L'actualitat de la setmana malauradament porta males notícies per a Catalunya i el País Basc. Tres ministres socialistes deneguen drets a aquests països.
La ministra Cabrera denega cedir la gestió del 0,7% de l'IRPF per a fins socials a la Generalitat. La ministra Chacon denega la cessió de l'aquartelament del Bruc (cosa que fins i tot li reclamen els seus companys i companyes del PSOE barceloní!). I la ministra Garmendia es nega a transferir l'R+D+I al País Basc. Una nova mostra que l'Espanya plural de ZP és una gran enredada!
(Hi ha més info sobre totes aquestes agressions contra l'autonomia de les dues nacionalitats històriques)
Avui deixarem les eleccions internes d'Esquerra i parlarem de política exterior. Com ja sabeu, diverses administracions (estatal, nacional i municipal) fa tres setmanes van donar suport a la candidatura de Barcelona com a seu per acollir la Secretaria permanent del Procés de Barcelona: Unió per la Mediterrània (PdB:UpM).
S'obre una gran oportunitat per a la ciutat i per a Catalunya. El nostre país té punts de connexió evidents des del punt de vista social, econòmic i demogràfic amb els estats de la riba sud de la Mediterrània. I Barcelona, pel seu vessant europeu i mediterrani alhora, ha desenvolupat un paper molt actiu, d'una banda com a nexe de comunicacions entre les principals ciutats de la regió, i de l'altra, com a pol de reflexió i debat a l'entorn de la construcció d'un espai comú entre les dues ribes de la Mediterrània.
La localització de la seu del PdB:UpM es decidirà la propera reunió ministerial euromediterrània que tindrà lloc a Marsella els propers dies 3 i 4 de novembre.
(Hi ha més info sobre el que es pot decidir aquell dia i sobre la importància de la tria de Barcelona)
La militància d'ERC a BCN estem de sort: tenim quatre persones candidates a la presidència de la federació regional de Barcelona, totes elles amb un gran potencial.
D'entre totes les candidatures i programes, però, em quedo amb el projecte que encapçala l'actual president i secretari per a la Immigració, Oriol Amorós.
(Hi ha més info sobre els motius que m'impulsen a votar a favor d'Amorós i l'anàlisi de la resta de candidatures)
Acaba de dimitir Ehud Olmert. El panorama és complicat, però sóc optimista. Crec que Livni esdevindrà la segona dona al capdavant d'Israel, després de l'etapa que va liderar Golda Meir entre 1969 i 1974.
Definitivament, em cau bé aquesta dona, sí. Ha guanyat les primàries convocades pel seu partit, el centrista Kadima (unes primàries on vota tota la militància, com en el cas d'Esquerra, i a diferència de la majoria de partits catalans, on només tenen dret a vot una minoria formada per delegats i delegades). Livni representa un lideratge fresc, net de corrupció, auster i honest: la Barack Obama israeliana.
"El tsumani Tzipi" és una nova mostra de la "revolució silenciosa" que fa que arribin al poder persones que, posem per cas, fa trenta anys, no tenien cap possibilitat d'arribar-hi: dones, persones immigrades o provinents d'estrats socials amb pocs recursos.
(Hi ha més info sobre totes les claus que crec que faran possible l'ascensió de Livni al càrrec de primera ministra)
Avui passarem de les ciències a les lletres: aquest mes d'agost ens ha deixat tot un grapat de bons exemples de declaracions de socialistes espanyols que poden ser una bona base sobre la qual podem ensenyar-los a aprendre algunes paraules en català.
Examinarem aquestes declaracions, i les utilitzarem per explicar què vol dir fatxenderia, ignorància, populisme, demagògia i prepotència, en farem la separació sil·làbica i en alguns casos n'aprendrem l'adjectiu que se'n deriva.
(Hi ha més info, i una part d'exercicis per fer a casa després dels exemples)
Qatar, una petita península ubicada a l'est d'Aràbia Saudita, s'ha consolidat com un important àrbitre de la política internacional de la seva àrea d'influència.
Envoltat de poderosíssims veïns, com Iran, Iraq (ambdós estats a l'altra banda del golf Pèrsic) i Aràbia (amb qui comparteix frontera pel sud), i sota l'impuls del xeic Hammad bin Khalifa al-Thani, el petit estat ha aconseguit importants èxits diplomàtics, com ara l'històric acord de pau a les negociacions per formar govern al Líban, signat a Doha fa unes setmanes.
(Com s'ho ha fet Qatar per aconseguir aquesta reputació d'àrbitres, en un món àrab tan i tan dividit? Hi ha més info sobre la qüestió)
Més enllà del finançament de Catalunya, hi ha un altre finançament també important pel que fa a la qualitat democràtica del nostre sistema: el finançament dels partits polítics.
El darrer informe corresponent a l'exercici 2005 del Tribunal de Comptes estatal, organisme encarregat d'auditar la situació financera dels partits, conté algunes dades susceptibles de ser comentades.
D'entrada, cal destacar que Esquerra Republicana de Catalunya és el partit català menys endeutat, ja que segons aquest informe el deute d'Esquerra ascendia a 1.574.183 euros. En canvi, ICV, PSC i CiU estan tres, cinc i setze vegades més endeutats que Esquerra. No disposem de les dades del PPC ja que no desagrega el seu deute del que té d'àmbit estatal.
(Hi ha més info, on destaquem el fet que Unió ha deixat de rebre quantiosos ‘donatius' des que ja no és al poder)
Així començava avui el diari El Punt el seu editorial. Efectivament, avui hauríem d'estar gaudint ja d'un nou model de finançament més just per a Catalunya, però ZP, àlies Mr. Apoyaré, ens ha tornat a decebre un cop més.
Solbes presentà una proposta de mínims, a l'espera que el Tribunal Constitucional retalli aquest capítol de l'Estatut, i mentrestant el Govern del PSOE incompleix una llei orgànica i sembla com si aquí no passés res: qui s'han cregut que som? Fins quan podrem resistir?
(Traspassos de competències incomplets i pendents, aeroport del Prat, sanitat, papers de Salamanca, Catalunya Ràdio: avui toca foc a discreció -metafòricament, obviously- contra el socialisme hispanocatalà que ens malgoverna)
“A Israel els hebreus gaudeixen d’una relativa democràcia, mentre els àrabs pateixen una falta de drets humans impressionant. Israel és una democràcia només per als jueus.” Fa unes setmanes, el diari El Punt es feia ressò de les declaracions de Meir Margalit, coordinador del Comitè Israelià contra les Demolicions de les Cases (ICAHD), organització guardonada amb premis internacionals per la seva tasca a favor dels drets humans.
Margalit, un jueu argentí arribat l’any 1972 atret pel somni sionista, és ara un dels referents del pacifisme israelià. Però quina magnitud té el pacifisme israelià? Quines són les principals organitzacions?
(Dedicarem aquesta anotació a esbrinar-ho: Hi ha més info)
Després de la celebració d’un fet vital particularment rellevant i de les celebracions que aital fet implica, tornem a l’activitat blocaire, en aquesta oportunitat amb algunes reflexions sobre l’estat actual d’un dels conflictes més importants del planeta: la qüestió palestina.
Diverses han estat les notícies relacionades amb aquesta qüestió que han tingut lloc al llarg del mes de juliol. En tractarem tres. D’entrada, cal destacar l’assoliment de l’alto el foc –esperem que no precari- entre Israel i Hamàs; segonament, cal comentar la primera cimera de la Unió per la Mediterrània, successora del Procés de Barcelona que el govern del PSOE va deixar agonitzar a causa de la deficient política exterior del primer govern socialista espanyol després de l’etapa Aznar i, finalment, comentarem les declaracions dels activistes jueus sud-africans que van visitar la zona a principis de juliol.
A quatre dies del superdissabte, s'imposa l'anàlisi seriosa, rigorosa i no sectària de les quatre candidatures a ocupar la presidència i la secretaria generals de l'històric partit republicà.
La militància d'Esquerra gaudim d'una situació immillorable, inèdita en el panorama polític català: podem escollir les persones que ocuparan la presidència i la secretaria generals del nostre partit mitjançant un sistema d'eleccions primàries. Em consta que és una situació francament envejada per altres militàncies com la convergent o la socialista, que normalment s'han d'empassar el nom de la persona que ha d'ocupar el càrrec de responsabilitat en qüestió i que ve dictat directament "des de molt amunt". Han de dir amèn, els pobres.
Tenim la sort de pertànyer a un partit republicà carregat d'història i de tradició assembleària (ben pocs partits poden atribuir-se aquests epítets), i ple de gent inquieta i carregada d'idees. Dediquem aquesta anotació a disseccionar breument les quatre candidatures (ordenades des de la que menys compta amb les meves simpaties fins a la que més s'adapta a la meva manera de pensar) i a homenatjar les vuit persones candidates, que porten un munt de setmanes explicant els seus programes per tots els Països Catalans, i als equips que els han donat suport.
Assisteixo a l’acte central de campanya d’ERC Futur, que també és l’últim acte de Carod com a president d’Esquerra, davant de més de2000 persones provinents de tot el territori. Ha estat un acte festiu i, alhora, emotiu i reivindicatiu.
Presentat pel president de la Federació de BCN, Oriol Amorós, i la diputada Patrícia Gomà (que ben aviat rebran una proposta de la Terribas per treballar a la tele, perquè trobo que se’n surten molt bé), a l’acte han intervingut una bona mostra de líders d’arreu dels Països Catalans, entre d’altres: Cil Buele (Balears), Marta Cid (Terres de l’Ebre), Manel Balcells (Vallès Oriental), Montse Bergés (Lleida), Sergi de los Ríos (Camp de Tarragona), Andreu Bosch (Maresme), el senador Carles Bonet, la portaveu Marina Llansana i el barceloní Jordi Portabella, que ha estat presentat com a l’home que quan cal li clava una puntada al cul als socialistes. Genial!
Acte seguit ha intervingut en Carod amb un discurs vibrant, del qual jo destacaria les següents paraules:
No som aquí contra ningú, sinó a favor d’Esquerra i d’una Catalunya lliure. No obstant, cal reconèixer que hi ha diferències entre les diverses candidatures sobre la manera de fer política i construir un partit, de manera que el 7 de juny cal triar entre:
-Una ERC responsable, seriosa, valenta, amb idees, amb vocació de ser majoritària i d’aconseguir tot el poder per a Catalunya, o...
-Una ERC de calçotada, amb cops de volant, amb canvis d’estratègia cada sis mesos, sense cultura de govern, petita, amb por de créixer, sectària, controlable, amb vocació marginal i d’aconseguir el poder per a l’aparell del partit.
Vaig conèixer en Joan l’any 1998, per motius polítics. El tripartit de dretes (CDC-UDC-PP) d’aquella època va acordar privatitzar una empresa pública en la qual jo treballava per eixugar el substancial deute de la Generalitat. Una representació dels treballadors i les treballadores de l’esmentada empresa, que en un 95% s’oposaven a l’operació, es va encarregar de la feixuga tasca de portar al Parlament català el mandat del conjunt de la plantilla, i així va ser com vaig conèixer Joan Ridao.
No oblidem que, a Catalunya, la Federació CiU va governar durant vuit anys (1995-2003) amb el suport total del grup parlamentari català del PP d’Aznar, Acebes i Zaplana, i aquesta col·laboració va servir per avalar davant la societat catalana una certa respectabilitat dels populars a Catalunya. Anys després, constatem com aquesta porta que els regionalistes els van obrir només ha servit per potenciar la visceralitat del partit espanyol contra Catalunya i la llengua catalana: fent campanyes contra l’Estatut (i aprovant estatuts com l’andalús, que tenen bona part de l’articulat afusellat del català), impulsant oficiosament boicots contra els productes catalans, propugnant polítiques d’apartheid lingüístic, etc. etc.
(Hi ha més info sobre per què vaig decidir entrar a militar a ERC després de veure com treballava Joan Ridao)
Tothom ha parlat del debat de divendres de TV3, o del sonso cara a cara entre els líders espanyols de la segona i la quarta força política del Principat (d’acord amb les darreres eleccions nacionals de 2006), però ha passat força desapercebut l’interessant debat entre les set forces parlamentàries amb grup propi al Congrés que va emetre TVE-1 dijous passat entre les 22.00 i les 00.30
Molt bona actuació de Ridao, també destacables la del convergent Jané i el basc Erkoreka, però francament denunciable l’actitud del popular Esteban González Pons. (Hi ha més info sobre el que es va dir: a la Comunidad Valenciana la terra no és rodona sinó plana... mentre governi el PP! A més, la llista amb els 20 motius pels quals, a Catalunya, votar PSC és com votar PP.)
Ja cal que els d’Esquerra comencem a demanar ajut als déus
Senyores i senyors: per tenir grup parlamentari al Congrés dels diputats i diputades no només cal tenir un mínim de 5 diputats/ades (que ho aconseguirem), sinó que, a més, cal haver assolitel 15% dels sufragis a les quatre circumscripcions electorals del Principat (ai, ai, ai... Barcelona!)
Fa quatre anys només vam assolir el 14,6% dels vots a BCN (23,9% a Girona; 21,43 a Lleida i 19,86% a Tarragona), però la generositat de la Mesa va permetre la formació del nostre grup al Congrés. Però ben aviat probablement aquesta decisió dependrà de Jose Bono!!!
(Hi ha més info sobre les primeres paraules de Bono quan li demani l’Iceta que reconsideri la seva negativa, i sobre la importància de tenir grup parlamentari propi)
Després d’una intensa precampanya, ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de comparar programes i candidatures.
La dreta catalanista presenta un candidat antiindependentista. El socialisme català, com més va, més oé-oà-cada-dia-te-quiero-mah-oé-oé-oé-oà... El PP, com sempre, contra l’Estatut, sobretot contra l’addicional tercera, contra la llengua catalana, contra el retorn dels papers espoliats a Salamanca... contra tot el que flairi mínimament a una Catalunya que s’allunyi del floklorisme. En parlem? (Hi ha més info sobre tot plegat i sobre el fet que a Girona i Lleida no votar ERC és votar PP)
Llegeixo a La Vanguardia d’avui, amb una certa consternació, que dillunsserà presentat oficialment el nou perfum socialista... I m’he dit: això ben bé mereix una anotació! Deixarè que parlin per mi els clàssics, però...
...Grenouille hi posà només una capa d’aromes refrescants: menta pebrera, espígol, essència de trementina, llimona, eucaliptus, que moderà ensems i amagà agradosament sota unes gotes de delicades essències florals cmo el gerani, la rosa, la tarongina, i el llessamí. Després de diluir-lo amb alcohol i una mica de vinagre, el fonament damunt el qual reposava la mescla ja no feia una olor repugnant. La fetor latent s’havia perdut sota la frescor dels nous ingredients fins a esdevenir imperceptible, la flaire de les flors habia embellit la base repugnant i l’havia transformada en quelcom de gairebé interessant; i, estranyament, ja no pudia en absolut a putrefacció. Per contra, el perfum semblava exhalar una forta i alada aroma de vida...
(El perfum. Història d’un assassí. Patrick Süskind. Traducció de l’alemany de Judith Vilar)
(Hi ha més info sobre els diversos tipus de colònia sociata que podreu adquirir al carrer Nicaragua a partir de dilluns, amb el seu nom, composició i perdurabilitat...)
El socialisme hispanocatalà s’esforça per reduir el pes de l’economia catalana
L’apagada i el caos aeroportuari de l’estiu, l’assignació de la T-Sud a Ibèria, l’elevació a la categoria de mot usual de la paraula “esvoranc” per la mala gestió de RENFE i de les obres del TGV, la desconnexió de TV3 al País Valencià, la negació de publicar les balances fiscals... Ahir divendres hauria d’haver arribat el TGV a Barcelona. No es pot dir que enguany la gestió dels socialistes espanyols hagi estat massa brillant, oi? (Hi ha més castanyes a discreció per al socialisme hispanocatalà que ens malgoverna)
Arribo al Palau de Congressos de Catalunya. Tan bon punt m’acredito, de seguida veig X., un exalt càrrec a qui m’uneix un gran afecte,apartat voluntàriament de les contingències de la política per discrepàncies amb la direcció de la conselleria. Vigila que no et vegin amb mi, que encara perdràs punts, em diu. Que és catxondo. Saludo S., regidor d’una important capital catalana, a qui desitjo sort en la nova etapa de govern.
Hi havia programades dues taules rodones alhora: la d’Oriol Amorós (immigració) i la de Carme Botifoll (economia), i allò que dubtes entre una o l’altra, uf, un embolic. Finalment em decideixo per la d’economia. Un nivellàs a totes les taules rodones, cal felicitar la secretària de Formació d’ERC, Georgina Oliva. A l’espai A, la taula de l’Huguet havia aconseguit una assistència de públic que impressionava. M’ubico a les darreres files, on coincideixo ambJ., gracienc i bon amic, pencaire de la base 100%. Com que estàvem a les acaballes de l’acte, ens belluguem fins a les darreres files per conxorxar una mica (és broma)... (A continuació teniu tota la informació sobre aquesta decisiva conferència)
CCOO està prenent una deriva perillosament anticatalanista. En sóc afiliat, però darrerament no m’agrada la seva pèrdua de consciència nacional.
La invisibilitat de la marca CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) amb la instauració del nou logotip, els atacs periòdics des de la meva Federació contra les conselleries de Vicepresidència o Governació (atacs pràcticament inexistents cap a la resta de conselleries d’ICV o PSC) i la convocatòria d’una vaga a Rodalies com a protesta contra el traspàs del servei a la Generalitat són algunes actuacions que em poden fer repensar l’afiliació. (Hi ha més info sobre per què i en quin moment jo podria deixar el sindicat)
