bielmamengual |
diumenge, 12 d'octubre de 2008 | 22:51h
|
bielmamengual |
diumenge, 12 d'octubre de 2008 | 22:51h
GRÀCIES A JAUME MATEU PER UN TEXT TAN PENSAT SENTIT SOBRE ACROLLAM
bielmamengual |
dissabte, 11 d'octubre de 2008 | 21:33h
 Encara duc el Barcelona-lag d’un viatge a Manresa quan entr a la llibreria quiosc de l’aeroport de Son Sant Joan per comprar diaris, revistes, algun llibre, etc. Això succeeix a la llibreria quiosc que hi ha devora el control dels passatgers de la dreta mirant cap a Palma, emperò el que hi passa es pot aplicar a totes les altres de l’aeroport. Compr Lire, Vogue-Hommes, Le Nouvel Observateur en francès i Vanity Fair en espanyol. Mir els llibres francesos, anglesos, alemanys i espanyols. No hi ha ni un diari, ni una revista, ni un llibre en llengua catalana. No hi he trobat ni el Diari de Balears. Segurament es devia haver esgotat. Els ulls em fan dos, quatre, mil. Pens que dec estar marejat, obsessionat o no ho sé veure. Cerc de bell nou. Res. Recerc per tot: en els rètols, en les prestatgeries, en els expositors. Res de res. I em dirigesc a dues dependentes per informar-me i protestar sense saber com ho agafaran. (...)
bielmamengual |
divendres, 10 d'octubre de 2008 | 21:32h
 HE PARTIT PER RODOREDITZAR EL PASSEIG, EL CAMP I LA MEVA CÒRPORA INSEPULTA.«Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m’havien fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d’aconseguir una prosa neta i clara; de dir el que vull dir i de fer-ho entenedor als altres.» M. R. G. He rodoreditzat els ailants del caminal: cada arbre era un bagul possible. Despellar els troncs amb la xapeta, buidar-los amb un punxó i molta de paciència, deixar-los nets: cilindres de mortalla. He rodoreditzat l'esbart dels coloms maleïts que concaguen els llibres i enfonsen els porxos: m'he vist dins la mortaldat que practicava amb totes les eines possibles: perdigons, ganivets, mans i ungles fins que em quedava sollat, tapat de sang de colom i de colomassa. He rodoreditzat les parets seques envoltant els camps d'ametllers amb tota la collita de bessons penjada i perduda. Dins les juntes de les pedres mig esboldregades creixien els troncs rapinyadors dels esbatzers amb les mores seques: he pensat amb la memòria seca que mou aquells personatges seus tan a la meva vora, tan elèctrics, tan devastadors, tan euforitzants, tan vivíssims. He rodoreditzat una conversa telefònica amb un amic on entre les ones del diàleg es desplegaven els riscs de viure, les plaents eloqüències de les amors, les aventures d'aixecar-te cada dia, els metabolismes sorprenets i touchants de l'amistat, les forces d'acció de l'inconscient, les ferides i els trencaments de ser vius, les necessitats de lluitar contra l'amort: la presència persistent del fat com una criatura que només sap jugar per aquests mars de terral. He rodoreditzat l'olor d'aquell moix mort al costat de la carretera, aquella pudor de mort que fa l'aire més dolç que el baume del llesseminer, i he vist com els animals de la putrefacció m'havien deixat un bell esquelet tan blanc com el referit: un esqueletitzat gat, ha, ha, hat! He rodoreditzat amb la mà esquerra la lluna en quart creixent i l'he col·locada devora una flor sense nom que treia el cap per un filferro de caseta il·legal d'uralita. He ajuntat la meva boca amb la d'una fantasia perversa de la pell dels llavis inexistents d'un cos de lledoner, de l'esquelet amb músculs transparents d'un home dins el cilindre del lledoner, i he sentit l'escorreguda més carntremoladora que som capaç de viure. He rodoreditzat la marastra i li he tocat la cabellera llarga, les puntes dels mugrons, la maneta morta i aixecant aquells arrels seques d'aire li he besat el clotell. He rodoreditzat cada paraula d'aigua i de sequera, d'aliment i de gana, de serenitat i de follia, de pornografia i mortgrafia amb cura exquisida. (Mots escrits a correcuita com a nou brindis de molts d'anys per la mestraamigacòmplice Mercè Rodoreda i Gurguí en tornar d'un passeig per foravila.) (...)
bielmamengual |
dimecres, 8 d'octubre de 2008 | 21:59h
HO ACAB DE SABER: FA TRENTA ANYS QUE JACQUES BREL PARTÍ DE VACANCES. I L'ESTIM COM QUAN EL VAIG CONÈIXER, ALS MEUS TRETZE ANYS, I ES CONVERTÍ EN MATERIAL SENSIBLE I SAVI DE LA MEVA EDUCACIÓ SENTIMENTAL. VAIG SABER QUE ESTIMAVA ESTIMANT BREL, VAIG CANTAR L'AMOR AMB BREL, VAIG APRENDRE DE COR LA LLETRA DE LA SEVA MÚSICA I SEMPRE M'HA ACOMPANYAT EN TOT MOMENT! M'HA AJUDAT A VIURE! QUIN GUSTER QUE EN BREL EXISTÍS DINS LA NIT FEIXISTA del franquisme, dins l'avorriment d'una societat esclava! I ARA, DINS LA VIOLÈNCIA EN PUNT! basta de paraules! brel, en viu i en directe, La cançó dels vells amants brel, t'estim! gràcies!
bielmamengual |
dimecres, 8 d'octubre de 2008 | 18:17h
 Hi ha moments en què m’entra una tristesa insuportable, acabes de dir aquesta frase, Jaquelín, i és com si t’hagués rebentat un panadís i el pus lliure et tragués aquell dolor abominable. Angustias, esclatada després de vuit hores de caixera a Alcampo, t’agafa la mà dreta i la s’acosta a la galta. Ets com una nina malcriada, t’enfonses per no res. Et podria entendre si amb en Natxo duguessis una relació llarga, d’anys, com la meva amb na Catalina. Si na Catalina em digués que vol estar una temporada sense veure-me et promet que pegaria bots d’alegria, t’amolla entremig d’una rialla fresca. (...)
bielmamengual |
dimarts, 7 d'octubre de 2008 | 21:09h
 Ja fa dos anys que la mataren perquè era una escriptora que lluitava per la veritat, per les veritats, en un estat ple traïcions i nocturnitats, de màfies i de guerres, l'Antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.Anna Politkòvskaia era una dona coratjosa i treballadora. No s'aturava de fer recerques, no s'aturava d'escriure reportatges amb noms i llinatges dels botxins culpables, amb noms i llinatges de les víctimes innocents. Era incòmoda per al Règim. Calia eliminar-la. El 15 de novembre de 2006 el PEN català dedicà el Dia de l'Escriptor Empresonat a Anna amb el títol ben actual: Anna Politkòvskaia: NI OBLIT NI SILENCI. Carles Torner acaba de publicar un llibre de poemes dedicat a Anna Politkòvskaia, La núvia d'Europa, (edicions 62), i ha obert un blog (Benvingut a la cofraria!). Copii un article seu sobre Anna com paraula lapidària per conservar la memòria d'Anna: far MORAL orientador en temps de confusions i barbàries. UNA DONA BONAL·LOTA I VALENTA, DIGNA. També recoman la visita dels blogs de Jaume Subirana i David Figueres que són els que m'han fet recordar-la. (...)
bielmamengual |
dimarts, 7 d'octubre de 2008 | 14:07h
Per què et vaig dir d’una tirada aquestes paraules que encara record?: Si qualcú pren Crim i càstig com un prospecte d’instruccions per assassinar dones velles i Lolita com un manual pornogràfic de pedofília, és que el món va a la catàstrofe. Tu, Bel, somreies i em mostraves les allargassades línies rosa dels teus llavis emmarcant un dentat de blancors. Per què obligues la ment dels benpensants a obrir els ulls davant l’evidència? Això no t’ho perdonaran mai. No saps què li va passar a Dolors, la meva amiga coral de l’institut? Us havíeu aixecat de la taula del bar Moranko, on acaba el carrer General Riera, i enfilàveu cap a la rotonda d’Establiments. Feia una calor violenta. La xafogor s’aferrava a la pell. Anàveu amb grans ulleres de sol d’un negre tornassolat. Semblava que us havia escopit la mar. Tu, Bel, fumaves un camel amb aquella parsimònia que em treia de solc, com si fos la darrera cosa que feies sobre la terra. Et mirava les ballarines vermell carmí i desitjava que aquell passeig per un desert ciutadà no s’acabàs mai. (...)
bielmamengual |
dilluns, 6 d'octubre de 2008 | 23:53h
 LA CARTA«Quan en una carta començo a fer rectificacions em sembla tot seguit que faig "literatura". [...] Per això les meves cartes són totes malgirbades. L'acte d'escriure és per a mi un fet artístic i, una carta, un acte utilitari. No he sabut mai compaginar aquests dos extrems. La meva correspondència té, literàriament, un valor nul. Hi veig aquesta descurança, aquest voler sortir del pas, l'acompliment d'una obligació. Una carta hauria de ser espontània com el doll d'una font i nítida com un diamant perfecte. Impossible. Per què l'espontaneïtat amb imperfeccions pot sempre més, en mi, que la perfecció estudiada, en les meves cartes? Per què experimento un cert plaer sadomasoquista sabent que aquestes contenen certes imperfeccions i faltes? [...] Potser perquè el meu català l'he volgut espontani, proper al poble, a la llengua senzilla?» Josep Palau i Fabre Estic cansat, molt cansat, amic enfora. Els mots se'm fonen abans d'escriure'ls. Has de acostumbrar-te a la muerte que llevas, em va dir l'amic mort F. P., quan jo estava enamoradíssim d'ell. És mal de dur aquest vers esmolat com una gilet. Emperò la literatura ha de ser això: un tall viu en el lloc més encès, més carnal, més més. Aprenc sempre seguit a teixir llunyanies i distàncies, la llatra de l'absència. Els poetes i les dones en sabem molt de les esperes. Escolt amb atenció els records de futur. Faig seminaris sobre la solitud de les intempèries. No em fa por res. Ja ho deia en Blai, no tingueu por, la por és dels animals. Camín entotsolat sense idees, ni mots, ni frases. Només l'escriptura de les olors, el tacte de les coses, el gust de la terra, la saviesa del veure-hi entre tanta tenebra.
bielmamengual |
diumenge, 5 d'octubre de 2008 | 19:05h
Em barall amb Albert Toldrà a la biblioteca d’Audèrnia. Els finestrals sobre la clastra, closos, ens deixen clapats de retxes blanques i negres com en un film de Jacques Tourneur. L'animeta, tremolosa i viva, que va encendre Jana Cavaller davant un quadre negrísssim que mostra Ramon Llull a la cova de Randa, crea d'altres ombres mòbils. Parlam de les diferències entre el pintor i l'escriptor. Li dic que un text i un quadre són signes fràgils. En un no-res, en un segon, poden esdevenir mentiders, veure's enrolats en una lluita que no és la seva. Cal anar molt viu i protegir-los contra el canibalisme de l'ideològic: de l'idea amarada de comandera. Jana, ahir vespre, em va dir que Albert jeu al sofà del lligador. Per què Albert recorda Le mépris? Aquesta pel·lícula de Godard que ens ha fet tant de bé, que ens ha donat camí per pensar. Diu: «Te'n recordes quan Camille puja al cotxe del productor Jérémie Prokosh? Allà hi ha tot el drama: a la mirada entre Camille i el seu marit, Paul, un guionista insegur i ambiciós. Tant ella com ell comprenen. Ell, sobretot, descobreix el pensament que ha travessat Camille. Camille sap que el seu home l'ha feta servir per seduir el productor. (...)
bielmamengual |
dissabte, 4 d'octubre de 2008 | 13:29h
Avui, a les 22, a LA CASA LLUVIÀ de Manresa faré un concert de poesia pròpia (?) amb el títol senzill i bell LA SENSUALITAT I LA PARAULA. Diré en veu viva Alcover, Ferrater, Costa, González-Iglesias, Rosselló-Pòrcel, Kavafis, Blai Bonet, Àngel Terron, T. S. Eliot, etc. DIRÉ EL QUE EM FUIG, NO DIRÉ RES DE MI
bielmamengual |
divendres, 3 d'octubre de 2008 | 21:52h
 ICONOCLASMAHavia posat sobre la invitació escrita a mà l'empremta rouge dels seus llavis de peix. Em creixen «Les tres Gràcies» per dedins, corren per un no-conte que es fa dins el cap. Una és perruquera, Niní, del Pont d'Inca, l'altre és caixera d'Alcampo, Angustias, i la tercera fa d'al·lota dels encàrrecs a la perfumeria Francesa, Jaquelín. No en pensen de bona. Niní té un novio mig gitanot, el Metxes, que fa de camioner de xatarra. Angustias fa roïssos de tot i té una amant, Catalina, que fa feina en una empresa pirata de neteja. I Jaquelín duu de cul un quillo que fa de mecànic i boxeja. (...)
bielmamengual |
divendres, 3 d'octubre de 2008 | 12:03h
ARÀLIA, ET RECORDARÉ EN FUTUR QUASI JARDÍ. No puc contar-te, Aràlia, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho en anat a Son Ululavent (quina posessió més nostra, quin bateig férem a Son Cantenidormen, com és coneguda pels pagesos d'Albersana), on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist ditades teves als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d'espígol per viatjar als teus armaris on em tancava aquells horabaixes d'estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de tactes! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què l'humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, Aràlia llunyana, et posaves a la cabellera viva de tremolors, d'olors. Dolors forts he tingut quan la figura d'Edward apareixia dins el ensomnis, com si la meva trista adolescència no s'hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta i bategant. (...)
bielmamengual |
dijous, 2 d'octubre de 2008 | 23:53h
 Els escriptors catalans contemporanis no es poden queixar dels temes que els dóna la societat.La corrupcionota política a Mallorca fa matx. Ens fa falta perspectiva per contar-ho? OPERACIÓ SCALA és un títol de best-seller. Qui es decideix? (...)
bielmamengual |
dimecres, 1 d'octubre de 2008 | 20:33h
 Sí, corresponsal pròxim, això no vol ser res més que una llarga simfonia de fragments sobre l'amistat.La lletra és bona conductora de l'amistat. I la lletra que s'escriu amb la mà tancada, amb qualsevulla eina que fa córrer, (fa volar, fa secretar, fa aterrar, fa esmolar, etc.) la tinta, duu dedins una energia pròpia que t'entra com un injectable. Mesclar el pensament, la vida, la ficció, el saber, com si es tractara d'un sol cos, és el que han intentat Montaigne, Bataille, Bonet, Stendhal, Voltaire, Rodoreda, Bauçà. M'ho deia l'amic Pascal Quignard i em temia que aquesta era la meva intenció també, la meva feina des que vaig fer els primers borratxos. Hauria de començar a fer excavacions arqueològiques en la meva còrpora. És bo posar-s'hi en aquest temps, el començament de la tardor, quan aniré perdent les fulles societàries, i em tancaré dins la circulació lenta de les sabes i els humors amb els ulls adormits, aclucats. Cap a les coves de l'hivern! No sé que exhumaré, potser trobaré frescos prohibits, alguna arma rovellada, una joia que encara conserva brillantor, uns gargots que no sabré desxifrar, el lloc d'un amor, l'empremta d'una carícia oblidada, algun record d'un paradís perdut. Ha! Ha! Ha! Potser la meva llista és massa fàcil perquè no té en compte l'amnèsia de la sobreinformació que patim. Estàs sotmès a la condició que et convengui el que sap l'altre i a no saber res del que l'altre ignori: Uniformització. (...) |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|