Estic llegint El último ejemplar del New York Times. El futuro de los periódicos en papel [fitxa], de Vittorio Sabadin, amb un epíleg de portades de diaris d'arreu triades per Carlos Pérez de Rozas. Imprescindible per als periodistes ancorats en els prejudicis respecte Internet i per als professionals apassionats. Ho combino amb les fotografies del llibre-catàleg de l'exposició del Palau Robert, que encara tinc pendent de visitar, Reuters mira el món, un volum amb imatges excepcionals del millor fotoperiodisme actual. La doble pàgina amb les fotos de la mort del manifestant antisistema Carlo Giuliani a mans dels carabiners italians a Gènova és frapant. Però no més que moltíssimes altres històries que recull aquest llibre dedicat als més de 280 periodistes assassinats durant els set primers anys d'aquest segle mentre exercien la seva professió. Alguns d'ells, de la pròpia Reuters.
Acabo de llegir Uh, Gabirú, del crític de literatura catalana Julià Guillamon. He disfrutat força i he descobert Guillamon més enllà de les seves peces a La Vanguardia. M'ha fet il·lusió Ehpañita, en què aquest expert en escriptors i intel·lectuals catalans a l'exili recorda Vicenç Riera Llorca, que va viure els seus últims anys a Pineda de Mar i a qui vaig arribar a conèixer i entrevistar. És un llibre recomanable i que es llegeix molt bé. És un llibre que té molt de bloc.
Tinc a mitges la novel·la de Ramon ErraDesfent el nus del mocador, i espero enllestir-la aquests dies. Erra, també blocaire, per cert, és mig del Lluçanès i mig del Maresme, i ha obtingut bones crítiques per aquesta obra després d'haver estat elogiat en la seva faceta d'escriptor de contes. És un d'aquests autors que es podrien denominar emergents. A més, sovint el veig per Calella, la meva ciutat.
Damunt la taula tinc Joan Coromines, vida y obra, però la veritat és que he derivat la meva atenció cap a les cartes que es van enviar Joan Coromines i Francesc Cambó a principis dels anys quaranta en què el filòleg demanava la col·laboració del polític en la publicació de la Miscel·lània Fabra, en homenatge al lingüista Pompeu Fabra. Es tracta del tretzè exemplar de la col·lecció Textos i estudis de la Fundació Pere Coromines, una nova entrega dels epistoralis sobre Coromines que editen els amics Joan Pujadas i Josep Ferrer. Epistolari Joan Coromines & Francesc Cambó. La gènesi de la Miscel·lània Fabra, es titula el volum, amb pròleg de Lluís Marquet i coberta de l'artista Perejaume. Apareixerà properament a les llibreries. És un luxe.
Autor: Joan Corbalán Gil (Santa Perpètua de Mogoda, 1964) és diplomat en Educació General Bàsica, llicenciat en Història Moderna i
Contemporània i màster en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a
professor d’Història a l’IES Pere Barnils de Centelles.
És coautor, entre d’altres, dels llibres Josep Fortuny i Torrents. Una biografia política (2000), Joan Ambrós i
Lloreda. Per Catalunya i la llibertat (2001) i Eines per a treballs de Memòria Oral (2008). Ha participat en els llibres Moledo-Mollet 993-1993 (1993) i Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX) (2006). Ha co-comissariat
l’exposició “Lluís Companys i la seva època, 1882-1940” organitzada per la Coordinadora de Centres
d’Estudis de Parla Catalana. És col·laborador habitual de la revista Notes. Membre fundador del Centre d’Estudis
Molletans i del Centre de Recerques i Estudis Mogoda.
Els seus estudis sobre història se centren en la història social i la microhistòria. Actualment treballa en diversos
camps de la recuperació de la memòria històrica, com la repressió franquista i l’oposició armada comunista a
Catalunya.
Apunt: "L’any 2002 l’Associació Pro-Memòria als Immolats per
la Llibertat a Catalunya va encarregar l’actualització del
cens dels executats pel franquisme a Barcelona entre el
1939 i el 1952, amb un resultat de 1717 casos documentats.
Darrera aquests fets hi ha la història silenciada, amagada
i obviada de 1717 famílies que encara tants anys
després es plantegen interrogants sobre què va passar i com va passar. A través de la documentació s’ha pogut
donar una resposta sobre com es legislava, s’organitzava i s’executava la repressió franquista. A més, s’ha donat
l’oportunitat a les famílies perquè expliquin la seva història, que sempre havia quedat en un àmbit reduït, familiar
o local. Elles són les que han conservat com a tresors les darreres paraules que els seus familiars els escrivien poc
abans de ser executats. Tots coincideixen en una idea: volem justícia, no venjança."
[Els lectors podeu animar-vos a comentar el llibre aquí.]
Autors (eds.): Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona, 1920) [wiki] és lingüista i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. És autor d'una important obra filològica que abarca més de 600 títols (entre llibres i articles d'investigació). És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de diverses acadèmies, entre elles la RAE.
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) [wiki] és lingüista, catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre les seves obres més importants destaquen l'edició de les Obres completes de Pompeu Fabra, amb Jordi Mir, i la direcció de l'obra col·lectiva Gramàtica del català contemporani (2002).
Apunt: "Aquest llibre és, com indiquen els seus editors en la introducció, el col·lofó de l'Any Coromines, que va finalitzar a principicis del 2007. La primera
part està formada per articles de reconeguts investigadors que
parlen de la vida i obra del gran filòleg català i la segona és una
selecció de divuit articles de Joan Coromines [wiki i web]."
[Els lectors podeu animar-vos a comentar el llibre aquí.]
Suposo que heu observat la proliferació de productes etiquetats en castellà i alhora en portuguès. Ocupen els prestatges de la majoria de supermercats i finalment arriben a casa. Aquest matí, mentre sucava les galetes Principe a l'enorme tassa de llet desnatada de la marca Llet Nostra amb sucre i Cola Cao, m'hi he fixat especialment. Les Principe venen etiquetades en castellà i portuguès. Receta mejorada. Receita melhorada. Galetes amb crema / recheio de chocolate. L'empresa, LU Biscuits, del grup Danone, té la seu al carrer Urgell de Barcelona. No deixa de ser curiós que el mercat espanyol toleri perfectament l'etiquetatge castellà-portuguès i, en canvi, hipotèticament rebutgi el català, motiu pel qual l'empresariat del país defuig d'incloure la nostra llengua en els productes que comercialitza. El Cola-Cao també es ven en portuguès: El sabor único de Colacao con la mitad de calorías. O sabor único de Colacao com metade das calorias. L'empresa, Nutrexpa, també és catalana, i té la seu al carrer Lepant de Barcelona. Més del mateix.
M'he pres la molèstia de tafanejar entre altres productes que tenia a mà. N'he agafat cinc més, només com a mostra. Les galetes Bicentury Salud també apareixen en castellà i portuguès. Bolachas sabor Iogurte-Chocolate, hi diu. Efecto Bífidus. Fuente de Fibra. Con 12 vitaminas. Bicentury és una empresa de Quart (Gironès). El cous-cous de Gallo ve etiquetat en castellà, però en un cantó conté un text que diria que és rus: Zasza Cous Cous Srednioziarnista. Que l'ingredient és sémola de trigo duro i que puede contener trazas (amb "a") de huevo y leche, ho diu en castellà, anglès, francès i dues llengües més que desconec però en què els ingredients es diuen zlozenie i ingredienser. Gallo ens remet a l'Avinguda Diagonal de Barcelona. Els Cheetos de Matutano, els rizos o rolitos, tornen a introduir el portuguès: ahora-agora -70%. Es tracta d'un snack de maíz horneado o, altrament, milho feito no forno. Matutano, a través d'Snack Ventures per a ser exactes, té la seu o delegació al carrer Tarragona de Barcelona i també a la Quinta dos Cónegos de Carregado, a Portugal. I Cheetos és una marca registrada de PepsiCo Inc.
Afortunadament, un pot de mel que encara circula pel rebost de la cuina apareix íntegrament en català, tot i que damunt de la tapa hi diu procedencia España i, a continuació, indica la data de caducitat. Estem parlant de Mel Murià, d'El Perelló. Collita pròpia. Mel de farigola. I la marca es ven així: Una vida treballant amb les abelles. És l'excepció en el mostreig, que acaba amb un producte no alimentari (i que no uso jo). La cera depilatoriaVeet, con extractos de té verde, com extractos de chá verde. El producte depilatori, de la britànica Reckitt Benckiser, que a l'estat espanyol està ubicat al carrer Mataró de Granollers, i a Portugal, a l'Estrada do Carro Quebrado-Porto Alto, de Samora Correia.
El multilingüisme en l'etiquetatge passa pel portuguès abans que pel català, tot i que la majoria d'empreses són catalanes o hi tenen seu. L'Associació en Defensa de l'Etiquetatge en Català (ADEC) té molta feina a fer. L'etiquetatge en català està fotut. S'ha imposat el mercat únic peninsular abans que no pas la sensibilitat plurinacional del mercat estatal espanyol a l'hora d'etiquetar. I els consumidors tenim el dilema de la militància lingüística. O demà em foto per esmorzar només llet (Nostra) amb mel (Murià), que no m'agrada gens, o no sé com m'ho hauria de fer per esmorzar com Déu mana (debats calòrics i nutricionals al marge) sense fer el salt al català.
(Un altre dia parlarem de les webs d'aquestes marques, que tampoc reconeixen lingüísticament els consumidors catalans a Internet. D'això se n'encarreguen els de Wiccac.)
Autor:
Julià Guillamon és, des de fa anys, crític de literatura catalana del diari La Vanguardia. Ha publicat La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001),
una panoràmica de la transformació de Barcelona a partir de la
literatura, el còmic, la fotografia i la televisió. Des de l’any 2004
treballa en Literatures de l’exili, un projecte d’exposició
que s’ha presentat a Barcelona, Buenos Aires, Santiago de Xile, Mèxic
D.F. i Santo Domingo, a la República Dominicana..
Apunt: "Carlos Adriano de Souza Vieira, Gabirú, és el nom del davanter suplent
de l’Internacional de Porto Alegre que va marcar al F.C. Barcelona un
gol decisiu a la final de Yokohama. Mentre a Porto Alegre Gabirú és un
heroi, a Barcelona ningú no es recorda del partit ni del jugador.
Potser perquè, en el fons, darrere les proclames universalistes de la
televisió, els shoppings i les botigues Nike, el futbol és un fenomen
local. Com tot. En les seves cròniques per a La Vanguardia,
Julià Guillamon ofereix talls de vida immediata: el noi que es vol
tornar a lligar la seva antiga nòvia, la senyora que pretén vendre
pastissets de Tortosa en un bar de pakistanesos, el planxista que va
per les Festes Majors amb una parada de tir, la directora del Museo
Nacional de Antropología de Mèxic enforquillada per un toro de
cinc-cents quilos. Personatges entre la glòria i l’oblit, símbols de la
condició contemporània."
[Els lectors podeu animar-vos a comentar el llibre aquí.]
Quan tens un munt de finestres obertes a la xarxa sorgeix la necessitat de concentrar-les totes en un únic lloc. La solució seria crear un web pròpiament dit. Un espai personal a partir del qual poder iniciar la navegació cap a les diverses eines, pàgines o llocs en funcionament. L'altre dia hi donava voltes a aquesta opció quan vaig redescobrir el Netvibes, que és un escriptori virtual personalitzat [wiki]. Feia temps que no hi entrava, i la veritat és que el disseny actual és molt millor que l'anterior. L'eina sembla més senzilla de gestionar que abans. És un espai on concentrar totes les eines de la web 2.0, en el meu cas el bloc, el Flickr, el YouTube, el Twitter, el MySpace, l'accés al Yahoo Messenger i l'Skype, i el Facebook i el correu Gmail, però aquests últims són d'ús privat. La gràcia és que també et pots subscriure, gràcies als RSS, a webs i blocs, de manera que en un sol lloc pots fer una pinzellada a les pàgines de consulta habitual. Aquest és el meu Netvibes, a manca d'algun afegitó. Hi ha un parell de pestanyes amb les últimes informacions de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) per territoris i també per seccions. També he recollit en una altra pestanya les novetats dels mitjans abonats a l'ACN (encara en manquen). He creat una pestanya de blocs de polítics i de blocs periodístics. La gràcia és anar-lo ampliant, aprofitant el temps lliure d'aquests dies.
Si Calella és el caos del turisme, un caos perfectament organitzat, d'indústria de llarga tradició, Sant Pol de Mar és l'estiueig refinat, sense arribar als límits d'algunes viles elitistes de la Costa Brava. Sant Pol de Mar és tranquil·litat i ordre, una diversitat controlada i equilibrada. Molt aprop de Barcelona, al Maresme. La proximitat amb Barcelona és, a l'estiu, sinònim d'elitisme escàs. Els quilòmetres, la distància respecte la capital, aporten pedigrí quan és estiu. La resta de l'any això varia. Sant Pol és un privilegi sigui estiu o hivern. Una altra cosa són els problemes endèmics d'habitatge per als joves del municipi, però la pressió urbanística i les bombolles immobiliàries, sumades a una escassedat certa de territori, fa anys que els passen factura.
A Sant Pol, tot gira a l'entorn d'una façana marítima estrangulada, reduïda per una platja poc generosa i variable en funció dels temporals, i delimitada per una línia ferroviària que li imprimeix un caràcter especial al municipi. No s'entendria Sant Pol sense la via del tren. El carrer paral·lel a la via és obligat per anar des del parc Litoral, al costat d'una de les poques rieres naturals de la comarca, majestuosa, filla de la Vallalta, fins a l'estació de tren i, més enllà, fins a La Punta. El camí ofereix un espectacle arquitectònic i també humà. Et trobes la seu de la Fundació Coromines, la casa d'estiueig de la família de Joan Coromines convertida en centre d'estudis, allà on treballa l'amic Josep Ferrer; et trobes l'Ajuntament i el Museu; et trobes el cafè d'El Centre, un punt neuràlgic del Sant Pol de tota la vida; et trobes el restaurant Sant Pau, on cuina la reconegudíssima Carme Ruscalleda; et trobes ca l'Hugas, que és una institució entre el jovent; et trobes la geladeria del costat de l'estació, al carrer del Ferrocarril, on s'ha de demanar tanda per demanar perquè si no t'esbronquen els de-tota-la-vida; i així fins arribar a l'escultura en record de Carrasco i Formiguera [wiki], víctima del feixisme durant la guerra civil espanyola. Els Carrasco són una nissaga local, fruit d'una històrica tradició d'estiueig.
Al vespre ve de gust fer aquest trajecte perquè la gent ja s'ha dutxat i arreglat per sortir a fer el tomb, encara que sigui amb bermuda i una reglamentària avarca que planta cara a la irrupció de la xancleta -cal dir que hi conviuen amb espanyedes de vetes. És un trajecte que permet radiografiar el paisatge humà: els joves alternatius (o que van d'alternatius, tot i no ser-ho); els pijos de Barcelona; els d'estiueig de diverses generacions perquè hi tenen residència fixa, i algun turista despistat que no desentona gaire. La complexitat de la Calella turística contrasta amb l'harmonia santpolenca. Tant diferents i tant properes, les dues poblacions.
A Sant Pol, la morenor i la cara de bona salut són treballades. A Calella, en canvi, predominen els vermells de gamba estrangera mal protegida sota el sol. El carrer Església calellenc és una autopista humana, una riuada de nacionalistats variades, en comparació amb la selecta població que ocupa els carrerons estrets i calmats de Sant Pol. Les sardanes de Sant Pol, amb una rotllana grossa, que integra, conviuen amb els tocs de pilota de la pista de la platja. Cotxets amunt i avall, empaitats per pares i mares, també per avis, que fan la sortida prèvia a un sopar d'estiu lleuger, culminació d'una rutina diària a base de molta platja.
El Sant Pol presidit per l'ermita de Sant Pau, amb les roques pròpies d'una Costa Brava natural que s'extén fins a Arenys, tot i que els límits administratius s'han aturat a Blanes, atrau banyistes d'arreu, també molts nudistes que es debaten entre les Roques de Calella o les platges entre Sant Pol i Canet de Mar. Tot i la ferida cicatritzada de fa molts anys de la línia ferroviària, Sant Pol ofereix racons de litoral envejables. Platgetes amb roques que són un autèntic regal. Espais coneguts per il·lustrets santpolencs com l'esmentada Ruscalleda o el prestigiós artista i poeta Perejaume [wiki]. Població de futbolistes com Carreras, el de can Barça; de periodistes com Claudi Puchades; de músics com els desapareguts N'gay n'gay; de pastissers com Sauleda...
La visita de tarda a la vila s'acaba amb un sopar. Al costat mateix de la riera, d'aquesta entrega natural al mar que és la riera de Sant Pol, hi ha un restaurant, de fet és una casa restaurada i convertida en restaurant i que així s'ha autodenominat: La Casa. En una de les tauletes de la terrassa de l'entrada, es pot sopar com a cloenda a l'efímer viatge santpolenc.
"Dels polítics que durant la campanya anterior van
obrir una bitàcola, n'hi ha que han passat d'actualitzar-les 20 cops al
mes a només cinc després d'eleccions. D'altres han cessat l'activitat
totalment, cosa que acaba convertint la xarxa en un cementiri de la
blocosfera política."
La crisi a nivell espanyol i l'Estatut a nivell català posen Zapatero en evidència. No n'hi ha prou amb un somriure. Si la gestió i l'estadista aguanten, el somriure s'agraeix. Però només de somriures no viu l'home. Les segones legislatures són molt dures a La Moncloa, i ara Zapatero no pot continuar amb l'engany. O es compleix l'Estatut (aquest dissabte ha quedat demostrat que no hi ha voluntat ni compromís amb el finançament) o el cop de timó del catalanisme ampli i divers serà inevitable. El President Montilla es manté ferm i convida l'oposició nacionalista a no afluixar. Sembla que la unitat és sincera. Que duri, perquè vindran temps (encara més) difícils. L'únic llenguatge que entendrien seria un rebuig als pressupostos generals de l'Estat. No hauria de fer-li cap por, això, al catalanisme ampli i divers. Perquè si la resposta no és proporcionada a la presa de pèl estatutària, llavors què? Condemnem al desànim una nova generació que somniava, a la dimissió col·lectiva. El país necessita polítics que sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies. Són temps complicats. Però sovint de situacions crues apareixen sortides airoses, valentes i engrescadores. Els polítics han de saber que l'Estatut el defensen aquells que no el van votar per retallat. Els del 30-S el defensen. El que no s'hi valdria, arribats a aquest punt, és que només el defensin aquells. La famosa sociovergència que predicava el "sí" a l'Estatut retallat ha de fer un pas endavant i aguantar fort. Encara que sigui a canvi de treure la careta de Zapatero. Els 25 al Congrés d'una banda i els 10 de l'altra. O és que algú tindrà temptacions de tornar a carregar els neulers en els minoritaris i els que van predicar un "no" perdedor en el referèndum?
Aquest divendres he pagat el deute que tenia amb la gent d'Arenys. Un accident em va impedir de presentar Nació.cat [bloc del llibre] mesos enrere a Arenys de Mar. Ho he fet, finalment, aquest divendres a la Biblioplatja d'Arenys en el marc dels Vespres Digitals. El llibre [crítica d'El llibreter] ha estat l'excusa per parlar del domini.cat i de l'èxit de la Internet catalana. A la presentació [convocada al Facebook], en què m'acompanyava el regidor de Societat de la Informació, el socialista Xavier Febrer [bloc], hi ha assistit una trentena de persones, entre les quals hi havia Oriol Ferran [bloc], actualment empresari i regidor ecosocialista d'Educació en el govern municipal d'esquerres i antigament secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat amb el primer tripartit [perfil]. Oriol Ferran apareix en el llibre com un dels coprotagonistes del conte d'aventures amb final feliç que va ser el culebrot del .cat. He citat l'Oriol com a exemple del dinamisme digital que històricament ha demostrat Arenys, d'on també és el blocaire de referència Xavier Mir [bloc], que ens acompanyava a la Biblioplatja (i ha fet la foto amb el mòbil). Altres blocaires que hi han vingut són Maiol Sanaüja [bloc], acabat d'aterrar provinent d'El Caire —i això té mèrit!—, el també arenyenc Bernat Bombí [bloc], i el calellenc promotor de la Maresmesfera [grup al Facebook] Josep Barri [bloc], que el dia de la presentació de Calella no hi va poder assisitir. He conegut en Josep González [entrevista], nou director de Ràdio Arenys, que penjarà el vídeo de l'acte al canal YouTube de Ràdio Arenys. Gràcies Arenys!
(En acabat, l'Oriol ens ha acompanyat a l'Ana, en Marc i servidor fins a arribar a El Turó, el restaurant on hem sopat. Allà hem coincidit amb en Lluís Danés [web], artista multidisciplinar i director de cinema que no para de treballar. Ens ha explicat quina pel·lícula prepara i per a qui està pencant últimament. Adjunto en aquest apunt una cançó de La Salseta del Poble Sec perquè hem presentat el llibre allà on durant moltes revetlles de Sant Joan s'havien fet els mítics concerts d'aquest grup. Quines revetlles de Sant Joan!)
Aquest dissabte no hi haurà acord de finançament amb l'Estat. Un incompliment més del calendari. Nou d'agost i res de res. Mentrestant, l'Estatut continua a la sala d'espera de l'escorxador constitucional, ara que PSOE i PP s'han posat d'acord per renovar els càrrecs. Els articles més sensibles estan en el punt de mira. La piconadora pot cedir el pas a un bisturí selectiu. Ja no és temps de ribots guerristes, sinó de cirurgia fina per desmantellar els pilars bàsics de la reforma estatutària. I quan el pacient surti del quiròfan, què? Tenen els partits catalans un pla B? Sabrà el catalanisme respondre quan l'anestèsia deixi de fer efecte en planta?
En la línia mateixa de la basquització de la política catalana hi ha la conclusió final de l'article d'Antoni SoyUnitat i fermesa publicat al seu bloc i una versió més reduïda a l'Avui [pdf] d'aquest dimecres. És preferible no arribar a cap acord amb l'Estat que no pas tancar un pacte de finançament que ni tant sols assoleixi el que preveu l'Estatut. També hi coincideix, en aquesta tesi, el catedràticFerran Requejo en un article publicat al setmanari El Temps. Millor quedar-nos com estem -i visualitzar i escenificar que no ens en sortim- que hipotecar-nos per un llargíssim període de temps a canvi d'unes engrunes.
La basquitis aguda és realment un dels símptomes que mostren determinats entorns sobiranistes del país. Una admiració i un interès desmesurats per la realitat basca, quan molt sovint aquesta preocupació no és recíproca. Ho explica Manuel Cuyàs, i dilluns ho va repetir a la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio, una temporada d'estiu més amb Pere Mas, que, per cert, se'n surt prou bé, i a mi m'agrada perquè és innovador i fresc (l'espai d'Internet i noves tecnologies n'és la prova). Però jo no parlo de basquitis, sinó de la basquització de la política catalana. Crec percebre una actitud, un convenciment, una determinació a casa nostra que fa pensar en la fermesa habitual dels bascos a l'hora de negociar amb l'Estat. Els bascos van forts, i encara que acabin aprovant pressupostos generals de l'Estat a PSOE i PP indiscriminadament, com que tenen els coves plens de peixos, un concert econòmic i competències exclusives al sac i ben lligades, llavors es poden permetre de parlar de tu a tu amb el senyor Estat. Els catalans estem lluny d'aquest saber fer basc, potser perquè els bascos i els espanyols s'assemblen més del que ells mateixos no es pensen i, en canvi, nosaltres som molt diferents. Però com que ara tenim l'Estatut i un compromís de finançament que molts maldecaps ens han costat d'aconseguir, sembla que ens hem posat estupendus i que ens ho creiem. Sembla, i dic sembla, perquè és agost i fa una calor de por, i els cops de calor són allà a la cantonada, que ens estem posant seriosos, prediquem unitat del catalanisme divers i fem gestos en la línia de l'ara-va-de-bo.
Perquè encara que alguns segueixin dient que els socialistes catalans són el càncer de Catalunya i el perill públic número u —amb vint-i-cinc diputats a Madrid, una majoria aplastant a les darreres eleccions estatals, però un perill públic, quina contradicció!— la realitat és que el carrer Nicaragua està menys sucursalista que mai. Allà encara ressonen les paraules, crues i històriques, del President Montilla al president espanyol Zapatero. I això, a dia d'avui, té un valor important. Jo —i ara em direu ingenu, venut i cul d'olla, perquè segur que algú m'ho dirà— em vull creure que la cosa és seriosa. D'acord que hi ha molta escenificació i tot plegat. Com sempre en política. Però el PSC té una patata calenta gruixuda sobre la taula que es diu Estatut i, especialment, finançament. La patata és tan grossa que ni l'avi Solbes ni el somrient Zapatero poden tapar-la. El PSC ho sap, i les polítiques del Govern d'esquerres en depenen.
Amb un PSC així, que gesticula, però de quina manera, a l'escenari polític català tenim una oposició liderada per Mas que es torna a veure i creure protagonista, necessària, i els nacionalistes saben que els estan mirant, que tots hi estem pendents. Ara no s'hi val a badar. Si els dos grossos, els dos partits grans vull dir, aguanten, i no es deixen enganyar pel Madrid centralista en temps de crisi, la basquització és possible. Posar-se seriosos, fer-se respectar i aguantar el que calgui, és ara més que mai una necessitat i una oportunitat alhora. Hi ha estirabots que no hi ajuden gaire, certament. Com aquest o aquell, tant li fa. Relliscades exagerades interessadament a nivell mediàtic, perquè ara que les balances fiscals canten i les canten clares, alguns necessiten furgar en les anècdotes personals per recuperar el recurs del català insolidari. No caiguem en la trampa, si us plau.
La basquització de les forces catalanes —i ho dic jo, que no pateixo la basquitis aguda que critica Cuyàs— costa d'anar-se forjant. Però es va fent a foc lent. Aquest dimarts, per posar només dos exemples, ho han evidenciat dos consellers del Govern de Catalunya —i algú em dirà ingenu, venut i cul d'olla, però com que ho penso ho escric— en el context d'aquest estira-i-arronsa entre la Generalitat i l'Estat. El conseller Ausàs (a la foto) ha advertit en una entrevista a l'ACN que una negativa al finançament fixat per llei a l'Estatut obre la porta al concert econòmic. Com els bascos, ho veieu? I el conseller Nadal ha dit que hi ha full de ruta amb l'oposició nacionalista i ha reclamat respecte i pulcritud a l'Estat. El PSOE, però, té un altre full de ruta.
La basquització requereix obstinació i idees clares. Paciència, unitat i desacomplexament.
El Punt publica avui a la secció de Política un article de Josep Maria Pasqual titulat El relaxament de l'ACN. Com que ni el diari ni l'autor ho indiquen, em sembla rellevant deixar dit aquí que el signant de l'article va ser director adjunt i subdirector de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) durant uns quants anys previs a la nova etapa de l'agència. Aquesta és una informació necessària per a la interpretació que en pugui fer el lector.
La rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Imma Tubella, ha signat un conveni de cooperació educativa amb l'Agència Catalana de Notícies (ACN) que permetrà
als estudiants de Comunicació conèixer de prop el periodisme multimèdia
de l'agència. Amb aquest acord, l'ACN col·labora en la millora
formativa dels estudiants de la UOC i s'ofereix com a entorn
professional per posar en pràctica —de manera presencial,
semipresencial o virtual— els coneixements apresos en els
estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació d'aquesta
universitat. Per la seva banda, la UOC proporcionarà a l'ACN la
possibilitat de col·laborar en projectes de la universitat. La signatura d'aquest conveni s'inclou en una sèrie d'acords de l'ACN amb les universitats del país, per apropar la realitat de l'agència al món acadèmic i als estudiants, i per aprofundir-hi en els vincles perquè l'agència sigui una referència.
(Foto d'Albert Salamé de la signatura a la seu de l'ACN del conveni amb el professorToni Roig, en representació de la rectora de la UOC, Imma Tubella. Notícia de l'ACN)
El bloc de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, costa 260.000 euros anuals, segons ha denunciat el regidor de CiU Jaume Ciurana, que va dur el tema al ple municipal adduint que la despesa és forassenyada donada la situació de crisi econòmica [El blog de l'Alcalde]. Li van respondre que no costava 260.000, sinó 150.000 aquest any. Li van dir que és una eina que pretén apropar la ciutadania a l'alcalde, i vull pensar que també viceversa. Aquí, però, va quedar la cosa.
Ciurana, que té un bloc autèntic, i quan dic autèntic vull dir que està escrit per ell, va intentar inútilment criticar el to de la pàgina de l'alcalde, retreient-li que és "poc personal i massa institucional". Home, només faltaria! Si a sobre de costar 150.000 o 260.000 euros anuals fessin veure que el bloc és "personal", llavors la cosa encara seria més greu, per fals i no creïble, ho dic. Es veu que també li van respondre al regidor nacionalista que el bloc d'Hereu ha rebut 60.000 visites. Una xifra força ridícula, sincerament. A més, tots sabem que això de les visites és molt relatiu, i que el que realment compta és el ressò i l'aprofundiment sincer en el que s'anomena la web 2.0.
I ara que parlo de ressò, encara no recordo haver llegit cap notícia en un mitjà tradicional que sorgís del bloc de l'alcalde. Cosa que deu voler dir que el bloc és un apèndix més de tot l'entramat comunicatiu municipal, però res més. Un apèndix de 150.000 o 260.000 euros anuals, tant li fa [Efectivament, el blog de l'alcalde costa més 260.000 euros a l'any]. No sé què deuen pensar els alcaldes que tenen bloc i se'l fan ells solets, a cost zero per a l'erari públic. Com el que escriu —amb qualitat i constància— el regidor Ciurana, per cert.
El web del fals Dragan Dabic també és fals, com el propi personatge, la identitat de la qual amagava el criminal Radovan Karadzic. Ho ha descobert el periodita d'El PuntToni Dalmau. Llegiu l'article És fals el web de Karadzic?, publicat al seu bloc, o la peça apareguda aquest diumenge al diari: És fals el web del "doctor" Karadzic?
"Dóna la impressió que el web s'ha fet a corre-cuita... i podria ser que hagi estat així. Una consulta a les bases de dades que, mitjançant l'anomenat protocol Whois, guarden els registres de dominis d'arreu del món hauria de permetre saber quan es va donar d'alta l'adreça draganbadic.com
i qui és el seu propietari. I aquí comencen les sorpreses. La data que
apareix és el 22 de juliol de 2008, és a dir l'endemà que es fes
pública la detenció de Radovan Karadzic.
Algú doncs va penjar a la xarxa aquesta plana en el moment oportú i amb
la intenció que, com mosques atretes per la noticia, milers i milers
d'internautes d'arreu del món (periodistes, polítics i curiosos) hi
entressin a assaborir la història oficial del Dr. Dragan David Dabic."
