No sé què va pensar el conseller però a mi la imatge m'ha tirat quaranta anys enrera, al cine Martín. La vesprada de diumenge la passàvem sempre allà, al cinema del poble. Hi feien dos films, un generalment roí i un segon milloret. Menjàvem tramussos i amb purumoros i llimonada fabricàvem durant el primer dels passes una espècia de coca-cola casolana a base de sacsejar l'ampolla fins dissoldre el purumoro en el líquid. I una de les grans discussions amb els amics era precisament aquesta: com era possible que es besaren els actors amb tanta facilitat. I la tesi imperint era que es besaven de mentida i que n'hi havia un vidre entre els llavis d'ella i els d'ell.
Era innocència infantil en estat pur i puritanisme franquista interioritzat. En el nostre cap es feia impossible frivolitzar el bes als llavis. Era massa important i decisiu com per a que qualsevol poguera anar besant els llavis de qualsevol altre sense cap més motiu que un film o una obra de teatre. I l'explicació màgica que confortava la nostra curta moral era el vidre. Un vidret posat estratègicament per a impedir el contacte dels llavis.
Ara fa riure però vam passar vesprades senceres discutint-ne la tecnologia. Com l'aguantaven? Qui el posava? Com era que no en quedava rastre? Segurament per això quan m'han explicat que entre els llavis del conseller i els de la ballarina hi havia un vidre al cap a mi m'ha tornat el vell Martín i el seu cinema.

Descobrisc al Flickr que Espe Casanovas, la Xiringa, hi té penjades una enorme quantitat de fotos. Entre elles algunes antigues del poble, d'Apocalipsis, amb Ribera, algunes de la festa i algunes de personatges variats. M'impacte sobremanera
Anit vam fer festa grossa a Benaguasil. Celebràvem els vint anys de la creació de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria (web oficial de l'institut:
Fa molts anys quan anàvem a Barcelona ens cridava l'atenció que els rètols del carrer estigueren en català, cosa que ací era tota una novetat. Un bon amic va arribar a fer una teoria sobre el que n'anomenava "paisatge lingüístic" i la seua importància, que aleshores veiem amb una gran enveja.
Per a commemorar els 800 anys del naixement del Rei Jaume I no se m'acut un fragment millor del Llibre dels Fets que aquell que narra la seua entrada al meu poble, Bétera i a Bufilla -en aquell temps una alqueria andalusí amb entitat pròpia i veïna.
Després de sopar ens trobem a ca l'Albert. Hi ha quasi tota la colla i entre altres coses juguem una estona amb l'iPhone. L'Albert no ho recorda però fa molts anys vam tenir una conversa sobre ordinadors que cabrien en el palmell de la mà. Era quan anaven a treure el Newton i ho llegíem en una revista mentre esperàvem no-sé-què dins el seu cotxe en alguna estació de la línia del trenet de Llíria. El que hi fèiem no ho recorde, segurament un dels milers d'embolics comarcals que ens han juntat aquestes darreres dècades, però recorde la conversa i a tots dos convenint que això seria una bomba. No ho fou el Newton, potser perquè era massa d'hora o la gent no estava preparada o a la tecnologia li mancava encara alguna cosa. Però l'iPhone ho serà, d'això jo ja n'estic segur. Quinze anys després o alguna cosa així però tot arriba...