A la capital de l’Anoia s’hi estan movent coses. Fa poc es va constituir un grup que sota el nom de "paranoia accions" organitza i promou activitats culturals a la ciutat d’Igualada. Són deu, són joves, estan preparats i tenen ganes de dinamitzar la seva ciutat. Ho tenen clar: no volen subvencions de cap mena, volen sumar amb la inicitativa privada.
En un país com el nostre, on tota mena d’entitats i ajuntaments, associacions i grups d’amics paren la mà i creuen que l’administració pública té l’obligació d’omplir-los-la, emociona saber que hi ha gent que busca altres vies.
"paranoia accions" -podeu seguir el seu blog des d’ací- omple, en part, el buit que ha deixat Cal Ble i ens faria treure el barret si en portéssim.
La llengua amaziga ja deu ser, a hores d’ara, la segona llengua més parlada a la Plana de Vic. El castellà està quedant relegat a la lamentable tercera –o quarta!- posició.
Els catalans, amb els amazics, tenim força coses en comú com és el fet de no tenir estat propi i el de viure amb una llengua imposada amb estats, exèrcits i mitjants de comunicació al darrera que la defensen i la propaguen.
Com que m’agrada la poesia i crec que a través d’ella es poden treballar temes socials i de nova ciutadania he pensat i fet de lligador de caps d’aquest recital de poesia amaziga i catalana. Recitaran, amb acompanyament musical, la Najat el-Hachmi, Anna Miralpeix, El Khalid Elmokhtari i Pilar Cabot. És aquest divendres 11 d’abril a les 23 hores a la Jazz Cava de Vic Recital inclòs dins el cicle “Lletra i música”, una iniciativa de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC)
El Museu Picasso de Barcelona ja no es limita a fer-se la barba d’or amb les desenes de milers de visitants que rep cada dia sinó que vesteix les seves exposicions temporals amb activitats diverses. L’exposició Picasso i la seva col·lecció es pot veure de la mà de Vicenç Altaió “El Picasso de la camisa vermella” el 6 de febrer, de la de Peter Stepan “L’encontre de l’art africà i l’art modern” el 13 de febrer i de la de Montserrat Soto “La memòria a través de l’objecte a la col·lecció Picasso” el 20 de febrer. L’activitat és gratuïta però les places són limitades, truqueu-hi. També durant tot el 12 de març hi haurà una jornada de conferències sobre l’exposició temporal. Ideal pels interessats en el tema del col·leccionisme i pels estudiants universitaris, caçadors de crèdits de lliure elecció. Per acabar-ho d’amanir la Maja Cecuk farà uns tallers infantils on els nens sortiran amb la seva col·lecció el 9, 16 i 23 de febrer i l’1, 8 i 15 de març.
Per a més informació entreu aquí o calleu per sempre.
Dissabte 15 de desembre del 2007 va ser el Dia Verdaguer. M’explico: amb una colla d’Amics-Amigues ens reunim de tant en tant per posar en comú textos relacionats amb un tema de l’àmbit cultural. De fet són una mena de tertúlies literàries on l’humor i les ganes d’aprendre i intercanviar, la passió per la cultura en general i la nostra en particular es donen la mà. I dissabte tocava homenatjar a aquest tros d’homenot, l’anomenat Poeta de Catalunya, sex symbol de la nostra llengua, singular i universal, Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902). No es podia començar millor, és a dir des del començament, això és visitant el seu poble natal, Folgueroles (Osona) i la Casa Museu que hi ha –visiteu la web que està a disposició de tota la humanitat des d’ací i que s’explica en set llengües!-. Ens va guiar una jove i documentadíssima Montse Caralt i Sagalés que va asconseguir encomenar-nos el seu entusiasme, des d’aquí moltes gràcies i endavant! El recorregut per la casa li va servir d’excusa per explicar-nos l’època, la vida i l’obra de Verdaguer. Em va agradar tocar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Editon, Edited and Translated by Ronald Puppo, 2007: The University Of Chicago Press que si els Reis de l’Orient no em volen portar perquè enguany no he fet bondat em regalaré jo, d’amagat, poc després. Aquesta mena de llibres em semblen imprescindibles perquè la nostra cultura sobrevisqui a l’anomenada globalització. Després vam dinar a Can Branques d’Orís, I recomend you, really Catalan, good and cheap. Les mans de ministre les vam pair a casa diguem-ne nostre, si és que hi ha cases d’algú, amb la llar de foc encesa i el Kind of Blue de Miles Davis de fons mentre a fora començava a nevar, llàstima que no emblanquinés el paisatge. Llavors van començar les lectures que cadascú havia preparat, poesies, assajos, articles i audicions musicals. Una delícia això de seguir encomenant-nos la passió per aquest gran escriptor. Escriptor que tot déu va voler fer seu: la ultradreta, els progressistes, els missaires, la jerarquia eclesiàstica, la burgesia, el proletariat, els pobres de solemnitat, els espanyolistes, els catalanistes, els independentistes, fins i tot els franquistes! No és broma i afegiu-hi l’etcèrera que us vingui en gana. En vida i ara mateix és un autor que continua despertant aferrissades discussions a favor i en contra, com també hi ha qui vol donar com a Única la seva versió dels fets. Vam acabar el Dia Verdaguer de matinada tot jugant a El Savi, una mena de trivial sobre els Països Catalans que comença a la comarca de l’Alta Ribagorça i guanya qui acaba a la ciutat de l’Alguer –feu el favor de consultar la seva web, des d’ací!-. Tot plegat per evitar jugar al clàssic Trivial que a les preguntes d’esport sempre es demana pels segons cognoms de toreros de pura raça. Aquest va ser el nostre modest però sentit homenatge a aquest pes pesant de la llengua catalana, que si encara cap cineasta ha portat a la gran pantalla la seva intensa biografia és per la, suposo, basta ignorància o incurable autoodi dels productors catalanopensants. P.S. Va, deixeu-me acabar, sempre queda bé, amb un fragment extret de l’OC de Josep Pla, un altre sex symbol, per cert, de la nostra llengua, singular i universal: “I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon Marquès de Comillas”.
La Marta Pessarrodona em va proposar fa uns quants mesos coordinar un after hours poètic, una de les activitats del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Busca tres o quatre poetes joves que tinguin alguna cosa publicada, em va dir. Ja els he trobats: Àngels Gregori (Oliva, 1985), Anna Miralpeix i Llobet (Vic, 1979), Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) i Carles Rebassa (Palma, 1977). De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar recitaran les seves poesies amb l’acompanyament musical del taxista de professió Pere Berdún.
Després d’ells qui vulgui podrà pujar a llegir les seves poesies. T'animes?
Apunteu-vos-ho: dissabte 27 d’octubre a les 12 de la nit After hours poètic al Casal de Joves de TorreBlanca, Avinguda Pla de Vinyet, 81-85 de Sant Cugat del Vallès, molt a prop dels cines, la biblioteca i el Teatre-Auditori.
Fa dies vaig anar a sentir en directe l’últim disc de Miquel GilEixos a l’Auditori de Bacelona. M’hi acompanyava l’amic d’Igualada –que em va confessar que havia cregut en l’Espanya federal i que durant les olimpíades havia xalat amb la selecció espanyola de futbol. Vam estar a punt de caure de la moto de la sorpresa però vaig aguantar l’equilibri i qui dia passa any empeny-. A la sala Oriol Martorell ens vam emocionar, era la primera vegada que sentia la veuassa del Miquel Gil de tan a prop. La gallina de pell, que deia aquell. M’hi vaig trobar un ex-TASC de Sabadell (re, coses nostres) que em deia indignat “mira, vinc amb un amic valencià que només pot sentir el Gil aquí dalt perquè al seu país no li surten bolos”. A la sortida saludàvem el Partal & la Maresma que em van presentar el Miquel Gil excitat encara del concert –feia cinc minuts era dalt de l’escenari-. Em deia “allà no només hi ha blaveros” contestant a la meva pregunta “vull baixar a la ciutat de València, què puc veure-hi?” Poc després el Pp tornava a arrassar i vaig tenir un pensament de solidaritat per ell: de derrota en derrota fins a la victòria final!
Dies més tard vaig tornar al mateix edifici per assistir a l’espectacle En/doll del Pau Guillamet i el Josep Pedrals. Els havia sentits al 5è aniversari de la revista electrònica Paper de Vidre_ i m’havien agradat molt: poesia, música electrònica, hip-hop, humor i bones idees van omplir la sala Tete Montoliu. De lluny vaig saludar l’enigMàrius –a qui els artistes van dedicar un brindis-. De més a prop a la Núria i el seu marit de l’Horiginal, me’ls trobo arreu, sembla que em segueixin. Abans d’entrar vaig comprar el cedé que te’l venien per parts, “mira, ara et donem les cançons i després reberàs a casa el cedé”. Pensava que havia estat víctima d’una estafa a escala planetària però ahir me’l van deixar a la bústia de casa. No té pèrdua.
Lee Miller, Estats Units 1907 – Regne Unit 1977, model, amant i amiga trenta sis anys del semental, calb i baixet Pablo Ruiz Picasso a qui fotografià en públic i en privat. Fotògrafa de moda i corresponsal a lasegona Guerra Mundial. Fou també precursora de la fotografia surrealista. Ho explica molt bé el documental A l’altra banda del mirall de Sylvian Roumette. Si hi voleu aprofundir el 13 de juny el Museu Picassode Barcelona organitza una jornada de conferències.
L’exposició temporal Lee Miller: Picasso en privat, que s’hi estarà fins el 16 de setembre del 2007, no té pèrdua, com tampoc les particulars i lliures visions que sobre l’artista i la seva obra ens donaran el 20 de juny l’Antony Penrose, fill de l’artista, Lee Miller, lectura personal, el 27 de juny la Colita, fotògrafa, Lee Miller. Fotògrafes, París anys 20-30, el 4 de juliol el Marc Recha, director de cinema, De l'observació i la mirada i el 14 de setembre la Pilar Bonet, crítica d’art i professora, Lee Miller, la mirada en femení.
Palau de la Música Catalana, dimecres vespre. El XXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona clou les activitats que s’han anat succeïnt entre el 3 i el 9 de maig.
No es pot començar millor: recita la valenciana Àngels Gregori. Ni pels versos ni per l’aspecte encertaríem que té vint-i-dos anys. S’encenen, com cuques de llum, les làmpades que han donat a l’entrada -de petits les fèiem servir per llegir d’amagatotis al llit-. Després alça la veu el gran Jordi Valls –que es guanya les garrofes a una cèntrica llibreria barcelonina-. De dos en dos surten els rapsodes: Yolanda Castaño recita en gallec –ens han donat un llibre amb la versió original gallega suprimida i traduïda al castellà- i Pere Rovira –que amb la seva bonica veu ens emociona amb Un milicià-. Però és el vitalisme de la Dolors Miquel el que ens commou més -fantàstic el Plany de la mare-. El to del mexicà Francisco Segovia ens avorreix sobiranament, francament. Tanella Boni i Amadou Lamine Sall reciten amb la llengua amb què van ser colonitzats, el francès. Nouma Diakité toca el goni, curiós instrument, i canta les seves poesies –això sembla el Fòrum de les Cultures!-. Acaba el jamaicà Linton Kwesi Johnson que recita en anglès contundents poesies com ara Llicència per a matar.
Dimarts passat a dos quarts de vuit del vespre es va presentar al Palau Robert de Barcelona el llibre Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós, l’últim de la novíssima editorial catalana i independent Edicions Dau.
Van parlar l’autora del llibre, la Gisela Pairó, valenciana i guapa, el director de cinema Ventura Pons, que no va dir gaire res, i el retratat en qüestió, que va garlar més que ningú.
L’audiència estava formada per la plana major d’Esquerra però també vam trobar-hi el Joan Laporta (ex militant del Pi), el Francesc Bellmunt (sabadellenc amb Un parell d'ous), la Lloll Beltran, el Conrad Son (que folla en català) i l’Elèctrica Dharma entre molts altres. Passàvem dels dos-cents, apa!
Aprés cava i converses que van allargar la vetllada ben bé mitja hora més. Quan tancàvem la paradeta el Puigcercós encara parlava amb un grup de gent, quin gran xerrameca.
Si heu llegit el llibre i voleu conèixer-lo personalment l’editorial us ho posa fàcil: participeu en aquest concurs, potser us toca.
El sopar amb el Ton, l’Andreu i el Marc. La proposta. Carta blanca. Les entrevistes. El primer visionat al polígon industrial de l’Hospitalet. La mare emocionada felicitant a tot l'equip. Els grocs dels paisatges. Els petits detalls que vas fotografiant pel camí. La Catalunya nova d'interior de no-postal. Els llargs silencis. La memòria històrica. La República. Les runes. Les oliveres. El so de fons dels canons de la batalla de l’Ebre. La furgoneta que després els van robar. La sequia. Els embassaments. La música. La relació entre germans. El trompetista que recull perdigons. L’aigua. El vent. La força de les imatges. La mort. La recerca. Lo riu. La Boira. La intrèpida de Figuerola. El coll d’en Coloma. El cafè. El tràveling endarrera al carrer del Solar. Cinema a flor de pell i endins de tot. Crèdits infinits d’agraïment. Els aplaudiments.
