Quatre anys que vaig parir aquest nadó a la maternitat de Can Partal, Maresme i companyía amb intencions modestes i força dèries per anar explicant.
Quatre anys d'apunts variats i eclèctics que conformen una integral d'opinions, idees, pensaments, sentiments i raons enfilades amb la regularitat que demana aquesta moda tan actual de la web 2.0.
Per celebrar-ho com cal, deixo aquest apunt al teclat dels visitants del darrer any de vida de la criatura. Que siguis tu, amb els teus comentaris, qui em reconforti a seguir gaudint de l'art d'escriure en els temps de la ràpida i veloç reflexió capil·lar:
Em sentia feliç de saber que no pertanyo a un col·lectiu de nacionalistes que, aliens a llur manera de ser, disfressen el seu ideari amb un vestit liberal i progressista.
Ells, pobrets, no poden estar-se de ser el que són: nacionalistes vuitcentistes, nacionalistes d'aquells que juren i juren i ho fan per tercera vegada que allò que ells són és el millor que hi ha sota la capa del sol i que, quina ràbia, que n'hi hagi de diferents!
Ells, tot pensant un carrincló carai amb aquests altres que no es volen integrar, no tenen ni la més mínima voluntat d'entendre a qui no és, ni de bon tros, com ells volen que hom sigui.
I jo... em seguia sentint feliç.
Feliç de saber-me incapaç d'escriure un manifest que, en una versió fictícia i nostrada, faria així:
No volia parlar de l'Eurocopa. De fet, en aquests moments estic més pendent de la final de la Copa Libertadores, on la U és a un pas de fer història que no pas del campionat europeu.
L'article que en Sergi Pàmies publica avui sota el títol De la testosterona a la neurona, però, em mou a la reflexió sobre un campionat on el bon futbol, electritzant i modern, ha guanyat, fins i tot, les campanyes que han volgut traslladar l'esport a àmbits que li són aliens.
No recordo si vaig trobar-m’ho en un bloc, en una web 2.0 que no era un bloc, en una estàtica i carrinclona pàgina 1.0 o en una 1.5 que no era ni això ni allò. Desconec, fins i tot, si deu ser una aplicació 2.0, 3.0, 1.0, 0.0 ó qualsevol .0 comercial per a gent que va a la moda i no sap lliscar pell endins de les superficials estructures que li posen davant dels ulls per captar la seva tendra atenció. El cas, és que avui vull presentar l’enllaç que em permet fer l’afirmació que encapçala aquest apunt.
I és que hi ha gent per tot. Si ho dic és perquè, en aquest invent comercial i comunicatiu, hom pot arribar a trobar informacions tant inversemblants com quina va ser la seva darrera reencarnació damunt del planeta terra, quin és el seu estat (físic, intel·lectual i emocional) en una data concreta del calendari o, fins i tot, conèixer la data de la seva defunció i escatir-ne el motiu.
Barcelona està plena i Seva està ple. D’aquí no s’en treu res més que el fet que Barcelona és una ciutat i Seva és un poble.
Ara bé, Taradell també està ple i, en canvi, és una vila; com Vilafranca que està plena, tot i ser també una vila. Per reblar el clau resulta que Bilbao també està ple i és una ciutat com Barcelona. Mare de Déu quin garbuix!
Tot i que no s’utilitzen articles davant dels noms de les poblacions, amb la notable excepció de casos com els d’A Corunha o La Sènia, les ciutats, viles i pobles semblen tenir un gènere, el masculí o el femení. A què es deu això? Qui ha posat l’apelatiu a les vives ciutats, pobles i viles d’arreu del món? I si les ciutats tenen genere, també tenen sexe?
Ufff! Com deia aquell de la tele: Reflexione-m’hi, senyors, reflexione-m’hi.
L’altra dia, una antiga companya de feina i potser amiga –tot i que ens veiem un cop cada mil anys- em va enviar un d’aquests correus que, si l’envies a molta gent, fa de tu la persona més feliç i venturosa del món. I si no ho fas, et fa un desgraciat i trepitjat cuc d’immunda claveguera.
En aquest cas, l’origen de la cosa, diu el correu, és l’astrologia (?) mitologia (?) religió (?) celta i l’objectiu és descobrir la personalitat d’algú a partir de l’arbre del que va caure en arribar a aquest món terrenal.
En el meu cas, diuen els creadors del correu, vaig caure d’un castanyer. Curiosa coincidència amb els paratges que més m’estimo del Montseny i amb la menja que més desitjo d’aquest planeta nostre!
Els “castanyes” som “de bellesa inusual –suposo que no es deu referir al físic, però bé, deixe’m que continuï l’inusual descripció de la meva tendra personalitat-, no desitja impressionar –ara anem bé-. Amb un desenvolupat sentit de la justícia. Vivaç. És una persona interessada, diplomàtica de naixement, malgrat que s’irrita fàcilment i és molt sensible en companyia. Moltes vegades per manca de seguretat en ella mateixa, actua amb sentit de superioritat i se sent incompresa. Estima un sol cop i té dificultats per trobar parella.”
Carai quina descripció per un cínic solitari que encara serva en el seu cor amors de tendra infantesa!
Si voleu jugar-hi, la corda d’arbres d’on podeu haver caigut és la que trobareu en la continuació d’aquesta petjada:
I és que aquest dissabte, la Companyia Cervesera del Montseny, assentada al carrer del Feu de Sant Miquel de Balenyà, ha obert les portes del seu taller artesanal als veïns i veïnes que han volgut o han pogut apropar-se al taller on la jove cooperativa catalana fa l’alquímia de l’aigua, la malta, la flor de llúpol i el llevat sense filtracions ni pasteuritzacions. Com ha de ser!
... tot i que sempre ha preferit l'anti-comercial escalforeta dels tions ardents.
