Fugen els somnis al toc somort de les campanes que anuncien un funeral.
El cel, pren el gris plujós d'un núvol prenyat de gotims d'aigua cridats pel sol d'un dia d'estiu.
|
04. Renfing Fugen els somnis al toc somort de les campanes que anuncien un funeral. Sóc a la feina i falta mitja hora per plegar. Avui em toca agafar el tren de quarts de set, el comboi que juga a arribar amb el retard just per no haver de tornar l'import del bitllet. Dia sí i dia també, voreja la línia de la "devolució XPRESS". Com en un casino de Las Vegas, sovint guanya la banca -en aquest cas la RENFE- i, de tant en tant, guanyo jo. Potser és aquest el motiu que em fa donar un cop d'ull al web de la companyia... "Desde las 16.15 horas Una fuerte tormenta con aparato eléctrico ha provocado afectaciones al sistema de electrificación y al de comunicaciones, impidiendo la circulación en el tramo entre Montcada Bifuració y Vic, de la línea 3 de Rodalies. En especial la caída de rayos ha dañado diversos elementos del sistema de alimentación eléctrica i ha quemado cables de comunicaciones que regulan la circulación ferroviaria. La zona más afectada se encuentra entre las estaciones de Parets del Vallès y Granollers Canovelles, aunque también se han detectado daños en otros tramos de la línea." No sé si per anar a la ciudat del donzel s'ha de prendre la línia de Vic, però l'atractiu turístic que presenta la companyia en el seu web em recorda, si més no pel nom, al doble viatge que cada dia faig per anar del Fangar de la Cantina al Ventre de Barcelona i del Ventre de Barcelona al Fangar de la Cantina: Tota una aventura medieval! M’agraden aquestes humides matinades de primavera, aquestes hores petites on, les muntanyes i els paisatges, comencen a prendre forma rere els xops borrissols de boira que, tot jugant pels aires, les tornen a la vida diürna. M’agraden els cels incerts que cobreixen el món al pic de l’albada. Cels que generen l’esperança d’un nou ruixat o una nova solellada. M’agraden les arrugues de la terra, les de la terra i les de la gent. Gent que va creixent en experiència i saviesa i que es miren l’entorn des de la talaia d’una vida farcida de records i de vivències. M’agrada arribar a Sant Martí, porta septentrional al màgic congost afaiçonat pel riu que, enclotat, l’atravessa i li cedeix el nom. M’agrada flanquejar-lo penjat a mitja alçada dins d’un tren que no progressa. M’agrada veure els remenuts cotxes que corren esperitats pel nou riu d’asfalt que hem construït al fons d’aquest estret pas entre muntanyes. M’agrada el verd viu que envolta el riu i li fa de niu. I el túnel que me l’amaga. I els còdols i les roques que, l’aigua del país on visc, ha baixat i amanyaga en llargues i lentes riuades. M’agrada imaginar què puc trobar rere els espadats que conformen el paisatge que m’envolta i m’acotxa. Hi veig carruatges antics... i pagesos d’espardenya, algun passavolant i un senyor ben estant. Altres temps, altres èpoques, altra gent que ha vist i ha afaiçonat el rostre d’aquest paisatge. El Figaró m’impregna d’enyor en aquestes hores matutines. Les seves cases anuncien el final de la travessa, la sortida d’un úter matern i etern que, malgrat els anys, m’agrada, m’encisa i m’enamora. Els fets que us vaig a relatar prenen el tast d'una novel•la, però com totes les obres fictícies té un rerefons de pregona i, potser vergonyosa, realitat. Els fets, com no podria ser d'una altra manera -o potser sí- se succeeixen en aquest món paral·lel que se'n diu Rodalies de Barcelona i que té com un dels seus exponents més reeixits els quatre ferregots que diuen que conformen la línia Barcelona - La Tor de Querol. Situem-nos doncs a Barcelona. Avui és dilluns 28 d'abril de 2008. Capvespre. Caic al tren quan la veu metal·litzada anuncia l’estació de Mollet Santa Rosa. Hi caic des de les alçades d’una lectura sublim i vulgar, maniquea i plural, laica i religiosa, local i universal... Immortal!  Els esforçats matiners esguarden l’arribada del comboi a l’estació de Balenyà. Un altra matinada, un altre jorn de feina, les hores petites engoleixen aquells que, cada cop més nombrosos, baixen al cap i casal. Són obrers. Són manobres. Són persones. Baixar des dels Nou Barris a l'Arenal de Sant Andreu són unes quantes passes i, com diu en Josep M. Espinàs, es camina amb el cap. És d'aquesta manera que tot movent els peus, mous les neurones i comences a somiar en aquella novel·la inèdita que, sense saber-ho ni voler-ho, va fent-se un lloc al magí. Passant pel Circuit de Catalunya, el só dels potents motors s'escola dins del tren i desperta la bella companya de viatge que, ulls mig clucs encara, lluca manyagament en direcció l'impenetrable circ modern. La música de la luxosa ferralla ja no ens abandona fins l'estació d'un Granollers septentrional, obrer i ponentí. El tren es buida. Toca esperar. Esperar en companyia del somort zumzeig del bestiari post-modern. El bel d'un xai esporuguit respon la continuada monotonia de l'eixordador eixam que, de lluny encara, destorba la clàssica parsimònia dels combois vuitcentistes, llurs andanes i vials i la gent que els vetlla.  Per fi ho he entès! Els càlculs de capacitat i confortabilitat dels trens de la RENFE de la línia de Vic estan fets un dia de Pont! Suposo que la resta de l'any van tant enfeinats en millorar el servei que tan sols van poder visitar-nos en un dia laborable que, per la majoria de gent, pot ser festiu. I, de fet, ho és. |
Categories
Els meus enllaços.
...
....
AIRE FRESC
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D'EN JOAN FORNELLS I EN MIQUEL FERRONI
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE (wordpress)
El quadern gris d'en Pla
Últims 40 canvis
Accés de l'autor |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
