única relació existent des de fa anys  entre el PSOE i el PSC és la pròpia i la normal entre la  direcció central d'un partit espanyol i qualsevol  de les seves federacions regionals, val la pena que tots ho tinguem definitivament clar.   

Hi ha gent per a tot. En Pol em diu que miri les imatges del "you tube", sobre una nova practica esportiva  que en anglès han anomenat "speedriding". Es una barreja d' esquí, vol amb parapent i velocitat. Com que sembla  que el "nen", va llegint els meus apunts, em diu que és una activitat sostenible. El practiquen esquiadors parapentistes experimentats i un pel esbojarrats, res de gran públic,  per tant no crec que ho provi mai.  Cansat de tenir un bloc que avui se'm fa massa seriòs, em permeto la llibertat de donar-li un toc més frívol. En Pol,  com sempre a la seva, em continua explicant  que es necessita un equip de "free ride" i un parapent especial , que reacciona de manera més ràpida i més àgil que un de normal, al tenir una superfície més petita. Després només (?) cal volar, fer carving i flotar suaument  sobre les pendents de neu pols  i/ o baixar les pales tot esquiant veloçment i fent saltirons, depenent tot plegat de l'habilitat de cadascú. Amb tanta explicació m' he quedat mut , no entenent res i  pensant que ben mirat, sostenible o no, es ben veritat que  hi ha gent per a tot.    

http://es.youtube.com/watch?v=5QDCAP7LJGM