El Bloc de Joan Josep Isern
|
|
Televisió, ràdio i cinema  En la tranquil·litat d'una nit de vacances reviso el DVD de "Moulin Rouge". Una pel·lícula que hauré vist cinc o sis vegades i sempre en format petit. No vaig poder veure-la en pantalla gran quan era el moment i bé que me'n penedeixo.  La podeu veure a la sala Verdi Park i estic gairebé segur que és, amb distància, la millor oferta que presenta aquest mes d'agost la cartellera cinematogràfica barcelonina.  Algú, sabedor que d'aquí a uns dies l'A. i jo enfilarem cap a terres sicilianes per passar-hi la segona part de les vacances (que per a mi comencen precisament avui), ens diu que a 8TV els diumenges al vespre fan una sèrie de telefilms amb aventures del comissari Salvo Montalbano. "Fins i tot compta amb el vist i plau del mateix Camilleri", ens diu l'informant per acabar de convéncer-nos. (n'hi ha més)  Un dia de 1985 l'A. els nois i jo vàrem anar a veure "Electric Dreams", una agradable comèdia romàntica americana que tocava el tema de la intel·ligència artificial a través d'un triangle format per un xicot superdotat i tímid, el seu ordinador (desvergonyit i amb ànsies d'independència) i una encantadora veïna que toca el violoncel en una orquestra.  (La sèrie comença aquí)  (la sèrie comença aquí)  Un dels primers records de la meva vida -potser encara no havia fet els quatre anys- em porta a un indret inquietant, solitari, obac, molt verd, amb una atmosfera un pèl carregada i uns sorolls molt especials, tot plegat al costat d'un toll d'aigua de dimensions respectables. Si més no mesurades a l'escala dels meus ulls d'infant.  Des de fa uns quants anys cada mes de juliol -més concretament entre el dies 7 i 14- l'A. i jo procurem no perdre'ns -ella des de casa i jo des del televisor del despatx- les retransmissions en directe que TVE fa a les 8 del matí dels "encierros" de San Fermín a Pamplona (NOTA: Ja vaig escriure aquí mateix temps enrere que a mi no m'hi veuríeu mai, en una manifestació antitaurina. No som perfectes, tu; què hi farem). (n'hi ha més)  Té tota la pinta de ser una llegenda urbana però com que la persona que m'ho va explicar ho va fer amb una gran convicció ho reprodueixo aquí: en l'edifici del Grup Godó, més concretament en la planta on hi ha els despatxos dels directius de RAC1, hi ha un discret recambró -d'aquells que normalment serveixen per desar-hi les escombres i els estris de neteja- en el que hi ha un reclinatori davant d'una fotografia a escala natural de Montserrat Minobis, aquella senyora que va passar per la direcció de les emissores de la Generalitat actuant com una piranya en un bidet i que, entre altres meravelles, va aconseguir que Jordi Basté i Toni Clapés deixessin Catalunya Ràdio i fitxessin per RAC1.  Quarts de set d'aquest matí. Fem el llit mentre de fons ens acompanyen els informatius de la ràdio. A totes les emissores un tema monogràfic: la vaga de transportistes i les greus repercussions que pot tenir en el consum. Amb el cobrellit a la mà l'A. comenta: "Vols dir que no en fan un gra massa, amb tanta insistència sobre què està passant, què ha passat i què està previst que passi? Vols dir que tot això no contribueix a generar encara més pànic entre la gent?". (n'hi ha més)  No sóc modern. Ho tinc plenament assumit des de fa una pila de temps i en aquestes Totxanes hi ha exemples claríssims -que no amago en absolut- d'això que acabo de dir.  Una dona carreteja un gat i el deixa en una casa a la porta de la qual un rètol adverteix "Gos perillós". A un paio encorbatat li ve pixera repentina i no se li acut res millor que descarregar en una paret a l'aire lliure (només falta que els aneu donant idees) al costat d'un cartell que avisa que hi ha mecanismes elèctrics d'alta tensió.  Abans d'ahir durant la meva sessió matinal de bicicleta estàtica el senyor iPod em va triar "La Valse d'Amélie", de Yann Tiersen, el tema principal d'aquella deliciosa pel·lícula que aquí es va dir "Amélie" i que a França tenia un títol un pèl més llarg (vegeu aquí).  Si algun extraterrestre acabat d'arribar a aquest planeta em preguntés què és el teatre li diria que estigués atent a la ràdio -a qualsevol emissora- i que quan sentís una veu de dona "de rompe y rasga" cantant una cosa que diu "Teaatroooo. Lo tuyo es puro teaatrooo" (vegeu aquí) parés orella perquè amb tota seguretat a continuació es parlaria del tema pel qual s'interessa. (n'hi ha més)  Contra el meu costum anit em vaig quedar fins tard davant del televisor per veure "Bucarest", el documental d'Albert Solé sobre la figura del seu pare, Jordi Solé-Tura, advocat, polític i, entre moltes altres militàncies més (PCE, Bandera Roja, ministre del PSOE...), un dels pares de l'actual Constitució espanyola.  Tot arriba al seu final i després que els dos vailets ardits -l'heroi Eloi i el franc i expert Ricard- asolissin els cims (vegeu aquí) de la glòria bocamolliana avui els ha tocat el perdre (per deu punts!).  Avui un apunt telegràfic només per recordar a la concurrència que aquest vespre, entre un quart i dos de nou, en el programa "Bocamoll" de TV3 veurem coses mai vistes fins avui protagonitzades pels dos vailets eixerits i ben parits que surten retratats aquí al costat. 
Apunt d'allò més endogàmic, aquest. No me n'amago pas. L'he titulat amb el nom del programa de TV3 però també podria haver-lo titulat "Orgull de pare i de mare". O "Quin xicotet més eixerit que tenim". La raó és molt senzilla: des d'aquest vespre i durant uns quants dies que deixo en la incògnita (tot està enregistrat des de fa temps) l'Eloi, el noi petit de casa (vegeu aquí), comença a triomfar al programa de TV3 "Bocamoll" (vegeu aquí). (n'hi ha més) 
Escena A: (veu de noia) "Ho sento. No l'he vist". (veu de noi entre vint-i-cinc i trenta anys) "Tranquil·la. No hi fa res"... "Però si li he destrossat el cotxe"... "No es preocupi. Es pot arreglar" Escena B: (veu d'home) "Vila, està acomiadat". (veu del noi d'abans) "Cap problema. Es pot arreglar"... "Com? Així de tranquil? Què farà ara"... "Doncs me'n vaig a casa i a gaudir". Escena C: (veu de noia) "Carinyo, sóc a la dutxa". (veu del noi que ja coneixem acostant-s'hi) "M'acaben de despatxar de la feina. Però no et preocupis: es pot arreglar". (veu de la noia mig sorpresa mig excitada) "Caaa-ri-nyooo..." (n'hi ha més) 
Potser és perquè aquest Barça seria capaç de glaçar les incandescències d'un volcà però fins ara la majoria dels diumenges a les 8 del vespre jo tenia una cita radiofònica inajornable amb el mestre Joaquim Maria Puyal i tot el seu equip de professionals. Des de fa dos diumenges, però, aquesta fidelitat de molts anys s'ha començat a esquerdar per culpa de Carles Capdevila i el programa de TV3 "Qui els va parir" (vegeu aquí) del qual és presentador, ideòleg i director. (n'hi ha més) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
ENIGMíSTICA I JOCS
LLIBRES I MOTS
MúSICA I CINEMA
PREMSA
SCRABBLE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Cultura21
Vilaweb Lletres
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
