L’Exèrcit de Catalunya va guanyar dissabte passat per 2 gols a 0 al d’Espanya. Més de 60.000 persones el seguien al Camp Nou. A casa érem 4.
Televisió sense veu, llar de foc, músiques variades de fons, embotits, formatges, vins i converses. Els convidats van ser d’una educació immensa portant tota mena de viandes i líquids. Els coneixereu a partir d’aquí i d’aquí. Torneu quan volgueu.
Anàvem sopant i molt de reüll miràvem què passava al camp de batalla. No es marcaven gols. El meu resultat a la porra multitudinària que vam fer a la feina anava guanyat forma amb el temps i es materialitzava amb el primer gol, 50€ pel guanyador, poca broma. Vaig estar a punt de gastar-me’ls abans d’acabar el partit però no, el segon no va trigar a pujar al marcador. Me’n vaig alegrar, però, encara que m’hauria agradat més guanyar-los de penal injust al temps de descompte.
El nostre exèrcit democràtic i pacífic tornava a demostrar, si calia, una vegada més, que a Espanya se la pot guanyar sobre un terreny de joc sense armament ni imposició de llengües, sense promeses incomplertes ni expolis fiscals, sense catalanofòbia ni solidaritats mal enteses.
L’alcohol, la complicitat, la literatura, les ganes de conversa i l’humor van fer tota la resta fins a quarts de quinze tocades.
A la capital de l’Anoia s’hi estan movent coses. Fa poc es va constituir un grup que sota el nom de "paranoia accions" organitza i promou activitats culturals a la ciutat d’Igualada. Són deu, són joves, estan preparats i tenen ganes de dinamitzar la seva ciutat. Ho tenen clar: no volen subvencions de cap mena, volen sumar amb la inicitativa privada.
En un país com el nostre, on tota mena d’entitats i ajuntaments, associacions i grups d’amics paren la mà i creuen que l’administració pública té l’obligació d’omplir-los-la, emociona saber que hi ha gent que busca altres vies.
"paranoia accions" -podeu seguir el seu blog des d’ací- omple, en part, el buit que ha deixat Cal Ble i ens faria treure el barret si en portéssim.
La llengua amaziga ja deu ser, a hores d’ara, la segona llengua més parlada a la Plana de Vic. El castellà està quedant relegat a la lamentable tercera –o quarta!- posició.
Els catalans, amb els amazics, tenim força coses en comú com és el fet de no tenir estat propi i el de viure amb una llengua imposada amb estats, exèrcits i mitjants de comunicació al darrera que la defensen i la propaguen.
Com que m’agrada la poesia i crec que a través d’ella es poden treballar temes socials i de nova ciutadania he pensat i fet de lligador de caps d’aquest recital de poesia amaziga i catalana. Recitaran, amb acompanyament musical, la Najat el-Hachmi, Anna Miralpeix, El Khalid Elmokhtari i Pilar Cabot. És aquest divendres 11 d’abril a les 23 hores a la Jazz Cava de Vic Recital inclòs dins el cicle “Lletra i música”, una iniciativa de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC)
El Museu Picasso de Barcelona ja no es limita a fer-se la barba d’or amb les desenes de milers de visitants que rep cada dia sinó que vesteix les seves exposicions temporals amb activitats diverses. L’exposició Picasso i la seva col·lecció es pot veure de la mà de Vicenç Altaió “El Picasso de la camisa vermella” el 6 de febrer, de la de Peter Stepan “L’encontre de l’art africà i l’art modern” el 13 de febrer i de la de Montserrat Soto “La memòria a través de l’objecte a la col·lecció Picasso” el 20 de febrer. L’activitat és gratuïta però les places són limitades, truqueu-hi. També durant tot el 12 de març hi haurà una jornada de conferències sobre l’exposició temporal. Ideal pels interessats en el tema del col·leccionisme i pels estudiants universitaris, caçadors de crèdits de lliure elecció. Per acabar-ho d’amanir la Maja Cecuk farà uns tallers infantils on els nens sortiran amb la seva col·lecció el 9, 16 i 23 de febrer i l’1, 8 i 15 de març.
Per a més informació entreu aquí o calleu per sempre.
És una discussió que només interessa als que ens dediquem a omplir pàgines de pantalla amb els nostres textos i als lletraferits, d’acord. És per això que ho comento aquí i no en una reunió de veïns d’escala. Com n’hem de dir del que tenim? Bloc? Blog? Som blocaires? O bloguers? Ara tothom en diu d’una manera diferent, per molt que el Termcat hagi tirat pel dret i amb pressa. Proposa bloc i blocaire. A les Jornades de la Catosfera del 25, 26 i 27 de gener a Granollers se n’acabarà de parlar.
A part del “Combat blocs o blogs” també hi haurà altres taules que poden resultar interessants: Codi ètic blocaire, Blocs i educació, Els blocs i la literatura, Els blocs i els negocis, Els blocs i la política catalana, Associacions i xarxes de blocs, Blocs i periodisme ciutadà, Blocs i nació i La influència dels blocs –entre altres activitats-.
Ens falta un Fabra o un Coromines que ens il·lustrin? No, tenim el Gabriel Bibiloni. Sort. Sense sectarismes ni místiques risibles, només amb el sentit comú a una mà i el mètode científic a l’altre, ens ho aclareix des d’ací i posa una mica d’ordre a aquesta olla de grills. Espero.
Jo dic, una mica per tocar els nassos –ho reconec- i una mica més perquè estic fart de la discussió, tot i que trobo necessària i important, que tinc un weblog –és el terme originari- i que sóc bloguista, que m’agrada d’allò més. Blocaire és una bestiesa en tots els sentits. El text del Bibiloni m’ha acabat de convèncer en aquest sentit.
No sé els blaveros de la “comunidad valenciana”, per tal de diferenciar-se del català i fent gala de la seva ignorància malintencionada com en voldran dir: vllok y vhlokáyre?
Dissabte 15 de desembre del 2007 va ser el Dia Verdaguer. M’explico: amb una colla d’Amics-Amigues ens reunim de tant en tant per posar en comú textos relacionats amb un tema de l’àmbit cultural. De fet són una mena de tertúlies literàries on l’humor i les ganes d’aprendre i intercanviar, la passió per la cultura en general i la nostra en particular es donen la mà. I dissabte tocava homenatjar a aquest tros d’homenot, l’anomenat Poeta de Catalunya, sex symbol de la nostra llengua, singular i universal, Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902). No es podia començar millor, és a dir des del començament, això és visitant el seu poble natal, Folgueroles (Osona) i la Casa Museu que hi ha –visiteu la web que està a disposició de tota la humanitat des d’ací i que s’explica en set llengües!-. Ens va guiar una jove i documentadíssima Montse Caralt i Sagalés que va asconseguir encomenar-nos el seu entusiasme, des d’aquí moltes gràcies i endavant! El recorregut per la casa li va servir d’excusa per explicar-nos l’època, la vida i l’obra de Verdaguer. Em va agradar tocar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Editon, Edited and Translated by Ronald Puppo, 2007: The University Of Chicago Press que si els Reis de l’Orient no em volen portar perquè enguany no he fet bondat em regalaré jo, d’amagat, poc després. Aquesta mena de llibres em semblen imprescindibles perquè la nostra cultura sobrevisqui a l’anomenada globalització. Després vam dinar a Can Branques d’Orís, I recomend you, really Catalan, good and cheap. Les mans de ministre les vam pair a casa diguem-ne nostre, si és que hi ha cases d’algú, amb la llar de foc encesa i el Kind of Blue de Miles Davis de fons mentre a fora començava a nevar, llàstima que no emblanquinés el paisatge. Llavors van començar les lectures que cadascú havia preparat, poesies, assajos, articles i audicions musicals. Una delícia això de seguir encomenant-nos la passió per aquest gran escriptor. Escriptor que tot déu va voler fer seu: la ultradreta, els progressistes, els missaires, la jerarquia eclesiàstica, la burgesia, el proletariat, els pobres de solemnitat, els espanyolistes, els catalanistes, els independentistes, fins i tot els franquistes! No és broma i afegiu-hi l’etcèrera que us vingui en gana. En vida i ara mateix és un autor que continua despertant aferrissades discussions a favor i en contra, com també hi ha qui vol donar com a Única la seva versió dels fets. Vam acabar el Dia Verdaguer de matinada tot jugant a El Savi, una mena de trivial sobre els Països Catalans que comença a la comarca de l’Alta Ribagorça i guanya qui acaba a la ciutat de l’Alguer –feu el favor de consultar la seva web, des d’ací!-. Tot plegat per evitar jugar al clàssic Trivial que a les preguntes d’esport sempre es demana pels segons cognoms de toreros de pura raça. Aquest va ser el nostre modest però sentit homenatge a aquest pes pesant de la llengua catalana, que si encara cap cineasta ha portat a la gran pantalla la seva intensa biografia és per la, suposo, basta ignorància o incurable autoodi dels productors catalanopensants. P.S. Va, deixeu-me acabar, sempre queda bé, amb un fragment extret de l’OC de Josep Pla, un altre sex symbol, per cert, de la nostra llengua, singular i universal: “I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon Marquès de Comillas”.
Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”. Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem. L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet. He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada. Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “... tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom. El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a”que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts. Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho! A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona.
Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.
La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem.
Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.
