|
Alguns lectors m'han demanat que penge alguna cosa de música bretona, arran els comentaris del viatge. Trobe que aquest és un bon punt d'inici. Un Tri Martolod, una de les cançons més conegudes d'Alan Stivell, on l'acompanyen pràcticament tots, els Tri Yann, Servat, Dan Ar Braz...
Estem a la redacció pendents de les teles americanes per la història aquesta de l'huracà i de sobte veig que ensenyen les alfàbegues de la festa del poble per la pantalla on tenim encesa la CNN -"Basil Festival", en diuen. Evidentment em pose a cridar com un boig mentre la redacció riu, divertida per la meua excitació pobletana.
Com que ha estat un vist i un no vist m'he posat a buscar immediatament la peça a la web i l'he trobat, és aquesta que enganxe ací baix. De fet es tracta d'un dels anomenats iReports, reportatges fet per gent del carrer, no els periodistes de la cadena, i dels quals la CNN en rep milers. Ells després seleccionen quins els resulten més atractius i aquests els passen per la televisió -i puc certificar que avui fa uns minuts ha estat aquesta de Bétera. La mundialització, vet-ho aquí, també deu ser veure les alfàbegues per la CNN mentre esperes l'huracà Gustav...
vicent |
diumenge, 31 d'agost de 2008 | 15:11h
Sobre la identitat: "Txapel batekin bi buru ezin estali". O siga: "Un barret no pot tapar dos caps".
 El trànsit per París em permet carregar llibres diversos. Un, l'autobiografia d'Hubert Reeves, és una lectura ideal de vacances així que aprofite les darreres hores de l'agost per a devorar-lo. (Hubert Reeves. "Je n'aurai pas le temps". Seuil). És de bon llegir, equilibrat i ple de curiositats. La descripció del seu viatge a l'antiga URSS és excepcional, com també el relat sobre els seus avantpassats i els seus records del Quebec oprimit pel catolicisme militant. I hi ha petits detalls sobre les seues conegudes investigacions científiques que resulten interessants.
M'ha encuriosit, però, un comentari concret. És quan relata un cas que el va enfrontar a un altre astrofísic arran les seues aportacions sobre els neutrins solars. L'altre, del qual no n'esmenta el nom, l'acusava d'haver-lo plagiat quan en realitat era al revés. Després de consultar la documentació publicada i quedar demostrat sense ombra d'error que Reeves havia escrit primer l'altre col·lega va recordar haver llegit l'article original però va afirmar tot seguit que l'havia oblidat del tot i que potser allò que pensava que era original seu potser havia quedat dormint al seu cervell després de llegir-ho en el text del quebequès. I aleshores l'elegant Reeves en comptes de fer sang el tranquil·litzà dient que això té un nom: criptomnèsia. Que vol dir que tu recordes una cosa perquè l'has llegida però has oblidat que l'has llegida i per tant penses que és teua. No sabia que això tenia nom.  Em sembla que va ser Gwemdal qui em va obrir la porta d'aquest país. Segurament, no ho puc recordar, devia arribar a ells des de Pentagle o John Renbourn, recreadors de luxe del folc anglés. Però des dels seu acords i a partir d'ells se'm va obrir un món immens que he gaudit durant dècades, amb la música bretona convertida en una de les meues memòries predilectes. Primer de tot i per damunt de tots amb Alan Stivell. Però també i gràcies ben sovint a ell pels excèntrics però indispensables Tri Yan, pel sobri i rotund Gilles Servat, per l'espectacular Dan Ar Braz o ara pel darrer descobriment, l'elegant i creatiu Didier Squiban. I tanmateix, tot i que per a mi Bretanya és sobretot música, visitant el Museu de Bretanya a Rohanez (Rennes) m'ha sorprès veure dins una vitrina un disc de vinil d'Alan Stivell, l'imprescindible "Un dewezh barz ger", un dels discos més bonics i personals que mai no he escoltat. M'ha sorprès però alhora m'ha satisfet enormement. De tota la seua discografia per a mi és el seu millor disc i sé que el seu impacte musical, cultural i polític va ser clau per a aquest país i el fa mereixedor per tant de l'honor de ser considerat una autèntica peça de museu. Però cadascú té les seues imatges pròpies i a mi m'ha passat que mentre l'admirava allà darrere la vitrina no podia evitar recrear al meu cap la vella caixa de taronja d'on durant tants anys el vaig treure per fer-lo sonar al vell tocadiscos de casa, una vegada i una altra i una altra més...  L'abadia de Sant Miquel és un dels monuments més corprenedors del món. La marea l'envolta per complet quan és alta, segons Victor Hugo amb la "velocitat que només pot dibuixar un cavall al galop". I la mateixa marea deixa al descobert una plana inaudita de fang i aiguamolls quan és baixa. Sobre ella, sobre la plana o sobre l'aigua depenent de l'hora del dia, es retalla un penyal immensa coronat per l'agulla del monestir. Diuen que en l'edat mitjana els pelegrins veien Sant Miquel com si fos la Jerusalem bíblica. Avui encara em sembla una imatge adequada.
Des de que t'hi vas acostant Sant Miquel es retalla al cel amb una precisió geomètrica impossible. Cases, palaus i l'abadia fan un tot massís envoltat d'unes imponents muralles inexpugnables sobre les quals es dreça la bandera normanda dels dos lleons. Sant Miquel és la frontera entre Bretanya i Normandia. De fet des de les torres es veu amb claredat la ratlla que marca el riu Cuesnon i s'alimenta el dubte sobre a quin país pertany aquesta meravella. La realitat històrica, però, és indiscutible i sempre han estat els normands els qui han senyorejat aquesta fortificació que els bretons coneixen com "la torre que fa de ratlla". Quan ens n'allunyem cau la nit i el reflex del darrer sol sobre la plana mig mullada omple de brillantors l'horitzó immens que s'allarga fins allà on la mar espera de nou l'hora d'abraçar la muntanya  La Baula és un poble costaner de la regió bretona de Naomed (Nantes) que l'estat francès no considera com a tal i l'exclou de fet de la "regió bretona" oficial. Tanmateix passejant pel port tots els vaixells que duen bandera duen la Gwen Ha Du bretona. Hi hem vingut precisament per a viure "El Perdó", una manifestació religiosa en els seus orígens però que ha esdevingut una reivindicació política de la pertanyença d'aquest poble i aquesta regió a Bretanya. Dinem en un restaurant de l'avinguda principal que és pràcticament buida. Fa fred i roineja, em fa pensar fins i tot si no suspendran l'acte. El mestre del restaurant ens posa en una taula des d'on no es veu el carrer i la sorpresa és eixir i veure'l ple de gent a les voreres. Falten pocs minuts per a l'inici de la desfilada i els primers bagads enarborant la bandera bretona ja es veuen a la platja. En desfilen quinze. El bagad és la formació tradicional de desfilada de la música bretona, amb gaites, bombardes i percussió. Hi desfilen també grups de dansa que després faran tot al llarg de la vesprada un festival en un parc pròxim. Mentre passen la gent aplaudeix i des d'alguns balcons fan onejar les banderes blanc-i-negres. La música del bagad és molt potent i se't posa al cos amb molta facilitat. Recorde haver escoltat Stivell dient que el bagad amb la seua força va retornar l'autoestima als bretons. Feia anys que esperava escoltar una desfilada com aquesta en aquest país i la gaudisc del primer moment al darrer. Després, al parc, passegem entre paradetes de llibres bretons, de grups polítics, de menjar... i segueix la música fins que decidim anar-nos-en. Una enorme bandera bretona a la porta del parc recorda a l'estat francès que per més que des de fa dècades neguen la realitat la realitat s'escolta en l'aire, literalment. (No sé com però la meua menuda va aconseguir fer una foto on aparec reflexat dins el bombo d'un dels bagads. Gràcies.)  Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M'hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l'exèrcit francès. Compte els noms d'una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d'ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu. Com s'explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja. Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s'ha recuperat.  El clima és gris i plujós cada dia. Som al cor de l'Europa atlàntica i sembla que el país en ho vulga recordar fins i tot en ple agost. Els nadius, segurament perquè ho són, no perden de vista mai aquest fet. En una desfilada cada grup té una persona encarregada de dur un carret ben peculiar que tragina els paraigües de tots. Útil i sensat. De debò. La carretera comença a entrar en el bosc de Brocelàndia i els arbre comencen a amagar la llum. De sobte tot és verd i espès, rotund, envoltat d'una distorsió lleugera que se't posa ulls endins. Durant segles aquest va ser un dels boscos més grans d'Europa i el més conegut. Brocelàndia és la terra del rei Artús, dels cavallers de la Taula Rodona, de Merlín (el bretó Merzín), de Lancelot i de Viviana.Avui la major part del bosc és protegit i no s'hi pot entrar però hi ha rutes petites que deixen endevinar el que devia ser en el seu temps, camins de pocs quilòmetres que t'obren un pas entre l'espessor i t'acosten als racons més mítics. Hi hem caminat per l'ombratge fins la tomba de Merlín i la Font de l'Eterna Joventut. Merlín diuen que hi reposa encadenat per set cercles màgics i la gent deixa paperets amb desitjos entre les restes del megalit que la tradició diu que és la seua tomba. Em sorprèn quanta gent hi ha reunida en aquest cercle de pedres que clouen tres arbres, representant en la tradició celta la saviesa, l'eternitat i la vida. Fa bon dia però passejant per aquesta vorera del bosc endevines com devia sentir-se algú en el seu cor més espès enmig de la pluja i la boira quan aquest espai s'estenia durant quilòmetres i més quilòmetres. La gent del lloc diuen que Brocelàndia és un mar d'arbres perquè no té final i només pots recórrer amb certesa les seues platges, allà on una muralla vegetal es dreça tapant la vista.
vicent |
divendres, 29 d'agost de 2008 | 18:33h
El TGV bretó ix de Roazhon (Rennes) i et deixa en dues hores a París. Malgrat que no fa tot el viatge per les vies de l'alta velocitat. Són 350 quilòmetres, la distància exacta entre Barcelona i València. Diuen que quan acabaran de posar tot el tren sobre vies d'alta velocitat les dues hores baixaran a una i mitja. I fa ràbia. Fa ràbia pensar com ens prenen el pèl a nosaltres. Una hora i mitja entre València i Barcelona seria tan sensacional...
vicent |
dimecres, 27 d'agost de 2008 | 20:07h
Acabe d'arribar de la Bretanya i estava preparant un cert relat del viatge, marcat per la música. Però m'he assabentat de la mort de Peer Wyboris, el grandíssim bateria company de viatge de Tete Montoliu. Deixa per a demà la música bretona i engegue per tota la casa una mica del gran jazz que van arribar a fer junts ells dos i l'Horacio Fumero. La cordà i la coetà marquen sempre l'epicentre de les vacances. Bona enguany. Bona, malgrat que s'hi van notar els efectes de les noves normes municipals. En haver menys carrers on es podia tirar la gent es concentrava més i apareixien "turistes" vestits de paisà que miraven des dels cantons amb major o menor prudència. Nosaltres ens vam posar al cantó de casa, com sempre. El vam defensar amb correcció. Frederic estava una miqueta nerviós al principi i Nil preocupat perquè s'havia oblidat les botes i va tirar amb sabatilles. Jo patint amb les botes i la calor com cada any. A Nil el van cremar en una cuixa de forma lleu i a mi em van picar l'esquena deixant-me un morat. Res important. Frederic es va anar entonant malgrat que la visera del casc no se li obria i supose que es cansava per això. A Màrius sembla que per fi no se li va cremar el caixó gràcies a un doble reforç que li havia fet el meu germà però a Jesu si que se li va cremar, perquè les tradicions no s'espatllen. Vam passejar una miqueta, a ca l'Albert i a la seu del Bloc Nacionalista que estava molt animada i vam anar a dormir abans de l'eixida del sol, que ja tenim una edat i aguantem el que aguantem.
El material de tir bo. Rausell està mimant ara la qualitat i dóna gust. Coets dels 12, del 10, del 8 i pixarretes i una bona quantitat de femelletes, realment bones. En vaig encalar un parell als balcons de casa perquè la família poguera cridar una miqueta i córrer. Sembla que vaig aconseguir fins i tot que Nicolàs s'alçara del sofà, fet que segon la Júlia va ser tot un èxit.
Ara uns dies fora de viatge. Em perdré la coetà del gos però les dates no tenien massa opció. No escriuré durant uns dies. Bon estiu als qui sou de vacances i bona feina als altres.
vicent |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 17:35h
A Pequín s'ha organitzat una de ben grossa amb "la brometa" de l'equip espanyol de bàsquet fent-se una foto amb les mans allargant els ulls com si foren "xinets". La fotografia ha sentat fatal en aquell país i en diversos països anglo-saxons i fa uns minuts els Comitè Olímpic Internacional ha dit que era "inapropiada" i que Espanya hauria de demanar perdó. L'acusen de racista.
Jo crec que més que racista és ignorant. Que és el problema real que tenen els espanyols. Sincerament no crec que tinga cap intenció de menystenir els xinesos però reflexa el poc interès per entendre la diversitat que tenen els espanyols. Entre les moltes reaccions que hi ha als diaris internacionals hi ha una que m'ha cridat l'atenció. Un senyor hi diu que el problema que tenen els espanyols "és que no han entès mai que són poqueta cosa i que el seu imperi es va acabar fa segles". Encara no del tot, però no deixa de ser una explicació que casa amb les brometes que fan tothora. Aquests dies estic mirant molt els Jocs per televisió i és rar el dia que un comentarista fent-se el graciós no es burla de la pronunciació d'algun atleta en alguna llengua o d'algun detall del país que representa. I em xoca molt que en els fòrums on es discuteix sobre aquest tema de la foto la reacció dels espanyols sempre és de negar que siga racista i de carregar contra qualsevol enemic exterior, començant pels mateixos xinesos. Tot, excepte reconèixer que pot ser un error fet sense mala intenció i rectificar. Que seria molt més lògic. De la manera que parlen els que les han vistes sembla que enguany les alfàbegues no batran rècords. Jo ho trobe normal. No pot ser que cada any siguen més grans. I les condicions climàtiques apreten. Ahir va fer un ponent infernal i m'imagine que a l'hort s'ho passarien realment mal amb les plantes a punt d'eixir al carrer i adornades com deuen estar ja.
En qualsevol cas només queden dos dies per a veure-les, per a posar les mans en elles i portar-nos l'aroma a les mans, per a veure-les passejar de la mà dels cossieters. Espere que Ramon, que les cuida sempre amb saviesa, estiga tranquil.
vicent |
dilluns, 11 d'agost de 2008 | 20:06h
Enmig d'una vesprada xafogosa trec una estona de mandra per a respondre correus que començaven a acumular-se en la bústia. Per sort a l'agost la quantitat baixa de forma considerable i malgrat que fa dies que no en responc en mitja hora enllestisc i envie resposta a una dotzena de persones. La sorpresa és que tres d'elles responen immediatament la meua resposta. Caram. Això vol dir que eren al peu del canó en ple agost, no sé si treballant o perdent el temps. Però l'estadística m'impacta. Tres de dotze en menys de cinc minuts...
vicent |
diumenge, 10 d'agost de 2008 | 18:37h
La guerra entre Rússia i Geòrgia em tem que serà dura. Fa dècades que en tenen ganes, els russos. Els georgians saben que és impossible enfrontar-se a l'exèrcit rus amb garanties de victòria i l'ajut occidental o de l'OTAN és gairebé una entelèquia. Bones paraules, si arriba i prou. Igual ho aturen accedint a les pretensions russes a Ossètia però em sembla que en l'esquema dels russos no hi ha només "ajudar" els russos d'Ossètia, Abkhàsia o Adjària. Hi ha, n'estic segur, la voluntat de fer-se els amos, de nou de Geòrgia. La pàtria, renegada, de Stalin.
vicent |
dijous, 7 d'agost de 2008 | 19:21h
Al setembre de l'any passat em vaig apuntar al Facebook però no vaig saber massa bé per a què el podia fer servir. Ara he tornat a entrar però continue sense entendre massa bé de què em serveix. Algú em pot ajudar? Podeu suggerir-me què hauria de fer amb ell? Vaig a treure'm el permís per a tirar coets la nit del quinze i em trobe amb la sorpresa que un funcionari municipal considera que no sóc d'on sóc. Al final, gràcies a l'ajuda del meu germà Joan, la cosa queda resolta però no la meua perplexitat. A Bétera cada any restringeixen més i més la coetà. Ho vaig denunciar en el discurs que vaig fer de mantenidor de les festes, l'any 2001. Aleshores vaig dir que em feia vergonya veure que l'ajuntament repartia un paper on deia en quins carrers no es podien tirar coets. Poc em podia pensar que set anys després el paper diu en quins carrers es poden tirar, perquè en la immensa majoria ja ha quedat prohibit.
Fins ara si hi havia carrers on algun veí no volia coets prohibien tirar-ne allà. Enguany han donat dos passos més en el camí de la destrucció de la festa. El primer és que ara han de ser tots els veïns d'un carrer els que firmen demanant si es poden tirar coets o en cas contrari estarà prohibit. Al meu ho hem fet però hem estat dels molts pocs on tots els veïns sense excepció han signat. El segon pas ha estat prohibir que tire ningú que no siga de Bétera. Explícitament però que estiga aveïnat a Bétera. Com que jo tinc els papers a Barcelona he hagut de veure com un funcionari em deia en primera instància que no sóc del poble i que per tant no puc tirar coets. Sort del meu germà, que ho ha pogut arreglar.
El primer any que vaig tirar coets no el recorde. Vaig eixir amb l'estanquer i em van cremar al cul prop del castell. Devia tindre dotze anys. Des d'aleshores crec que només m'he perdut una coetà. He estat majoral. He tirat la coetà del gos. He fet de mantenidor de les festes. He escrit anys i anys en el llibre de festes sobre les coses més variades... i ara he de veure que tot això i la meua arrel més profunda sembla que no vol dir res davant un senyor amb uniforme que ni alça la vista i només mira el carnet, displicent...
He eixit del castell, on vas a apuntar-te, amb una profunda sensació de tristesa. Em tem que ells ja han guanyat i que la desaparició total de la coetà és cosa d'uns pocs anys. Sé que l'enyoraré molt.  Fa molts anys quan anàvem a Barcelona ens cridava l'atenció que els rètols del carrer estigueren en català, cosa que ací era tota una novetat. Un bon amic va arribar a fer una teoria sobre el que n'anomenava "paisatge lingüístic" i la seua importància, que aleshores veiem amb una gran enveja.Doncs he de dir que cada vegada el paisatge lingüístic ens és més favorable al poble també. Fa anys algun pub, el Travessanya crec que va ser el primer, era l'únic establiment en retolar en català i encara de la forma més prudent imaginable. Avui en canvi n'hi ha dotzenes i dotzenes de rètols i cada volta en són més. I de tota mena de coses i establiments: hi ha forns i autoscoles, advocats i venedors de roba, mecànics i dentistes que prenen la determinació d'anunciar-se en la llengua del poble, de fer-la visible també com a senyal important de la seua activitat. La valencianització del paisatge comercial de Bétera és una evidència constatable. Potser encara no arriba a la meitat dels establiments comercials però cada vegada es fa notar més, sobretot si tenim en compte que l'Ajuntament no ha fet mai un pla de normalització lingüística i que tot creix des de baix, silvestre. Avui he fet un passeig quan el sol ja baixava i he anat fotografiant allò que veia, simplement i content. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
