   |  |
|
Política  Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”. Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem. L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet. He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada. Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “... tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom. El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a” que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts. Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho! A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.  La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem. Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.  Era el meu últim dia de feina i tampoc era qüestió de desaparèixer dues hores per anar al funeral i a l’acte del Fossar. Però hi hauria pogut anar. El moviment independentista, pacífic i diguéssim que d’esquerres, hem perdut un referent. Un altre –no fa gaire vam perdre el Francesc Ferrer i Gironès, algú se’n recorda en aquest país de desmemoriats?- i no sembla que en guanyem. Però si la mort costa d’entendre-acceptar encara costa més el suïcidi. Alguns han deixat anar aquests dies que “és l’últim acte de valentia del Xirinacs”. A mi sempre m’ha semblat més aviat el contrari, que és un acte de covardia. Llavors què passa, que els que decidim seguir vivint som uns covards? Respecto la decisió de plegar de viure, ara, d’aquí a dir-ne que és un acte d’heroïcitat em sembla fora de lloc. Xirinacs va ser vícitma –com tots nosaltres- d’aquest pacte entre franquistes i antifranquistes que ens han volgut vendre com una transició model -només cal veure com estem d’infraestructures i de dèficits democràtics-. I també va ser víctima d’aquesta presa de pèl monumental, promoguda desde la sociovergència dominant, vergonyant, que va ser l’aprovació de l’estatuet (estatuet-estatuito) que els espanyols mai ens deixaran desenvolupar. “Arribaré, amb els tres que em manquen,  Dijous passat, día de la raza, vam pujar a la bonica vila de Sant Boi de Lluçanès (ni del Llobregat ni d’Alcalà). Hi feien, com cada any, un concurs de pintura ràpida. Més de cinquanta persones escampades per tots els racons del terme, pintant allò que veien o volien veure. Acompanyava un paisatge tardoral de tons ocres, plovia a estones i les aquarel·les regalimaven més de l’habitual. Aprés de dinar vam anar a caçar bolets com qui busca pintors pels racons. Vam trobar rovellons i algun cama-sec. Ja una mica cansats de mirar per terra tornàrem al poble per veure exposades les tel·les que s’havien anat omplint de formes i colors durant tot el matí. Quina fortor de vernís que feien els quadres acabats de cuinar! Allà mateix es venien, compraven i criticaven uns als altres. Havies de vigilar a l’hora de donar la teva opinió en veu alta, doncs els artistes són molt sentits i per allà pul·lulaven. I mentrestant, els nostres enemics, en terminologia de Miquel Bauçà, alçant el braç a la romana i desfilant material de guerra. Cascú és cascú. Sorpresa: el 22 d’agost d’enguany vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada "Família iReial". El text s’acompanyava amb una fotografia del cap de les forces armades espanyoles i el dictador Franco. Ahir vaig veure que algú me l’havia canviada per l’anunci del flamant partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania (no us enllaçaré pas). Curiosa substitució, encertada coincidència! Desconeixia que aquest poti-poti de genteta d’extrema dreta, ressentits, anti-catalans-de-tota-la-vida, elitistes d’esquerres clenxinats de la ensanche varzelonina, filòsofs kantians i altres collars del mateix gos tinguéssin aquestes habilitats informàtiques.  Hi ha paraules, hi ha conceptes, hi ha idees, que s’haurien d’eliminar dels diccionaris per així contribuir a esborrar-les de l’imaginari col·lectiu. Una d’aquestes és la paraula puresa. A la campanya-electoral-permanent per a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat d’Amunt ha sortit i sortirà el tema del lloc de naixement del candidat del Psc (Psc-Psoe). Els que prometien no fer-ho servir per anar en-contra-de ja ho han utilitzat i ara diuen que ells són més xarnegos (mestissos) que ningú. I els altres utilitzaran la procedència del seu candidat com a arma electoral. Com si els habitants dels països de parla catalana no sabéssim que som, per definició, xarnegos (mestissos) i que desde fa segles, per situació geogràfica, per necessitat de mercadeig, som gent amb diversos i variats cognoms i accents. Ara em ve al cap aquell grafit que vaig veure, quan hi treballava, en un plató de televisió, que deia "Catalunya lliure i xarnega!” -per cert, pels carrers i places públiques ja hi ha cartells de propaganda política amb el lema "Ara és l’hora dels catalans”-. A falta d’arguments i per no parlar de les coses realment essencials la "classe” política i mediàtica ens parlen de nicieses. Com era allò? "Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou”. No hi ha res a fer. El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya El Psc (Psc-Psoe) utilitzarà el teu sí contra Catalunya  Ara que pràcticament ja han acabat les negociacions pel nou Estatut de Catalunya, ara que sembla que tot estigui dat i beneït, estaria bé que algun periodista que sabés escriure i fos independent publiqués un llibre amb tots els detalls, pèls i senyals de com han anat les negociacions per veure l'evolució de cada partit. I a l'apèndix l'Estatut aprovat pel 90% del nostre parlament al costat, per poder-les comparar, de la cosa que n'ha quedat. Vist com ens han desinformat els mitjans de desinformació habituals estaria bé que al ciutadà se li dibuixés el mapa exacte de com han anat les coses fins ara. Qui ha fet què i com. El garbuix mediàtic on ens veiem abocats cada dia ens impedeix veure els coses essencials, ens quedem sempre amb el titular, a la superfície, cosa que li va molt bé al Poder. S'acosta una insuportable campanya que la única cosa que aconseguirà serà crear encara més desinformació, estaria bé fer un repàs dels moviments de totes les formacions polítiques. Potser haurem d'esperar vint anys a saber la veritat de les negociacions. No seria la primera vegada. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosPREFERITS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
